Instal·lat
en el jardí contemplant unes bones vistes del Puigmal al Cadí vam repassar
algunes excursions que havíem fet feia uns quants anys, i recordava fil per randa amb una memòria
prodigiosa noms i detalls que ja se m’havien oblidat. Estimava la muntanya,
però sobretot la família.
Sempre
havia sabut mantenir unida la família al seu voltant, estar a prop seu era sinònim de passar-ho bé.
D’aquella
darrera visita en vaig sortir molt
edificat, donava un bon testimoni. Tots estaven pendents d’ell i sense fer-se notar gaire afegien algun
comentari que feia més agradable la conversa.
Es
notava que havia patit força últimament degut a la malaltia, la portava amb un
sentit sobrenatural digne d’admiració.
Em
va recordar aquells anys de la seva joventut quan l’’Antoni Malgosa’ el
convidava a rebre formació al carrer Balmes de Barcelona, en un piset que amb
molta il·lusió -per les dificultats dels començaments-, havien batejat com el
Palau.
M’explicava
-emocionat- que al entrar a l’oratori hi
havia una Creu de fusta que no tenia Crucifix... (Camí 178) i recordant-ho se la feia seva: entenia que ara aquell
Crucifix en aquestes circumstàncies era ell.
No
era de l’Obra perquè els camins del Senyor són –gràcies a Déu-, infinits, però
era un home bo, t’hi trobaves bé al seu costat, d’una exemplaritat excepcional,
que ha donat un testimoni de una família cristiana.
Avui,
al saber la notícia del seu traspàs, l’he encomanat mentre recordava aquell
altre punt de Camí
¿què importa
patir si es pateix per consolar, per fer content Déu Nostre Senyor, amb esperit
de reparació, units a Ell en la seva Creu, en una paraula: si es pateix per
Amor?...
Aquest era el seu tarannà, el seu comportament.
No podré assistir a l’enterrament, però la meva dona i jo enviem
el nostre condol a l’esposa, fills i nets, així com la resta d’aquesta gran
família.
Ara des del cel, lliure ja les xacres que l’havien envaït els
darrers anys, ens hi podem encomanar perquè ens ajudi a formar famílies cristianes
i unides com la seva.