dimecres, 31 de desembre del 2008

Dancing


Desitjo que aquest 2009 us ho agafeu tot amb molts ànims, i sapigueu trampejar la situació, fins i tot, si convé, ballant com els d’aquest vídeo que acabo de rebre, amb el títol ‘La joia de viure...’




Where the Hell is Matt? (2008) from Matthew Harding on Vimeo.

diumenge, 28 de desembre del 2008

La família en els ensenyaments de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer



Antigament comptaven els habitants pel nombre de focs, és a dir, per el nombre de famílies que s’agrupaven entorn d’un foc.
El foc escalfa, el foc uneix, al voltant del foc s’organitzaven aquelles tertúlies que tant ajudaven a la convivència, l’amor, la pau i el perdó.
La família, església domèstica, ha d’ésser una escola de virtuts, i el lloc ordinari de trobar Déu.
Les llars cristianes, si imiten la que van formar la Sagrada Família de Natzaret, seran llars lluminoses i alegres, perquè cada membre de la família s’esforçarà a tractar el Senyor, i amb esperit de sacrifici procurarà una convivència cada dia més agradable, enfocant els problemes amb fe i esperança, a compartir amb caritat els possibles disgustos i contratemps.
Tanmateix, ens caldrà esforçar-nos a somriure, oblidant les nostres preocupacions, per atendre els altres, a escoltar, a resar junts, a passar per alt petites friccions en el tracte que l’egoisme pot arribar convertir en una muntanya.
A posar més amor i servei que tant i tant ajuden a fer més planera aquesta convivència.
No és estrany doncs, que l’església s’alegri, es recreï, contemplant l’habitacle modest de Jesús, Maria, i Josep.
Sant Josepmaria en l’homilia ‘El matrimoni, vocació cristiana’ que podem llegir en el llibre ‘És Crist que passa’, manifesta que les nostres llars han de ser lluminoses i alegres i que no es pot parlar del matrimoni sense pensar alhora en la família, que és el fruit i la continuació d’allò que amb el matrimoni es comença. Per això acostumava dir; beneeixo el matrimoni amb les meves dues mans de sacerdot.



Text íntegre de la conferència que, sota aquest títol, pronuncià Mons. Echevarría el passat dia 17 de maig, en la clausura del Congrés sobre Família i Societat organitzat per la Universitat Internacional de Catalunya.
http://www.opusdei.cat/art.php?p=28278

dissabte, 27 de desembre del 2008

Bet-Lèhem, la ciutat de David

Per aquells dies, sortí un edicte de Cèsar August ordenant que es fes el cens de tot el món romà.
Tothom anava a inscriure's a la població d'on cadascú descendia.
També Josep, que era de la casa i la família de David, va pujar des de Natzaret de Galilea a Judea, al poble de David, anomenat Bet-Lèhem, per inscriure's amb Maria, la seva esposa, que esperava un fill.



Mentre eren allà es van complir els dies i va néixer el seu fill. Ella l'embolcallà i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat lloc a l'hostal.

Déu crida al sacerdoci també per mitjà d'Internet

L'últim diumenge abans del Nadal, Benet XVIè va saludar els 49 nous sacerdots Legionaris de Crist que acabaven d’ésser ordenats. Alguns d'ells, al costat dels seus companys han publicat un vídeo a Youtube, i en una pàgina especial http://www.whynotpriest.org/, ofereixen els motius pels quals han decidit fer-se sacerdots.



Per què no sacerdot? Aquesta és la pregunta que dóna nom a http://www.whynotpriest.org/ , un portal que ja està en la xarxa i que presenta un projecte del tot atractiu de cara a suscitar el l’interès cap al sacerdoci en els joves. A través d’aquest vídeo, seminaristes Legionaris de Crist procedents de cultures i països tan diversos com França, Alemanya, Mèxic, República Txeca, Colòmbia, Àustria, Corea, Itàlia, Brasil, Espanya, Vietnam o Estats Units, responen d'una manera senzilla, alegre i espontània a l’interrogant que dóna títol al projecte. La pàgina d’Internet està disponible en cinc idiomes (espanyol, anglès, alemany, italià i francès) i qui la visita, a més de poder gaudir del vídeo testimonial, pot deixar les seves consultes i inquietuds sobre el tema vocacional, les quals seran ateses posteriorment a través del correu electrònic. www.whynotpriest.org és una mostra més de la vitalitat de l'enginy catòlic i del servei que els mitjans de comunicació poden prestar a la fe. El repte queda llançat: per què no sacerdot?

El Naixement dels escombriaires de Roma

Els escombriaires de Roma han reconstruït en miniatura la Palestina del temps de Jesús en un Betlem artístic situat a pocs metres del Vaticà. Aquest Belén el va començar el senyor Giuseppe Ianni, fa 36 anys.

dijous, 25 de desembre del 2008

Benedicció ‘Urbi et Orbi’ de Benet XVIè.

La gràcia salvadora de Déu pot canviar el mal en bé i transformar el cor de l'home. És el significat central del Nadal, ha proclamat Benet XVIè en el missatge ‘Urbi et Orbi’ (a les ciutats i al món) a la plaça de San Pere.


Que cada nen reflecteixi Bet-Lèhem.

Déu està amb els homes que vetllen i segueixen la seva Paraula; només si canvien els homes canvia el món. És el missatge de Nadal, que Benet XVIè va expressar en l'homilia de la Missa de la nit de Nadal


Felicitació de Nadal de l'agència de notícies H2o

Amb les imatges de la tradicional exposició de Pessebres, més de 200 de tot el món, a la Piazza del Popolo de Roma, l’agència de notícies H2o felicita el Nadal.

dimecres, 24 de desembre del 2008

Avui la pau ha baixat del cel

Ens ha nascut el Salvador, alegrem-nos-en tot cantant nadales al Portal

Santa nit



Fum, Fum, Fum



A Child is born in Bethlehem



Adeste Fideles – Andrea Bocelli

dimarts, 23 de desembre del 2008

La felicitació de Nadal

Us desitjo un Bon Nadal, i que el Déu Infant ens ompli a tots de la seva pau.

dilluns, 22 de desembre del 2008

No ens oblidem dels nostres germans que sofreixen

Per iniciativa de http://paix.lejourduseigneur.com/ es va organitzar un recés espiritual per Internet. Al finalitzar, van enviar missatges de pau als cristians d’Orient Mitjà en motiu de l’Advent i Nadal. Un dels missatges va ésser de l’Expresident de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol

El Nadal no és consumisme, sinó la festa que canta el do de la vida.

Benet XVIè va dedicar la catequesis de l'audiència general del dimecres 17 de desembre al Nadal. El Papa va observar que sota la pressió d'un consumisme hedonista, el Nadal corre el risc de perdre el seu significat espiritual i quedar reduït a una mera ocasió comercial. La situació actual de crisi econòmica i de restriccions, per a molts, estimula a redescobrir el valor espiritual de la festa, el valor de la senzillesa, dels afectes i el calor familiar,.

diumenge, 21 de desembre del 2008

Torna Nadal


Si a la teva bústia apareixen Christmas amanits amb fulles de grèvol, muntanyes nevades i cérvols de mirada llangorosa, no t'alarmis; encara que no parlin gens ni mica del naixement de Jesús, t'asseguro que s'acosta el Nadal. I si reps arxius informàtics amb música ‘New Age’ acompanyada de rens lluint una bona cornamenta, sigues comprensiu: la cursileria, com la grip del pollastre, és contagiosa i universal.

Encara que prediquin que aquesta festa, en el fons, només és un homenatge al solstici d’hivern i al gebre, i ens diguin que hem de cantar nadales a la natura, al miracle del torró i del cava; encara que pretenguin que estimem als óssos i als avets, i la lluminària de les ciutats s'omplin de paraules esterilitzades, sense contaminacions religioses; encara que s’inventin pregàries dirigides al Papà Noel (i a la mamà Noel, per descomptat), i els vegem arribar vestits de vermell, arrossegats per les borrasques del Nord, esclafint d’un riure grotesc, jo, jo, jo, amb un seguici de rens, fent pampallugues les estrelles i amb boletes de colors a dojo; encara que embalin amb naftalina la imatge del Nen Jesús, tingues confiança: tornarà Nadal.

Encara que no ens aprovin o se’ns rifin el finançament de les autonomies, plogui o faci sol, amb Estatut o sense, és qüestió de dies: vindrà Nadal.

Encara que ara siguin mercaders els qui fuet en mà tractin de venjar-se de Jesús expulsant-lo del seu temple; encara que la creu hagi desaparegut ja d’algunes escoles, del Parlament, de la Universitat, dels quiròfans i de les UCI dels hospitals; encara que desinfectin les aules perquè no quedi ni rastre de cap germen cristià en els pupitres ni a les guarderies dels nens, malgrat tot, tornarà Nadal.

Encara que secularitzin els pessebres i els facin inofensius; encara que vulguin substituir Maria, Josep i al Nen per una metàfora que expressi pau, tolerància, democràcia i vitamina C; almenys, dic jo, com que respectaran el bou i la mula, podrem posar-nos-hi al seu costat per a recordar que el Nen ha vingut com tots els desembres.

I no podran espantar els àngels, que aquests dies voletegen sobre nosaltres buscant cors on posar el Naixement.

Tindrem una gran nit de Nadal si deixem que Jesús neixi. Ell camina buscant una cova, un pessebre honrat amb una mica de palla de bona voluntat.

I, els altres elements del pessebre ? l'estrella, els àngels, els Mags?

No et preocupis, corren del seu compte. Mira de veure com tens l'estable de la teva ànima. Tal vegada serveixi encara, tot i que aquest any s’hi hagin allotjat una munió de bèsties i paràsits, i tanmateix sembli una cort.

No tractis de decorar-ho ni de posar-hi ambientador. Una mà de fregall amb el detergent infalible de la penitència ni haurà prou.

Mira també els Sagraris de les esglésies veïnes. Et semblen més rics que la Cova de Betlem? Jesús s’està allà, de debò, però temo que segueixi sol.

Trobarà a faltar la mula i el bou que el van acompanyar fa tants segles?

Malgrat tot, Jesús segueix naixent, i no l’importa córrer riscos com llavors, ni tenir de fugir de Herodes en plena nit, amb la condició de que els seus no l’abandonin.

Després, fes una ullada al teu al voltant: els immigrants. Els tenim de tots els gèneres: blancs, torrats i negres; petits i grans; legals i il•legals; honrats, com Josep i Maria, i delinqüents semblants a Herodes; amb papers o sense; amb bones i amb no tant bones intencions.

Van arribant de tots els racons del Planeta: en pastera o en avió, què més dóna. Alguns han viatjat en el si de la seva mare, com Jesús; uns altres, fet i fet, acaben de deixar el camell en el pàrquing del cantó.

Però l'inconvenient és que la posada segueix estant abarrotada, i costa compartir les nostres indigestions, encara que sigui la nit de Nadal. De nosaltres depèn que a l'endemà sigui Nadal.

Salvador

divendres, 19 de desembre del 2008

La Creació.

Muntatge de la Creació amb el text de ‘Enrique Monasterio’
‘El Belén que puso Dios’

dimecres, 17 de desembre del 2008

Que en són de dolços els nens...!

Avui en un dels blogs que a mi m’agraden, llegia un escrit que feia referència als preparatius del Nadal.

Quan només falten vuit dies per Nadal, gairebé totes les llars tenen ja a mig muntar el pessebre i, dic a mig muntar, perquè al menys a casa meva, les figures sempre tenen moviment, i a mesura que passen els dies es van acostant al Portal, per això es pot dir, mai està del tot acabat.

En un pessebre hi han molts personatges. Uns són més importants i solen estar al voltant del naixement; altres ho són menys, i se'ls veu pescant en un riu que surt entremig de les muntanyes de suro o el pastor que vigila el remat a la llunyania.

Finalment n’hi ha que no es veuen però que són imprescindibles, com el pare que s’ha passat una bona estona sota la pluja agafant la molsa, o la mare que es passa el matí a la cuina, preparant l'àpat de Nadal. A ells, pel seu treball amagat, va dedicat aquest simpàtic vídeo.

La visita del Papa a Austràlia

Us deixo amb aquest vídeo del Papa com regal de Nadal per a tots.

dilluns, 15 de desembre del 2008

El Papa va beneir figuretes del Nen Jesús

Benet XVI:"Et preguem, perquè amb la teva benedicció a aquestes imatges de Jesús, que està per venir a nosaltres, siguin en les nostres cases, signe de la teva presència i el teu amor".

Amb aquesta oració, abans de l'oració del Àngelus, el Papa va beneir les figures del Nen Jesús que portaven més de dos mil nens de les parròquies romanes, que seran col•locades en els pessebres de les famílies, escoles i parròquies.

"Obre el nostre cor, va dir Benet XVI, perquè sapiguem rebre a Jesús amb alegria, fer sempre el que ens demana i veure'l en tots aquells que tenen necessitat del nostre amor".

Al recordar que la litúrgia del tercer diumenge d’advent ens convida a estar contents perquè el Senyor és a prop, el Papa va explicar que la proximitat de Déu no és una qüestió d'espai ni de temps, sinó una qüestió d'amor.

"L'amor acosta, va concloure, i davant del pessebre podrem contemplar en el nen Jesús el rostre del Déu que per amor se'ns ha acostat".

No us entren ganes de portar també nosaltres una figureta del pessebre i estirar el braç perquè la beneeixi?

Un "signe de bellesa de la seva terra".

Dissabte a la tarda en presencia de milers de pelegrins, es va inaugurar a Roma el gran avet de 120 anys i 33 metres d’alt que llueix com és costum durant les festes nadalenques al bell mig de la Plaça de Sant Pere del Vaticà al costat del pessebre.

El Papa Benet XVI va agrair als pelegrins alemanys de la Baixa Àustria i al Governador de la regió, el regal de l'arbre de Nadal.

El Papa, en el seu discurs, va subratllar la importància de les tradicions nadalenques, que es renoven any rere any i ofereixen als creients l'oportunitat d'una preparació espiritual per al Nadal.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Un somrís que captiva

Na ‘Soledad Pérez de Ayala’ és professora titular de la Universitat Complutense de Madrid, on explica filologia anglesa. Està casada, té tres nens petits, i des de fa algun temps pateix un càncer.

‘Soledad’ és una d'aquelles persones heroiques, que han sabut acceptar la malaltia com un bé de Déu i mai perden el somriure.

Fa uns mesos va ser entrevistada en un programa de televisió.
Aquest és el vídeo

dissabte, 13 de desembre del 2008

Preparant la cistella pel Nadó.


Abans, no sé si encara se seguirà fent, però fa anys quan s’esperava el naixement d’un bebè es preparava una cistella amb el parament del nadó.

Les veïnes, les amigues de la família, les àvies, les tietes, és a dir, tothom contribuïa amb alguna cosa, amb la sana intenció que al nounat no li faltés res.

Fa pocs dies vaig assistir a una Missa en què hi participaven molts matrimonis acompanyats dels seus fills.

Durant l’ofertori es va organitzar un gran enrenou, finalment es va anar moderant i va acabar formant-se una llarga cua que seguia des del final de l’església i fins l’altar.

Als peus de l’altar havien dipositat una cistella de nadó buida, amb uns llaços de color blau cel a cada costat.

El mossèn que oficiava la Missa va dir; tots els nens que sentissin en el seu interior haver fet una obra bona durant la setmana, podien portar un bri de palla i el dipositarien dins la cistella, i així ho anirien fent cada setmana fins Nadal.

Aquesta acció serviria per preparar el bressol del Nen Jesús.

Mes tard i, un cop a casa, vaig pensar que aquesta bona idea no hauria de correspondre només als infants, sinó també a tothom de bona voluntat...

Ens ajudeu a fer-ne una?

Quina il•lusió!, sou fantàstics... Us deixo aquesta gran cistella perquè cadascun fiqui dins els brins que tingui més a mà, tot serà d'utilitat, a veure si entre tots aconseguim que El Nen que esperem no passi fred...

Anunci nadalenc del Metro de Madrid

Avui llegint un ‘blog’ m’he trobat, un anunci que m’afanyo copiar.

Es tracta d’un simpàtic anunci que el Metro de Madrid ha publicat per felicitar el Nadal.

Sóc usuari assidu del transport públic i acostumo a patir els retards, les empentes, les anulacions, avaries, esfondraments, etc.

Penso que una campanya com la que han posat en marxa la Comunitat abans esmentada, ajuda a fer més amable i oblidar – al menys durant aquestes festes- alguns dels inconvenients que sovint hem de suportar, i això és el que he fet arribar als nostres representants polítics.

dimecres, 10 de desembre del 2008

La vida és risc

En el llibre-testimoniatge d'Eva Perea "Canvi de rumb. Atreveix-te a ser tu mateix", apareix en Juan, un important advocat que als 40 anys es dedica al que li va agradar des de petit: el domatge de cavalls. Complia amb les expectatives dels altres, però no amb les seves: "és això tot el que puc esperar de la vida?", es va preguntar. Es parla també de María: era recepcionista, quan un càncer li va canviar la vida, i es va proposar "no tornar a malgastar més temps a cremar una vida sense sentit" i va muntar la seva pròpia merceria, que era el que li omplia. Hi surt també Cris Stewart (antic membre del grup rock "Gènesi") que viu ara amb la seva dona en un Mas de la Alpujarra granadina esquilant ovelles i escrivint llibres. I l’Ignacio, que ho tenia tot però li faltava l’important, i a l’Índia va descobrir el servei als altres. Ara es dedica a les ONG: "del que es tracta és de llevar-nos els vestits inútils que ens anem posant durant la vida i que ens allunyen cada vegada més del nen que portem dintre". N’hi ha prou en veure cantar a Bruce Springsteen acompanyat per la seva dona i la seva banda per entendre quina màgia hi ha quan el deure i el plaer van de la mà. Però si només es compleix "el deure" pot passar que la gent "explota" i ho deixa tot: "és el que denominem 'mecanisme evitatiu' o 'fugida dissociativa'" (Carmen Magante); però això seria apostar pel plaer, que no és més que un altra forma irreflexiva, infantilista com l’anterior. Altres explicacions parlen de cicles de la vida: "hi ha persones que, arribada a certa edat, s’adonen que han cobert un cicle i es replantegen la seva vida. És una mica habitual en els països del nord d'Europa. No es tracta d’una crisi com a tal, sinó d’una mirada sobre sí mateixos que els impulsa a fer allò que no van poder en el seu moment… En altres ocasions són les circumstàncies les que s’imposen. La rutina o el cansament per fer sempre el mateix duen als afectats a explorar nous territoris" (Carlos Sirvent). "Deixar un treball segur i una posició social per abraçar una vida radicalment diferent és, per a la majoria, una bogeria. Per a alguns és el camí cap a la seva autèntica identitat" (J. Garay). Quan la perseverança va unida a la creativitat i valentia, i també hi ha inconformisme, honestedat, capacitat de conèixer-se, i paciència perquè no manin sentiments passatgers. No és llavors una cosa irreflexiva, i encara que en tot canvi hi ha por, no és llavors imprudent assumir aquest risc. Per això Eva Perea diu: "es pot viure d’una altra manera, n’hi ha prou amb voler-ho… Si l’aposta surt malament, no és cap fracàs. Han lluitat per un somni i sempre pot haver-hi una nova oportunitat. El veritable fracàs és mirar enrere i no haver-ho intentat".

Vaig llegir d’en Juan, que el van acomiadar per un error seu, una imprudència davant un client que va posar una forta reclamació a l’empresa. En Juan es trobava en el carrer, casat i amb un nen. Què faria? És l’atzar, el destí, el que provoca el canvi de terç en la vida? En Juan va pensar que mai li havia agradat el seu treball, somiava a canviar però la por sempre l’havia paralitzat: la hipoteca, la seva dona i fill… Així que va considerar el canvi, no com una pèrdua, sinó com una oportunitat de guanyar. Va invertir en un negoci que somiava i li va anar bé. Es va preguntar: Què faria si no tingués por? Comencem a canviar quan som capaços de riure de nosaltres mateixos, del que fem malament i de la nostra situació passada o actual, de les nostres pors, una teràpia amb efectes terapèutics. Canviar pot significar la mateixa vida, però amb llibertat d'esperit, escollint nosaltres. O bé el que veiem en notícies d’aquestes executives importants que deixen tot el seu futur professional per a dedicar-se al que de debò les omple: ser mare i mestressa de casa; o vencedors d'importants càrrecs guanyats per oposició, que una vegada aconseguit l’objectiu descobreixen la seva vocació al sacerdoci, o a ser monja de clausura… Quan la persona descobreix l'amor, el que de debò és la vida, aquest amor la fa desempallegar-se de la por -això és enigmàtic i revelador- "i alliberar a quants pel temor que tenen a la mort (per analogia: sofriment, angoixa, inseguretat…) estaven sotmesos per a tota la vida a l’esclavitud" (Hebreus 2,15).
Llucià Pou Sabaté

dimarts, 9 de desembre del 2008

Maria ajuda a creure en el bé

La tarda del dilluns 8 de desembre en la Plaça d'Espanya a Roma, el Papa Benet XVI va complir el tradicional acte de veneració a la Immaculada, duent un cistell de roses als peus de l'estàtua de la Immaculada Concepció.

dilluns, 8 de desembre del 2008

Maria Immaculada és el reflex de la bellesa salvífica de Déu

Del Papa Benet XVI: "En Maria Immaculada contemplem el reflex de la bellesa que salva al món: la bellesa de Déu que brilla en el rostre de Crist.

En Maria, aquesta bellesa és totalment pura, humil, eximeix de tota supèrbia i presumpció".

D'aquesta manera Benet XVI ha parlat aquest matí de la "Plena de gràcia", la primera a ser alliberada de la caiguda primitiva dels nostres progenitors, durant l'oració del Àngelus el dia de la solemnitat de la Immaculada Concepció de Maria.

diumenge, 7 de desembre del 2008

Festa de La Immaculada Concepció de la Verge Maria

Déu vós guard, Maria, plena de gràcia, el Senyor és amb vós, sou beneïda entre totes les dones...

Maria repongué: Sóc l’esclava del Senyor; que es compleixin en mi les teves paraules...

Per a arribar al Cor de Jesús, el camí més fàcil és a través de Maria.

Per això, com ensenyava Joan Pau II, hem de fer el propòsit de tractar sempre confiadament a la Verge, i caminar per aquesta drecera - sender per on s'abreuja el camí per arribar a Crist-, i afegia; conserveu gelosament aquest tendre i confiat amor a la Verge, no el deixeu refredar mai, i recomanava els exercicis de pietat tradicionals a l'Església; l'oració del Àngelus, el mes de Maria, i de manera molt especial, el Sant Rosari.

Avui per a recordar aquesta diada assenyalada, podeu veure un vídeo que es va projectar a la Catedral de L'Almudena l’any 2005 durant l'exposició sobre la Immaculada Concepció de la Verge Maria organitzat per la Conferència Episcopal Espanyola amb motiu del 150 aniversari del Dogma.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Simpàtic lapsus del Sr. Bisbe

L'Advent a Betlem

El període d’Advent es va iniciar a Betlem, lloc del naixement de Jesús, amb una celebració en la gruta de la Nativitat.

Una celebració

La labor apostòlica del Opus Dei a Terra Santa va començar l'any 1993.
Recentment, membres i amics han celebrat amb el Patriarca Llatí els 80 anys de la Fundació.
El vídeo mostra com aquest esperit està ajudant els cristians i no cristians a ser sembradores de pau a la terra del Senyor.

dimecres, 3 de desembre del 2008

Dia de la Immaculada

Recordo de petit que el dia de la Immaculada coexistia amb el dia de la mare, al menys a casa meva i, rememoro amb nostàlgia com preparava aquell dia que coincidia la festa de la Mare de Déu amb la de la nostra mare. Tot fent memòria d'aquells vells temps, he trobat aquest vídeo que pot ésser significatiu.

Novena de la Immaculada

Ja som a l’Advent, temps d’espera i esperança, Nadal és a prop. A més, en molts llocs del món, i de forma especial a casa nostra, es viu amb fervor la ‘Novena de la Immaculada’. És un dogma de fe, que es va fer oficial l’any 1954, però que no deixava d’ésser una creença de segles. Són uns dies que ens podem esforçar per marcar-nos uns punts concrets, com per exemple; en què lluitaré o m’esforçaré en el meu treball per amor a Ella? De ben segur la Verge Maria ens donarà l'empenta que ens falta, i per recordar la seva entrega, aquí teniu un vídeo sobre Natzaret, la ciutat de Galilea on va començar l’Advent de Maria.

26è aniversari de l'erecció de la Prelatura de l'Opus Dei

El pasat divendres dia 28 varem celebrar el 26è aniversari de l’erecció de l’Opus Dei en Prelatura Personal, per aquest motiu, acompanyo un fulletó que amb el títol l’’evangeli en la vida quotidiana’ Mons. Xavier Echevarría explica el perquè ha estat necessària la instauració d'una prelatura personal per acollir el fenomen pastoral que sant Josemaria Escrivà, 'va veure' aquell 2 d'octubre de 1928. Segueix un vídeo de 8 minuts en el qual un periodista de la RAI -televisió italiana- entrevista al Prelat de l'Opus Dei. A la conversa amb Aldo María Valdi, periodista de la RAI, Mons. Xavier Echevarría parla dels projectes que té i dels obstacles que ha d’afrontar; explica com va néixer l'Opus Dei i què va aprendre del Fundador.


Finalment un vídeo de Sant Josepmaria sobre l'amor a la Mare de Déu.

Abús de poder: legislació pro avortament i eutanàsia

L'actual promoció legislativa de la cultura anti-vida a Espanya exigeix una reacció de tots, possiblement des de nombrosos àmbits, explica en aquesta entrevista la doctora María Dolores Vila-Coro, directora de la Càtedra de Bioètica i Biojurídica de la UNESCO http://www.catedrabioetica.com/quienes_3.html membre de l'Acadèmia Pontifícia de la Vida i autora, entre d’altres volums, de "La Bioètica en la cruïlla - Sexualitat. Avortament. Eutanàsia" (Editorial Dykinson, 2ª edició). MADRID, dijous, 2 octubre 2008 (ZENIT.org)


Últimament el govern espanyol està tractant de promocionar l'avortament i l'eutanàsia. En què consisteixen els canvis que pretén introduir?
Per estudiar el tema de l'avortament s'ha creat un Comitè d'experts entre els quals no participa cap organització pro-vida. Es vol aprovar una nova llei sobre l'avortament que consisteix en això, un sistema de terminis, combinat amb una sèrie de supòsits. L'eutanàsia, segons recents declaracions del Ministre de Sanitat, consistirà que cadascun pugui disposar de la pròpia vida, és a dir, un suïcidi assistit a voluntat.

Quines poden ésser les conseqüències d'aquestes modificacions?
L'establiment d'una cultura materialista en la qual l'home (individu, no persona) sense arrels, sense valors, ni normes objectives de moralitat, sense ideals per orientar la seva vida, sense el suport d'una família, es converteixi en una peça al servei del poder.

Com a jurista, considera que estem davant un abús de poder?
Sí, és un abús de poder. El govern pretén projectar la seva ideologia sobre el poble en comptes d'estar al seu servei. Els parlaments no decideixen els drets que són o no són, solament els reconeixen. No existeix un dret per acabar amb la vida de ningú. Aquestes són facultats que es reconeixen a l'home perquè pugui desenvolupar el seu projecte existencial. Seria contradictori que hi hagués un dret a la mort que suposa acabar amb el propi dret i amb tots els drets possibles.

L'eutanàsia es proposa només per a persones amb malalties terminals?
L'eutanàsia pròpiament dita no està tipificada en el nostre Codi Penal, encara que equival a la cambra suposada del delicte de "ajuda al suïcidi". Consisteix en causar, amb actes necessaris, la mort d'un altre que es troba patint una malaltia irreversible que comporta grans patiments. Em temo que el que es pretén no és despenalitzar l'eutanàsia, sinó despenalitzar el suïcidi assistit. A Bèlgica es ven en les farmàcies un "kit" perquè hom pugui llevar-se la vida, per si mateix. L'eslògan socialista és: "el meu cos és meu".

Quin impacte real està tenint en la societat aquests repetitius eslògans i estereotips, no només de l'estil "el teu cos és teu", "tens dret a decidir", sinó també "mort digna", fins i tot "suïcidi assistit"?
No hi ha dubte que calen en el subconscient. Vivim molt de pressa i la gent no es para a pensar amb rigor. No hi ha dubte que influeixen a l'hora de prendre decisions. A més, són necessaris coneixements que no tot el món posseeix. Cal formar formadors que puguin donar a conèixer la realitat, tal com són les coses, sense eufemismes.

La promoció de l'eutanàsia o l'avortament està coincidint amb una situació econòmica en caiguda lliure...
Però no diria que es tracta d'una cortina de fum, com alguns indiquen, per a distreure l'atenció de la crisi econòmica. Dessacralitzar la vida humana i privar a l'home de valors espirituals, de tota transcendència i significat moral, és una estratègia perfectament programada per el marxisme. Aquesta tàctica es fa palesa i es demostra en la Bioètica.

Promou l'Administració Pública a Espanya polítiques d'ajuda a la mare embarassada, al naixement?
No només no s'ajuda a l'embarassada, sinó que es posen dificultats per donar al nen en adopció. L'adopció sí que constitueix una veritable demanda social; avui moltes famílies han de marxar a l'estranger per adoptar, a causa de les dificultats que hi ha a Espanya. Xina, Rússia, Romania... i Amèrica del Sud són els llocs triats després de multitud de tràmits i elevat cost econòmic. Entre d’altres mesures, s'hauria de restablir l'antic "torn" (com s'ha fet a Itàlia) en el qual es deixaven als nens. I permetre que la mare no tingui, necessàriament, que reconèixer-lo. El contrari precipita moltes dones a l'avortament, abandonar les criatures a la seva sort o a llevar-los la vida i llençar-les als contenidors d'escombraries.

Què necessiten els ciutadans per a destriar adequadament aquests atacs a la vida?
Per poder parlar amb autoritat sobre aquestes matèries és necessari tenir coneixements de biologia: el genoma humà, la teràpia genètica, el principi i fi de la vida humana... L'antropologia i l'ètica orienten la reflexió al mostrar la naturalesa de l'home, els valors i principis de la moral i, finalment, el Dret estudia les lleis que convenen derogar o promulgar, les declaracions de drets, en una paraula el significat de l'Estat de Dret amb els principis i valors vigents en les Constitucions modernes.

La bioètica, està més que mai en una cruïlla?
Davant els nous descobriments científics s'enfronten dues ideologies, humanisme i materialisme en pugna per establir un nou ordre moral. D'una banda és una oportunitat per recuperar els valors que han configurat la nostra cultura occidental. També ho és per a les ideologies materialistes que, amb la manipulació del llenguatge, alteren les connotacions emocionals dels conceptes i creen una nova actitud espiritual.

Quines respostes proposa vostè a curt, mig i llarg termini a aquestes propostes que posen en escac a la vida humana?
Despertar a la societat civil que reaccioni amb fe, vigor i entusiasme. Per això ha de formar-se. Els nostres cursos de Bioètica i Biojurídica s'han creat amb aquesta intenció. Formem a membres dels comitès de Bioètica dels hospitals; a periodistes que informin amb coneixement i veritat; a juristes que defensen els interessos dels ciutadans; a jutges que interpretin i apliquin les lleis i els integrants de la comissions codificadores, perquè promulguin lleis racionals i justes que és tant com dir veritables lleis.

dimarts, 2 de desembre del 2008

Un defecte en la dona

Fa pocs dies el meu amic Llucià em va enviar aquest article, que tot seguit publico;
Corre per Internet un text molt bonic sobre la delicadesa femenina, que contrasta amb l'igualitarisme que està de moda. I diu així: Déu va fer a la dona el sisè dia. Va ser una jornada força intensa, de treball feixuc i d'hores extres. Un àngel va aparèixer i li va dir: "-Per què li dediques tant de temps a la creació d'aquesta criatura?" I El Senyor va contestar: "-Has llegit el meu projecte del que vull aconseguir amb aquesta obra? Ha de ser tenir més de 200 components, totes intercanviables i ser capaç de funcionar amb una dieta de sobres o de qualsevol cosa, tenir una falda que pugui acomodar quatre nens al mateix temps, tenir un petó que pugui guarir des d'un genoll raspat fins a un cor trencat i ho farà tot només amb dues mans i un sol cor."
L'àngel es va meravellar d'aquell projecte...: -"Només dues mans... Impossible! I aquest és solament el model estàndard...! És massa treball per a un dia, Senyor. Millor espera fins al matí per a acabar-la".
"-No, no esperaré, va dir encara Déu. Estic ja molt prop d'acabar aquesta obra, que és la creació favorita del meu cor. Ella es guareix sola quan està malalta, i pot treballar 18 hores al"dia .
L'àngel es va acostar més i va tocar a la dona. "-Però l'has fet tan suau, Senyor...!"
"-És suau, va dir Déu, però l'he fet també forta. No tens idea del que pot aguantar ni del que és capaç d'assolir".
"-I li dóna temps de pensar?", va preguntar l'àngel.
Déu va contestar: "No solament de pensar sinó també de raonar, d'entendre i de perdonar."
Llavors, l'àngel va notar alguna cosa i allargant la mà va tocar la galta de la dona... "-Senyor, sembla que aquest model té una fugida... Et vaig dir que estaves tractant de posar massa coses en ella."
"-Això no és cap fugida... és una llàgrima", el va corregir el Senyor.
"-Per a què és la llàgrima?", va preguntar l'àngel. I Déu va dir: "-Les llàgrimes són la seva manera d'expressar la seva joia, la seva pena, el seu desengany, el seu amor, la seva solitud, el seu sofriment, i el seu orgull."
Això va impressionar molt a l'àngel: "-Ets un geni, Senyor, vas pensar en tot. La dona és veritablement meravellosa."
"-Ho és! La dona té forces que meravellen als homes. Aguanten dificultats, duen grans càrregues, però tenen felicitat, amor i joia. Somriuen quan volen cridar. Canten quan volen plorar. Ploren quan estan felices i riuen quan estan nervioses. Lluiten pel que creuen. S'enfronten a la injustícia. No accepten "no" per resposta quan elles creuen que hi ha una solució millor. Es priven perquè la seva família pugui tenir. Van al metge amb una amiga que té por d'anar-hi. Estimen incondicionalment. Ploren quan els seus fills triomfen i s'alegren quan les seves amistats aconsegueixen premis. Són feliços quan escolten sobre un naixement o unes noces. El seu cor es trenca quan mor una amiga. Sofreixen amb la pèrdua d'un ésser benvolgut, no obstant això són fortes quan pensen que ja no hi ha més força. Saben que un petó i una abraçada poden ajudar a guarir un cor trencat. No obstant això, hi ha un defecte en la dona... que se li oblida el moltíssim que val!"
En un món competitiu com el que tenim, muntat sobre models d'eficiència masculins, és bo de recordar l'eficàcia de la diferenciació, el valor de la feminitat, l'essencialitat de la seva missió. Una dona es va quedar meditabunda després de llegir el de més amunt; i em deia: "en aquesta descripció he vist clarament a la meva mare, i segurament a tantes dones cristianes que entenem l'amor com l'essència del nostre ésser. No obstant això, no veig així al model de dona que es proposa avui, acaparadora de drets i desconfiada de deures… és una alienació per a algunes "joves modernes" que els costarà de reconèixer-se en l'obra mestra de Déu, quan se les proposa com objecte de desig, disfressades de captaires d'afecte, i a sobre illetrades, consumistes i buides"... l'essència de la dona va obrint-se pas davant les escombraries que amb excuses de cultura propagada per mitjans de comunicació fan que aquesta descripció virtuosa sembli un exercici de nostàlgia. I, mentre que compartir el treball domèstic és un avanç, no així algunes lleis d'avui que pretenen anul•lar amb igualitarisme les diferències que són meravelloses en la complementarietat home-dona.
Llucià Pou Sabaté

dijous, 27 de novembre del 2008

El proper dia 30 s’acomplirà un mes de l’atemptat amb cotxe bomba a la Universitat de Navarra.

Gràcies a Déu no hi han hagut víctimes mortals, i els ferits, a part de l’esglai que van patir, s’han pogut recuperar amb certa rapidesa.
Ha estat per a molts, motiu d’admiració l‘acte de solidaritat que es va produir, i tantes persones que espontàniament van acudir a l’ermita de la Mare de Déu en el campus per resar i expressar el seu perdó.
És per això, que amb motiu d’aquests fets, dedico aquest reportatge amb un seguit d’enllaços que serviran per endinsar-nos en detalls i aprofundir una mica més en la notícia.

Atemptat en el campus

Poc abans de les 11 del matí del dia 30 d'octubre, i sense previ avís, un cotxe bomba va esclatar en un aparcament del campus de la Universitat de Navarra a Pamplona.
Com a conseqüència del trencament dels vidres causat per l'explosió, alguns treballadors van patir talls i ferides lleus. Gairebé una trentena de persones van tenir de ser ateses en centres mèdics de la zona hospitalària de la ciutat.
Posteriorment i, tal vegada degut als gasos acumulats a l’interior del fals sostre, es van produïr diverses intoxicacions, fins i tot algunes de gravetat, però sortosament en aquests moments ja han estat tots donats d’alta.
El cap de la policia quan va veure les imatges de la càmera que enfocava el lloc de la bomba, va poder constatar que tota l’estona passava gent, menys al moment de l’explosió. No ho entenia!


Després de l'explosió, les forces de seguretat van ordenar desallotjar els edificis del campus.











Els Mitjans;




Diario de Navarra: Al menos siete heridos leves por la explosión de un coche bomba en un aparcamiento de la Universidad de Navarra
Diario de Noticias: Estalla un coche bomba en el parking de la biblioteca de la Universidad de Navarra
- -
20minutos: Explota un coche bomba en el aparcamiento de la Universidad de Navarra
ABC: Sexto atentado contra la Universidad de Navarra
ADN: Estalla un coche bomba en un aparcamiento cercano a la Universidad de Navarra
Canarias Ahora: ¿Suerte o milagro?
El Mercurio: Sólo 12 horas tardó la ETA en preparar el atentado contra la Universidad de Navarra
El Mundo: Estalla un coche bomba en el aparcamiento de la Universidad de Navarra en Pamplona
El País: Explosión de un coche bomba en la Universidad de Navarra
La Brújula Online: Una joven calagurritana, estudiante de Periodismo en la Universidad de Navarra, relata para los lectores de La Brújula su vivencia del atentado de ETA de esta mañana en Pamplona y “Rezando para que nadie haya resultado herido, y pidiendo gracias por no haber sido, por esta vez, la víctima”
La Vanguardia: ETA atenta contra la Universidad de Navarra tras desmantelarse el nuevo Comando Nafarroa
Perfil: Un profesor argentino transmitió por Twitter el atentado de ETA contra una universidad en Navarra
Perú21: Un atentado de ETA en la Universidad de Navarra deja 17 heridos
Mangas Verdes: Atentado en la Universidad de Navarra
Relacionados: Blogzine: Recopilación de vídeos de alumnos sobre el atentado en la Universidad de Navarra




3.000 persones rebutgen l'atemptat contra la Universitat de Navarra en una concentració silenciosa.

En senyal de repulsa per aquest atemptat, la Universitat de Navarra va convocar per el divendres, dia 31, una concentració silenciosa de cinc minuts a les 12.00 hores a l'esplanada de l'edifici de Ciències Socials.

A continuació, una representació d'estudiantes del centre acadèmic va oferir un ram de flors a la ‘Virgen del Amor Hermoso’ a l'ermita del campus.

A continuació podeu fel un clic a sobre dels enllaços següents;
Gràcies per el vostre recolzament, *cobertura completa

El Campus recupera la normalitat.
L’endemà mateix les classes van continuar amb normalitat. D’entrada, un professor abans de començar la seva classe va escriure a la pissarra aquella frase que ja s'ha fet famosa ‘Dessinunt Odisse, Qui Dessinunt Ignorare’

*Oració dels estudiants a la ‘Virgen del Amor Hermoso’.

Monsenyor Javier Echevarría, Gran Canceller de la Universitat de Navarra *va escriure al rector poc després de cometre's l’atemptat.

Els ferits de l’atemptat van rebre la *visita del rector de la Universitat.

La ministra Cristina Garmendia va mostrar el seu *absolut refús i repulsa per l’atemptat.

Finalment, acompanyo uns filmets que fan referència a la Universitat de Navarra

Coneix la Universitat de Navarra.





Historia de l’ermita de Santa Maria en el Campus de la Universitat de Navarra.





Abans d’ésser escollit Papa, el cardenal Ratzinger va ser investit Doctor per la Universitat de Navarra, i posteriorment va concedir aquesta entrevista:



Això és meu, meu, és meu...

De vegades som com les gavines de la pel·lícula Nemo: només pensem en nosaltres.
Compartir les nostres coses amb els altres alegra el cor, millora la convivència i ens fa assemblar-nos més a Déu, que ha volgut compartir amb nosaltres la meravella de la creació.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Defensar la veritat

La veritat està avui atacada per les mitges veritats, i la llibertat per un afany d´ igualtat que amaga l'enveja i una agressivitat latent sota formes educades, i per això els nens estan tan violents. Així per exemple, es culpa a les religions de promoure aquesta violència, quan han estat els règims ateus els causants dels majors holocausts. (També s'ha fet violència en nom de Déu, però no és religió aquesta sinó un pecat contra ella, prendre el nom de Déu en va). Les ments poden ser enverinades per la cultura dominant, que imposa amb por les seves idees, i a molts els costa desentonar de "el que és moda" per la por a cremar-se. Aquesta tendència a la demagògia ja va ser tractada en la "Apologia" de Sòcrates, composta per Plató entre 393 i 389 a. C., que ens transmet la defensa del savi després de ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus, enfront del jurat de la ciutat d'Atenes que l'acusa de investigar on no ha de fer-ho. I diu així: "No sé, atenesos, la sensació que heu experimentat per les paraules dels meus acusadors. Certament, sota el seu efecte, fins i tot jo mateix he estat a punt de no reconèixer-me; tan persuasivament parlaven. No obstant això, per així dir-lo, no han dit gens veritable". Als seus setanta anys, per què tenia tants acusadors el savi, fins i tot algun comediògraf? Ell així ho exposa al jurat: "Els quals, servint-se de l'enveja i la tergiversació, tractaven de persuadir-vos i els quals, convençuts ells mateixos, intentaven convèncer a uns altres" i és difícil defensar-se perquè és una mica anònim, "és necessari que jo em defensi sense mitjans, com si combatés ombres". Apareix aquí la necessitat de defensar la veritat, com cosa divina: "que vagi això per on al déu li sigui grat, he d'obeir a la llei i fer la meva defensa".
Quan s'ataca la llibertat, molts s'acomoden, però no tots: ell escomet la defensa de l'acusació més greu que se li imputa, el corrompre als joves ensenyant-los a pensar en contra del sistema, i amb la seva lògica demostra l'absurd que gent mal educada i que busca els seus interessos intenti castigar a qui procura educar en la veritat, ajudant a pensar. Sòcrates afirma en la seva humilitat, que és estar en la veritat, que no hi ha hagut major bé per a Atenes que la seva preocupació pels seus companys ciutadans; que si ell hagués fet mal a tants joves que han estat al seu costat, aquests o les seves famílies s'haurien queixat, i no només una minoria. Es defineix per a una societat conformista com un tàvec que pica al gran cavall mandrós, que necessita ser despertat: "diuen que un tal Sòcrates és malvat i corromp als joves? (es dirigeix a l'acusador): Melet, has mostrat suficientment que mai t'has interessat pels joves i has descobert de manera clar la teva despreocupació, això és, que no t'has cuidat de res d'això pel que tu em portes aquí?". Com avui, que certs polítics poc educats volen ensenyar educació, la ideologia duu a la mentida i a la sospita sobre el just? "I és això el que em va a condemnar, si em condemna, no Melet ni Ánit sinó la calúmnia i l'enveja de molts. És el que ja ha condemnat a molts altres homes bons i els seguirà condemnant. No cal esperar que s´aturi en mi". No vol agradar i que li deixin en pau a costa de renunciar al seu afany de debò, i per això no es doblega: si "em deixèssiu lliure amb aquesta condició, jo us diria: «Jo, atenesos, us aprecio i us vull, però vaig a obeir al déu més que a vosaltres i, mentre encoratgi i sigui capaç, és segur que no deixaré de filosofar, d'exhortar-vos". Doncs, això ho mana el déu, sapigueu-lo bé, i jo creo que encara no us ha sorgit un bé més gran en la ciutat que el meu servei al déu" (en realitat, el "dimoni bo" o "eudaimon" que tots duem dintre és la pròpia consciència). La història es fa així, amb aquests apòstols de la veritat: “No surt de les riqueses la virtut per als homes, sinó de la virtut, les riqueses i tots els altres béns, tant els privats com els públics. Sapigueu bé que si em condemneu a mort, sent jo com dic que sóc, no em perjudicareu a mi més que a vosaltres mateixos? Crec que és un mal molt més gran fer el que aquest fa ara: intentar condemnar a mort a un home injustament? Doncs bé, he estat condemnat per falta no certament de paraules, sinó de gosadia i desvergonya, i per no voler dir-vos el que us hauria estat més agradable d´escoltar: lamentar-me, plorar o fer i dir moltes altres coses- indignes de mi, com dic, i que vosaltres teniu costum d'escoltar a uns altres", encara que intueix que hi haurà una raó de bé: "Potser era necessari que això fora així i creo que està adequadament". De fet, les mentides acaben caient, i aquests valents indiquen el camí del respecte perquè hagi una societat justa: "Doncs, si penseu que matant a la gent aneu a impedir que s'us retregui que no viviu rectament, no penseu bé. Aquest mitjà d'evitar-lo ni és molt eficaç, ni és honrat. El més honrat i el més senzill no és reprimir els altres, sinó preparar-se per a ser tan bo com sigui possible". Aquest "adéu" del gran geni roman com una icona de dignitat i defensa de la veritat encara a costa de patir la injustícia.
Llucià Pou i Sabaté

dissabte, 22 de novembre del 2008

Santa Cecília, patrona de la música

Avui celebrem la festa de Santa Cecília patrona de la música i a mi m’agrada afegir-hi i de la bellesa.

Quan preparava aquest escrit he pensat amb el Papa Benet XVI que és un vertader entès i entusiasta de la música i m’ha vingut a la memòria una anècdota que vaig llegir fa ben poc -que per descomptat no coneixia-, em va agradar, per això avui la faig avinent i la transcric;

'Segueix sent una experiència inoblidable per a mi el concert de Bach dirigit per Leonard Bernstein en Munich, després de la prematura mort de Karl Richter. Estava assegut al costat del bisbe evangèlic Hanselmann. Quan es va apagar triomfalment l'última nota d'una de les grans cantates del solista Thomas, ens vam mirar espontàniament l'un l'altre i amb la mateixa espontaneïtat vam dir: "Els qui hagin escoltat aquesta música, saben que la fe és veritable". En aquesta música es percebia una força extraordinària de Realitat present, que no suscitava mitjançant deduccions, sinó a través de l’impacta del cor, l'evidència que allò no podia sorgir del no-res; només podia néixer gràcies a la força de la Veritat, que s'actualitza en la inspiració del compositor'.

Si voleu fer un ‘clic’ a les adreces de més avall, podreu escoltar unes cançons que a mi m'agraden -perquè havia cantat en una coral- i em continuen sonant a música celestial

Les choristes – La Nuit



Jean-baptiste Maunier et Clémence



Les Choristes caresse sur l’ocean

dijous, 20 de novembre del 2008

Sant Josepmaria Escrivà parla sobre la malaltia

Resposta de Sant Josepmaria a la malaltia

Alèxia, "Camí" i sentit del dolor

A primers de mes hi va haver l’estrena de la pel·lícula Alèxia, "Camí" i sentit del dolor.
Arrel d’aquesta desagradable projecció, transcric una carta apareguda en el diari ‘La Razón’ molt interessant;
La vida no es pot manipular, i el que aquests bons pares conten, és un testimoni tan valuós com ho va ésser la vida d‘Alèxia i la seva acceptació cristiana del dolor. Manipular una cosa tan íntima i delicada com són els sentiments d'una família que sofreix -que és el que fa aquesta pel·lícula-, demostra molt mal gust, molta maldat i una falta absoluta d'ètica.
Quina pena que hi hagi gent així en aquest món tan meravellós! Esperem algun dia canviïn... Mentrestant, aprenen de l'exemple que tant Maria com Alèxia ens donen, per a dur amb optimisme cristià el dolor i la creu.

Calor de llar

La persona necessita viure en família, tenir una llar, un niu al que tornar quan surt al carrer, on hi hagi calor i protecció… Conta una història d’una parella de cigonyes que va fer un niu a la part alta d’un campanar, els agradava anar lluny a caçar ratolins i serps i gripaus, passejar i volar sense parar. Van tenir pollets, i van organitzar les coses amb draps i fulles perquè estiguessin a gust, però quan tornaven els notaven freds, faltava calor. Al final, van haver d’optar per fer un sacrifici: es van arrencar algunes plomes de les ales, i amb això van fer un lloc acollidor en el qual els pollets estaven a gust. Ja no podien anar tan lluny en els seus vols, se sentien menys lliures i condicionats perquè amb menys plomes no aguantaven tant temps fora. Però sentien gratificació al tornar i trobar-se en el niu els seus pollets contents, havien creat calor de llar. Així la família condiciona moltes llibertats que abans podien permetre’s, però l’amor que neix és el millor, donar la vida, encara que hi hagi una limitació de les activitats res és millor que aquesta esclavitud de l’amor, és la màxima realització personal. Calor de llar, fet a costa de temps i de renúncies, de retallar altres coses que eren més urgents, però menys importants. El primer és aquest amor, que si no es troba on s’hauria de trobar es busca, inevitablement, en altre lloc. I aquí comencen els problemes: si un fill no troba a casa, el que hauria de trobar, ho buscarà en un altre lloc, potser serà gregari d’un grup en el qual trobarà la seva identitat per a sortir de l’aïllament.
El calor de llar, com tota escalfor, necessita una font que l’alimenti, i sempre és una cosa personal, regalar temps i afecte, i no comoditats. El calor de llar s’aconsegueix quan els pares s’adonen que més que a donar coses és donar-se a si mateix, i que participin els fills amb encàrrecs i responsabilitats encara que només sigui baixant les escombraries per les nits (deia José Manuel Tarrio).
Calor de llar, que cal mantenir amb art, per a estar “a gust”. Amb totes les lletres. “A gusto” s’escriu amb l'A d’alegria, G de generositat, U d’utilitat, S de satisfacció, T de tolerància i O d’ordre. Així s’amida la “temperatura” i la calor no se’ns escapa per les escletxes de crits i discussions. En primer lloc, d’aquest clima de lliurament als altres, sorgeix el goig, l’alegria que esquitxa als altres, que s’expressa en la mirada, porta del món interior. És un jardí on creix la planta de la generositat, quan el marit arriba cansat no es refugia en el telediari sinó que va a rebre les novetats de la dona i cadascun dels fills. On tots col·laboren i se senten útils, i per això satisfets. I hi ha tolerància, perquè se sap que hi ha coses importants i altres que no ho són, i se saben distingir unes d’unes altres, i cedir en allò que és opinable i intranscendent i allí ningú pretén tenir sempre l’última paraula en qualsevol assumpte. I ordre, també material encara que sense que sigui una mania per a ocultar el desordre interior. Aquesta és la vocació de niu, que no és hotel on descansar, però tampoc presó on desenvolupar un sentiment possessiu i xantatges emotius: és el lloc on s’està el just per a néixer, per a créixer, i per a aprendre a volar: per a perdre-li por a l’altura, i llançar-se finalment al cel. Per aquest motiu la mare és també niu. La dona nia als fills, al marit, i a tots a quants ella acull amb el seu amor, que no és ablanir-los amb manyagues i comoditats. El niu és aquesta rara forma de tendresa que cria fortalesa, de suavitat que produeix caràcter, de protecció que incita al valor: al valor de volar! I saber que sempre es pot tornar…
Llucià Pou Sabaté

Anuncis divertits


Publicitat; protegeix el teu automòbil

Protecció exterior



Protecció per als fills


Protecció interior

La paciència, ciència de la pau

Hi ha moments en la vida que sembla que a un se li acaba la paciència, ja no és capaç de seguir aguantant, i explota. I amb la gota que fa vessar el got i s’acaben les forces per a seguir amb un matrimoni, o qualsevol altre compromís, o els pares perden ja la confiança en els seus fills, i es fan servir expressions com “això és irreparable”, “s’ha trencat alguna cosa per a sempre”, “ja res serà com abans”. I ve la solitud, sensació d’abandó, incertesa, desànim: davant situacions en els camps de la política, de la societat, del món laboral…, un pot sentir que s’esfondra allò pel que ha lluitat molt de temps, que es trenca tot de cop, s’ensorra en un moment. És la fragilitat humana, la impaciència que vol seguir els criteris del món. Com en són de diferents de les benaurances que promulga Jesús, l’eficiència i el plaer passatger a costa de la mentida, l’anhel desmesurat d’èxit... Confiar en Déu en totes les circumstàncies, fins i tot en l’adversitat, costa, però val la pena... La paciència és un arbre d’arrel molt amarga però de fruits molt dolços (Fénelon). Així, la paciència és el fruit madur de la fortalesa, la pau-ciència, ciència de la pau. Com per als militars on els altres vegin dificultats sabrem intuir oportunitats, fins i tot créixer-nos davant elles.
Davant els defectes d’una persona, no cal perdre la calma dient “ja està bé, no puc més!” doncs què anem a fer amb aquesta persona, matar-la? No, cal estimar-la tal com és, superant aquell defecte com un escull i sabent que cada persona té qualitats ocultes, que només amb el temps apareixen. Conten d’una óssa que va donar a llum un petit cadell horriblement lleig. “Ganes em vénen d’escanyar-lo!”, va dir l’óssa a una òliba: -“Guarda’t de fer-lo!” -va contestar aquesta. “Jo he vist a altres ósses passar pel mateix: ves i llepa dolçament al teu fill i el veuràs bell i t’honorarà”. Així ho va fer l’óssa: en va tenir cura; i el cadell, a poc a poc, va tornar-se molt maco, per això li va agrair el consell a la òliba: “-Si no haguessis moderat la meva impaciència hagués rebutjat el fill que ara constitueix el plaer de la meva vida”. De vegades sembla que algú no dóna per a més, que “no está el horno para bollos”, i la paciència dóna sensibilitat per a veure més enllà del present, i afrontar les contrarietats conservant la calma i l'equilibri interior, assolint comprendre millor la naturalesa de les circumstàncies. És “la ciència de la pau”, que genera harmonia al seu voltant.
Em van contar a l’Alcàsser de Segòvia que a una institutriu li va caure l’Infant reial que cuidava, un nen petit, per la balconada, a molts metres per sobre dels jardins. Ella, desesperada, es va llençar pel precipici i es va matar. L’Infant havia quedat penjat d’uns sortints, i el van rescatar de seguida. La institutriu s’havia “precipitat” en els dos sentits de la paraula (impaciència i llançar-se al precipici). En el cervell el pensament no és mai objectiu sinó lligat a les emocions, sempre influenciat per sentiments i passions. De vegades ens fixem en alguna cosa sense visió de conjunt, absolutitzem un aspecte, oblidant-ne d’altres. Per exemple: quan un professional de la mentida, ens ve amb una història i ens la creiem, al sentir empatia amb els problemes que ens conten. Però quan ha acabat i potser hem donat diners a aquest “necessitat”, i se’n va, apareix la distància davant el problema, de manera menys emotiva, més cerebral, i ens sembla que hi ha alguna cosa que no quadra i tenim la sensació d’haver estat enganyats. Esperar, tenir distància davant els problemes, ajuda a pensar millor. "El món és redimit per la paciència de Déu i destruït per la impaciència dels homes", deia Benet XVI a l’homilia del començament de Pontificat: davant un poble rebel, "els deixebles, haguessin desitjat immediatament manar caure foc del cel per a consumir-los. Jesús els atura i reprèn. La impaciència dels homes no sol comprendre la paciència de Déu”.
Llucià Pou Sabaté

Congrés de la Família

Els dies 28 i 29 de novembre tindrà lloc a Roma, per tercer any consecutiu, el Congrés de la Família...

dimecres, 19 de novembre del 2008

Records de la catequesi de Sant Josepmaria

El cristià veu la vida amb alegria, perquè fins i tot els seus propis defectes tenen solució.
Com l’historia del fill pròdig, la vida es tornar diàriament a la casa del Pare.

Fer rendir els 'talents'

A mesura que ens acostem a la festa de Crist Rei, i també el final del temps litúrgic, l’Església ens recorda amb sengles evangelis -el de diumenge passat, amb els talents i el d’avui-, que hem de fer rendir els dons i les qualitats que Déu ens ha donat, millor dit, que ens ha deixat a cadascú. No són “nostres” de manera que en puguem fer el que volem. Ell ens els ha deixat per tal que els fem rendir. Els qui han fet rendir—més o menys— són lloats i premiats pel seu Senyor. És el servent gandul, que va guardar els diners en un mocador sense fer-los rendir, el que és blasmat i condemnat.

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home, que havia de fer un llarg viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat— i després se'n va anar.
»Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
I el d’avui; confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir: ‘Negocieu-hi mentre sóc fora’. Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir: ‘No volem que aquest regni damunt nostre’.


Avui, mentre llegia aquestes paràboles he canviat per uns moments la traducció. Segurament no tenia d’haver-ho fet o almenys tenia d'haver-lo pensat amb més calma; però és que no he pogut resistir la temptació. El Senyor de la paràbola diu al servent gandul, al que va enterrar el talent sota terra, que hauria d'haver negociat amb ell, lliurant-lo en un banc en lloc d'amagar-lo, per tal de recuperar-lo amb els interessos. Jo he canviat el banc per quelcom una mica més genèric que ara no recordo. I és que, francament, tal com estan les coses, m’he estimat més no parlar de bancs. A l'espera de les conclusions del G20, l'alternativa del mitjó o mocador no és tan desgavellada. Ja ho diu la cobla que vaig aprendre de petit –llavors tot es feia en castellà-

"Al pasar la banca
me dijo el banquero:
como estoy sin blanca,
no cobras dinero".

És qüestió de no perdre vols i no badar, així doncs, com a conclusió i remei a la crisi; hem d'esforçar-nos i treure el màxim rendiment als talents rebuts.

Dolor i creixement interior

Quan patim, absolutitzem un aspecte de la vida: el dolor, aquesta realitat distorsionant que indica un mal, uns límits... Sempre que podem ens l’estalviem. Si no, seríem masoquistes. Però davant el dolor inevitable, és interessant descobrir un sentit positiu, prendre distància del moment en el qual l’única cosa que es pot és patir o com-patir, i entrar en la visió de conjunt que compon el quadre de la creació i de la història: veiem que els que han superat les dificultats han sobreviscut i progressat. Així, els que van lluitar en el Nil davant l’aigua i es van esforçar a dessecar pantans van poder créixer i crear una civilització impressionant; per contra, els que davant un procés de desertització van anar a buscar aigua a altres llocs més habitables es van quedar en la seva rudimentària manera de viure, aquests altres pobles no han viscut gairebé cap progrés. L’adaptació excessiva a l’ambient impedeix el desenvolupament i comporta el perill de sucumbir davant un canvi brusc d’aquest. De la mateixa forma, eliminar tota dificultat a nivell personal comporta estancar-se en una immaduresa, no estar preparat per a la lluita per la vida.
Unamuno veu en aquesta lluita que causa dolor “la substància de la vida i l’arrel de la personalitat, només sofrint s’és persona… el dolor és el camí de la consciència i és per ell com els éssers vius arriben a tenir consciència de sí. Tenir consciència de sí mateix, tenir personalitat, és saber i sentir-se distint dels altres éssers: a sentir aquesta distinció s’arriba pel xoc; pel dolor més o menys gran, per la sensació del propi límit. La consciència de sí mateix no és sinó la consciència de la pròpia limitació”. Un dels casos més paradigmàtics el veiem en el personatge de Tolstoi a “Guerra i pau”: Pierre Besochov. Els seus canvis interns són sorprenents: “abans era tingut per un home bo, però no feliç. Un es mantenia, inconscientment, a una certa distància d'ell. No obstant això, ara emanava de la seva boca un somriure ple de l’alegria de viure. En els seus ulls havia compenetració amb el proïsme i s’insinuava la pregunta: esteu també tan contents com jo? Era agradable comunicar-se amb ell. Abans era molt xerraire i podia entusiasmar-se al llarg d’una conversa. Llavors no atenia a les raons dels altres. Ara, en canvi, es deixa arrossegar rares vegades per la discussió i podia de tal manera escoltar als altres que un li obria els secrets més recòndits… abans, la princesa (Catarina Semjonovna) creia que la seva mirada contenia indiferència i burla, i, com solia fer amb altres, li havia declarat aviat la seva hostilitat, que era una de les seves múltiples qualitats. Ara, per contra, sentia que ell havia penetrat en el profund de la seva ànima, i li descobria, al principi amb desconfiança, després amb agraïment, el costat bo i ocult del seu caràcter”. I no van ser els anys ni aprenentatges, sinó els pesars de la guerra, i les inclemències de la captivitat, els que van exercir tan notable influència. En aquest sentit aquest popular “no hay mal que por bien no venga” ens suggereix que tot creixement, també tota creativitat artística o de qualsevol altre tipus, passa pel silenci i el dolor.
Li van preguntar: “anys perduts?”, a Alexander Solzhenitsin (recentment mort) per la seva captivitat, i va respondre: “no, en realitat no perduts… Potser aquells anys van ser necessaris… el dolor és essencial per al nostre progrés espiritual i per al nostre perfeccionament interior. El sofriment ve repartit a la humanitat i a cada home, en una quantitat suficient, perquè l’home pugui treure utilitat d'ell, si ho sap usar en el seu creixement interior”. Però “la capacitat de sofrir no és immediatament assequible, sinó que ha de ser conquistada amb esforç d'autocreació. Aquí s’imposa la tasca de forjar la pròpia personalitat i és l’actitud el ressort que regeix a la persona” (J. Vilar).
Llucià Pou Sabaté

dimecres, 8 d’octubre del 2008

Carlota Ruiz de Dulanto

Avui mentre navegava per un dels ‘blogs’ interessants que acostumo visitar, “Pensar por libre”, per les notícies que publica i la qualitat que aporta –us el recomano-, he quedat bocabadat amb aquest impressionant testimoni.
No us el perdeu! No és veritat que aquest món està ple d’herois i de sants?
És una mica llarg, però val la pena.

Calor de llar

Gràcies a Déu cada dia vaig tenint més col•laboradors en el blog. Avui Llucià Pont, m’envia aquest escrit.

La persona necessita viure en família, tenir una llar, un niu al que tornar quan surt al carrer, on hi hagi calor i protecció… Conta una història d’una parella de cigonyes que va fer un niu a la part alta d’un campanar, els agradava anar lluny a caçar ratolins i serps i gripaus, passejar i volar sense parar. Van tenir pollets, i van organitzar les coses amb draps i fulles perquè estiguessin a gust, però quan tornaven els notaven freds, faltava calor. Al final, van haver d’optar per fer un sacrifici: es van arrencar algunes plomes de les ales, i amb això van fer un lloc acollidor en el qual els pollets estaven a gust. Ja no podien anar tan lluny en els seus vols, se sentien menys lliures i condicionats perquè amb menys plomes no aguantaven tant temps fora. Però sentien gratificació al tornar i trobar-se en el niu els seus pollets contents, havien creat calor de llar. Així la família condiciona moltes llibertats que abans podien permetre’s, però l’amor que neix és el millor, donar la vida, encara que hi hagi una limitació de les activitats res és millor que aquesta esclavitud de l’amor, és la màxima realització personal. Calor de llar, fet a costa de temps i de renúncies, de retallar altres coses que eren més urgents, però menys importants. El primer és aquest amor, que si no es troba on s’hauria de trobar es busca, inevitablement, en altre lloc. I aquí comencen els problemes: si un fill no troba a casa, el que hauria de trobar, ho buscarà en un altre lloc, potser serà gregari d’un grup en el qual trobarà la seva identitat per a sortir de l’aïllament.
El calor de llar, com tota escalfor, necessita una font que l’alimenti, i sempre és una cosa personal, regalar temps i afecte, i no comoditats. El calor de llar s’aconsegueix quan els pares s’adonen que més que a donar coses és donar-se a si mateix, i que participin els fills amb encàrrecs i responsabilitats encara que només sigui baixant les escombraries per les nits (deia José Manuel Tarrio).
Calor de llar, que cal mantenir amb art, per a estar “a gust”. Amb totes les lletres. “A gusto” s’escriu amb l'A d’alegria, G de generositat, U d’utilitat, S de satisfacció, T de tolerància i O d’ordre. Així s’amida la “temperatura” i la calor no se’ns escapa per les escletxes de crits i discussions. En primer lloc, d’aquest clima de lliurament als altres, sorgeix el goig, l’alegria que esquitxa als altres, que s’expressa en la mirada, porta del món interior. És un jardí on creix la planta de la generositat, quan el marit arriba cansat no es refugia en el telediari sinó que va a rebre les novetats de la dona i cadascun dels fills. On tots col•laboren i se senten útils, i per això satisfets. I hi ha tolerància, perquè se sap que hi ha coses importants i altres que no ho són, i se saben distingir unes d’unes altres, i cedir en allò que és opinable i intranscendent i allí ningú pretén tenir sempre l’última paraula en qualsevol assumpte. I ordre, també material encara que sense que sigui una mania per a ocultar el desordre interior. Aquesta és la vocació de niu, que no és hotel on descansar, però tampoc presó on desenvolupar un sentiment possessiu i xantatges emotius: és el lloc on s’està el just per a néixer, per a créixer, i per a aprendre a volar: per a perdre-li por a l’altura, i llançar-se finalment al cel. Per aquest motiu la mare és també niu. La dona nia als fills, al marit, i a tots a quants ella acull amb el seu amor, que no és ablanir-los amb manyagues i comoditats. El niu és aquesta rara forma de tendresa que cria fortalesa, de suavitat que produeix caràcter, de protecció que incita al valor: al valor de volar! I saber que sempre es pot tornar…
Llucià Pou Sabaté

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Una reforma innecesària

El passat 21 de setembre ‘La Vanguardia’ va publicar un article de Josep-Ignasi Sarayana que deia així;

La innecessària reforma de la llei de l'avortament, que ara es vol impulsar, per protegir, segons diuen, les gestants i els metges, enlloc parla dels drets del *narciturus, el qual, *podria néixer* i potser no neixi, no ha merescut cap proclama, i està totalment indefens.
El dia 11 d'abril de 1985, el Tribunal Constitucional declarava que els drets de la dona no podien tenir "primacia absoluta sobre la vida del *nasciturus, atès que aquesta prevalença suposa la desaparició, en tot cas, d'un bé no solament constitucionalment protegit, sinó que encarna un valor central de l'ordenament constitucional"
La gestació, en efecte, ha generat un tercer, que és existencialment distint de la mare, si bé allotjat en el seu si. La societat està, per això, obligada a protegir-lo.
A més, entre els drets de la dona ( que són molts) no es pot comptar, en cap cas, el dret a avortar. I això és així, perquè l'avortament, o sigui l‘aniquilació directa del *nasciturus, segueix sent un delicte, encara que en determinats casos estigui despenalitzat.
Hi ha temes, com aquesta anunciada i pretesa reforma legal, que no responen a les veritables preocupacions ciutadanes, sinó a interessos de 'minories qualificades', obstinades en croades que són d'admirar, per la constància i els esforços desplegats.
Mentrestant, la *majoria va a la seva, sense advertir que també li afecten tals campanyes i que l’incumbeixen molt. Doncs hi ha assumptes que esquitxen a tots, encara que creguem, per error, que són coses dels altres. Un d'ells, vital per a la supervivència d'un poble, és la protecció del que va a néixer.

dilluns, 6 d’octubre del 2008

Declaració sobre l’embrió

Manifest que va presentar el Dr. ‘Carlos Fernández del Castillo Sánchez’, director del Centre Mexicà de Ginecologia i Obstetrícia SC, davant els legisladors del seu país, Mèxic, el passat 13 de juny, a la ‘Quinta Audiencia Publica’. Declaracions que són un vertader exemple de sentit comú, aplicades a la vida.
El vídeo dura 10’ 50”



Si no el podeu veure bé, perquè s’encalla –acostuma a passar en vídeos de You Tube, podeu clicar o importar l’adreça de sota

http://informa-scjn.webcom.com.mx/12_d.html

La bogeria irracional de l'avortament

Fa uns quants dies, vaig llegir a ‘La Gaceta’ un article, que amb el títol ‘La bogeria irracional de l’avortament’, denunciava que aquest no és altre cosa que un atac frontal a la religió cristiana però sobre tot, va contra la raó.

Quatre segles abans de Crist, ‘Hipòcrates’ ja sabia, que l'avortament és qualsevol cosa menys una pràctica mèdica, i no té res a veure amb la salut, sinó amb l'homicidi. L'avortament provocat ha estat durant mil•lennis un signe de salvatgisme, i cap societat tinguda per civilitzada, mai havia consentit aquest sacrifici de sang innocent.

Naturalment, igual que l'assassinat o l'estafa, l'avortament s'ha estat cometent arreu i durant tots els temps, però ningú se li va ocórrer dictar lleis permissives d'aquestes conductes sota l'estúpid argument que la gent seguia actuant així malgrat estar prohibides.

Mai, fins que en ple segle XX, i en alguns països tinguts per els més civilitzats del planeta, una estranya barreja d'odi a la religió cristiana, d'irrupció de les dones en la vida pública i de residus filosòfics de la Revolució Francesa, va retornar aquesta pràctica salvatge a l'àmbit del permès per la llei, encara que amb la disfressa hipòcrita d’unes aparences mèdiques legals.

La veu de l'Església Catòlica, va ésser de les primeres d’alçar-se contra aquesta bogeria, qualificada en el Concili Vaticà II, l'avortament, com un “crim abominable”.

Però a EEUU, una malaurada sentència del TS va establir l’any 1973 el dret de tota dona a avortar el seu fill en qualsevol moment de l'embaràs.

Des de llavors, l'avanç de les legislacions avortistes ha estat imparable, protegit a més, per la política de l'ONU i les seves agències, per tal d’afavorir el control de la població mundial.

Mori la raó! Cap els anys 80 s'establiren els primers fonaments teòrics de l’anomenada “ideologia de gènere”, que arrenca de la separació radical del sexe i la procreació i construeix una antropologia segons la qual, cada individu té el dret de ser, legalment, el que li vingui de gust, i donar satisfacció a les seves inclinacions sexuals, amb independència del seu sexe, reduït ja a un mer instrument del propi plaer, al marge de tota funció social.

Així doncs, l'avortament, en aquest estat de putrefacció intel•lectual i social, forma ja part, de la rutina dirigida a salvaguardar d'una banda els nous dogmes de planificació planetària de la població i, per una altra, la satisfacció dels embats sexuals, sense els deures que impliquin les seves conseqüències.

És clar, tot això topa frontalment contra la religió cristiana, contra la tradició cultural i jurídica d'Occident, contra els principis i valors que ha construït la civilització més oberta, més dinàmica i més progressiva que mai havia conegut l'home. Però, sobretot, va contra la raó, contradiu l'evidència; i com a conseqüència inevitable, liquida les llibertats i obre la porta a tot despotisme.

Salta la tanca

Salta la tanca és un vídeo que defensa la vida; en efecte, s’ha posat difícil sobreviure en el sí matern. Així doncs, cal carregar-se de valor, i fer el que calgui, per tal de no consentir en absolut el crim de l'avortament.
Dura 3’

L'avortament m'ha destrossat la vida

Testimoni d’una dona que demanava l’escoltés la comissió formada per experts en el tema de l’avortament;
El vaig llegir a ‘vozvictimas.org’ i va sortir publicat a ‘Novedades Fluvium’

Em dic B., tinc 31 anys i el dia 18 d'agost va fer un any de la defunció del meu fill, el meu avortament provocat a la ‘Clínica El Bosque’ de Madrid. No sé per on començar perquè la meva història és llarga i dolorosa, i he trigat temps a ser capaç de poder-la explicar. Tot va passar a l'agost de 2007, quan feia poc temps que coneixia a la meva parella, i me’n vaig anar a viure amb ell. La meva parella tenia dues nenes, les cuidava ell perquè tenia la seva custòdia i jo el veia com el millor pare del món. Ell em va dir, que s’havia fet una vasectomia i jo encara que prenia la píndola, aquest mes vaig tenir algun oblit i em vaig quedar embarassada. Jo era puntual com un rellotge, i quan estava de tres setmanes vaig començar a sentir nàusees, tenia molta son i notava que em passava alguna cosa rara, però no ho vaig atribuir a un embaràs. Jo venia d'una situació familiar catastròfica i no tenia gairebé mitjans econòmics ni tampoc estava molt estable psicològicament… Doncs bé, quan ja tenia dotze dies de retard, vaig decidir fer-me el test, i al cap de pocs segons, van sortir les dues ratlles que indicaven el positiu, jo en aquell moment em vaig omplir d'alegria i felicitat. Estava sola a casa perquè la meva mare encara no havia plegat de la feina i la meva parella estava amb les seves filles de vacances. Això va ser un dia 12 d'agost. La meva mare va arribar al cap d’una estona i jo, amb tota la meva alegria vaig anar a contar-li que estava embarassada i li vaig ensenyar el test pensant que la seva reacció seria ben diferent. Déu meu… a quina mal hora vaig fer això, i no m’ho vaig callar, vaig demanar ajuda a alguna associació… Arran d'això va començar el meu pitjor malson, el meu calvari i la meva condemna per a tota la vida per l'assassinat del meu propi fill. Només ensenyar-li el test a la meva mare, em va dir que no el podia tenir, que com anava a tenir un fill sense parella estable? com el mantindria? que no seria una bona mare, què pensarien els veïns? com s’ho prendria el meu germà etc. etc. La meva alegria va passar a una tristor profunda, el nerviosisme i la desesperació em va envair per moments. Quan va arribar el meu germà, també l'hi ho va dir la meva mare, i la seva reacció va ser agressiva cap a mi, per l'irresponsable que havia estat i em volien donar entendre -amb coaccions- perquè avortés. De fet, em van deixar de parlar i em van amenaçar treure’m de casa si tenia el bebè, altrament, jo pensava en el pare com l’única solució. Pensava que ell estaria amb mi i que no em deixaria.
El vaig trucar al mòbil, però el tenia apagat, després de diversos intents, vaig aconseguir parlar-hi. Quina va ser la meva sorpresa! em va dir; TENS D'AVORTAR. SÓC A BENIDORM, PERÒ TORNARÉ AVUI MATEIX, HO PAGO TOT, I JA ESTÀ. ARA MATEIX DEMANARÉ CITA A LA CLÍNICA I PARLARÉ AMB LA TEVA FAMÍLIA PERQUÈ NO ET DEIXIN SORTIR DE CASA TEVA FINS QUE ANEM A LA CLÍNICA. Jo vaig començar a plorar desesperada, volia al meu fill, el sentia ja dintre de meu, per una vegada a la meva vida no em sentia sola i no volia avortar de cap manera. Em van obligar, coaccionada, no em van donar temps d'escapar, de reaccionar. Estava com atònita davant la situació que per a ells era un conjunt de cèl•lules sense vida i l'operació seria com arrencar un queixal. Doncs bé, feta un manat de nervis, sense força per plorar, ni ser capaç de dir paraula, va arribar el dia d'anar a la clínica, i em van dur obligada. Era un dissabte, a les vuit del matí. Ell va aparcar el cotxe sota la meva casa i va trucar el contestador, jo li vaig demanar per favor a la meva mare que no ho volia, que no m'obliguessin, que podria tirar endavant ni que fos sola. La meva mare em va agafar la bossa i em va “dir Vesteix-te que tenim pressa!” Així va anar, a les nou estava en aquest horrible xalet que l’utilitzen com clínica privada de nom “El Bosque”, on a la recepció hi havia una senyora sud-americana que em va prendre les dades personals, i em va preguntar “Tens por, no?”. Jo només volia sortir corrent d’allà però no podia, estava paralitzada, coaccionada, els meus botxins els tenia al meu al voltant… Volia protegir al meu fill, però ningú no em podia ajudar. Vaig pujar unes escales cap a unes sales on primer fan l'ecografia i després el test psicològic. Per uns moments "vaig pensar que m'anaven a ajudar" Recordo aquells sofàs vermells i també la cara de totes les noies que allí estaven assegudes, esperant; estàvem espantades i avergonyides i semblava com si entre nosaltres volguéssim fugir però no podíem. Vaig vomitar tres vegades abans d'entrar a l'eco. Els metges passejaven prenent cafè i parlant de les seves coses, sense parar-se a pensar com ens sentíem les noies que estàvem esperant. Al cap de poca estona, un metge alt i prim, em va cridar perquè entrés a la sala de l'eco, i em va dir: “Tranquil•la que estàs de molt poc, això encara no té vida”. I em va fer l'eco, que jo no vaig poder veure perquè el monitor estava girat. Jo dins meu, encara sentia al meu fill, sentia com li bategava el cor i només estava de sis setmanes. El pobre crec que pensava i deia: “Mamà, mamà, què passa? Estan veient si estic bé? Jo l’estava enganyant dient-li: “Fill, jo et trauré d'aquí”. Això que no senten i que no és un ésser viu és tot mentida. El metge em va enganyar. Després de l'eco em va fer signar el consentiment i aquí em vaig desmaiar. Ell em va copejar la cara lleugerament i em va dir: “Apa dona, després te’n vas de vacances”. I vaig signar, però no era jo. Tot seguit vaig tornar a la sala dels sofàs vermells i vaig tornar a veure aquelles pobres noies demanant ajuda a crits. Una senyora rossa alta amb bata i embarassada, era la psicòloga que em va fer passar poc després. Aquesta senyora em vaig assabentar després, que és sòcia de la clínica, i per això, fa el que fa. Doncs bé, aquesta dona era la meva última oportunitat d'ajuda. Jo la hi estava demanant a crits i ella ho sabia, però no em va fer ni cas. Es va limitar a emplenar el test i em va dir que no em preocupés, que era un simple tràmit, ella els emplenava sempre i va tenir el cinisme de dir-me: “TU SÍ QUE EL VOLS TENIR, VERITAT?” Llavors, vaig pensar que m'anava a ajudar, i al dir-li que si, que jo el volia tenir, ni es va immutar. Es va limitar a dir-me que un cop feta la feina, em trobaria millor i que si un dia em sentia malament l’avisés. Va anotar el seu mòbil en una recepta perquè així em passés consulta després de cobrar l'avortament. Pagar en metàl•lic, aquesta era la condició. Quan vaig sortir de l’entrevista, em trobava encara més enfonsada, seguidament, em van cridar per a ingressar, però abans varem haver de passar pel pagament, 470 euros. Això és el que val matar a un bebè. Calia pagar-lo en bitllets només en efectiu i sense factura. Després, ja sola una infermera estrangera em va fer passar a una sala on hi havia dos llits. Notava la humitat i feia fred, era un lloc lúgubre, s'olorava a mort a cada racó de la clínica. Va venir un altre noia estrangera, em va fer despullar i posar-me una bata verda i un capell, em va posar sèrum i com que no em trobava la vena em va tenir de punxar unes vint vegades, em va deixar el braç baldat. Jo li vaig dir que me’n volia anar i em va dir que ja estava pagat i que no aniria a cap lloc. Al cap de poca estona em van dir que passés al quiròfan. No m'havien fet ni un anàlisi, ni una radiografia, ni un electrocardiograma, no obstant això, em van posar anestèsia general i tinc un paper signat per ells dient que m'havien fet totes aquestes proves. En el quiròfan em van preguntar el meu grup sanguini i jo els vaig dir que era 0 negatiu, llavors es van fiar de mi i em van dir que havien de posar-me una injecció, però abans tenien de pagar-la els meus familiars. Jo vaig entrar a la sala, i de nou em tremolaven les cames, em vaig desmaiar, però de seguida em van agafar, em van pujar al poltre i em van lligar amb corretges les cames i les mans. "Et sentiràs millor" L'anestesista, que venia sense bata, em va dir que pensés en alguna cosa bonica i em va punxar per a dormir-me, només recordo la cara d'una infermera jove que estava gairebé pitjor que jo. Deuria ser la primera vegada, només recordo el metge acariciant-me la cuixa i dient-me: “Amb lo maca que ets, ja veuràs què bé et sentiràs després”. Després de reüll, vaig veure l'aspiradora, però no recordo més, em vaig adormir. Quan vaig despertar, plorant, em sentia buida. No sentia al meu fill. Ja no el sentia, l’havien mort, a pesar de les meves súpliques i peticions. Em van dur a una habitació compartida amb altra noia que també l'acabaven de portar caminant pel seu propi peu. Al cap de poca estona, em van treure un drap enorme de la vagina xopat de sang, jo no sentia, ni patia. Només volia sortir d'allà, anar-me’n, allunyar-me… Em sentia bruta i una mala persona. Vaig sortir al cap de dues hores, amb un paper a les mans amb les instruccions del què no s'ha de fer després d'avortar. La meva parella em va abandonar i la meva família va començar a tractar-me bé just després de l'avortament. Gairebé tot el temps me’l passava estirada al llit tancada a la meva habitació, com absent, sense voler saber res de ningú només pensant en el meu fill ja mort. Vaig perdre quinze quilos, vaig començar beure, no hi ha dia que no plori la mort del meu fill… Tinc relacions per tenir, no puc veure embarassades, crec que tothom sap el que vaig fer, i veu en mi una assassina. Prenc antidepressius, i segueixo atenció psicològica a 'AVA', si no fos per això..., em van entrar ganes de suïcidar-me, perquè la meva la vida va acabar el dia que vaig matar el meu fill. L'avortament em va destrossar la vida.