Divendres passat vaig fer una excursió tot buscant
catxés pel Parc Natural del Montgrí. En aquesta zona s’apleguen un gran nombre
de punts d’interès: barraques de pedra seca, forns de calç, aixarts,... i una
gran diversitat natural que ofereix el propi parc.
.
Es una ruta circular de 9 km i 100m de desnivell que
es pot realitzar en 4 hores. La sèrie consta de un seguit de catxés de varies
tipologies i un multicatxé.
A més de les troballes, vaig aprendre moltes coses
com ara: els forns de clinker i de calç, els cisternons, les barraques, el
procés d’elaboració de la calç, del ciment etc.
Ubicats al mig del P.N. del Montgrí,
Illes Medes i Baix Ter, al mig de la coneguda ‘Ruta del Vent’, ens assabentem
de la història dels germans Hereus que treballaven en aquesta zona de la
muntanya i es dedicaven a explotar el recurs natural més abundant de la contrada,
les roques calcàries. El seu treball consistia a produir calç a partir
d'aquesta roca i per això disposaven d'un forn.
La
calç
és un dels materials
conglomerants més utilitzats al llarg de
la història tant en el camp de
la construcció com
en el de la creació artística (sobretot per
la seva ocupació en la pintura
mural). El seu ús es remunta al Neolític
i s'estén, de
manera generalitzada, fins a l'aparició del ciment a nivell
comercial al segle XIX
La calç s'ha usat, des de la més remota
antiguitat, de conglomerant en la construcció. Era usada
barrejada amb sorra
com morter, un i una, per unir carreus de
roca, per lluir parets, per blanquejar
façanes i fins i tot com a desinfectant També per pintar (emblanquinar) murs i
façanes dels edificis
construïts amb toves o tàpia, habitual en
les antigues vivendes mediterrànies. La calç
viva es pot tornar a hidratar
donant lloc a la
calç apagada.
.
Unes coordenades
assenyalaven l'entrada a una cova,
la mina d'on s'extreia
la pedra calcària per anar al forn que
es trobava ben a prop. Calia entrar dins la cova i
descobrir l’amagatall en el seu interior (catxé).
Barraca
dels Hereus
És una de les barraques de
pedra seca més ben conservades del massís. La barraca era un habitatge temporal
destinat a l'aixopluc.
La barraca té una forma esglaonada. Vam poder observar els elements característics,
la llinda amb un arc de descàrrega, la falsa volta a l'interior, la pedra
corredissa del sostre que permetia tapar l'edifici o obrir-lo en cas de fer
foc.
Els
cisternons
Els
cisternons són una sèrie de cavitats geològiques que formen galeries. Són
originades per l'acció de aigua sobre les calcàries, que poc a poc va foradant
la roca.
Els
cisternons permeten disposar d'aigua al llarg de l'any, talment com una
cisterna, i d'aquí el nom.
.
Forn de Clinker
Els dos
germans van haver de modernitzar-se, poca gent utilitzava ja la calç com a
material lligant i el seu ús havia caigut. És per aquest motiu que es van anar
reciclant i van aprendre a fabricar ciment, segurament un del productes
estrella del darrer segle.
El component
principal del ciment és el clinker, substància que s’obté com a resultat de la
calcinació en un forn de dos materials.
.
S’anomena
aluminosis a una patologia del formigó, on el formigó utilitzat perd les seves
propietats fent-se menys resistent i més porós, posant així en perill
l’estabilitat del edifici. Aquesta patologia es causada pel ciment aluminós i
el desencadenant de la patologia es la humitat.
Tossal Gran
Els
humans van arribar a l’Empordà fa més d’un milió d’anys, al mateix temps que es
començava a poblar Catalunya i Europa meridional. Durant centenars de milers
d’anys sabem molt poca cosa dels primers habitants del que esdevindria
l’Empordà. Nòmades, van aconseguir sobreviure amb els recursos que oferia la
naturalesa, i només ens han deixat alguna eina de pedra d’una tecnologia molt
primitiva. Des de fa 300.000 o 400.000 anys ja tenim més informació gràcies a
les evidències conservades al cau del Duc de Torroella de Montgrí i al cau del
Duc d’Ullà.
El cau del Tossal
Gros, malgrat indicis del pas d’humans des del paleolític fins avui, mai fou un
habitatge, ja que pel seu accés no reuneix les condicions apropiades. En canvi
va ésser usat intensament durant el neolític com a sepulcre, quan es va
condicionar i protegir l’entrada amb una estructura megalítica. El lloc ha
conservat nombrosíssimes restes òssies i algunes peces de l’aixovar que, malgrat
ésser poques, són molt significatives. En resum, un tros de la història del
Montgrí i dels homes que hi van viure.
El cau presenta una
particularitat important. És una cavitat natural, però a l’entrada s’hi va
construir una estructura de lloses megalítica. Per això rep el nom de ‘paradolmen’,
una mena de dolmen que aprofita la cavitat natural com a sepulcre.
.
Es tracta d’un avenc
avui dia obstruït en gran part. S’hi accedeix per una estreta obertura que
apareix arran de terra. Després de superar un fort pendent s’arriba a un àmbit
més planer, una gran sala d’uns 16 metres de llarg per uns 3 o 5 d’ample segons
l’ indret, a partir de la qual es van obrint galeries i altres cavitats avui
dia inaccessibles perquè estan gairebé totalment omplertes per sediment i blocs
caiguts de les parets, remoguts i acumulats durant les intervencions de recerca
que s’hi han fet.
Una bonica excursió
per paratges que no coneixia seguint el ‘Camí de la Calç’, i tot gràcies a ‘Taniuf’
que amb la seva informació vam poder seguir aquesta sèrie de catxés.