Entreteniments: de novembre 2008

dijous, 27 de novembre del 2008

El proper dia 30 s’acomplirà un mes de l’atemptat amb cotxe bomba a la Universitat de Navarra.

Gràcies a Déu no hi han hagut víctimes mortals, i els ferits, a part de l’esglai que van patir, s’han pogut recuperar amb certa rapidesa.
Ha estat per a molts, motiu d’admiració l‘acte de solidaritat que es va produir, i tantes persones que espontàniament van acudir a l’ermita de la Mare de Déu en el campus per resar i expressar el seu perdó.
És per això, que amb motiu d’aquests fets, dedico aquest reportatge amb un seguit d’enllaços que serviran per endinsar-nos en detalls i aprofundir una mica més en la notícia.

Atemptat en el campus

Poc abans de les 11 del matí del dia 30 d'octubre, i sense previ avís, un cotxe bomba va esclatar en un aparcament del campus de la Universitat de Navarra a Pamplona.
Com a conseqüència del trencament dels vidres causat per l'explosió, alguns treballadors van patir talls i ferides lleus. Gairebé una trentena de persones van tenir de ser ateses en centres mèdics de la zona hospitalària de la ciutat.
Posteriorment i, tal vegada degut als gasos acumulats a l’interior del fals sostre, es van produïr diverses intoxicacions, fins i tot algunes de gravetat, però sortosament en aquests moments ja han estat tots donats d’alta.
El cap de la policia quan va veure les imatges de la càmera que enfocava el lloc de la bomba, va poder constatar que tota l’estona passava gent, menys al moment de l’explosió. No ho entenia!

Després de l'explosió, les forces de seguretat van ordenar desallotjar els edificis del campus.

Historia de l’ermita de Santa Maria en el Campus de la Universitat de Navarra.

Abans d’ésser escollit Papa, el cardenal Ratzinger va ser investit Doctor per la Universitat de Navarra, i posteriorment va concedir aquesta entrevista:

Això és meu, meu, és meu...

De vegades som com les gavines de la pel·lícula Nemo: només pensem en nosaltres.
Compartir les nostres coses amb els altres alegra el cor, millora la convivència i ens fa assemblar-nos més a Déu, que ha volgut compartir amb nosaltres la meravella de la creació.

dimecres, 26 de novembre del 2008

Defensar la veritat

La veritat està avui atacada per les mitges veritats, i la llibertat per un afany d´ igualtat que amaga l'enveja i una agressivitat latent sota formes educades, i per això els nens estan tan violents. Així per exemple, es culpa a les religions de promoure aquesta violència, quan han estat els règims ateus els causants dels majors holocausts. (També s'ha fet violència en nom de Déu, però no és religió aquesta sinó un pecat contra ella, prendre el nom de Déu en va). Les ments poden ser enverinades per la cultura dominant, que imposa amb por les seves idees, i a molts els costa desentonar de "el que és moda" per la por a cremar-se. Aquesta tendència a la demagògia ja va ser tractada en la "Apologia" de Sòcrates, composta per Plató entre 393 i 389 a. C., que ens transmet la defensa del savi després de ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus, enfront del jurat de la ciutat d'Atenes que l'acusa de investigar on no ha de fer-ho. I diu així: "No sé, atenesos, la sensació que heu experimentat per les paraules dels meus acusadors. Certament, sota el seu efecte, fins i tot jo mateix he estat a punt de no reconèixer-me; tan persuasivament parlaven. No obstant això, per així dir-lo, no han dit gens veritable". Als seus setanta anys, per què tenia tants acusadors el savi, fins i tot algun comediògraf? Ell així ho exposa al jurat: "Els quals, servint-se de l'enveja i la tergiversació, tractaven de persuadir-vos i els quals, convençuts ells mateixos, intentaven convèncer a uns altres" i és difícil defensar-se perquè és una mica anònim, "és necessari que jo em defensi sense mitjans, com si combatés ombres". Apareix aquí la necessitat de defensar la veritat, com cosa divina: "que vagi això per on al déu li sigui grat, he d'obeir a la llei i fer la meva defensa".
Quan s'ataca la llibertat, molts s'acomoden, però no tots: ell escomet la defensa de l'acusació més greu que se li imputa, el corrompre als joves ensenyant-los a pensar en contra del sistema, i amb la seva lògica demostra l'absurd que gent mal educada i que busca els seus interessos intenti castigar a qui procura educar en la veritat, ajudant a pensar. Sòcrates afirma en la seva humilitat, que és estar en la veritat, que no hi ha hagut major bé per a Atenes que la seva preocupació pels seus companys ciutadans; que si ell hagués fet mal a tants joves que han estat al seu costat, aquests o les seves famílies s'haurien queixat, i no només una minoria. Es defineix per a una societat conformista com un tàvec que pica al gran cavall mandrós, que necessita ser despertat: "diuen que un tal Sòcrates és malvat i corromp als joves? (es dirigeix a l'acusador): Melet, has mostrat suficientment que mai t'has interessat pels joves i has descobert de manera clar la teva despreocupació, això és, que no t'has cuidat de res d'això pel que tu em portes aquí?". Com avui, que certs polítics poc educats volen ensenyar educació, la ideologia duu a la mentida i a la sospita sobre el just? "I és això el que em va a condemnar, si em condemna, no Melet ni Ánit sinó la calúmnia i l'enveja de molts. És el que ja ha condemnat a molts altres homes bons i els seguirà condemnant. No cal esperar que s´aturi en mi". No vol agradar i que li deixin en pau a costa de renunciar al seu afany de debò, i per això no es doblega: si "em deixèssiu lliure amb aquesta condició, jo us diria: «Jo, atenesos, us aprecio i us vull, però vaig a obeir al déu més que a vosaltres i, mentre encoratgi i sigui capaç, és segur que no deixaré de filosofar, d'exhortar-vos". Doncs, això ho mana el déu, sapigueu-lo bé, i jo creo que encara no us ha sorgit un bé més gran en la ciutat que el meu servei al déu" (en realitat, el "dimoni bo" o "eudaimon" que tots duem dintre és la pròpia consciència). La història es fa així, amb aquests apòstols de la veritat: “No surt de les riqueses la virtut per als homes, sinó de la virtut, les riqueses i tots els altres béns, tant els privats com els públics. Sapigueu bé que si em condemneu a mort, sent jo com dic que sóc, no em perjudicareu a mi més que a vosaltres mateixos? Crec que és un mal molt més gran fer el que aquest fa ara: intentar condemnar a mort a un home injustament? Doncs bé, he estat condemnat per falta no certament de paraules, sinó de gosadia i desvergonya, i per no voler dir-vos el que us hauria estat més agradable d´escoltar: lamentar-me, plorar o fer i dir moltes altres coses- indignes de mi, com dic, i que vosaltres teniu costum d'escoltar a uns altres", encara que intueix que hi haurà una raó de bé: "Potser era necessari que això fora així i creo que està adequadament". De fet, les mentides acaben caient, i aquests valents indiquen el camí del respecte perquè hagi una societat justa: "Doncs, si penseu que matant a la gent aneu a impedir que s'us retregui que no viviu rectament, no penseu bé. Aquest mitjà d'evitar-lo ni és molt eficaç, ni és honrat. El més honrat i el més senzill no és reprimir els altres, sinó preparar-se per a ser tan bo com sigui possible". Aquest "adéu" del gran geni roman com una icona de dignitat i defensa de la veritat encara a costa de patir la injustícia.
Llucià Pou i Sabaté

dissabte, 22 de novembre del 2008

Santa Cecília, patrona de la música

Avui celebrem la festa de Santa Cecília patrona de la música i a mi m’agrada afegir-hi i de la bellesa.

Quan preparava aquest escrit he pensat amb el Papa Benet XVI que és un vertader entès i entusiasta de la música i m’ha vingut a la memòria una anècdota que vaig llegir fa ben poc -que per descomptat no coneixia-, em va agradar, per això avui la faig avinent i la transcric;

'Segueix sent una experiència inoblidable per a mi el concert de Bach dirigit per Leonard Bernstein en Munich, després de la prematura mort de Karl Richter. Estava assegut al costat del bisbe evangèlic Hanselmann. Quan es va apagar triomfalment l'última nota d'una de les grans cantates del solista Thomas, ens vam mirar espontàniament l'un l'altre i amb la mateixa espontaneïtat vam dir: "Els qui hagin escoltat aquesta música, saben que la fe és veritable". En aquesta música es percebia una força extraordinària de Realitat present, que no suscitava mitjançant deduccions, sinó a través de l’impacta del cor, l'evidència que allò no podia sorgir del no-res; només podia néixer gràcies a la força de la Veritat, que s'actualitza en la inspiració del compositor'.

Si voleu fer un ‘clic’ a les adreces de més avall, podreu escoltar unes cançons que a mi m'agraden -perquè havia cantat en una coral- i em continuen sonant a música celestial

Les choristes – La Nuit

Jean-baptiste Maunier et Clémence

Les Choristes caresse sur l’ocean

dijous, 20 de novembre del 2008

Sant Josepmaria Escrivà parla sobre la malaltia

Resposta de Sant Josepmaria a la malaltia

Alèxia, "Camí" i sentit del dolor

A primers de mes hi va haver l’estrena de la pel·lícula Alèxia, "Camí" i sentit del dolor.
Arrel d’aquesta desagradable projecció, transcric una carta apareguda en el diari ‘La Razón’ molt interessant;
La vida no es pot manipular, i el que aquests bons pares conten, és un testimoni tan valuós com ho va ésser la vida d‘Alèxia i la seva acceptació cristiana del dolor. Manipular una cosa tan íntima i delicada com són els sentiments d'una família que sofreix -que és el que fa aquesta pel·lícula-, demostra molt mal gust, molta maldat i una falta absoluta d'ètica.
Quina pena que hi hagi gent així en aquest món tan meravellós! Esperem algun dia canviïn... Mentrestant, aprenen de l'exemple que tant Maria com Alèxia ens donen, per a dur amb optimisme cristià el dolor i la creu.

Calor de llar

La persona necessita viure en família, tenir una llar, un niu al que tornar quan surt al carrer, on hi hagi calor i protecció… Conta una història d’una parella de cigonyes que va fer un niu a la part alta d’un campanar, els agradava anar lluny a caçar ratolins i serps i gripaus, passejar i volar sense parar. Van tenir pollets, i van organitzar les coses amb draps i fulles perquè estiguessin a gust, però quan tornaven els notaven freds, faltava calor. Al final, van haver d’optar per fer un sacrifici: es van arrencar algunes plomes de les ales, i amb això van fer un lloc acollidor en el qual els pollets estaven a gust. Ja no podien anar tan lluny en els seus vols, se sentien menys lliures i condicionats perquè amb menys plomes no aguantaven tant temps fora. Però sentien gratificació al tornar i trobar-se en el niu els seus pollets contents, havien creat calor de llar. Així la família condiciona moltes llibertats que abans podien permetre’s, però l’amor que neix és el millor, donar la vida, encara que hi hagi una limitació de les activitats res és millor que aquesta esclavitud de l’amor, és la màxima realització personal. Calor de llar, fet a costa de temps i de renúncies, de retallar altres coses que eren més urgents, però menys importants. El primer és aquest amor, que si no es troba on s’hauria de trobar es busca, inevitablement, en altre lloc. I aquí comencen els problemes: si un fill no troba a casa, el que hauria de trobar, ho buscarà en un altre lloc, potser serà gregari d’un grup en el qual trobarà la seva identitat per a sortir de l’aïllament.
El calor de llar, com tota escalfor, necessita una font que l’alimenti, i sempre és una cosa personal, regalar temps i afecte, i no comoditats. El calor de llar s’aconsegueix quan els pares s’adonen que més que a donar coses és donar-se a si mateix, i que participin els fills amb encàrrecs i responsabilitats encara que només sigui baixant les escombraries per les nits (deia José Manuel Tarrio).
Calor de llar, que cal mantenir amb art, per a estar “a gust”. Amb totes les lletres. “A gusto” s’escriu amb l'A d’alegria, G de generositat, U d’utilitat, S de satisfacció, T de tolerància i O d’ordre. Així s’amida la “temperatura” i la calor no se’ns escapa per les escletxes de crits i discussions. En primer lloc, d’aquest clima de lliurament als altres, sorgeix el goig, l’alegria que esquitxa als altres, que s’expressa en la mirada, porta del món interior. És un jardí on creix la planta de la generositat, quan el marit arriba cansat no es refugia en el telediari sinó que va a rebre les novetats de la dona i cadascun dels fills. On tots col·laboren i se senten útils, i per això satisfets. I hi ha tolerància, perquè se sap que hi ha coses importants i altres que no ho són, i se saben distingir unes d’unes altres, i cedir en allò que és opinable i intranscendent i allí ningú pretén tenir sempre l’última paraula en qualsevol assumpte. I ordre, també material encara que sense que sigui una mania per a ocultar el desordre interior. Aquesta és la vocació de niu, que no és hotel on descansar, però tampoc presó on desenvolupar un sentiment possessiu i xantatges emotius: és el lloc on s’està el just per a néixer, per a créixer, i per a aprendre a volar: per a perdre-li por a l’altura, i llançar-se finalment al cel. Per aquest motiu la mare és també niu. La dona nia als fills, al marit, i a tots a quants ella acull amb el seu amor, que no és ablanir-los amb manyagues i comoditats. El niu és aquesta rara forma de tendresa que cria fortalesa, de suavitat que produeix caràcter, de protecció que incita al valor: al valor de volar! I saber que sempre es pot tornar…
Llucià Pou Sabaté

Anuncis divertits

Publicitat; protegeix el teu automòbil

Protecció exterior

Protecció per als fills

Protecció interior

La paciència, ciència de la pau

Hi ha moments en la vida que sembla que a un se li acaba la paciència, ja no és capaç de seguir aguantant, i explota. I amb la gota que fa vessar el got i s’acaben les forces per a seguir amb un matrimoni, o qualsevol altre compromís, o els pares perden ja la confiança en els seus fills, i es fan servir expressions com “això és irreparable”, “s’ha trencat alguna cosa per a sempre”, “ja res serà com abans”. I ve la solitud, sensació d’abandó, incertesa, desànim: davant situacions en els camps de la política, de la societat, del món laboral…, un pot sentir que s’esfondra allò pel que ha lluitat molt de temps, que es trenca tot de cop, s’ensorra en un moment. És la fragilitat humana, la impaciència que vol seguir els criteris del món. Com en són de diferents de les benaurances que promulga Jesús, l’eficiència i el plaer passatger a costa de la mentida, l’anhel desmesurat d’èxit... Confiar en Déu en totes les circumstàncies, fins i tot en l’adversitat, costa, però val la pena... La paciència és un arbre d’arrel molt amarga però de fruits molt dolços (Fénelon). Així, la paciència és el fruit madur de la fortalesa, la pau-ciència, ciència de la pau. Com per als militars on els altres vegin dificultats sabrem intuir oportunitats, fins i tot créixer-nos davant elles.
Davant els defectes d’una persona, no cal perdre la calma dient “ja està bé, no puc més!” doncs què anem a fer amb aquesta persona, matar-la? No, cal estimar-la tal com és, superant aquell defecte com un escull i sabent que cada persona té qualitats ocultes, que només amb el temps apareixen. Conten d’una óssa que va donar a llum un petit cadell horriblement lleig. “Ganes em vénen d’escanyar-lo!”, va dir l’óssa a una òliba: -“Guarda’t de fer-lo!” -va contestar aquesta. “Jo he vist a altres ósses passar pel mateix: ves i llepa dolçament al teu fill i el veuràs bell i t’honorarà”. Així ho va fer l’óssa: en va tenir cura; i el cadell, a poc a poc, va tornar-se molt maco, per això li va agrair el consell a la òliba: “-Si no haguessis moderat la meva impaciència hagués rebutjat el fill que ara constitueix el plaer de la meva vida”. De vegades sembla que algú no dóna per a més, que “no está el horno para bollos”, i la paciència dóna sensibilitat per a veure més enllà del present, i afrontar les contrarietats conservant la calma i l'equilibri interior, assolint comprendre millor la naturalesa de les circumstàncies. És “la ciència de la pau”, que genera harmonia al seu voltant.
Em van contar a l’Alcàsser de Segòvia que a una institutriu li va caure l’Infant reial que cuidava, un nen petit, per la balconada, a molts metres per sobre dels jardins. Ella, desesperada, es va llençar pel precipici i es va matar. L’Infant havia quedat penjat d’uns sortints, i el van rescatar de seguida. La institutriu s’havia “precipitat” en els dos sentits de la paraula (impaciència i llançar-se al precipici). En el cervell el pensament no és mai objectiu sinó lligat a les emocions, sempre influenciat per sentiments i passions. De vegades ens fixem en alguna cosa sense visió de conjunt, absolutitzem un aspecte, oblidant-ne d’altres. Per exemple: quan un professional de la mentida, ens ve amb una història i ens la creiem, al sentir empatia amb els problemes que ens conten. Però quan ha acabat i potser hem donat diners a aquest “necessitat”, i se’n va, apareix la distància davant el problema, de manera menys emotiva, més cerebral, i ens sembla que hi ha alguna cosa que no quadra i tenim la sensació d’haver estat enganyats. Esperar, tenir distància davant els problemes, ajuda a pensar millor. "El món és redimit per la paciència de Déu i destruït per la impaciència dels homes", deia Benet XVI a l’homilia del començament de Pontificat: davant un poble rebel, "els deixebles, haguessin desitjat immediatament manar caure foc del cel per a consumir-los. Jesús els atura i reprèn. La impaciència dels homes no sol comprendre la paciència de Déu”.
Llucià Pou Sabaté

Congrés de la Família

Els dies 28 i 29 de novembre tindrà lloc a Roma, per tercer any consecutiu, el Congrés de la Família...

dimecres, 19 de novembre del 2008

Records de la catequesi de Sant Josepmaria

El cristià veu la vida amb alegria, perquè fins i tot els seus propis defectes tenen solució.
Com l’historia del fill pròdig, la vida es tornar diàriament a la casa del Pare.

Fer rendir els 'talents'

A mesura que ens acostem a la festa de Crist Rei, i també el final del temps litúrgic, l’Església ens recorda amb sengles evangelis -el de diumenge passat, amb els talents i el d’avui-, que hem de fer rendir els dons i les qualitats que Déu ens ha donat, millor dit, que ens ha deixat a cadascú. No són “nostres” de manera que en puguem fer el que volem. Ell ens els ha deixat per tal que els fem rendir. Els qui han fet rendir—més o menys— són lloats i premiats pel seu Senyor. És el servent gandul, que va guardar els diners en un mocador sense fer-los rendir, el que és blasmat i condemnat.

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home, que havia de fer un llarg viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat— i després se'n va anar.
»Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
I el d’avui; confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir: ‘Negocieu-hi mentre sóc fora’. Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir: ‘No volem que aquest regni damunt nostre’.

Avui, mentre llegia aquestes paràboles he canviat per uns moments la traducció. Segurament no tenia d’haver-ho fet o almenys tenia d'haver-lo pensat amb més calma; però és que no he pogut resistir la temptació. El Senyor de la paràbola diu al servent gandul, al que va enterrar el talent sota terra, que hauria d'haver negociat amb ell, lliurant-lo en un banc en lloc d'amagar-lo, per tal de recuperar-lo amb els interessos. Jo he canviat el banc per quelcom una mica més genèric que ara no recordo. I és que, francament, tal com estan les coses, m’he estimat més no parlar de bancs. A l'espera de les conclusions del G20, l'alternativa del mitjó o mocador no és tan desgavellada. Ja ho diu la cobla que vaig aprendre de petit –llavors tot es feia en castellà-

"Al pasar la banca

me dijo el banquero:

como estoy sin blanca,

no cobras dinero".

És qüestió de no perdre vols i no badar, així doncs, com a conclusió i remei a la crisi; hem d'esforçar-nos i treure el màxim rendiment als talents rebuts.

Dolor i creixement interior

Quan patim, absolutitzem un aspecte de la vida: el dolor, aquesta realitat distorsionant que indica un mal, uns límits... Sempre que podem ens l’estalviem. Si no, seríem masoquistes. Però davant el dolor inevitable, és interessant descobrir un sentit positiu, prendre distància del moment en el qual l’única cosa que es pot és patir o com-patir, i entrar en la visió de conjunt que compon el quadre de la creació i de la història: veiem que els que han superat les dificultats han sobreviscut i progressat. Així, els que van lluitar en el Nil davant l’aigua i es van esforçar a dessecar pantans van poder créixer i crear una civilització impressionant; per contra, els que davant un procés de desertització van anar a buscar aigua a altres llocs més habitables es van quedar en la seva rudimentària manera de viure, aquests altres pobles no han viscut gairebé cap progrés. L’adaptació excessiva a l’ambient impedeix el desenvolupament i comporta el perill de sucumbir davant un canvi brusc d’aquest. De la mateixa forma, eliminar tota dificultat a nivell personal comporta estancar-se en una immaduresa, no estar preparat per a la lluita per la vida.
Unamuno veu en aquesta lluita que causa dolor “la substància de la vida i l’arrel de la personalitat, només sofrint s’és persona… el dolor és el camí de la consciència i és per ell com els éssers vius arriben a tenir consciència de sí. Tenir consciència de sí mateix, tenir personalitat, és saber i sentir-se distint dels altres éssers: a sentir aquesta distinció s’arriba pel xoc; pel dolor més o menys gran, per la sensació del propi límit. La consciència de sí mateix no és sinó la consciència de la pròpia limitació”. Un dels casos més paradigmàtics el veiem en el personatge de Tolstoi a “Guerra i pau”: Pierre Besochov. Els seus canvis interns són sorprenents: “abans era tingut per un home bo, però no feliç. Un es mantenia, inconscientment, a una certa distància d'ell. No obstant això, ara emanava de la seva boca un somriure ple de l’alegria de viure. En els seus ulls havia compenetració amb el proïsme i s’insinuava la pregunta: esteu també tan contents com jo? Era agradable comunicar-se amb ell. Abans era molt xerraire i podia entusiasmar-se al llarg d’una conversa. Llavors no atenia a les raons dels altres. Ara, en canvi, es deixa arrossegar rares vegades per la discussió i podia de tal manera escoltar als altres que un li obria els secrets més recòndits… abans, la princesa (Catarina Semjonovna) creia que la seva mirada contenia indiferència i burla, i, com solia fer amb altres, li havia declarat aviat la seva hostilitat, que era una de les seves múltiples qualitats. Ara, per contra, sentia que ell havia penetrat en el profund de la seva ànima, i li descobria, al principi amb desconfiança, després amb agraïment, el costat bo i ocult del seu caràcter”. I no van ser els anys ni aprenentatges, sinó els pesars de la guerra, i les inclemències de la captivitat, els que van exercir tan notable influència. En aquest sentit aquest popular “no hay mal que por bien no venga” ens suggereix que tot creixement, també tota creativitat artística o de qualsevol altre tipus, passa pel silenci i el dolor.
Li van preguntar: “anys perduts?”, a Alexander Solzhenitsin (recentment mort) per la seva captivitat, i va respondre: “no, en realitat no perduts… Potser aquells anys van ser necessaris… el dolor és essencial per al nostre progrés espiritual i per al nostre perfeccionament interior. El sofriment ve repartit a la humanitat i a cada home, en una quantitat suficient, perquè l’home pugui treure utilitat d'ell, si ho sap usar en el seu creixement interior”. Però “la capacitat de sofrir no és immediatament assequible, sinó que ha de ser conquistada amb esforç d'autocreació. Aquí s’imposa la tasca de forjar la pròpia personalitat i és l’actitud el ressort que regeix a la persona” (J. Vilar).
Llucià Pou Sabaté