dimecres, 17 de setembre del 2008

El Sant Pare Benet XVIè visita Lourdes

Lourdes revela l'amor de Déu, diu el Papa

Al repassar els moments més importants de la seva visita a França, del 12 al 15 de setembre, Benet XVIè va reconèixer el missatge que va deixar la Mare de Déu, que revela l'amor de Déu per a cada persona.

El Papa va destacar davant el peregrins presents a l'Aula Pau VI, amb motiu de l'audiència general; vaig veure la transcendència que ha representat per a tota l'Església les aparicions de Maria, esdevingudes fa 150 anys, i va agrair la "feliç coincidència" que la visita coincidís amb la festa litúrgica de l'Exaltació de la Santa Cruz.

"Lourdes és veritablement un lloc de llum, d'oració, d'esperança i de conversió, fundades sobre la roca de l'amor de Déu, que ha tingut la seva revelació culminant en la Creu gloriosa de Crist", va explicar el Papa.

Contava santa ‘Bernadette Soubirous’, testimoni de les aparicions de la Verge, "el primer gest de Maria, va ésser precisament el Signe de la Creu, en silenci i sense paraules".

Amb aquest gest, "la Verge va donar entendre l'essència del cristianisme: el Signe de la Creu, que és la suma de la nostra fe, i si ho fem amb el cor atent, entrem de ple en el misteri de la nostra salvació", va explicar el Papa.

"Amb aquell gest, la Verge, havia inclòs tot el missatge de Lourdes!", va afegir.

Enllaçant amb la seva comunicació als joves congregats al voltant de la Verge, divendres passat a la nit, el Papa va insistir en el missatge de la Creu, "va recordar que no existeix veritable amor sense sofriment, no trobareu el do de la vida sense dolor. Molts aprenem aquesta veritat a Lourdes".

"Maria, apareixent-se a santa ‘Bernadette’, va obrir en el món, un espai privilegiat per a trobar l'amor diví que guareix. A Lourdes, la Verge Maria convida tots a considerar la terra com lloc de peregrinació cap a la pàtria definitiva, que és el Cel", va afegir el Papa.

Dels moments més intensos de la visita de Benet XVIè, cal destacar la processó Eucarística: "Era impressionant el silenci de milers de persones davant el Senyor; un silenci no pas buit, sinó ple d'oració i de consciència de la presència del Senyor, que ens ha estimat fins pujar a la creu per nosaltres".

Altres moments van ser la Missa, celebrada amb els malalts a la basílica del Rosari, dilluns passat, i la trobada amb els bisbes francesos, que va definir com "un moment d'intensa comunió espiritual".

Reportatge sobre la visita del Sant Pare a França

En el recent viatge de Benet XVI è a França, va presentar en el seu primer discurs ‘la laïcitat positiva’



Resum de l’últim discurs de Benet XVI è a Lourdes en què va parlar de la col•laboració entre l’Església i l’Estat.



Al finalitzar la processó de les torxes a Lourdes, el Sant Pare -en un escenari suggestiu-, va trencar el silenci de la nit amb la llum de l’esperança i de la fe.



Abans de resar l’’Angelus’, el Papa Benet XVI è, va animar a la munió de persones que compareixen als peus de la Mare de Déu per a confiar preguntes i dubtes, formular esperances i desitjos, a dir si com ho va fer la Verge Maria.



Finalitza el viatge del Sant Pare a França.



Primeres impressions del Sr. Bisbe de Lourdes, un cop acabada la visita papal.

Estimar el món

Escrit sobre 'Maragall i estimar el món' que m'ha enviat el meu amic Llucià.

Al llarg de la història hem vist concepcions de la vida contraposades: gaudir només de les coses del món, o menysprearles i cercar només les del cel. Joan Maragall al seu cant espiritual es referia a aquest món al que estimava, i li costava imaginar una cosa més gran: “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, / què més ens podeu dar en una altra vida?” I després d’anomenar tants dons rebuts: “els ulls, i el rostre, i el cos... i el cor... aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla?” resava: “Deu-me en aquests sentits l'eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau... jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria / aturar a tants moments de cada dia / per fe'ls eterns a dintre del meu cor!... // Aquest món... amb tot lo que s’hi cria, / és ma pàtria, Senyor: i no podria / ésser també una pàtria celestial? // Home só i és humana ma mesura / per tot quant puga creure i esperar: / si ma fe i ma esperança aquí s'atura, / me’n fareu una culpa més enllà?” Humil segueix: “si heu fet les coses a mos ulls tan belles, / si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, / per què acluca’ls cercant un altre com? / Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!” La seva fe li duia no només a pensar en un més enllà, sinó veure a Déu en la nostra realitat, per això acabava la seva pregària dient: “Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? / Tot lo que veig se vos assembla en mi... / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.” Després, potser dut per un escrúpol de que allò fos excés de “vitalisme”, va afegir l’estrofa final sobre la meravella del cel.
Hi ha qui pensa que el goig del món no és bo, hi ha una por a quedar-se amb l’humà: “pot començar a assaborir-se la felicitat eterna en aquesta vida temporal fins al punt de tornar-se innecessària la mateixa felicitat eterna?”, però si bé fa anys havia aquest tipus de dificultats culturals, ara podem entendre el que va voler dir el poeta: sense por a la vida, doncs aquest amor per la vida no està renyit amb el desig del més enllà. “És bé sentir-se feliç ja aquí, sense perdre la fe en el més enllà?” I responem clarament: si! El plaer no és pecat, i la vida no és només una “vall de llàgrimes” on és obligatori plorar; deia una dona: “és una vall de llàgrimes la vida, però, què bé es plora!”. La vida no és només mirar al més enllà, oblidant gaudir del regal que Déu ens ha fet. Si el món és un regal diví (tornant a la poesia citada), i Déu ens ha fet un jardí deliciós com regal, no seria una blasfèmia tancar els ulls i menysprear aquest regal? Com s’agreixen els regals? Obrint l’embolcall, i gaudint-los. Doncs per aquí va la poesia. Escoltem parlar molt que la vida moral és fer la voluntat de Déu en el compliment d’obligacions, quan el que Déu vol en aquest complir per amor és que siguem feliços: “la felicitat del cel és pels que saben ser feliços a la terra”, deia Sant Josepmaria Escrivà que parlava “d’estimar el món apassionadament”. He pogut visitar una exposició al Museu del Prado sobre el retrat en el Renaixement, quan l’expressió dels rostres es torna art, bellesa en si mateixa, sense necessitat de ser “un pretext” per a un motiu religiós. Aquí, el Renaixement és humanisme que connecta amb aspectes de l’antiga Roma, que reben una nova vitalitat en la cultura cristiana. Però en la història ha estat difícil trobar un equilibri, el maniqueisme ha fet que de vegades no s’accepti la bellesa i el goig en si mateixos. El cel serà també bellesa i encant, i no s’arriba a ell només a través d’obligacions i coses desagradables, paraules mortes que no mouen: “Quan arribarà el moment que menyspreareu qualsevol altre ritme i no parlareu sinó amb paraules vives? Llavors sereu escoltats amb entusiasme i les vostres paraules misterioses donaran fruits de vida veritable i desvetllareu entusiasme” (deia també Joan Maragall). Sant Ireneu ens donarà una aportació important per a captar el que és la glòria de Déu, la voluntat de Déu: "Gloria Dei vivens homo", la glòria de Déu és la vida de l’home, i la vida de l’home és la visió de Déu. Això està bé lluny de considerar a Déu com un ésser llunyà dels homes, com un rei que rep el tribut dels homes amb una espècie d’autocomplaença. La glòria de Déu és la nostra vida plena, humana i divina: cap al més enllà, vivint la nostra existència actual amb una “alegria de viure” que lluny de ser un vitalisme buit, hedonista, és una veritable passió per la vida en la qual ja tenim “el més enllà”, doncs “Déu està aquí”, “en present”: obrir els ulls a la vida és alegria, sentir-se a casa, lliures, sense lligar-se a res més que a l’amor que procedeix d’aquest Déu que ens estima… Això és la vida. Jesús estimava la vida amb sorpresa i entusiasme, sabia gaudir de tot l’humà, dintre del camí pasqual.
Llucià Pou Sabaté

dimecres, 10 de setembre del 2008

Història de la Mare de Déu de Bonaria

Història de la Mare de Déu de Bonaria
Explicada per Emm. i Rvdm. Sr. Cardenal
Lluís Martínez Sistach
(Diumenge, 7 de Setembre de 2008)

El passat mes de juliol, l’arquebisbe de Càller, Mons. Giuseppe Mani, amb motiu de la celebració del centenari de la proclamació de la que ells anomenen la Madonna di Bonaria, va tenir l’amabilitat d’invitar-me a assistir als actes celebrats a l’arxidiòcesi de Càller. També vaig tenir ocasió de visitar l’Alguer –on encara es parla català- i d’establir contacte amb les persones i les institucions que treballen per la conservació de la memòria històrica de la presència catalana en aquella illa.
Fou el 13 de setembre de 1907 quan el papa sant Pius X proclamà la Madonna di Bonaria com a patrona principal de Sardenya. Avui, 7 de setembre, Benet XVI visita Càller, en el seu tercer viatge apostòlic a Itàlia durant aquest any, i clourà les celebracions de l’esmentat centenari amb una missa a la plaça Pau VI, davant del santuari de Bonaria. Aquest santuari va rebre la visita del Papa Montini el 24 d’abril de 1970 i també fou visitat per Joan Pau II el 20 d’octubre de 1985.
Del santuari de Bonaria, situat al cim del turó del mateix nom, que domina sobre la ciutat de Càller, encara avui en tenen cura els religiosos de l’Orde de la Mercè, que fou fundat a Barcelona per sant Pere Nolasc l’any 1218. La seva història està molt vinculada a la història religiosa de Catalunya, i més concretament de Barcelona. El temple és el primer i principal exemple de l’arquitectura gòtico-catalana a Sardenya
Aquesta illa, dominada en aquella època per pisans i genovesos, passà sota el domini de la Corona catalanoaragonesa per decisió del papa Bonifaci VIII. El 1323 les tropes de Jaume II van desembarcar en un punt aleshores proper a Càller, conegut com el Turó del Bon Aire i van conquerir l’illa. Com a signe d’agraïment a Déu, van construir en aquell indret una església, que el rei donà a l’Orde de la Mercè. El beat frai Carlo Catalano, un noble de Càller que havia vingut a Barcelona per fer diverses gestions i que aquí ingressà a l’Orde Mercedari, fou el fundador del convent de la Mercè, tocant al temple. Ell va profetitzar que un fet prodigiós es produiria a la costa de la gran illa després de la seva mort.
Segons la tradició, aquesta profecia es va complir el 25 de març de 1370, quan una nau que venia d’Espanya fou sorpresa per una gran tempesta. Els mariners, en aquella circumstància, varen decidir tirar al mar tota la càrrega, entre la qual hi havia una caixa pesada. Tan bon punt la caixa fou llençada al mar, la tempesta es va aplacar. La caixa arribà al cap d’un temps a Càller, precisament sota el turó de Bonaria. Els frares mercedaris del convent, quan l’obriren, hi trobaren una bella imatge de la Mare de Déu, feta amb fusta de garrofer, que té en un braç l’infant Jesús i a l’altra mà un ciri encès. La devoció a la miraculosa imatge es va difondre ràpidament per tot Sardenya, especialment entre els mariners, que la van convertir en la seva advocada i protectora.
De Sardenya aquesta devoció passà a Sevilla, on es venera una imatge amb aquest títol al Palau de Sant Telm i també hi ha una altra imatge a l’església parroquial de Sant Bernat. I, arribada a Amèrica, es diu que aquesta advocació va donar nom a la capital d’Argentina, Buenos Aires.
Recordant l’afectuosa hospitalitat dels sards, faig meva la pregària que va escriure i va resar Joan Pau II durant la seva visita al santuari de Bonaria: “Protegiu, oh Maria, la gent d’aquesta illa, que recorre a vós plena de confiança en aquest santuari de Bonaria, demanant-vos que l’ajudeu en la lluita entre el bé i el mal que agita el nostre món actual”.


+ Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona

Acompanyo uns vídeos de la visita del Sant Pare al Santuari de la Mare de Déu de Bonaria.

Visita del Papa Benet XVI a Càller





Visita al Santuari de la Mare de Déu de Bonaria

dimarts, 9 de setembre del 2008

Audiència del Sant Pare Benet XVI a Ingrid Betancourt

Una sèrie de notícies sobre Ingrid Betancourt, ex candidata a la presidència de Colòmbia, el seu segrest, la seva trobada amb ‘Maria’, la Verge, el desig i l’emoció per visitar el Sant Pare Benet XVI entre d’altres, ha estat per mi una agradable sorpresa i una gran satisfacció i, és per això que he inclòs uns quants vídeos d’aquest esdeveniment.

Ingrid Betancourt va explicar a Benet XVI la seva experiència espiritual durant el captiveri.



Després de ser rebuda per el Sant Pare, va concedir una entrevista, ‘Déu fa les coses bé...’



‘La Guadalupana’ en la vida d’Ingrid. La fe en Crist i la pietat mariana són les dues pilastres on recolza la seva vida després de gairebé 7 anys de segrest a Colòmbia.



Va descobrir la Verge Maria a la selva...