dijous, 30 d’abril del 2009

Records de joventut


Els darrers dies, els mitjans de comunicació en els seus diferents apartats han tingut ressò, entre d’altres, la ‘Feria de Abril de Sevilla’, tot plegat, acompanyat de vistoses i animades fotos o vídeos.

Tanmateix, m’ha fet rememorar uns anys de la meva joventut, en què em va tocar fer les practiques d’oficial en aquesta ciutat, de la qual, en guardo tan bon record, i és per això, que no he pogut passar sense posar aquesta glossa.

Com que jo pertanyia al cos d’enginyers, el meu quarter estava ubicat en l’Avinguda de la Borbolla, just davant del Parc de ‘María Luísa’, i gairebé a tocar del ‘Real de la Feria’ on s’instal·lava en aquella època.

Recordo amb certa nostàlgia quan, asseguts a l’entrada de la ‘caseta militar d'oficials' , assaborint segurament un ‘fino’, veiem passar la gran gentada que passejava amunt i avall, i entraven o sortien de les casetes de les entitats a les que pertanyien o de les dels amics que els convidaven.

En arribat migdia, quan refermava el calor i el sol començava a picar de valent, s’iniciava una sorollosa desfilada, plena de colorit, era l’hora de la passejada de les carretes, adornades amb garlandes i picarols, a la qual, seguia una comitiva d’àgils i esvelts cavalls en què no faltava algun genet que presumint del seu equí delectava al públic amb passos eqüestres d’alta doma.

Les noies guarnides amb el típic vestit flamenc 'sevillà' , esperàvem amb il·lusió ‘pescar’ algun genet ben plantat que les convidés a pujar a la gropa del seu cavall, aquesta era la gran il·lusió, i que de ben segur es continua mantenint fins ara.

També era motiu de xafardeig, els diferents vestits, barrets sevillà o cordovès, blasmar actituds, i comentaris entre vells amics, o degut algun altre retrobament etc.

D’altres, més animats, cantaven, ballaven o picaven de mans seguint el ritme.

La ‘Fira’, que havia tingut el seu començament com a firal ramader, havia esdevingut amb el pas del temps en una gran festa social, amb ramificacions i rèpliques per tot l’estat espanyol , fins i tot, acabo de llegir que la propera setmana se’n farà una reproducció a Pequin. Déu n’hi do!

Començament



La feria de Abril, historia de Sevilla
Cargado por TurismoSevillaTV


Actualitat

dimecres, 29 d’abril del 2009

L'error de precipitar-se


L'acabo de rebre, gràcies per la tramesa

Genghis Khan, rei de Mongòlia, quan descansava de les seves guerres, va sortir a cavalcar pels boscos amb falcons per a caçar. Era un dia calorós, tenia set quan va veure aigua degotant d’una roca. Va prendre un bol de fang per a omplir-lo i ja es disposava a beure quan va escoltar una xiulada i va sentir que li arrabassaven el bol de les mans. L’aigua es va vessar. Era el seu falcó preferit, que ara estava dalt, en la roca d'on baixava aigua. Va intentar tornar a omplir el bol i es va repetir l’escena. El rei va desembeinar l’espasa mentre posava el bol en el fil d’aigua: “Amic falcó, aquesta és l’última vegada”. Quan el falcó va baixar i li va arrabassar el bol de la mà, amb una ràpida estocada va ferir l’au, que va caure sagnant als seus peus. “Ara tens el que et mereixes!”, va dir-li. I al veure que el seu bol al caure s’havia trencat, va decidir grimpar per la roca d'on degotava l’aigua, per a beure directament d’allà. A dalt hi havia una bona bassa d’aigua, però què hi havia dins? Una enorme serp morta, de l’espècie més verinosa. El rei es va quedar parat. Va oblidar la set. Va pensar només en el pobre falcó: “M’ha salvat la vida! I com li he pagat? Ha estat el meu millor amic i l’he ferit!”. Va baixar de la pedra, va prendre suaument l’ocell i el va dur a palau per a cuidar-lo, dient-se: “Avui he après una lliçó, i és que mai s’ha d’actuar impulsat per la fúria”.

'Al final de l’escapada' (1959) és un film de Jean-Luc Godard, una de les obres més emblemàtiques de la Nouvelle Vague i del propi Godard; J. M. Caparrós assenyala: “conta la història d’un marginat de la societat moderna, amant del cinema negre americà, que encarna la constant principal d’aquest autor: l’alliberament com meta, en una existència sense ordre, regles ni sentit aparent. El protagonista és un jove parisenc a la deriva, Michel (Jean-Paul Belmondo), que seria traït per la seva amant, Patrícia (Jean Seberg), per a demostrar-se a si mateixa que no l’estimava”. Truca a la policia potser també per complir les lleis, per fer el que creia just, o per deixar-se influir per les paraules del policia... Supèrbia l’escena quan ella, ja tard, veu que en realitat sí que l’estimava.

Enmig d’un "egocèntric conformisme" que duu als protagonistes a la deriva, com molts desmotivats d’avui, i d’aquí la seva actualitat, es veu -és la provocació del film- un atroç pessimisme, nàusea davant la vida i les relacions humanes, la traïció, la insensatesa de qualsevol alternativa, la inutilitat de tot esforç, un repudi del món en forma de nàusea i desesperació, comenta Román Gubern. Com li diu Michel a Patrícia en el film, entre la pena i el no-res, tria el no-res. Llavors com també ara, es veu la “solitud d’uns éssers temorosos de comunicar-se els seus vertaders sentiments, assolint reproduir cert ritme angoixant, propi del nostre temps, amb una fidelitat que la va elevar a la categoria de testimoni” (José Luis Guarner). Penso que en l’era moderna la percepció de la realitat ha estat elevada a la categoria de veritat, i és fals: la veritat no pot ser abastada per una percepció única, té molts matisos i mai es abastable completament, està oberta a successives aproximacions i el nostre coneixement es tenyeix d’emocions, influït per l’últim que ens passa i veiem segons el color de cada moment. Però això no significa que no hagi veritat, sinó que no la posseïm mai completament. D’aquí el pecat d’impaciència, de deixar-se dur per una percepció momentània i trencar una amistat, discutir fins a la violència, entossudiments diversos que es deuen a una percepció parcial que queda fossilitzada com una foto i que es vol fer passar per la realitat de l’altre. Els fonamentalismes van per aquí, i també s’aplica a les enemistats amb les persones. Com ocorre en el cas contrari: com que la consciència té fallades, un se sotmet a altra persona o a regles religioses o socials i formes de puritanisme, substitució de la consciència personal per una col·lectiva. Quan hi ha harmonia en l’acte d’obrir-se a l’amor incondicionat de Déu i buscar també un “nord” en l’amor als altres, és quan es pot viure en pau, fruit de la lluita en aquest amor que busca la veritat i aquesta veritat que és fruit de l’amor.
Llucià Pou Sabaté

dilluns, 27 d’abril del 2009

Solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat


Els anys i la fe d’un poble han creat el santuari de la Patrona dels catalans. A Montserrat tothom s’hi troba a casa, és un fogar d’oració i de fe cristiana.

“Montserrat és un Magníficat de roca, una fletxa indicadora d’ulteriors escalades” (Joan Pau II)

Natura, sentit de país, pietat popular, vida monàstica s’hi agermanen en una lloança única al Creador, sostinguda per la mirada serena de Maria que ofereix el seu Fill a tots els qui vénen a venerar-la.

Tanmateix us proposo , escoltar la Salve Regina en primer lloc, i després, ajuntar les nostres veus amb l’escolania de Montserrat per cantar plegats el Virolai

Salve Regina a 5 veus.



Virolai

diumenge, 26 d’abril del 2009

Només faltava això.



Nous casos a Catalunya eleven a set els possibles contagiats amb la grip porcina procedent de Mèxic.

Esperem que sanitat, arribi a la conclusió, que els set malalts no tenen aquesta epidèmia, que amenaça en convertir-se en pandèmia.

Els set possibles afectats, han estat a Mèxic els últims dies.

Es trigarà almenys 48 hores en saber-ho.

La ministra de Sanitat, Trinitat Jiménez, ha anunciat aquest matí que hi havia tres casos sospitosos de grip porcina a Espanya, a la tarda ja se’n parlava de set.

Es tracta de persones que han tornat de Mèxic en els últims dies "dos o tres dies" i que han presentat "símptomes de grip".

Jiménez ha dit que res estava confirmat, encara que es tracti de grip porcina, però que els serveis de salut ho estaven investigant, atès que els afectats van estar en una de les zones on s'havia desfermat el brot.

Trinitat Jiménez ha comparegut davant els mitjans de comunicació en la seu del Ministeri, on s’havia reunit amb el seu equip per analitzar la situació davant el risc de pandèmia generada per l’anomenada grip porcina, a Mèxic ja han mor almenys 81 persones.

Tant de bo no passi d’aquí, i només es tracti d’un ensurt.


Pots seguir llegint a;





El talent no depèn de les aparences




Des que el passat 11 d'abril el ‘Britain's got talent’ va celebrar un concurs de televisió britànic semblant ‘Operación Triunfo’, els mitjans de comunicació no paren de parlar de Susan Boyle.

La diferència entre el programa anglès i l'espanyol, és que a l'anglès s’hi presenten, a més a més, candidats a convertir-se en professionals del ball, la comèdia i gairebé qualsevol altra disciplina artística.

El jurat del concurs estrella de la televisió britànica, ‘Britain's got talent’, i tots els assistents van quedar bocabadats i atònits davant la desimboltura i, sobretot, la prodigiosa veu de la concursant Susan Boyle, que va fer una magistral interpretació d'’I Dreamed a Dream’, una versió de ‘Les Misérables’.

Aquesta escocesa de 47 anys, que canta des dels 12 anys, com ella mateixa va confessar al jurat, i durant anys només havia cantat a la parròquia del seu poble, ara s'ha convertit, de cop i volta, en la nova sensació de You Tube i del ‘Britain's got talent’, on va actuar recentment .

Tanmateix, en la seva presentació al concurs, Boyle va comentar que li agradaria convertir-se en una cantant professional, a la qual cosa, el públic va respondre amb somriures carrinclons, burles i comentaris escèptics, entre altres coses per la seva aparença desairosa.

Les rialles i les befes davant l'aspirant van durar el temps que trigà Boyle a començar cantar.

El que va venir després va ser, primer, estranyesa, estupor, i seguidament, fascinació i fins i tot, llàgrimes d'emoció suscitades per una veu privilegiada.

No obstant això, la seva interpretació d'’I Dreamed a Dream’ (Vaig somiar un somni) de l'obra teatral ‘Les Misérables’, va captivar a l'audiència que la va ovacionar dempeus.

Feu clic aquí i al·lucineu.

dissabte, 25 d’abril del 2009

Vídeo - Testimoni


Com és costum, en arribat el cap de setmana, toca un vídeo testimoni.

El passat 8 d’octubre vaig posar un vídeo amb una entrevista a Carlota Ruiz, avui en poso un altre, i encara que aquest sigui més curt, no deixa de ser interessant.
Ras i curt, paga la pena

dijous, 23 d’abril del 2009

Per Sant Jordi... un llibre i una rosa.

Després d’uns dies d’absència, ens tornem a retrobar.

Com tots els anys Sant Jordi arriba amb la primavera Barcelona, Catalunya sencera, s'omple d'alegria; és la celebració de la cultura i de l'amor

Avui els llibres i les roses surten al carrer. És una festa.

Festa que aquest any ve acompanyada d'un dia esplèndid.

Avui cal sortir, passejar per la Rambla, per a ramblejar, regirar el munt de llibres en totes les paradetes que munten les llibreries ... i comprar una rosa.

És un dia per a passejar cofois una rosa. La més tradicional, la de color vermell, tot i que ja se’n troben de tots colors.

Altre costum és regalar un llibre, coincidint amb el Dia internacional del llibre.

I avui , podem escoltar arreu danses i himnes.

La sardana... "la dansa més bella de totes els danses que és fan i és desfan"

Feliç diada de Sant Jordi!



La colla Dansaires del Penedès balla la sardana La Santa Espina al saló de plens de la Diputació de Tarragona.



Cant de la Senyera

dissabte, 11 d’abril del 2009

Vídeo-testimoni



‘Pablo Tauler’ té cinc fills, treballa en l'Administració Pública, i com a bon pare que té fills petits, el que més el preocupa és la seva educació.

“Han d'aprendre a usar la seva llibertat de manera responsable: encertar i equivocar-se".

Pablo tiene cinco hijos, trabaja en la Administración Pública y "como a todo el que tiene hijos pequeños lo que más me preocupa es su educación. Han de aprender a usar su libe... todo »
todo

divendres, 10 d’abril del 2009

Divendres Sant, mirar la Creu



Avui no calen paraules. Per a arribar a la Vida cal passar per la Creu. Però no les creus imaginàries que ens podem inventar i que són fruit de la nostra fantasia.

Senyor, ensenya’m a portar la Creu amb generositat, amb gràcia.

dijous, 9 d’abril del 2009

Barcelona obre les portes del seminari


Com és la vida d’un seminarista? Com és la casa dels futurs sacerdots?

Benet XVI: ’El sacerdoci, una entrega a Déu’


El sacerdoci "no és una segregació", el sacerdot està "disponible per a tots”. Ho va dir el Papa el dijous al matí, celebrant en la Basílica de San Pere la Missa Crismal junt amb més de 1.600 sacerdots de la diòcesi de Roma.

Abans dels ritus de la renovació dels vots sacerdotals i de la benedicció dels olis -que fan única aquesta celebració- Benet XVI va parlar durant l'homilia de la institució del sacerdoci per part de Crist en el Cenacle. "Consagra'ls en la veritat, la teva paraula és veritat", Jesús prega pels seus deixebles, i aquestes paraules, van ser llegides per ‘Joseph Ratzinger’ quan era jove, la vigília de la seva ordenació, ara fa 58 anys.

La Missa Crismal marca el començament del Tríduum Pasqual, centre i culminació de l'Any Litúrgic, i se celebra el Dijous Sant, dia que es commemora la institució del sagrament de l'ordre sacerdotal per Jesucrist durant la Cena del Senyor, segons la tradició cristiana.

Benet XVI va enviar una part dels olis beneïts a l'arquebisbe de l’Aquila ‘Giuseppe Molinari’, que a causa del terratrèmol no va poder celebrar la Missa Crismal, i va resar perquè aquests olis "puguin acompanyar el temps del renaixement, de la reconstrucció, sanant les ferides i mantenint l'esperança".

dimecres, 8 d’abril del 2009

La Setmana Santa


La Passió, Mort i Resurrecció del Senyor constitueixen en aquests dies el centre de la vida cristiana en les comunitats creients arreu del món.

A Espanya, aquests misteris impregnen la cultura popular, i la seva manifestació no es limita a l'interior dels temples, sinó que s'obre al carrer en una significativa mostra de testimoniatge de fe.

Temps enrere, per aquestes dates, tradicionalment es guardava un cert aire de dol, de recolliment, d'oració.

S'acompanyava al Crist i a la Verge en el viacrucis de la seva Passió al so d'orquestres que seguien els misteris pels carrers de ciutats i pobles.

No existia aquest afany delerós de daurar la pell al sol a les platges, ni estava ben vist sortir de viatge o altres divertiments.

El dejuni i l'abstinència del Divendres Sant no s'han derogat, encara que molts –tenim de suposar- potser no se n’han assabentat.

Del Diumenge de Rams al Diumenge de Resurrecció, moltes ciutats es converteixen en una petita Jerusalem, on grans i petits, celebren la seva fe dins les esglésies, i ja en el carrer, reviuen junts els últims moments de la vida de Crist, contemplen la presència propera de la seva mare, Maria, i en aquest diàleg fe i cultura, actualitzen el misteri de la Salvació.

dimarts, 7 d’abril del 2009

L’Església i la sida

El mes passat el Sant Pare va realitzar el seu primer viatge a Àfrica.


Un cop més, va voler deixar clar la posició de l’Església Catòlica respecte els preservatius i la sida.


Immediatament, es van produir reaccions d’avinença i seguidament, gairebé tots els mitjans de comunicació van qüestionar les seves paraules, sobre l’ús del preservatiu, interpretant-les maliciosament.


Alguns, van reaccionar aïrament, d’altres amb indignació i fins i tot, hi va haver qui el va respondre amb paraules desafinades de befa i d’insult, que prefereixo oblidar, ja que tot plegat no deixa de ser un rampell més, dels molts que ja estem acostumats.

Us recomano que llegiu aquest article de ‘Luís María Ansón’ que va publicar el diari ‘El Mundo’ el passat 2 d’abril de 2009, paga la pena. Feu clic aquí.



Per què els preservatius no protegeixen contra la sida?


Les polítiques governamentals, gairebé a nivell mundial, realitzen grans esforços per difondre l'ús del preservatiu, amb la confiança que això frenarà la SIDA.

Ara per ara, moltes persones sospiten que aquests procediments -que proposen insistentment campanyes per a protegir de la sida-, no ofereixen una seguretat total, i que el "sexe segur" és un mite.

A continuació, publico un article que analitza aquesta qüestió, doncs una gran quantitat d'estudis científics no arriba al ciutadà, en canvi, sí rep una publicitat enganyosa.

Per anar a l'article, feu un clic aquí

diumenge, 5 d’abril del 2009

Catòlics, torneu!



L'Església Catòlica ha avançat molt, i continua millorant el món.

Gran part dels progressos que avui reconeix la humanitat han tingut el seu origen en el catolicisme.

Milers d'institucions que avui vivifiquen el món són d'origen catòlic.

Per això, cal tornar a la fe de Jesucrist cada dia més compromesa, si per ventura l'haguéssim oblidat.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Vídeo testimoni


Un cop més, quan arriba el cap de setmana, toca posar un vídeo-testimoni

Avui i seguint el fil dels mitjans de comunicació, recordarem que fa pocs dies Mons. Xavier Echevarría va participar a Bilbao en unes jornades sobre "Catòlics i vida pública".

En aquest breu vídeo es recullen imatges de la seva estada, així com algunes de les paraules i trobades amb diverses persones.

Reprodueixo, tal qual, i sense més comentaris, l'article que va publicar a "La Gaseta dels negocis" José Francisco Serrà Oceja, degà de Periodisme en la Universitat CEU San Pau.


Todo es grande en Bilbao. La Semana grande, el día grande, los edificios, los hombres grandes, y las IV Jornadas Católicas y Vida Pública, a lo grande. Y lo grande no es más que una dimensión del interior. Porque en Bilbao se respiraba sufrimiento, también grande; se respiraba autenticidad; se respiraba una Iglesia y un Evangelio que sonaba a puro y con muchas ganas de explotar y de hablar en libertad. Dios siempre sabe más; Dios siempre da más, se oyó decir en un aquilatado testimonio. Y grandes fueron los protagonistas de la última Jornada de esta iniciativa que es, también, Iglesia, en Bilbao. Para testificarlo, firma y rúbrica, allí estuvieron monseñor Ricardo Bláquez y monseñor Mario Iceta, un tandem, podríamos decir, casi perfecto.

La mañana comenzó con el frío del norte que hace que los hombres se sientan más cercanos. De la espera, a la esperanza, sólo hay un paso, por más que haya que llevar la contraria a algún filósofo. Todos esperábamos la llegada de monseñor Javier Echevarría, Prelado del Opus Dei, con esperanza. Rafa, compañero en lides, hombre bueno y cabal donde los haya, exiliado periodístico, me dijo: “Qué bueno que el Padre venga a las Jornadas” Le salió espontáneo, del corazón. Qué bueno. Y llegó don Javier, cercano, muy cercano, en la distancia corta y en la lejanía. Don Javier transparenta Evangelio, así de claro. Y su palabra, cálida, le brota de las entrañas del corazón de Cristo y llega al corazón del hombre. Pensé, mientras observaba de reojo esa sombra alargada de don Javier que son don Fernando y don Joaquín, -por cierto, don Fernando no puede dejar de escribir teología, de la profunda, de la que él sabe-, cómo había que escuchar la conferencia de don Javier con los ojos cerrados. Porque sus palabras, sus cambios de tonos, no sólo hablan a la razón, hablan al corazón del cristiano, al corazón del católico en la vida, pública y privada. La conferencia, que versaba sobre la conversión y sobre la santificación el trabajo, imaginé iba a ser como la homilía del Campus. Y así me sonó, aunque estuve demasiado ocupado en mirar, participadamente, la reacción del auditorio al susurro de la verdad, de la belleza y de la libertad que nace de la alegría espontánea de la vida en Cristo. Santidad y nada más que santidad. No sé si ocurrirá en más ocasiones que el Prelado del Opus Dei tenga la generosidad de ofrecer un testimonio público de fe en un Congreso de esa naturaleza. Pero lo que sí sé es que lo que pasó en Bilbao, el fin de semana, difícilmente se puede olvidar.

El otro gran protagonista fue, sin duda, don Ricardo Blázquez, que recibía a raudales el cariño y el aprecio, la espontaneidad y la generosa palabra laudatoria de los suyos. Don Ricardo, si de la lidia se tratara, hubiera salido a hombros, con una ovación, una más de las muchas que recibió, y con varios trofeos. El primero, el de la verdad tranquila que presenta y representa. En la intervención previa a la presentación de la conferencia del cardenal J. Cordes, leída por su genial secretario, Segundo Tejado, monseñor Blázquez hizo una de las más inteligentes condenas del aborto y de la cultura del aborto que se haya escuchado en mucho tiempo. Grande, sí señor, tarde grande en Bilbao”.

divendres, 3 d’abril del 2009

Joves, sigueu un oasi d'esperança per al món



Amb aquestes paraules Benet XVI va animar els joves reunits a la Basílica Vaticana per a la missa celebrada en ocasió del quart aniversari de la mort de Juan Pau II.

El Déu vivent és la roca segura a la qual podeu donar suport la vostra vida, que ha de ser un himne a l'esperança, per a les persones que us envolten i per a tota la societat.

‘Als benvolguts i estimats sentinelles del matí del Tercer Mil·lenni’, el Pontífex els va adreçar al Papa Wojtyla com el millor model a seguir, ‘intrèpid i fort defensor de Crist’, pel qual ‘no va dubtar a perdre energies per a difondre la llum’, ‘no va acceptar abandonar els seus compromisos quan es tractava de proclamar i defensar la veritat i no es va cansar mai de difondre el seu amor’.

Tanmateix va reconèixer, avui és difícil donar testimoni de Crist, Benet XVI va tranquil·litzar els joves, convidant-los a dirigir la mirada a Jesús, que ‘és el mateix d'ahir, d'avui i de sempre’.

dijous, 2 d’abril del 2009

L'home és un ésser que busca a Déu.


Són diversos els camins d'aquesta recerca i múltiples les històries de les ànimes precisament en aquestes vies. En alguns moments els camins semblen més senzills i propers, altres vegades són difícils, complicats i llunyans.

En el quart aniversari de la mort del Papa Juan Pau II, "El Gran", el vídeo que poso a continuació, gairebé podria ésser ‘una autobiografia’.

El Papa que no s'oblida



Avui 2 d'abril, aniversari de la mort del Papa Juan Pau II, continua la peregrinació ininterrompuda de fidels que visiten la tomba situada en la cripta de la Basílica de Sant Pere en el Vaticà, quatre anys després de la seva mort.

Fa un any, per aquestes dates, es va lliurar a la Congregació per a les Causes dels Sants, l’anomenada ‘Positio’, la relació que recull tota la investigació preliminar sobre el difunt pontífex per al veredicte de la seva beatificació.

Els texts van ser recopilats per la Postulació per a la Causa de la Beatificació, que ha documentat ja un miracle, i espera ara la resposta de la pròpia Congregació.



dimecres, 1 d’abril del 2009

El portes dins


Davant la campanya d’ateisme promoguda a Barcelona, aquest vídeo mostra el que molta gent pensava i pocs van dir: que Déu no es fa gens feixuc.

Probablement Déu

Fa pocs dies vaig rebre aquest escrit que publico avui, moltes gràcies!

Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”, diu la frase publicitària davant la qual alguns dubten de si pujar o no a un autobús que la duu. La falta d'evidència sobre l'existència de Déu es presta a aquestes “probabilitats”, doncs mentre que per a alguns les meravelles de la naturalesa canten la grandesa del Creador, uns altres es limiten a dir “potser no”... Pascal va dir que, a l'apostar pel “si”, sortim guanyant una vida “plena” aquí i en el més enllà; en canvi, si s'aposta contra Déu i Ell existeix, la ruïna podria ser total. A més, sense la idea religiosa és difícil la convivència i el respecte als altres: “si Déu no existeix, tot està permès”, deia Dostoievski. A més, el “gaudeix de la vida...” és molt pobre quan arriba el sofriment o es pensa en el “i després, què?”

Aquests dies he llegit coses curioses com “que la ciència ja ha donat el cop de gràcia al Déu personal... i a la creació divina dels éssers vius”. No sé si, en realitat, la ciència d'aquests senyors és la astrologia doncs, que jo sàpiga, la veritat científica i la religiosa van per canals diferents, i expressen realitats de plànols que no es toquen... Les ciències naturals parlen de coses com l'origen de la vida, i les ciències religioses d'unes altres, com el seu disseny intel·ligent i que Déu acompanya l'esdevenir de la creació amb la seva providència. Són com dos rails d'un tren, que no interfereixen, i per a una persona de fe, si alguna cosa es contradiu, és que ens han parlat malament de Déu o de la ciència. Qui busca la veritat no sent por ni de la ciència ni de la religió.

També hi ha qui diu que la religió fomenta la violència, que ha estat i és motiu de sofriment i mort, i que aquests aspectes negatius superen els positius. Que jo sàpiga, les grans catàstrofes del segle XX amb prop de 100 milions d'exterminats s'han donat en sistemes ateus; sense llevar importància als morts en nom de Déu, igualment crims, però estadísticament hi ha diferències. De totes maneres són tots criminals, els uns i els altres, els que prescindeixen de la religió per a matar i els que usen el nom de Déu per a tals fins (que és un pecat contra el segon manament).

Amb motiu d'aquestes polèmiques es parla d'un “Estat laic”, que reclama el laïcisme, de relegar el fet religiós a l’esfera privada. És una llàstima que s'exclogui de la democràcia la lliure participació de les idees, perquè sense elles -amb respecte a la llibertat dels altres- la democràcia és insulsa... a més, es converteix en una secta. Com deia E. González, “si no creus en Déu, què li farem, tu t'ho perds!” Si Déu no existeix, pots gaudir de la vida? Els països cristians tenen -a més del vi- una alegria especial en el caràcter. Encara que alguns van entendre que la vida és una vall de llàgrimes i que en aquest món només hi ha moments aïllats de felicitat, la veritat és que la veiem amb freqüència en les coses senzilles, en el cant d'un ocell o el somriure d'un nen, però, sobretot, quan arriba l'amor es palpa una cosa divina, i quan el dolor i la mort truquen a la porta es busca un agafador d'esperança, “un no voler morir del tot. En aquests moments, en aquests difícils moments, es furga en les interioritats a la recerca d'aquesta ‘cosa divina’... Si no creus en Déu, tu t'ho perds. Déu no està per a fastiguejar la vida. Déu vol que en el variat paisatge de la vida gaudeixis dels seus meravellosos cims i a més et regala un magnífic bastó perquè puguis travessar els seus difícils barrancs, que de tot hi ha en la vida”.

Llucià Pou Sabaté