Una alternativa a la mort: la vida

Fa pocs dies a Itàlia es va donar un cas que se’n va parlar bastant. Una noia, Eluana, moria per falta d’aigua i aliments, perquè els seus pares havien recorregut a la justícia del seu país i un tribunal els havia donat la raó, enfront d'aquells que la volien cuidar sense demanar res a canvi.

‘No vull jutjar la desesperació d’un pare, però sí una societat i uns jutges que prenen una decisió irreversible (...) deixar morir d'inanició a una persona, rebutjant l’atenció mínima que no negaríem a ningú per seguir vivint malgrat el seu estat.

No podem emparar la seva decisió en el sofriment d’Eluana, doncs ella no patia, sinó en l’incapacitat social d'atendre a qui no ho pot agrair’.

Arriba el moment que hom pregunta; I si els pares decidissin que es pot matar a algun dels fills deixant-lo morir de fam?

Aquest curtmetratge planteja aquesta possibilitat i ofereix una alternativa a la mort: la vida.

Tengo Hambre
Cargado por equisflash

Nova estratègia política

D’aquí pocs dies se celebraran eleccions a Galícia i al País Basc.
Cada partit ha dissenyat la seva pròpia estratègia, però en el moment de fer-la pública s’ha vist que si no hi ha crisi, no hi ha audiència.
Per això crec que una mica d'humor en aquests moments de crispació política, no ens vindrà gens malament...
Fet i fet, si a més aprenen, encara molt millor...
Segur que podrem sembrar una engruna d'unitat en lloc de dividir.
Qui sap si sent més fidels a la nostra manera de pensar; o buscant ser més coherents amb la nostra fe i els nostres principis...

Preparant l’equipatge

D’aquí poc surto de viatge, me’n vaig a fer un curs de recés.
És un costum que vinc repetint any rere any, i consisteix en poder xerrar més a fons amb Déu Nostre Senyor, tranquil·lament i amb major intimitat.
És una cita de la qual ja no puc ni vull prescindir. Ell i jo, cara a cara. Ens mirem. Noto que em somriu. Suau i dolçament em recondueix, em torna situar, i m'embolica amb la seva tendresa.
Em murmura en el cor paraules d'amor, i carrega el meu pobre dipòsit del seu combustible, que és vital perquè aquest motor continuï rodant.
Retorno enfortit, curat, optimista, amb noves idees, amb desitjos, amb més ganes, amb més fe.

Tinc la mateixa vida, les mateixes circumstàncies, els mateixos problemes, però els miro d'una altra manera.
Diguem que Ell, em presta la seva mirada.

En aquest ventall de possibilitats que ens ofereix la civilització actual, el que us ofereixo és el que jo mateix m'aplico.
I ho faig per dues coses: 1º.-Perquè a mi em va molt bé. 2º- Perquè no tinc dret a callar-lo.

Fer un curs de recés és reconstituent, estimulant, esperançador i gratificant, ja que “el nostre cor està inquiet fins que descansa en Ell”
Pensa-t’ho. No et neguis aquesta oportunitat.
Per a més informació, ja sabeu que el meu correu està a la vostra disposició.

Les vaques de la Capital

Madrid es mou entre trames i espies. No es parla d'altra cosa.
Allà tots espien i tots són espiats.
Alguns polítics asseguren se senten vigilats i acusen els altres de ser uns tafaners i d’observar-los pel forat del pany.
Aquests, però, ho neguen tot i diuen que no, que ells en són les víctimes.
Els acusadors, en el fons, són els causants de tot l'embolic.

Sentir al clatell l'alè d'un espia que et segueix per tot arreu, amb aquesta situació no hi ha qui espií en pau.
Un amic meu m’ha enviat un vídeo amb tot un seguit de vaques pintades de coloraines que han col·locat per tota la Capital.
Segurament deu ser per despistar, perquè si us hi fixeu, aquestes vaques quan miren, en els seus ulls tenen un no sé què, diferent del bestiar boví de la nostra infància.
Hi ha qui pregunta; No seran per casualitat espies disfressats?

Malcriats

Viatjava avui en tren cap a Barcelona quan en una de les parades ha pujat un noi amb la caputxa posada i aires d’haver perdut la nit, el tren anava mig buit, i s’ha assegut en un seient posant els peus sobre el del davant.
Un passatger li ha cridat l’atenció i s’hi ha dirigit educadament, fent-li veure que empastifava el seient, i li ha demanat tragués el peus doncs altres persones s’embrutarien al seure.
El noi ha contestat immediatament de males formes, enutjat i fora de to, jo crec perquè el sentís tothom, no m’insultis!, aquest home m’insulta! Repetia cada cop més fort, com buscant l’altercat...
Tots els del voltant, que havíem seguit la conversa, l’hem increpat dient-li, no te n’adones que estàs obrant malament i a sobre, encara et sents ofès?
El noi, en comptes de callar i rectificar, s’ha anat envalentint, cridant cada vegada més fort , no us acosteu, doncs feu pudor!
A la parada següent gairebé tothom ha baixat del vagó, i aquest noi ha quedat com si res, escarxofat en el seu seient, com un paó, tot sol, gallejant amb les seves plomes.

Vull ser famosa i viure del ‘cuento’.

Aprofito aquest anunci publicitari que va obtenir un premi, per treure’n unes consideracions.

No em vinguis amb romanços, perquè no estic per orgues, i com més aviat t'ho treguis del cap, millor!
De fet, en la vida només triomfen, els qui s’esforcen; els qui van per feina i treballen de debò; els qui malgrat algunes vegades fracassen, d’altres vencen; els qui ho intenten una i una altra vegada i no es cansen d'intentar-ho; els qui dia rere dia .... treballen de valent.
Aquests... triomfen!.

Qui era Sant Valentí?

Segons la tradició, va ser un dels tres sants màrtirs romans del s.III, que va viure a l'antiga Roma i va ser executat l'any 270 dC durant el regnat de l'Emperador Claudi II.
Ha estat sempre envoltat de nombroses llegendes que van ser inventades possiblement durant l'Edat Mitjana.

Ràpidament es van escampar per França i Anglaterra quan el dia 14 de febrer va començar a ser associat amb l'amor, arran de la història de Sant Valentí, que seria executat un 14 de febrer al no voler renunciar al cristianisme, i haver casat a parelles en secret després que el matrimoni fos prohibit per l'emperador Claudi II.
El cos de Sant Valentí es conserva actualment a la Basílica del seu mateix nom que està situada a la ciutat italiana de Terni.
Cada 14 de febrer se celebra en aquest temple un acte de compromís per part de les parelles que volen unir-se en matrimoni l'any següent.
14 de febrer, Feliç sant Valentí!

PS/ Si algú li vol resar: http://oracionescatolicas.ning.com/profiles/blogs/oracion-para-los-enamorados

Record del 14 de Febrer

És un dia d'acció de gràcies, perquè fa 79 anys les dones es van incorporar a l'Obra, i fa 66 va néixer la Societat Sacerdotal de la Santa Creu.

En aquest vídeo, podem contemplar alguns records de San Josemaria Escriva de Balaguer sobre la fundació de l’Opus Dei.

14 de febrer de 2009

Aniversari de la Societat Sacerdotal de la Santa Creu

El 14 de febrer de 1943, fa avui 66 anys Sant Josemaría va trobar la solució que buscava perquè hi haguessin sacerdots en el Opus Dei.

Assumir la pròpia culpa.

Aprofito aquest vídeo publicitari, per il·lustrar un fet que passa bastant sovint.
És molt fàcil culpar els altres del què no va bé, i a sobre, quedar-nos tan frescos!
Altrament, quan parlem del bé, ens ho atribuïm ràpidament amb una facilitat esbalaïdora.
I sinó, que l'hi preguntin al gos...

La Verge Maria a Lourdes

Entre el 11 de febrer i el 16 de juliol de 1856, la Verge es va aparèixer 18 vegades a Bernadette Soubirous, una nena de 14 anys.
El 25 de març de 1858, Maria es va donar a conèixer a Bernadette com "la Immaculada Concepció", un terme que la petita pastora no va comprendre en aquell moment, però que venia a confirmar el dogma que havia proclamat el Papa Pío IX quatre anys abans.
"Des de fa cent cinquanta anys, els pelegrins no han deixat d’anar a la gruta de Massabielle para escoltar el missatge de conversió i d'esperança que li va dirigir.
Finalment, nosaltres aquí, als peus de Maria, la Verge Immaculada, escoltem les seves peticions com ho va fer la petita Bernardette".
A les peticions d'oració i penitència, María afegeix també gestos d'amor cap als homes.
Més de 5 milions de persones, del món sencer, van a Lourdes en pelegrinatge cada any, per a pregar i demanar a Maria la curació dels seus cors i les seves malalties.



Sant Josepmaria i la Verge de Lourdes

El fundador del Opus Dei va acudir repetidament a resar davant la Mare de Déu de Lourdes (França) en visites curtes però intenses, amb la finalitat d'agenollar-se en la gruta, als peus de la Verge.

L’esperança per Eluana no ha mort

Ahir cap al tard, la premsa va donar la notícia de l’òbit d’Eluana, la noia, que va morir de fam i de set a Itàlia, perquè es van negar a donar-li menjar en nom de la compassió, la dignitat i no sé quantes coses més.
El fet era que Eluana no rebia tractament mèdic per a seguir vivint.
A pesar de la teranyina d'eufemismes amb els quals ens havien marejat aquests dies, la veritat és que només s'alimentava i s'hidratava (menjava i bevia), i les monges que la van atendre durant els últims anys estaven disposades a cuidar-la fins al final sense cobrar un cèntim.
Però no les van deixar.
Quina responsabilitat tant gran pesarà sobre els qui la van matar.

Senyor, què vols que faci amb la meva vida?

Perquè Déu crida, però els joves no l’escolten?
Actualment la persona viu centrada en el seu jo i l'única cosa que produeix és un fenomen de sordesa en relació els altres.
Es tracta de canviar la interpel·lació, perquè un jove del nostre temps en lloc de fer-se la pregunta, què vaig a fer jo amb la meva vida?, sigui capaç de preguntar a Déu: Senyor, què vols tu que faci jo amb la meva vida?".

La veritable malaltia és l'absència de Déu.

El Papa Benet XVI recordant la celebració de l'onze de febrer dedicat a la Jornada Mundial del Malalt i la memòria litúrgica de la Mare de Déu de Lourdes, ha subratllat que la malaltia forma part de la pròpia experiència humana i l'home no és capaç d'acostumar-s’hi, perquè s'aferra a la vida.

Els dubtes i els sofriments, ha assenyalat el Papa, desapareixen davant la potència de l'amor de Crist.

El bloqueig del finançament fa témer que es deixi per al març

La negociació del nou model de finançament sembla haver-se alentit els darrers dies fins al punt que en algunes esferes polítiques a Catalunya no s’esperen gaires novetats fins després de les eleccions basques i gallegues de l’1 de març.

Fonts coneixedores de les converses entre la Generalitat i Madrid admeten en privat que l’escenari és complicat per tancar un acord abans de divendres que ve i aquesta impressió s’estén en esferes del tripartit.

El diputat Francesc Homs va preguntar si sis mesos després d’incomplir una llei com l’Estatut no era el moment de començar a demanar explicacions.

De petit em van ensenyar que d'on no n’hi ha no en pot rajar...

Pot ser aquest vídeo de l’autor d’èxit de ‘la crisi Ninja’, ens ho pot aclarir

Fer equilibris

Mireu amb quina simplicitat i alegria es pot fer tant amb un treball ben senzill

Titulars de premsa

Trasllado al català part d'un article que acaba de publicar en el seu bloc D. Enrique Monasterio i ve a dir això:

Com és ben sabut, el Cardenal Bertone, Secretari d'Estat de la Santa Seu va pronunciar ahir un discurs a la seu de la Conferència Episcopal Espanyola sobre ‘els drets humans en el Magisteri de Benet XVI’.

Com no podia ser d'altra manera, van assistir tots els cardenals espanyols acompanyats de cinquanta o seixanta bisbes.

També hi van anar autoritats i polítics, sobretot de l'oposició, professors universitaris i intel·lectuals en general.

Deien els qui van estar presents que el saló d'actes estava ple a vessar.

Jo imagino que el contingut de la conferència deuria defraudar algun sector de la premsa.

I és que el número 2 de la Santa Seu només va dir, amb la mesura i el rigor propis del seu càrrec, el que havia de dir: que la veritat i la mentida segueixen on estaven, o sigui, que no depenen del nombre de vots; que la fe i la moral de l'Església no canvien a cada legislatura; que els drets humans no són una invenció dels parlaments sinó una expressió de la dignitat de l'home; i per tant, els governs ‘reconeixen’ aquests drets, no els creen ni tenen la facultat de limitar-los o destruir-los; que existeix un dret a la vida i no a la mort; que el matrimoni no s'inventa, perquè és molt més vell que les ideologies...

Així doncs, el de sempre. Gràcies a Déu ‘la bona notícia’ que anuncia l'Església és bona i extraordinària, però mai escandalosa, de tal manera, que no proporciona titulars exagerats.

Potser aquest sigui l'inconvenient. Necessitem titulars!

Amb la visita a Espanya del Cardenal, per un moment vaig tenir la impressió que els cronistes futboleros havien envaït la secció de religió d'alguns diaris.

Uns parlaven d’estirada d’orelles al Cardenal de Madrid; uns altres de ‘lluna de mel’ del govern amb l'Església; fins i tot d'humiliació d'un govern laïcista davant la Santa Seu...

I aquest matí, al donar un cop d’ull a la premsa, resulta tot el contrari.
‘El Cardenal escortat per 60 bisbes ataca al govern’. ‘L'Església pretén que ningú governi sense el nihil obstat del Vaticà’, etc. etc.
Només suggereixo que llegiu aquí el text íntegre de la conferència, que val la pena.

Finalment acompanyo un vídeo amb il·lustracions de la dissertació.

Eluana va ingressar a la clínica que la desconnectarà.

Des d’ahir gairebé tota la premsa comenta la notícia.
Eluana Englaro és una italiana de 37 anys que va quedar en estat de coma després d'un accident automobilístic en 1992 .
Els seus pares han decidit deixar d'alimentar-la, a causa de la qual cosa morirà d'inanició.
La justícia italiana els ha donat la raó enfront d'aquells que la volen cuidar sense demanar res a canvi.
La dona en estat vegetatiu des de fa poc més de 17 anys va ingressar ahir de matinada a la casa de repòs 'La Quiete' d’Udine (nord) on finalment morirà, després que els metges desconnectin l'alimentació artificial que la manté amb vida, trigarà unes dues setmanes a morir.
El Vaticà demana "frenar la mà assassina"

Cap llàgrima, va dir el Papa, es perd davant Déu.

El passat dia 1 el Papa Benet XVIè es va dirigir als fidels reunits a la Plaça de sant Pere i va manifestar que l’eutanàsia és una falsa solució al drama del sofriment, la veritable resposta és testimoniar l'amor que ajuda a afrontar el dolor i l'agonia de forma humana.
El Papa va subratllar que Jesús mor a la creu per amor i aquest motiu dóna significat a tot el sofriment humà.

La mare s’ho va prendre seriosament

Anit la meva mare i jo estàvem asseguts en la sala parlant de les moltes coses de la vida... entre d’altres... estàvem parlant del tema de viure/morir.

Li vaig dir: 'Mamà, mai em deixis viure en estat vegetatiu, depenent de màquines i líquids d'una ampolla.

Si em veus en aquest estat, desendolla els artefactes que em mantenen viva. PREFEREIXO MORIR'.
Llavors, la meva mare es va aixecar amb cara d'admiració ... i, em va desendollar el televisor, el DVD, el cable, Internet, el PC , el mp3/4, la PlayS , la Nintendo DS, el telèfon fix, se’m va emportar el mòbil, el ipod i va llençar totes les cerveses!!!
Es va armar un bon sarau! ... GAIREBÉ EM MORO!!!!

“Una campanya per promoure una mort digne amb mitjans no tan dignes”.

Després d’uns dies en què no he pogut editar cap article en el bloc per problemes amb el meu ADSL i que encara no han estat del tot resolts, he decidit tirar endavant per veure què passa, ho faig amb un tema de prou actualitat, però que gairebé sempre s’hi acostuma a passar de puntetes.

Periòdicament es desenvolupen campanyes pro eutanàsia que, orquestrades en diferents diaris de més tirada a cada país, atien, a cop de presentar casos límit, aferrissadament explotats de forma “mediàtica” que molt bé podríem dir, mantenen el seu propi “corredor de la mort”, i pel qual van desfilant alguns malalts que desitgen morir i algun que altre, sense desitjar-ho, ja hi ha qui se n’ocupa de decidir-ho.
Alguns, són persones que no troben sentit a seguir vivint, per ser invàlids, ancorats a una cadira de rodes, prostrats en un llit o pateixen una malaltia que s’anirà agreujant sense esperança.
No sempre són malalts terminals. Tots recordem ‘Ramón Sampedro’, tetraplègic espanyol que durant una pila d’anys va enarborar la bandera del dret a morir, no estava pas en pitjors condicions que molts d'altres tetraplègics que van optar viure dignament la seva discapacitat.
El fi que se’n vol treure, és l’exemple que s’hi vol donar a la seva mort, i cal destacar que, fets tan tràgics com excepcionals, serveixin de palanca per a legalitzar l’eutanàsia.
Un cop el malalt entra en el “corredor de la mort”, és sotmès a un ben estudiat protocol "mediàtic"; que si la història clínica, entrevistes a manta, reportatges a vessar –aquí juguen un paper clau les declaracions de l’Associació pro dret a Morir amb Dignitat, que acut sol·lícita a la capçalera del malalt, i també, val a dir, cobra uns redits propagandístics importants- per esbombar els fets a so de bombo i platerets etc., seguint un reguitzell de preguntes intencionades dirigides a les autoritats sanitàries per veure ¿què s’està fent amb tot aquesta qüestió?
Articles d’opinió per a reivindicar la legalització de l’eutanàsia.
I no falta un reportatge final quan el malalt aconsegueix per fi “una mà amiga” que li faciliti la mort.