L'actual promoció legislativa de la cultura anti-vida a Espanya exigeix una reacció de tots, possiblement des de nombrosos àmbits, explica en aquesta entrevista la doctora María Dolores Vila-Coro, directora de la Càtedra de Bioètica i Biojurídica de la UNESCO http://www.catedrabioetica.com/quienes_3.html membre de l'Acadèmia Pontifícia de la Vida i autora, entre d’altres volums, de "La Bioètica en la cruïlla - Sexualitat. Avortament. Eutanàsia" (Editorial Dykinson, 2ª edició). MADRID, dijous, 2 octubre 2008 (ZENIT.org)
Últimament el govern espanyol està tractant de promocionar l'avortament i l'eutanàsia. En què consisteixen els canvis que pretén introduir?
Per estudiar el tema de l'avortament s'ha creat un Comitè d'experts entre els quals no participa cap organització pro-vida. Es vol aprovar una nova llei sobre l'avortament que consisteix en això, un sistema de terminis, combinat amb una sèrie de supòsits. L'eutanàsia, segons recents declaracions del Ministre de Sanitat, consistirà que cadascun pugui disposar de la pròpia vida, és a dir, un suïcidi assistit a voluntat.
Quines poden ésser les conseqüències d'aquestes modificacions?
L'establiment d'una cultura materialista en la qual l'home (individu, no persona) sense arrels, sense valors, ni normes objectives de moralitat, sense ideals per orientar la seva vida, sense el suport d'una família, es converteixi en una peça al servei del poder.
Com a jurista, considera que estem davant un abús de poder?
Sí, és un abús de poder. El govern pretén projectar la seva ideologia sobre el poble en comptes d'estar al seu servei. Els parlaments no decideixen els drets que són o no són, solament els reconeixen. No existeix un dret per acabar amb la vida de ningú. Aquestes són facultats que es reconeixen a l'home perquè pugui desenvolupar el seu projecte existencial. Seria contradictori que hi hagués un dret a la mort que suposa acabar amb el propi dret i amb tots els drets possibles.
L'eutanàsia es proposa només per a persones amb malalties terminals?
L'eutanàsia pròpiament dita no està tipificada en el nostre Codi Penal, encara que equival a la cambra suposada del delicte de "ajuda al suïcidi". Consisteix en causar, amb actes necessaris, la mort d'un altre que es troba patint una malaltia irreversible que comporta grans patiments. Em temo que el que es pretén no és despenalitzar l'eutanàsia, sinó despenalitzar el suïcidi assistit. A Bèlgica es ven en les farmàcies un "kit" perquè hom pugui llevar-se la vida, per si mateix. L'eslògan socialista és: "el meu cos és meu".
Quin impacte real està tenint en la societat aquests repetitius eslògans i estereotips, no només de l'estil "el teu cos és teu", "tens dret a decidir", sinó també "mort digna", fins i tot "suïcidi assistit"?
No hi ha dubte que calen en el subconscient. Vivim molt de pressa i la gent no es para a pensar amb rigor. No hi ha dubte que influeixen a l'hora de prendre decisions. A més, són necessaris coneixements que no tot el món posseeix. Cal formar formadors que puguin donar a conèixer la realitat, tal com són les coses, sense eufemismes.
La promoció de l'eutanàsia o l'avortament està coincidint amb una situació econòmica en caiguda lliure...
Però no diria que es tracta d'una cortina de fum, com alguns indiquen, per a distreure l'atenció de la crisi econòmica. Dessacralitzar la vida humana i privar a l'home de valors espirituals, de tota transcendència i significat moral, és una estratègia perfectament programada per el marxisme. Aquesta tàctica es fa palesa i es demostra en la Bioètica.
Promou l'Administració Pública a Espanya polítiques d'ajuda a la mare embarassada, al naixement?
No només no s'ajuda a l'embarassada, sinó que es posen dificultats per donar al nen en adopció. L'adopció sí que constitueix una veritable demanda social; avui moltes famílies han de marxar a l'estranger per adoptar, a causa de les dificultats que hi ha a Espanya. Xina, Rússia, Romania... i Amèrica del Sud són els llocs triats després de multitud de tràmits i elevat cost econòmic. Entre d’altres mesures, s'hauria de restablir l'antic "torn" (com s'ha fet a Itàlia) en el qual es deixaven als nens. I permetre que la mare no tingui, necessàriament, que reconèixer-lo. El contrari precipita moltes dones a l'avortament, abandonar les criatures a la seva sort o a llevar-los la vida i llençar-les als contenidors d'escombraries.
Què necessiten els ciutadans per a destriar adequadament aquests atacs a la vida?
Per poder parlar amb autoritat sobre aquestes matèries és necessari tenir coneixements de biologia: el genoma humà, la teràpia genètica, el principi i fi de la vida humana... L'antropologia i l'ètica orienten la reflexió al mostrar la naturalesa de l'home, els valors i principis de la moral i, finalment, el Dret estudia les lleis que convenen derogar o promulgar, les declaracions de drets, en una paraula el significat de l'Estat de Dret amb els principis i valors vigents en les Constitucions modernes.
La bioètica, està més que mai en una cruïlla?
Davant els nous descobriments científics s'enfronten dues ideologies, humanisme i materialisme en pugna per establir un nou ordre moral. D'una banda és una oportunitat per recuperar els valors que han configurat la nostra cultura occidental. També ho és per a les ideologies materialistes que, amb la manipulació del llenguatge, alteren les connotacions emocionals dels conceptes i creen una nova actitud espiritual.
Quines respostes proposa vostè a curt, mig i llarg termini a aquestes propostes que posen en escac a la vida humana?
Despertar a la societat civil que reaccioni amb fe, vigor i entusiasme. Per això ha de formar-se. Els nostres cursos de Bioètica i Biojurídica s'han creat amb aquesta intenció. Formem a membres dels comitès de Bioètica dels hospitals; a periodistes que informin amb coneixement i veritat; a juristes que defensen els interessos dels ciutadans; a jutges que interpretin i apliquin les lleis i els integrants de la comissions codificadores, perquè promulguin lleis racionals i justes que és tant com dir veritables lleis.
dimecres, 3 de desembre del 2008
dimarts, 2 de desembre del 2008
Un defecte en la dona
Fa pocs dies el meu amic Llucià em va enviar aquest article, que tot seguit publico;
Corre per Internet un text molt bonic sobre la delicadesa femenina, que contrasta amb l'igualitarisme que està de moda. I diu així: Déu va fer a la dona el sisè dia. Va ser una jornada força intensa, de treball feixuc i d'hores extres. Un àngel va aparèixer i li va dir: "-Per què li dediques tant de temps a la creació d'aquesta criatura?" I El Senyor va contestar: "-Has llegit el meu projecte del que vull aconseguir amb aquesta obra? Ha de ser tenir més de 200 components, totes intercanviables i ser capaç de funcionar amb una dieta de sobres o de qualsevol cosa, tenir una falda que pugui acomodar quatre nens al mateix temps, tenir un petó que pugui guarir des d'un genoll raspat fins a un cor trencat i ho farà tot només amb dues mans i un sol cor."
L'àngel es va meravellar d'aquell projecte...: -"Només dues mans... Impossible! I aquest és solament el model estàndard...! És massa treball per a un dia, Senyor. Millor espera fins al matí per a acabar-la".
"-No, no esperaré, va dir encara Déu. Estic ja molt prop d'acabar aquesta obra, que és la creació favorita del meu cor. Ella es guareix sola quan està malalta, i pot treballar 18 hores al"dia .
L'àngel es va acostar més i va tocar a la dona. "-Però l'has fet tan suau, Senyor...!"
"-És suau, va dir Déu, però l'he fet també forta. No tens idea del que pot aguantar ni del que és capaç d'assolir".
"-I li dóna temps de pensar?", va preguntar l'àngel.
Déu va contestar: "No solament de pensar sinó també de raonar, d'entendre i de perdonar."
Llavors, l'àngel va notar alguna cosa i allargant la mà va tocar la galta de la dona... "-Senyor, sembla que aquest model té una fugida... Et vaig dir que estaves tractant de posar massa coses en ella."
"-Això no és cap fugida... és una llàgrima", el va corregir el Senyor.
"-Per a què és la llàgrima?", va preguntar l'àngel. I Déu va dir: "-Les llàgrimes són la seva manera d'expressar la seva joia, la seva pena, el seu desengany, el seu amor, la seva solitud, el seu sofriment, i el seu orgull."
Això va impressionar molt a l'àngel: "-Ets un geni, Senyor, vas pensar en tot. La dona és veritablement meravellosa."
"-Ho és! La dona té forces que meravellen als homes. Aguanten dificultats, duen grans càrregues, però tenen felicitat, amor i joia. Somriuen quan volen cridar. Canten quan volen plorar. Ploren quan estan felices i riuen quan estan nervioses. Lluiten pel que creuen. S'enfronten a la injustícia. No accepten "no" per resposta quan elles creuen que hi ha una solució millor. Es priven perquè la seva família pugui tenir. Van al metge amb una amiga que té por d'anar-hi. Estimen incondicionalment. Ploren quan els seus fills triomfen i s'alegren quan les seves amistats aconsegueixen premis. Són feliços quan escolten sobre un naixement o unes noces. El seu cor es trenca quan mor una amiga. Sofreixen amb la pèrdua d'un ésser benvolgut, no obstant això són fortes quan pensen que ja no hi ha més força. Saben que un petó i una abraçada poden ajudar a guarir un cor trencat. No obstant això, hi ha un defecte en la dona... que se li oblida el moltíssim que val!"
En un món competitiu com el que tenim, muntat sobre models d'eficiència masculins, és bo de recordar l'eficàcia de la diferenciació, el valor de la feminitat, l'essencialitat de la seva missió. Una dona es va quedar meditabunda després de llegir el de més amunt; i em deia: "en aquesta descripció he vist clarament a la meva mare, i segurament a tantes dones cristianes que entenem l'amor com l'essència del nostre ésser. No obstant això, no veig així al model de dona que es proposa avui, acaparadora de drets i desconfiada de deures… és una alienació per a algunes "joves modernes" que els costarà de reconèixer-se en l'obra mestra de Déu, quan se les proposa com objecte de desig, disfressades de captaires d'afecte, i a sobre illetrades, consumistes i buides"... l'essència de la dona va obrint-se pas davant les escombraries que amb excuses de cultura propagada per mitjans de comunicació fan que aquesta descripció virtuosa sembli un exercici de nostàlgia. I, mentre que compartir el treball domèstic és un avanç, no així algunes lleis d'avui que pretenen anul•lar amb igualitarisme les diferències que són meravelloses en la complementarietat home-dona.
Llucià Pou Sabaté
Corre per Internet un text molt bonic sobre la delicadesa femenina, que contrasta amb l'igualitarisme que està de moda. I diu així: Déu va fer a la dona el sisè dia. Va ser una jornada força intensa, de treball feixuc i d'hores extres. Un àngel va aparèixer i li va dir: "-Per què li dediques tant de temps a la creació d'aquesta criatura?" I El Senyor va contestar: "-Has llegit el meu projecte del que vull aconseguir amb aquesta obra? Ha de ser tenir més de 200 components, totes intercanviables i ser capaç de funcionar amb una dieta de sobres o de qualsevol cosa, tenir una falda que pugui acomodar quatre nens al mateix temps, tenir un petó que pugui guarir des d'un genoll raspat fins a un cor trencat i ho farà tot només amb dues mans i un sol cor."
L'àngel es va meravellar d'aquell projecte...: -"Només dues mans... Impossible! I aquest és solament el model estàndard...! És massa treball per a un dia, Senyor. Millor espera fins al matí per a acabar-la".
"-No, no esperaré, va dir encara Déu. Estic ja molt prop d'acabar aquesta obra, que és la creació favorita del meu cor. Ella es guareix sola quan està malalta, i pot treballar 18 hores al"dia .
L'àngel es va acostar més i va tocar a la dona. "-Però l'has fet tan suau, Senyor...!"
"-És suau, va dir Déu, però l'he fet també forta. No tens idea del que pot aguantar ni del que és capaç d'assolir".
"-I li dóna temps de pensar?", va preguntar l'àngel.
Déu va contestar: "No solament de pensar sinó també de raonar, d'entendre i de perdonar."
Llavors, l'àngel va notar alguna cosa i allargant la mà va tocar la galta de la dona... "-Senyor, sembla que aquest model té una fugida... Et vaig dir que estaves tractant de posar massa coses en ella."
"-Això no és cap fugida... és una llàgrima", el va corregir el Senyor.
"-Per a què és la llàgrima?", va preguntar l'àngel. I Déu va dir: "-Les llàgrimes són la seva manera d'expressar la seva joia, la seva pena, el seu desengany, el seu amor, la seva solitud, el seu sofriment, i el seu orgull."
Això va impressionar molt a l'àngel: "-Ets un geni, Senyor, vas pensar en tot. La dona és veritablement meravellosa."
"-Ho és! La dona té forces que meravellen als homes. Aguanten dificultats, duen grans càrregues, però tenen felicitat, amor i joia. Somriuen quan volen cridar. Canten quan volen plorar. Ploren quan estan felices i riuen quan estan nervioses. Lluiten pel que creuen. S'enfronten a la injustícia. No accepten "no" per resposta quan elles creuen que hi ha una solució millor. Es priven perquè la seva família pugui tenir. Van al metge amb una amiga que té por d'anar-hi. Estimen incondicionalment. Ploren quan els seus fills triomfen i s'alegren quan les seves amistats aconsegueixen premis. Són feliços quan escolten sobre un naixement o unes noces. El seu cor es trenca quan mor una amiga. Sofreixen amb la pèrdua d'un ésser benvolgut, no obstant això són fortes quan pensen que ja no hi ha més força. Saben que un petó i una abraçada poden ajudar a guarir un cor trencat. No obstant això, hi ha un defecte en la dona... que se li oblida el moltíssim que val!"
En un món competitiu com el que tenim, muntat sobre models d'eficiència masculins, és bo de recordar l'eficàcia de la diferenciació, el valor de la feminitat, l'essencialitat de la seva missió. Una dona es va quedar meditabunda després de llegir el de més amunt; i em deia: "en aquesta descripció he vist clarament a la meva mare, i segurament a tantes dones cristianes que entenem l'amor com l'essència del nostre ésser. No obstant això, no veig així al model de dona que es proposa avui, acaparadora de drets i desconfiada de deures… és una alienació per a algunes "joves modernes" que els costarà de reconèixer-se en l'obra mestra de Déu, quan se les proposa com objecte de desig, disfressades de captaires d'afecte, i a sobre illetrades, consumistes i buides"... l'essència de la dona va obrint-se pas davant les escombraries que amb excuses de cultura propagada per mitjans de comunicació fan que aquesta descripció virtuosa sembli un exercici de nostàlgia. I, mentre que compartir el treball domèstic és un avanç, no així algunes lleis d'avui que pretenen anul•lar amb igualitarisme les diferències que són meravelloses en la complementarietat home-dona.
Llucià Pou Sabaté
dijous, 27 de novembre del 2008
El proper dia 30 s’acomplirà un mes de l’atemptat amb cotxe bomba a la Universitat de Navarra.
Gràcies a Déu no hi han hagut víctimes mortals, i els ferits, a part de l’esglai que van patir, s’han pogut recuperar amb certa rapidesa.
Ha estat per a molts, motiu d’admiració l‘acte de solidaritat que es va produir, i tantes persones que espontàniament van acudir a l’ermita de la Mare de Déu en el campus per resar i expressar el seu perdó.
És per això, que amb motiu d’aquests fets, dedico aquest reportatge amb un seguit d’enllaços que serviran per endinsar-nos en detalls i aprofundir una mica més en la notícia.
Atemptat en el campus
Poc abans de les 11 del matí del dia 30 d'octubre, i sense previ avís, un cotxe bomba va esclatar en un aparcament del campus de la Universitat de Navarra a Pamplona.
Com a conseqüència del trencament dels vidres causat per l'explosió, alguns treballadors van patir talls i ferides lleus. Gairebé una trentena de persones van tenir de ser ateses en centres mèdics de la zona hospitalària de la ciutat.
Posteriorment i, tal vegada degut als gasos acumulats a l’interior del fals sostre, es van produïr diverses intoxicacions, fins i tot algunes de gravetat, però sortosament en aquests moments ja han estat tots donats d’alta.
El cap de la policia quan va veure les imatges de la càmera que enfocava el lloc de la bomba, va poder constatar que tota l’estona passava gent, menys al moment de l’explosió. No ho entenia!
Després de l'explosió, les forces de seguretat van ordenar desallotjar els edificis del campus.
Els Mitjans;
Diario de Navarra: Al menos siete heridos leves por la explosión de un coche bomba en un aparcamiento de la Universidad de Navarra
Diario de Noticias: Estalla un coche bomba en el parking de la biblioteca de la Universidad de Navarra
- -
20minutos: Explota un coche bomba en el aparcamiento de la Universidad de Navarra
ABC: Sexto atentado contra la Universidad de Navarra
ADN: Estalla un coche bomba en un aparcamiento cercano a la Universidad de Navarra
Canarias Ahora: ¿Suerte o milagro?
El Mercurio: Sólo 12 horas tardó la ETA en preparar el atentado contra la Universidad de Navarra
El Mundo: Estalla un coche bomba en el aparcamiento de la Universidad de Navarra en Pamplona
El País: Explosión de un coche bomba en la Universidad de Navarra
La Brújula Online: Una joven calagurritana, estudiante de Periodismo en la Universidad de Navarra, relata para los lectores de La Brújula su vivencia del atentado de ETA de esta mañana en Pamplona y “Rezando para que nadie haya resultado herido, y pidiendo gracias por no haber sido, por esta vez, la víctima”
La Vanguardia: ETA atenta contra la Universidad de Navarra tras desmantelarse el nuevo Comando Nafarroa
Perfil: Un profesor argentino transmitió por Twitter el atentado de ETA contra una universidad en Navarra
Perú21: Un atentado de ETA en la Universidad de Navarra deja 17 heridos
Mangas Verdes: Atentado en la Universidad de Navarra
Relacionados: Blogzine: Recopilación de vídeos de alumnos sobre el atentado en la Universidad de Navarra
3.000 persones rebutgen l'atemptat contra la Universitat de Navarra en una concentració silenciosa.
En senyal de repulsa per aquest atemptat, la Universitat de Navarra va convocar per el divendres, dia 31, una concentració silenciosa de cinc minuts a les 12.00 hores a l'esplanada de l'edifici de Ciències Socials.
A continuació, una representació d'estudiantes del centre acadèmic va oferir un ram de flors a la ‘Virgen del Amor Hermoso’ a l'ermita del campus.
A continuació podeu fel un clic a sobre dels enllaços següents;
Gràcies per el vostre recolzament, *cobertura completa
El Campus recupera la normalitat.
L’endemà mateix les classes van continuar amb normalitat. D’entrada, un professor abans de començar la seva classe va escriure a la pissarra aquella frase que ja s'ha fet famosa ‘Dessinunt Odisse, Qui Dessinunt Ignorare’
*Oració dels estudiants a la ‘Virgen del Amor Hermoso’.
Monsenyor Javier Echevarría, Gran Canceller de la Universitat de Navarra *va escriure al rector poc després de cometre's l’atemptat.
Els ferits de l’atemptat van rebre la *visita del rector de la Universitat.
La ministra Cristina Garmendia va mostrar el seu *absolut refús i repulsa per l’atemptat.
Finalment, acompanyo uns filmets que fan referència a la Universitat de Navarra
Coneix la Universitat de Navarra.
Historia de l’ermita de Santa Maria en el Campus de la Universitat de Navarra.
Abans d’ésser escollit Papa, el cardenal Ratzinger va ser investit Doctor per la Universitat de Navarra, i posteriorment va concedir aquesta entrevista:
Ha estat per a molts, motiu d’admiració l‘acte de solidaritat que es va produir, i tantes persones que espontàniament van acudir a l’ermita de la Mare de Déu en el campus per resar i expressar el seu perdó.
És per això, que amb motiu d’aquests fets, dedico aquest reportatge amb un seguit d’enllaços que serviran per endinsar-nos en detalls i aprofundir una mica més en la notícia.
Atemptat en el campus
Poc abans de les 11 del matí del dia 30 d'octubre, i sense previ avís, un cotxe bomba va esclatar en un aparcament del campus de la Universitat de Navarra a Pamplona.
Com a conseqüència del trencament dels vidres causat per l'explosió, alguns treballadors van patir talls i ferides lleus. Gairebé una trentena de persones van tenir de ser ateses en centres mèdics de la zona hospitalària de la ciutat.
Posteriorment i, tal vegada degut als gasos acumulats a l’interior del fals sostre, es van produïr diverses intoxicacions, fins i tot algunes de gravetat, però sortosament en aquests moments ja han estat tots donats d’alta.
El cap de la policia quan va veure les imatges de la càmera que enfocava el lloc de la bomba, va poder constatar que tota l’estona passava gent, menys al moment de l’explosió. No ho entenia!
Després de l'explosió, les forces de seguretat van ordenar desallotjar els edificis del campus.
Els Mitjans;
Diario de Navarra: Al menos siete heridos leves por la explosión de un coche bomba en un aparcamiento de la Universidad de Navarra
Diario de Noticias: Estalla un coche bomba en el parking de la biblioteca de la Universidad de Navarra
- -
20minutos: Explota un coche bomba en el aparcamiento de la Universidad de Navarra
ABC: Sexto atentado contra la Universidad de Navarra
ADN: Estalla un coche bomba en un aparcamiento cercano a la Universidad de Navarra
Canarias Ahora: ¿Suerte o milagro?
El Mercurio: Sólo 12 horas tardó la ETA en preparar el atentado contra la Universidad de Navarra
El Mundo: Estalla un coche bomba en el aparcamiento de la Universidad de Navarra en Pamplona
El País: Explosión de un coche bomba en la Universidad de Navarra
La Brújula Online: Una joven calagurritana, estudiante de Periodismo en la Universidad de Navarra, relata para los lectores de La Brújula su vivencia del atentado de ETA de esta mañana en Pamplona y “Rezando para que nadie haya resultado herido, y pidiendo gracias por no haber sido, por esta vez, la víctima”
La Vanguardia: ETA atenta contra la Universidad de Navarra tras desmantelarse el nuevo Comando Nafarroa
Perfil: Un profesor argentino transmitió por Twitter el atentado de ETA contra una universidad en Navarra
Perú21: Un atentado de ETA en la Universidad de Navarra deja 17 heridos
Mangas Verdes: Atentado en la Universidad de Navarra
Relacionados: Blogzine: Recopilación de vídeos de alumnos sobre el atentado en la Universidad de Navarra
3.000 persones rebutgen l'atemptat contra la Universitat de Navarra en una concentració silenciosa.
En senyal de repulsa per aquest atemptat, la Universitat de Navarra va convocar per el divendres, dia 31, una concentració silenciosa de cinc minuts a les 12.00 hores a l'esplanada de l'edifici de Ciències Socials.
A continuació, una representació d'estudiantes del centre acadèmic va oferir un ram de flors a la ‘Virgen del Amor Hermoso’ a l'ermita del campus.
A continuació podeu fel un clic a sobre dels enllaços següents;
Gràcies per el vostre recolzament, *cobertura completa
El Campus recupera la normalitat.
L’endemà mateix les classes van continuar amb normalitat. D’entrada, un professor abans de començar la seva classe va escriure a la pissarra aquella frase que ja s'ha fet famosa ‘Dessinunt Odisse, Qui Dessinunt Ignorare’
*Oració dels estudiants a la ‘Virgen del Amor Hermoso’.
Monsenyor Javier Echevarría, Gran Canceller de la Universitat de Navarra *va escriure al rector poc després de cometre's l’atemptat.
Els ferits de l’atemptat van rebre la *visita del rector de la Universitat.
La ministra Cristina Garmendia va mostrar el seu *absolut refús i repulsa per l’atemptat.
Finalment, acompanyo uns filmets que fan referència a la Universitat de Navarra
Coneix la Universitat de Navarra.
Historia de l’ermita de Santa Maria en el Campus de la Universitat de Navarra.
Abans d’ésser escollit Papa, el cardenal Ratzinger va ser investit Doctor per la Universitat de Navarra, i posteriorment va concedir aquesta entrevista:
Això és meu, meu, és meu...
De vegades som com les gavines de la pel·lícula Nemo: només pensem en nosaltres.
Compartir les nostres coses amb els altres alegra el cor, millora la convivència i ens fa assemblar-nos més a Déu, que ha volgut compartir amb nosaltres la meravella de la creació.
Compartir les nostres coses amb els altres alegra el cor, millora la convivència i ens fa assemblar-nos més a Déu, que ha volgut compartir amb nosaltres la meravella de la creació.
dimecres, 26 de novembre del 2008
Defensar la veritat
La veritat està avui atacada per les mitges veritats, i la llibertat per un afany d´ igualtat que amaga l'enveja i una agressivitat latent sota formes educades, i per això els nens estan tan violents. Així per exemple, es culpa a les religions de promoure aquesta violència, quan han estat els règims ateus els causants dels majors holocausts. (També s'ha fet violència en nom de Déu, però no és religió aquesta sinó un pecat contra ella, prendre el nom de Déu en va). Les ments poden ser enverinades per la cultura dominant, que imposa amb por les seves idees, i a molts els costa desentonar de "el que és moda" per la por a cremar-se. Aquesta tendència a la demagògia ja va ser tractada en la "Apologia" de Sòcrates, composta per Plató entre 393 i 389 a. C., que ens transmet la defensa del savi després de ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus, enfront del jurat de la ciutat d'Atenes que l'acusa de investigar on no ha de fer-ho. I diu així: "No sé, atenesos, la sensació que heu experimentat per les paraules dels meus acusadors. Certament, sota el seu efecte, fins i tot jo mateix he estat a punt de no reconèixer-me; tan persuasivament parlaven. No obstant això, per així dir-lo, no han dit gens veritable". Als seus setanta anys, per què tenia tants acusadors el savi, fins i tot algun comediògraf? Ell així ho exposa al jurat: "Els quals, servint-se de l'enveja i la tergiversació, tractaven de persuadir-vos i els quals, convençuts ells mateixos, intentaven convèncer a uns altres" i és difícil defensar-se perquè és una mica anònim, "és necessari que jo em defensi sense mitjans, com si combatés ombres". Apareix aquí la necessitat de defensar la veritat, com cosa divina: "que vagi això per on al déu li sigui grat, he d'obeir a la llei i fer la meva defensa".
Quan s'ataca la llibertat, molts s'acomoden, però no tots: ell escomet la defensa de l'acusació més greu que se li imputa, el corrompre als joves ensenyant-los a pensar en contra del sistema, i amb la seva lògica demostra l'absurd que gent mal educada i que busca els seus interessos intenti castigar a qui procura educar en la veritat, ajudant a pensar. Sòcrates afirma en la seva humilitat, que és estar en la veritat, que no hi ha hagut major bé per a Atenes que la seva preocupació pels seus companys ciutadans; que si ell hagués fet mal a tants joves que han estat al seu costat, aquests o les seves famílies s'haurien queixat, i no només una minoria. Es defineix per a una societat conformista com un tàvec que pica al gran cavall mandrós, que necessita ser despertat: "diuen que un tal Sòcrates és malvat i corromp als joves? (es dirigeix a l'acusador): Melet, has mostrat suficientment que mai t'has interessat pels joves i has descobert de manera clar la teva despreocupació, això és, que no t'has cuidat de res d'això pel que tu em portes aquí?". Com avui, que certs polítics poc educats volen ensenyar educació, la ideologia duu a la mentida i a la sospita sobre el just? "I és això el que em va a condemnar, si em condemna, no Melet ni Ánit sinó la calúmnia i l'enveja de molts. És el que ja ha condemnat a molts altres homes bons i els seguirà condemnant. No cal esperar que s´aturi en mi". No vol agradar i que li deixin en pau a costa de renunciar al seu afany de debò, i per això no es doblega: si "em deixèssiu lliure amb aquesta condició, jo us diria: «Jo, atenesos, us aprecio i us vull, però vaig a obeir al déu més que a vosaltres i, mentre encoratgi i sigui capaç, és segur que no deixaré de filosofar, d'exhortar-vos". Doncs, això ho mana el déu, sapigueu-lo bé, i jo creo que encara no us ha sorgit un bé més gran en la ciutat que el meu servei al déu" (en realitat, el "dimoni bo" o "eudaimon" que tots duem dintre és la pròpia consciència). La història es fa així, amb aquests apòstols de la veritat: “No surt de les riqueses la virtut per als homes, sinó de la virtut, les riqueses i tots els altres béns, tant els privats com els públics. Sapigueu bé que si em condemneu a mort, sent jo com dic que sóc, no em perjudicareu a mi més que a vosaltres mateixos? Crec que és un mal molt més gran fer el que aquest fa ara: intentar condemnar a mort a un home injustament? Doncs bé, he estat condemnat per falta no certament de paraules, sinó de gosadia i desvergonya, i per no voler dir-vos el que us hauria estat més agradable d´escoltar: lamentar-me, plorar o fer i dir moltes altres coses- indignes de mi, com dic, i que vosaltres teniu costum d'escoltar a uns altres", encara que intueix que hi haurà una raó de bé: "Potser era necessari que això fora així i creo que està adequadament". De fet, les mentides acaben caient, i aquests valents indiquen el camí del respecte perquè hagi una societat justa: "Doncs, si penseu que matant a la gent aneu a impedir que s'us retregui que no viviu rectament, no penseu bé. Aquest mitjà d'evitar-lo ni és molt eficaç, ni és honrat. El més honrat i el més senzill no és reprimir els altres, sinó preparar-se per a ser tan bo com sigui possible". Aquest "adéu" del gran geni roman com una icona de dignitat i defensa de la veritat encara a costa de patir la injustícia.
Llucià Pou i Sabaté
Quan s'ataca la llibertat, molts s'acomoden, però no tots: ell escomet la defensa de l'acusació més greu que se li imputa, el corrompre als joves ensenyant-los a pensar en contra del sistema, i amb la seva lògica demostra l'absurd que gent mal educada i que busca els seus interessos intenti castigar a qui procura educar en la veritat, ajudant a pensar. Sòcrates afirma en la seva humilitat, que és estar en la veritat, que no hi ha hagut major bé per a Atenes que la seva preocupació pels seus companys ciutadans; que si ell hagués fet mal a tants joves que han estat al seu costat, aquests o les seves famílies s'haurien queixat, i no només una minoria. Es defineix per a una societat conformista com un tàvec que pica al gran cavall mandrós, que necessita ser despertat: "diuen que un tal Sòcrates és malvat i corromp als joves? (es dirigeix a l'acusador): Melet, has mostrat suficientment que mai t'has interessat pels joves i has descobert de manera clar la teva despreocupació, això és, que no t'has cuidat de res d'això pel que tu em portes aquí?". Com avui, que certs polítics poc educats volen ensenyar educació, la ideologia duu a la mentida i a la sospita sobre el just? "I és això el que em va a condemnar, si em condemna, no Melet ni Ánit sinó la calúmnia i l'enveja de molts. És el que ja ha condemnat a molts altres homes bons i els seguirà condemnant. No cal esperar que s´aturi en mi". No vol agradar i que li deixin en pau a costa de renunciar al seu afany de debò, i per això no es doblega: si "em deixèssiu lliure amb aquesta condició, jo us diria: «Jo, atenesos, us aprecio i us vull, però vaig a obeir al déu més que a vosaltres i, mentre encoratgi i sigui capaç, és segur que no deixaré de filosofar, d'exhortar-vos". Doncs, això ho mana el déu, sapigueu-lo bé, i jo creo que encara no us ha sorgit un bé més gran en la ciutat que el meu servei al déu" (en realitat, el "dimoni bo" o "eudaimon" que tots duem dintre és la pròpia consciència). La història es fa així, amb aquests apòstols de la veritat: “No surt de les riqueses la virtut per als homes, sinó de la virtut, les riqueses i tots els altres béns, tant els privats com els públics. Sapigueu bé que si em condemneu a mort, sent jo com dic que sóc, no em perjudicareu a mi més que a vosaltres mateixos? Crec que és un mal molt més gran fer el que aquest fa ara: intentar condemnar a mort a un home injustament? Doncs bé, he estat condemnat per falta no certament de paraules, sinó de gosadia i desvergonya, i per no voler dir-vos el que us hauria estat més agradable d´escoltar: lamentar-me, plorar o fer i dir moltes altres coses- indignes de mi, com dic, i que vosaltres teniu costum d'escoltar a uns altres", encara que intueix que hi haurà una raó de bé: "Potser era necessari que això fora així i creo que està adequadament". De fet, les mentides acaben caient, i aquests valents indiquen el camí del respecte perquè hagi una societat justa: "Doncs, si penseu que matant a la gent aneu a impedir que s'us retregui que no viviu rectament, no penseu bé. Aquest mitjà d'evitar-lo ni és molt eficaç, ni és honrat. El més honrat i el més senzill no és reprimir els altres, sinó preparar-se per a ser tan bo com sigui possible". Aquest "adéu" del gran geni roman com una icona de dignitat i defensa de la veritat encara a costa de patir la injustícia.
Llucià Pou i Sabaté
dissabte, 22 de novembre del 2008
Santa Cecília, patrona de la música
Avui celebrem la festa de Santa Cecília patrona de la música i a mi m’agrada afegir-hi i de la bellesa.
Quan preparava aquest escrit he pensat amb el Papa Benet XVI que és un vertader entès i entusiasta de la música i m’ha vingut a la memòria una anècdota que vaig llegir fa ben poc -que per descomptat no coneixia-, em va agradar, per això avui la faig avinent i la transcric;
'Segueix sent una experiència inoblidable per a mi el concert de Bach dirigit per Leonard Bernstein en Munich, després de la prematura mort de Karl Richter. Estava assegut al costat del bisbe evangèlic Hanselmann. Quan es va apagar triomfalment l'última nota d'una de les grans cantates del solista Thomas, ens vam mirar espontàniament l'un l'altre i amb la mateixa espontaneïtat vam dir: "Els qui hagin escoltat aquesta música, saben que la fe és veritable". En aquesta música es percebia una força extraordinària de Realitat present, que no suscitava mitjançant deduccions, sinó a través de l’impacta del cor, l'evidència que allò no podia sorgir del no-res; només podia néixer gràcies a la força de la Veritat, que s'actualitza en la inspiració del compositor'.
Si voleu fer un ‘clic’ a les adreces de més avall, podreu escoltar unes cançons que a mi m'agraden -perquè havia cantat en una coral- i em continuen sonant a música celestial
Les choristes – La Nuit
Jean-baptiste Maunier et Clémence
Les Choristes caresse sur l’ocean
Quan preparava aquest escrit he pensat amb el Papa Benet XVI que és un vertader entès i entusiasta de la música i m’ha vingut a la memòria una anècdota que vaig llegir fa ben poc -que per descomptat no coneixia-, em va agradar, per això avui la faig avinent i la transcric;
'Segueix sent una experiència inoblidable per a mi el concert de Bach dirigit per Leonard Bernstein en Munich, després de la prematura mort de Karl Richter. Estava assegut al costat del bisbe evangèlic Hanselmann. Quan es va apagar triomfalment l'última nota d'una de les grans cantates del solista Thomas, ens vam mirar espontàniament l'un l'altre i amb la mateixa espontaneïtat vam dir: "Els qui hagin escoltat aquesta música, saben que la fe és veritable". En aquesta música es percebia una força extraordinària de Realitat present, que no suscitava mitjançant deduccions, sinó a través de l’impacta del cor, l'evidència que allò no podia sorgir del no-res; només podia néixer gràcies a la força de la Veritat, que s'actualitza en la inspiració del compositor'.
Si voleu fer un ‘clic’ a les adreces de més avall, podreu escoltar unes cançons que a mi m'agraden -perquè havia cantat en una coral- i em continuen sonant a música celestial
Les choristes – La Nuit
Jean-baptiste Maunier et Clémence
Les Choristes caresse sur l’ocean
dijous, 20 de novembre del 2008
Alèxia, "Camí" i sentit del dolor
A primers de mes hi va haver l’estrena de la pel·lícula Alèxia, "Camí" i sentit del dolor.
Arrel d’aquesta desagradable projecció, transcric una carta apareguda en el diari ‘La Razón’ molt interessant;
La vida no es pot manipular, i el que aquests bons pares conten, és un testimoni tan valuós com ho va ésser la vida d‘Alèxia i la seva acceptació cristiana del dolor. Manipular una cosa tan íntima i delicada com són els sentiments d'una família que sofreix -que és el que fa aquesta pel·lícula-, demostra molt mal gust, molta maldat i una falta absoluta d'ètica.
Quina pena que hi hagi gent així en aquest món tan meravellós! Esperem algun dia canviïn... Mentrestant, aprenen de l'exemple que tant Maria com Alèxia ens donen, per a dur amb optimisme cristià el dolor i la creu.
Arrel d’aquesta desagradable projecció, transcric una carta apareguda en el diari ‘La Razón’ molt interessant;
La vida no es pot manipular, i el que aquests bons pares conten, és un testimoni tan valuós com ho va ésser la vida d‘Alèxia i la seva acceptació cristiana del dolor. Manipular una cosa tan íntima i delicada com són els sentiments d'una família que sofreix -que és el que fa aquesta pel·lícula-, demostra molt mal gust, molta maldat i una falta absoluta d'ètica.
Quina pena que hi hagi gent així en aquest món tan meravellós! Esperem algun dia canviïn... Mentrestant, aprenen de l'exemple que tant Maria com Alèxia ens donen, per a dur amb optimisme cristià el dolor i la creu.
Calor de llar
La persona necessita viure en família, tenir una llar, un niu al que tornar quan surt al carrer, on hi hagi calor i protecció… Conta una història d’una parella de cigonyes que va fer un niu a la part alta d’un campanar, els agradava anar lluny a caçar ratolins i serps i gripaus, passejar i volar sense parar. Van tenir pollets, i van organitzar les coses amb draps i fulles perquè estiguessin a gust, però quan tornaven els notaven freds, faltava calor. Al final, van haver d’optar per fer un sacrifici: es van arrencar algunes plomes de les ales, i amb això van fer un lloc acollidor en el qual els pollets estaven a gust. Ja no podien anar tan lluny en els seus vols, se sentien menys lliures i condicionats perquè amb menys plomes no aguantaven tant temps fora. Però sentien gratificació al tornar i trobar-se en el niu els seus pollets contents, havien creat calor de llar. Així la família condiciona moltes llibertats que abans podien permetre’s, però l’amor que neix és el millor, donar la vida, encara que hi hagi una limitació de les activitats res és millor que aquesta esclavitud de l’amor, és la màxima realització personal. Calor de llar, fet a costa de temps i de renúncies, de retallar altres coses que eren més urgents, però menys importants. El primer és aquest amor, que si no es troba on s’hauria de trobar es busca, inevitablement, en altre lloc. I aquí comencen els problemes: si un fill no troba a casa, el que hauria de trobar, ho buscarà en un altre lloc, potser serà gregari d’un grup en el qual trobarà la seva identitat per a sortir de l’aïllament.
El calor de llar, com tota escalfor, necessita una font que l’alimenti, i sempre és una cosa personal, regalar temps i afecte, i no comoditats. El calor de llar s’aconsegueix quan els pares s’adonen que més que a donar coses és donar-se a si mateix, i que participin els fills amb encàrrecs i responsabilitats encara que només sigui baixant les escombraries per les nits (deia José Manuel Tarrio).
Calor de llar, que cal mantenir amb art, per a estar “a gust”. Amb totes les lletres. “A gusto” s’escriu amb l'A d’alegria, G de generositat, U d’utilitat, S de satisfacció, T de tolerància i O d’ordre. Així s’amida la “temperatura” i la calor no se’ns escapa per les escletxes de crits i discussions. En primer lloc, d’aquest clima de lliurament als altres, sorgeix el goig, l’alegria que esquitxa als altres, que s’expressa en la mirada, porta del món interior. És un jardí on creix la planta de la generositat, quan el marit arriba cansat no es refugia en el telediari sinó que va a rebre les novetats de la dona i cadascun dels fills. On tots col·laboren i se senten útils, i per això satisfets. I hi ha tolerància, perquè se sap que hi ha coses importants i altres que no ho són, i se saben distingir unes d’unes altres, i cedir en allò que és opinable i intranscendent i allí ningú pretén tenir sempre l’última paraula en qualsevol assumpte. I ordre, també material encara que sense que sigui una mania per a ocultar el desordre interior. Aquesta és la vocació de niu, que no és hotel on descansar, però tampoc presó on desenvolupar un sentiment possessiu i xantatges emotius: és el lloc on s’està el just per a néixer, per a créixer, i per a aprendre a volar: per a perdre-li por a l’altura, i llançar-se finalment al cel. Per aquest motiu la mare és també niu. La dona nia als fills, al marit, i a tots a quants ella acull amb el seu amor, que no és ablanir-los amb manyagues i comoditats. El niu és aquesta rara forma de tendresa que cria fortalesa, de suavitat que produeix caràcter, de protecció que incita al valor: al valor de volar! I saber que sempre es pot tornar…
Llucià Pou Sabaté
El calor de llar, com tota escalfor, necessita una font que l’alimenti, i sempre és una cosa personal, regalar temps i afecte, i no comoditats. El calor de llar s’aconsegueix quan els pares s’adonen que més que a donar coses és donar-se a si mateix, i que participin els fills amb encàrrecs i responsabilitats encara que només sigui baixant les escombraries per les nits (deia José Manuel Tarrio).
Calor de llar, que cal mantenir amb art, per a estar “a gust”. Amb totes les lletres. “A gusto” s’escriu amb l'A d’alegria, G de generositat, U d’utilitat, S de satisfacció, T de tolerància i O d’ordre. Així s’amida la “temperatura” i la calor no se’ns escapa per les escletxes de crits i discussions. En primer lloc, d’aquest clima de lliurament als altres, sorgeix el goig, l’alegria que esquitxa als altres, que s’expressa en la mirada, porta del món interior. És un jardí on creix la planta de la generositat, quan el marit arriba cansat no es refugia en el telediari sinó que va a rebre les novetats de la dona i cadascun dels fills. On tots col·laboren i se senten útils, i per això satisfets. I hi ha tolerància, perquè se sap que hi ha coses importants i altres que no ho són, i se saben distingir unes d’unes altres, i cedir en allò que és opinable i intranscendent i allí ningú pretén tenir sempre l’última paraula en qualsevol assumpte. I ordre, també material encara que sense que sigui una mania per a ocultar el desordre interior. Aquesta és la vocació de niu, que no és hotel on descansar, però tampoc presó on desenvolupar un sentiment possessiu i xantatges emotius: és el lloc on s’està el just per a néixer, per a créixer, i per a aprendre a volar: per a perdre-li por a l’altura, i llançar-se finalment al cel. Per aquest motiu la mare és també niu. La dona nia als fills, al marit, i a tots a quants ella acull amb el seu amor, que no és ablanir-los amb manyagues i comoditats. El niu és aquesta rara forma de tendresa que cria fortalesa, de suavitat que produeix caràcter, de protecció que incita al valor: al valor de volar! I saber que sempre es pot tornar…
Llucià Pou Sabaté
Anuncis divertits
Publicitat; protegeix el teu automòbil
Protecció exterior
Protecció per als fills
Protecció interior
La paciència, ciència de la pau
Hi ha moments en la vida que sembla que a un se li acaba la paciència, ja no és capaç de seguir aguantant, i explota. I amb la gota que fa vessar el got i s’acaben les forces per a seguir amb un matrimoni, o qualsevol altre compromís, o els pares perden ja la confiança en els seus fills, i es fan servir expressions com “això és irreparable”, “s’ha trencat alguna cosa per a sempre”, “ja res serà com abans”. I ve la solitud, sensació d’abandó, incertesa, desànim: davant situacions en els camps de la política, de la societat, del món laboral…, un pot sentir que s’esfondra allò pel que ha lluitat molt de temps, que es trenca tot de cop, s’ensorra en un moment. És la fragilitat humana, la impaciència que vol seguir els criteris del món. Com en són de diferents de les benaurances que promulga Jesús, l’eficiència i el plaer passatger a costa de la mentida, l’anhel desmesurat d’èxit... Confiar en Déu en totes les circumstàncies, fins i tot en l’adversitat, costa, però val la pena... La paciència és un arbre d’arrel molt amarga però de fruits molt dolços (Fénelon). Així, la paciència és el fruit madur de la fortalesa, la pau-ciència, ciència de la pau. Com per als militars on els altres vegin dificultats sabrem intuir oportunitats, fins i tot créixer-nos davant elles.
Davant els defectes d’una persona, no cal perdre la calma dient “ja està bé, no puc més!” doncs què anem a fer amb aquesta persona, matar-la? No, cal estimar-la tal com és, superant aquell defecte com un escull i sabent que cada persona té qualitats ocultes, que només amb el temps apareixen. Conten d’una óssa que va donar a llum un petit cadell horriblement lleig. “Ganes em vénen d’escanyar-lo!”, va dir l’óssa a una òliba: -“Guarda’t de fer-lo!” -va contestar aquesta. “Jo he vist a altres ósses passar pel mateix: ves i llepa dolçament al teu fill i el veuràs bell i t’honorarà”. Així ho va fer l’óssa: en va tenir cura; i el cadell, a poc a poc, va tornar-se molt maco, per això li va agrair el consell a la òliba: “-Si no haguessis moderat la meva impaciència hagués rebutjat el fill que ara constitueix el plaer de la meva vida”. De vegades sembla que algú no dóna per a més, que “no está el horno para bollos”, i la paciència dóna sensibilitat per a veure més enllà del present, i afrontar les contrarietats conservant la calma i l'equilibri interior, assolint comprendre millor la naturalesa de les circumstàncies. És “la ciència de la pau”, que genera harmonia al seu voltant.
Em van contar a l’Alcàsser de Segòvia que a una institutriu li va caure l’Infant reial que cuidava, un nen petit, per la balconada, a molts metres per sobre dels jardins. Ella, desesperada, es va llençar pel precipici i es va matar. L’Infant havia quedat penjat d’uns sortints, i el van rescatar de seguida. La institutriu s’havia “precipitat” en els dos sentits de la paraula (impaciència i llançar-se al precipici). En el cervell el pensament no és mai objectiu sinó lligat a les emocions, sempre influenciat per sentiments i passions. De vegades ens fixem en alguna cosa sense visió de conjunt, absolutitzem un aspecte, oblidant-ne d’altres. Per exemple: quan un professional de la mentida, ens ve amb una història i ens la creiem, al sentir empatia amb els problemes que ens conten. Però quan ha acabat i potser hem donat diners a aquest “necessitat”, i se’n va, apareix la distància davant el problema, de manera menys emotiva, més cerebral, i ens sembla que hi ha alguna cosa que no quadra i tenim la sensació d’haver estat enganyats. Esperar, tenir distància davant els problemes, ajuda a pensar millor. "El món és redimit per la paciència de Déu i destruït per la impaciència dels homes", deia Benet XVI a l’homilia del començament de Pontificat: davant un poble rebel, "els deixebles, haguessin desitjat immediatament manar caure foc del cel per a consumir-los. Jesús els atura i reprèn. La impaciència dels homes no sol comprendre la paciència de Déu”.
Llucià Pou Sabaté
Davant els defectes d’una persona, no cal perdre la calma dient “ja està bé, no puc més!” doncs què anem a fer amb aquesta persona, matar-la? No, cal estimar-la tal com és, superant aquell defecte com un escull i sabent que cada persona té qualitats ocultes, que només amb el temps apareixen. Conten d’una óssa que va donar a llum un petit cadell horriblement lleig. “Ganes em vénen d’escanyar-lo!”, va dir l’óssa a una òliba: -“Guarda’t de fer-lo!” -va contestar aquesta. “Jo he vist a altres ósses passar pel mateix: ves i llepa dolçament al teu fill i el veuràs bell i t’honorarà”. Així ho va fer l’óssa: en va tenir cura; i el cadell, a poc a poc, va tornar-se molt maco, per això li va agrair el consell a la òliba: “-Si no haguessis moderat la meva impaciència hagués rebutjat el fill que ara constitueix el plaer de la meva vida”. De vegades sembla que algú no dóna per a més, que “no está el horno para bollos”, i la paciència dóna sensibilitat per a veure més enllà del present, i afrontar les contrarietats conservant la calma i l'equilibri interior, assolint comprendre millor la naturalesa de les circumstàncies. És “la ciència de la pau”, que genera harmonia al seu voltant.
Em van contar a l’Alcàsser de Segòvia que a una institutriu li va caure l’Infant reial que cuidava, un nen petit, per la balconada, a molts metres per sobre dels jardins. Ella, desesperada, es va llençar pel precipici i es va matar. L’Infant havia quedat penjat d’uns sortints, i el van rescatar de seguida. La institutriu s’havia “precipitat” en els dos sentits de la paraula (impaciència i llançar-se al precipici). En el cervell el pensament no és mai objectiu sinó lligat a les emocions, sempre influenciat per sentiments i passions. De vegades ens fixem en alguna cosa sense visió de conjunt, absolutitzem un aspecte, oblidant-ne d’altres. Per exemple: quan un professional de la mentida, ens ve amb una història i ens la creiem, al sentir empatia amb els problemes que ens conten. Però quan ha acabat i potser hem donat diners a aquest “necessitat”, i se’n va, apareix la distància davant el problema, de manera menys emotiva, més cerebral, i ens sembla que hi ha alguna cosa que no quadra i tenim la sensació d’haver estat enganyats. Esperar, tenir distància davant els problemes, ajuda a pensar millor. "El món és redimit per la paciència de Déu i destruït per la impaciència dels homes", deia Benet XVI a l’homilia del començament de Pontificat: davant un poble rebel, "els deixebles, haguessin desitjat immediatament manar caure foc del cel per a consumir-los. Jesús els atura i reprèn. La impaciència dels homes no sol comprendre la paciència de Déu”.
Llucià Pou Sabaté
Congrés de la Família
Els dies 28 i 29 de novembre tindrà lloc a Roma, per tercer any consecutiu, el Congrés de la Família...
dimecres, 19 de novembre del 2008
Records de la catequesi de Sant Josepmaria
El cristià veu la vida amb alegria, perquè fins i tot els seus propis defectes tenen solució.
Com l’historia del fill pròdig, la vida es tornar diàriament a la casa del Pare.
Com l’historia del fill pròdig, la vida es tornar diàriament a la casa del Pare.
Fer rendir els 'talents'
A mesura que ens acostem a la festa de Crist Rei, i també el final del temps litúrgic, l’Església ens recorda amb sengles evangelis -el de diumenge passat, amb els talents i el d’avui-, que hem de fer rendir els dons i les qualitats que Déu ens ha donat, millor dit, que ens ha deixat a cadascú. No són “nostres” de manera que en puguem fer el que volem. Ell ens els ha deixat per tal que els fem rendir. Els qui han fet rendir—més o menys— són lloats i premiats pel seu Senyor. És el servent gandul, que va guardar els diners en un mocador sense fer-los rendir, el que és blasmat i condemnat.
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home, que havia de fer un llarg viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat— i després se'n va anar.
»Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
I el d’avui; confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir: ‘Negocieu-hi mentre sóc fora’. Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir: ‘No volem que aquest regni damunt nostre’.
Avui, mentre llegia aquestes paràboles he canviat per uns moments la traducció. Segurament no tenia d’haver-ho fet o almenys tenia d'haver-lo pensat amb més calma; però és que no he pogut resistir la temptació. El Senyor de la paràbola diu al servent gandul, al que va enterrar el talent sota terra, que hauria d'haver negociat amb ell, lliurant-lo en un banc en lloc d'amagar-lo, per tal de recuperar-lo amb els interessos. Jo he canviat el banc per quelcom una mica més genèric que ara no recordo. I és que, francament, tal com estan les coses, m’he estimat més no parlar de bancs. A l'espera de les conclusions del G20, l'alternativa del mitjó o mocador no és tan desgavellada. Ja ho diu la cobla que vaig aprendre de petit –llavors tot es feia en castellà-
"Al pasar la banca
En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola: «Un home, que havia de fer un llarg viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents; a l'altre, dos, i a l'altre, un —a cada un segons la seva capacitat— i després se'n va anar.
»Immediatament, el qui havia rebut cinc talents els va fer treballar i va guanyar-ne cinc més. Igualment, el qui n'havia rebut dos en va guanyar dos més. Però el qui n'havia rebut un se'n va anar a fer un clot a terra i va amagar-hi els diners del seu amo.
I el d’avui; confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir: ‘Negocieu-hi mentre sóc fora’. Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir: ‘No volem que aquest regni damunt nostre’.
Avui, mentre llegia aquestes paràboles he canviat per uns moments la traducció. Segurament no tenia d’haver-ho fet o almenys tenia d'haver-lo pensat amb més calma; però és que no he pogut resistir la temptació. El Senyor de la paràbola diu al servent gandul, al que va enterrar el talent sota terra, que hauria d'haver negociat amb ell, lliurant-lo en un banc en lloc d'amagar-lo, per tal de recuperar-lo amb els interessos. Jo he canviat el banc per quelcom una mica més genèric que ara no recordo. I és que, francament, tal com estan les coses, m’he estimat més no parlar de bancs. A l'espera de les conclusions del G20, l'alternativa del mitjó o mocador no és tan desgavellada. Ja ho diu la cobla que vaig aprendre de petit –llavors tot es feia en castellà-
"Al pasar la banca
me dijo el banquero:
como estoy sin blanca,
no cobras dinero".
És qüestió de no perdre vols i no badar, així doncs, com a conclusió i remei a la crisi; hem d'esforçar-nos i treure el màxim rendiment als talents rebuts.
És qüestió de no perdre vols i no badar, així doncs, com a conclusió i remei a la crisi; hem d'esforçar-nos i treure el màxim rendiment als talents rebuts.
Dolor i creixement interior
Quan patim, absolutitzem un aspecte de la vida: el dolor, aquesta realitat distorsionant que indica un mal, uns límits... Sempre que podem ens l’estalviem. Si no, seríem masoquistes. Però davant el dolor inevitable, és interessant descobrir un sentit positiu, prendre distància del moment en el qual l’única cosa que es pot és patir o com-patir, i entrar en la visió de conjunt que compon el quadre de la creació i de la història: veiem que els que han superat les dificultats han sobreviscut i progressat. Així, els que van lluitar en el Nil davant l’aigua i es van esforçar a dessecar pantans van poder créixer i crear una civilització impressionant; per contra, els que davant un procés de desertització van anar a buscar aigua a altres llocs més habitables es van quedar en la seva rudimentària manera de viure, aquests altres pobles no han viscut gairebé cap progrés. L’adaptació excessiva a l’ambient impedeix el desenvolupament i comporta el perill de sucumbir davant un canvi brusc d’aquest. De la mateixa forma, eliminar tota dificultat a nivell personal comporta estancar-se en una immaduresa, no estar preparat per a la lluita per la vida.
Unamuno veu en aquesta lluita que causa dolor “la substància de la vida i l’arrel de la personalitat, només sofrint s’és persona… el dolor és el camí de la consciència i és per ell com els éssers vius arriben a tenir consciència de sí. Tenir consciència de sí mateix, tenir personalitat, és saber i sentir-se distint dels altres éssers: a sentir aquesta distinció s’arriba pel xoc; pel dolor més o menys gran, per la sensació del propi límit. La consciència de sí mateix no és sinó la consciència de la pròpia limitació”. Un dels casos més paradigmàtics el veiem en el personatge de Tolstoi a “Guerra i pau”: Pierre Besochov. Els seus canvis interns són sorprenents: “abans era tingut per un home bo, però no feliç. Un es mantenia, inconscientment, a una certa distància d'ell. No obstant això, ara emanava de la seva boca un somriure ple de l’alegria de viure. En els seus ulls havia compenetració amb el proïsme i s’insinuava la pregunta: esteu també tan contents com jo? Era agradable comunicar-se amb ell. Abans era molt xerraire i podia entusiasmar-se al llarg d’una conversa. Llavors no atenia a les raons dels altres. Ara, en canvi, es deixa arrossegar rares vegades per la discussió i podia de tal manera escoltar als altres que un li obria els secrets més recòndits… abans, la princesa (Catarina Semjonovna) creia que la seva mirada contenia indiferència i burla, i, com solia fer amb altres, li havia declarat aviat la seva hostilitat, que era una de les seves múltiples qualitats. Ara, per contra, sentia que ell havia penetrat en el profund de la seva ànima, i li descobria, al principi amb desconfiança, després amb agraïment, el costat bo i ocult del seu caràcter”. I no van ser els anys ni aprenentatges, sinó els pesars de la guerra, i les inclemències de la captivitat, els que van exercir tan notable influència. En aquest sentit aquest popular “no hay mal que por bien no venga” ens suggereix que tot creixement, també tota creativitat artística o de qualsevol altre tipus, passa pel silenci i el dolor.
Li van preguntar: “anys perduts?”, a Alexander Solzhenitsin (recentment mort) per la seva captivitat, i va respondre: “no, en realitat no perduts… Potser aquells anys van ser necessaris… el dolor és essencial per al nostre progrés espiritual i per al nostre perfeccionament interior. El sofriment ve repartit a la humanitat i a cada home, en una quantitat suficient, perquè l’home pugui treure utilitat d'ell, si ho sap usar en el seu creixement interior”. Però “la capacitat de sofrir no és immediatament assequible, sinó que ha de ser conquistada amb esforç d'autocreació. Aquí s’imposa la tasca de forjar la pròpia personalitat i és l’actitud el ressort que regeix a la persona” (J. Vilar).
Llucià Pou Sabaté
Unamuno veu en aquesta lluita que causa dolor “la substància de la vida i l’arrel de la personalitat, només sofrint s’és persona… el dolor és el camí de la consciència i és per ell com els éssers vius arriben a tenir consciència de sí. Tenir consciència de sí mateix, tenir personalitat, és saber i sentir-se distint dels altres éssers: a sentir aquesta distinció s’arriba pel xoc; pel dolor més o menys gran, per la sensació del propi límit. La consciència de sí mateix no és sinó la consciència de la pròpia limitació”. Un dels casos més paradigmàtics el veiem en el personatge de Tolstoi a “Guerra i pau”: Pierre Besochov. Els seus canvis interns són sorprenents: “abans era tingut per un home bo, però no feliç. Un es mantenia, inconscientment, a una certa distància d'ell. No obstant això, ara emanava de la seva boca un somriure ple de l’alegria de viure. En els seus ulls havia compenetració amb el proïsme i s’insinuava la pregunta: esteu també tan contents com jo? Era agradable comunicar-se amb ell. Abans era molt xerraire i podia entusiasmar-se al llarg d’una conversa. Llavors no atenia a les raons dels altres. Ara, en canvi, es deixa arrossegar rares vegades per la discussió i podia de tal manera escoltar als altres que un li obria els secrets més recòndits… abans, la princesa (Catarina Semjonovna) creia que la seva mirada contenia indiferència i burla, i, com solia fer amb altres, li havia declarat aviat la seva hostilitat, que era una de les seves múltiples qualitats. Ara, per contra, sentia que ell havia penetrat en el profund de la seva ànima, i li descobria, al principi amb desconfiança, després amb agraïment, el costat bo i ocult del seu caràcter”. I no van ser els anys ni aprenentatges, sinó els pesars de la guerra, i les inclemències de la captivitat, els que van exercir tan notable influència. En aquest sentit aquest popular “no hay mal que por bien no venga” ens suggereix que tot creixement, també tota creativitat artística o de qualsevol altre tipus, passa pel silenci i el dolor.
Li van preguntar: “anys perduts?”, a Alexander Solzhenitsin (recentment mort) per la seva captivitat, i va respondre: “no, en realitat no perduts… Potser aquells anys van ser necessaris… el dolor és essencial per al nostre progrés espiritual i per al nostre perfeccionament interior. El sofriment ve repartit a la humanitat i a cada home, en una quantitat suficient, perquè l’home pugui treure utilitat d'ell, si ho sap usar en el seu creixement interior”. Però “la capacitat de sofrir no és immediatament assequible, sinó que ha de ser conquistada amb esforç d'autocreació. Aquí s’imposa la tasca de forjar la pròpia personalitat i és l’actitud el ressort que regeix a la persona” (J. Vilar).
Llucià Pou Sabaté
dimecres, 8 d’octubre del 2008
Carlota Ruiz de Dulanto
Avui mentre navegava per un dels ‘blogs’ interessants que acostumo visitar, “Pensar por libre”, per les notícies que publica i la qualitat que aporta –us el recomano-, he quedat bocabadat amb aquest impressionant testimoni.
No us el perdeu! No és veritat que aquest món està ple d’herois i de sants?
És una mica llarg, però val la pena.
No us el perdeu! No és veritat que aquest món està ple d’herois i de sants?
És una mica llarg, però val la pena.
Calor de llar
Gràcies a Déu cada dia vaig tenint més col•laboradors en el blog. Avui Llucià Pont, m’envia aquest escrit.
La persona necessita viure en família, tenir una llar, un niu al que tornar quan surt al carrer, on hi hagi calor i protecció… Conta una història d’una parella de cigonyes que va fer un niu a la part alta d’un campanar, els agradava anar lluny a caçar ratolins i serps i gripaus, passejar i volar sense parar. Van tenir pollets, i van organitzar les coses amb draps i fulles perquè estiguessin a gust, però quan tornaven els notaven freds, faltava calor. Al final, van haver d’optar per fer un sacrifici: es van arrencar algunes plomes de les ales, i amb això van fer un lloc acollidor en el qual els pollets estaven a gust. Ja no podien anar tan lluny en els seus vols, se sentien menys lliures i condicionats perquè amb menys plomes no aguantaven tant temps fora. Però sentien gratificació al tornar i trobar-se en el niu els seus pollets contents, havien creat calor de llar. Així la família condiciona moltes llibertats que abans podien permetre’s, però l’amor que neix és el millor, donar la vida, encara que hi hagi una limitació de les activitats res és millor que aquesta esclavitud de l’amor, és la màxima realització personal. Calor de llar, fet a costa de temps i de renúncies, de retallar altres coses que eren més urgents, però menys importants. El primer és aquest amor, que si no es troba on s’hauria de trobar es busca, inevitablement, en altre lloc. I aquí comencen els problemes: si un fill no troba a casa, el que hauria de trobar, ho buscarà en un altre lloc, potser serà gregari d’un grup en el qual trobarà la seva identitat per a sortir de l’aïllament.
El calor de llar, com tota escalfor, necessita una font que l’alimenti, i sempre és una cosa personal, regalar temps i afecte, i no comoditats. El calor de llar s’aconsegueix quan els pares s’adonen que més que a donar coses és donar-se a si mateix, i que participin els fills amb encàrrecs i responsabilitats encara que només sigui baixant les escombraries per les nits (deia José Manuel Tarrio).
Calor de llar, que cal mantenir amb art, per a estar “a gust”. Amb totes les lletres. “A gusto” s’escriu amb l'A d’alegria, G de generositat, U d’utilitat, S de satisfacció, T de tolerància i O d’ordre. Així s’amida la “temperatura” i la calor no se’ns escapa per les escletxes de crits i discussions. En primer lloc, d’aquest clima de lliurament als altres, sorgeix el goig, l’alegria que esquitxa als altres, que s’expressa en la mirada, porta del món interior. És un jardí on creix la planta de la generositat, quan el marit arriba cansat no es refugia en el telediari sinó que va a rebre les novetats de la dona i cadascun dels fills. On tots col•laboren i se senten útils, i per això satisfets. I hi ha tolerància, perquè se sap que hi ha coses importants i altres que no ho són, i se saben distingir unes d’unes altres, i cedir en allò que és opinable i intranscendent i allí ningú pretén tenir sempre l’última paraula en qualsevol assumpte. I ordre, també material encara que sense que sigui una mania per a ocultar el desordre interior. Aquesta és la vocació de niu, que no és hotel on descansar, però tampoc presó on desenvolupar un sentiment possessiu i xantatges emotius: és el lloc on s’està el just per a néixer, per a créixer, i per a aprendre a volar: per a perdre-li por a l’altura, i llançar-se finalment al cel. Per aquest motiu la mare és també niu. La dona nia als fills, al marit, i a tots a quants ella acull amb el seu amor, que no és ablanir-los amb manyagues i comoditats. El niu és aquesta rara forma de tendresa que cria fortalesa, de suavitat que produeix caràcter, de protecció que incita al valor: al valor de volar! I saber que sempre es pot tornar…
Llucià Pou Sabaté
La persona necessita viure en família, tenir una llar, un niu al que tornar quan surt al carrer, on hi hagi calor i protecció… Conta una història d’una parella de cigonyes que va fer un niu a la part alta d’un campanar, els agradava anar lluny a caçar ratolins i serps i gripaus, passejar i volar sense parar. Van tenir pollets, i van organitzar les coses amb draps i fulles perquè estiguessin a gust, però quan tornaven els notaven freds, faltava calor. Al final, van haver d’optar per fer un sacrifici: es van arrencar algunes plomes de les ales, i amb això van fer un lloc acollidor en el qual els pollets estaven a gust. Ja no podien anar tan lluny en els seus vols, se sentien menys lliures i condicionats perquè amb menys plomes no aguantaven tant temps fora. Però sentien gratificació al tornar i trobar-se en el niu els seus pollets contents, havien creat calor de llar. Així la família condiciona moltes llibertats que abans podien permetre’s, però l’amor que neix és el millor, donar la vida, encara que hi hagi una limitació de les activitats res és millor que aquesta esclavitud de l’amor, és la màxima realització personal. Calor de llar, fet a costa de temps i de renúncies, de retallar altres coses que eren més urgents, però menys importants. El primer és aquest amor, que si no es troba on s’hauria de trobar es busca, inevitablement, en altre lloc. I aquí comencen els problemes: si un fill no troba a casa, el que hauria de trobar, ho buscarà en un altre lloc, potser serà gregari d’un grup en el qual trobarà la seva identitat per a sortir de l’aïllament.
El calor de llar, com tota escalfor, necessita una font que l’alimenti, i sempre és una cosa personal, regalar temps i afecte, i no comoditats. El calor de llar s’aconsegueix quan els pares s’adonen que més que a donar coses és donar-se a si mateix, i que participin els fills amb encàrrecs i responsabilitats encara que només sigui baixant les escombraries per les nits (deia José Manuel Tarrio).
Calor de llar, que cal mantenir amb art, per a estar “a gust”. Amb totes les lletres. “A gusto” s’escriu amb l'A d’alegria, G de generositat, U d’utilitat, S de satisfacció, T de tolerància i O d’ordre. Així s’amida la “temperatura” i la calor no se’ns escapa per les escletxes de crits i discussions. En primer lloc, d’aquest clima de lliurament als altres, sorgeix el goig, l’alegria que esquitxa als altres, que s’expressa en la mirada, porta del món interior. És un jardí on creix la planta de la generositat, quan el marit arriba cansat no es refugia en el telediari sinó que va a rebre les novetats de la dona i cadascun dels fills. On tots col•laboren i se senten útils, i per això satisfets. I hi ha tolerància, perquè se sap que hi ha coses importants i altres que no ho són, i se saben distingir unes d’unes altres, i cedir en allò que és opinable i intranscendent i allí ningú pretén tenir sempre l’última paraula en qualsevol assumpte. I ordre, també material encara que sense que sigui una mania per a ocultar el desordre interior. Aquesta és la vocació de niu, que no és hotel on descansar, però tampoc presó on desenvolupar un sentiment possessiu i xantatges emotius: és el lloc on s’està el just per a néixer, per a créixer, i per a aprendre a volar: per a perdre-li por a l’altura, i llançar-se finalment al cel. Per aquest motiu la mare és també niu. La dona nia als fills, al marit, i a tots a quants ella acull amb el seu amor, que no és ablanir-los amb manyagues i comoditats. El niu és aquesta rara forma de tendresa que cria fortalesa, de suavitat que produeix caràcter, de protecció que incita al valor: al valor de volar! I saber que sempre es pot tornar…
Llucià Pou Sabaté
dimarts, 7 d’octubre del 2008
Una reforma innecesària
El passat 21 de setembre ‘La Vanguardia’ va publicar un article de Josep-Ignasi Sarayana que deia així;
La innecessària reforma de la llei de l'avortament, que ara es vol impulsar, per protegir, segons diuen, les gestants i els metges, enlloc parla dels drets del *narciturus, el qual, *podria néixer* i potser no neixi, no ha merescut cap proclama, i està totalment indefens.
El dia 11 d'abril de 1985, el Tribunal Constitucional declarava que els drets de la dona no podien tenir "primacia absoluta sobre la vida del *nasciturus, atès que aquesta prevalença suposa la desaparició, en tot cas, d'un bé no solament constitucionalment protegit, sinó que encarna un valor central de l'ordenament constitucional"
La gestació, en efecte, ha generat un tercer, que és existencialment distint de la mare, si bé allotjat en el seu si. La societat està, per això, obligada a protegir-lo.
A més, entre els drets de la dona ( que són molts) no es pot comptar, en cap cas, el dret a avortar. I això és així, perquè l'avortament, o sigui l‘aniquilació directa del *nasciturus, segueix sent un delicte, encara que en determinats casos estigui despenalitzat.
Hi ha temes, com aquesta anunciada i pretesa reforma legal, que no responen a les veritables preocupacions ciutadanes, sinó a interessos de 'minories qualificades', obstinades en croades que són d'admirar, per la constància i els esforços desplegats.
Mentrestant, la *majoria va a la seva, sense advertir que també li afecten tals campanyes i que l’incumbeixen molt. Doncs hi ha assumptes que esquitxen a tots, encara que creguem, per error, que són coses dels altres. Un d'ells, vital per a la supervivència d'un poble, és la protecció del que va a néixer.
La innecessària reforma de la llei de l'avortament, que ara es vol impulsar, per protegir, segons diuen, les gestants i els metges, enlloc parla dels drets del *narciturus, el qual, *podria néixer* i potser no neixi, no ha merescut cap proclama, i està totalment indefens.
El dia 11 d'abril de 1985, el Tribunal Constitucional declarava que els drets de la dona no podien tenir "primacia absoluta sobre la vida del *nasciturus, atès que aquesta prevalença suposa la desaparició, en tot cas, d'un bé no solament constitucionalment protegit, sinó que encarna un valor central de l'ordenament constitucional"
La gestació, en efecte, ha generat un tercer, que és existencialment distint de la mare, si bé allotjat en el seu si. La societat està, per això, obligada a protegir-lo.
A més, entre els drets de la dona ( que són molts) no es pot comptar, en cap cas, el dret a avortar. I això és així, perquè l'avortament, o sigui l‘aniquilació directa del *nasciturus, segueix sent un delicte, encara que en determinats casos estigui despenalitzat.
Hi ha temes, com aquesta anunciada i pretesa reforma legal, que no responen a les veritables preocupacions ciutadanes, sinó a interessos de 'minories qualificades', obstinades en croades que són d'admirar, per la constància i els esforços desplegats.
Mentrestant, la *majoria va a la seva, sense advertir que també li afecten tals campanyes i que l’incumbeixen molt. Doncs hi ha assumptes que esquitxen a tots, encara que creguem, per error, que són coses dels altres. Un d'ells, vital per a la supervivència d'un poble, és la protecció del que va a néixer.
dilluns, 6 d’octubre del 2008
Declaració sobre l’embrió
Manifest que va presentar el Dr. ‘Carlos Fernández del Castillo Sánchez’, director del Centre Mexicà de Ginecologia i Obstetrícia SC, davant els legisladors del seu país, Mèxic, el passat 13 de juny, a la ‘Quinta Audiencia Publica’. Declaracions que són un vertader exemple de sentit comú, aplicades a la vida.
El vídeo dura 10’ 50”
Si no el podeu veure bé, perquè s’encalla –acostuma a passar en vídeos de You Tube, podeu clicar o importar l’adreça de sota
http://informa-scjn.webcom.com.mx/12_d.html
El vídeo dura 10’ 50”
Si no el podeu veure bé, perquè s’encalla –acostuma a passar en vídeos de You Tube, podeu clicar o importar l’adreça de sota
http://informa-scjn.webcom.com.mx/12_d.html
La bogeria irracional de l'avortament
Fa uns quants dies, vaig llegir a ‘La Gaceta’ un article, que amb el títol ‘La bogeria irracional de l’avortament’, denunciava que aquest no és altre cosa que un atac frontal a la religió cristiana però sobre tot, va contra la raó.
Quatre segles abans de Crist, ‘Hipòcrates’ ja sabia, que l'avortament és qualsevol cosa menys una pràctica mèdica, i no té res a veure amb la salut, sinó amb l'homicidi. L'avortament provocat ha estat durant mil•lennis un signe de salvatgisme, i cap societat tinguda per civilitzada, mai havia consentit aquest sacrifici de sang innocent.
Naturalment, igual que l'assassinat o l'estafa, l'avortament s'ha estat cometent arreu i durant tots els temps, però ningú se li va ocórrer dictar lleis permissives d'aquestes conductes sota l'estúpid argument que la gent seguia actuant així malgrat estar prohibides.
Mai, fins que en ple segle XX, i en alguns països tinguts per els més civilitzats del planeta, una estranya barreja d'odi a la religió cristiana, d'irrupció de les dones en la vida pública i de residus filosòfics de la Revolució Francesa, va retornar aquesta pràctica salvatge a l'àmbit del permès per la llei, encara que amb la disfressa hipòcrita d’unes aparences mèdiques legals.
La veu de l'Església Catòlica, va ésser de les primeres d’alçar-se contra aquesta bogeria, qualificada en el Concili Vaticà II, l'avortament, com un “crim abominable”.
Però a EEUU, una malaurada sentència del TS va establir l’any 1973 el dret de tota dona a avortar el seu fill en qualsevol moment de l'embaràs.
Des de llavors, l'avanç de les legislacions avortistes ha estat imparable, protegit a més, per la política de l'ONU i les seves agències, per tal d’afavorir el control de la població mundial.
Mori la raó! Cap els anys 80 s'establiren els primers fonaments teòrics de l’anomenada “ideologia de gènere”, que arrenca de la separació radical del sexe i la procreació i construeix una antropologia segons la qual, cada individu té el dret de ser, legalment, el que li vingui de gust, i donar satisfacció a les seves inclinacions sexuals, amb independència del seu sexe, reduït ja a un mer instrument del propi plaer, al marge de tota funció social.
Així doncs, l'avortament, en aquest estat de putrefacció intel•lectual i social, forma ja part, de la rutina dirigida a salvaguardar d'una banda els nous dogmes de planificació planetària de la població i, per una altra, la satisfacció dels embats sexuals, sense els deures que impliquin les seves conseqüències.
És clar, tot això topa frontalment contra la religió cristiana, contra la tradició cultural i jurídica d'Occident, contra els principis i valors que ha construït la civilització més oberta, més dinàmica i més progressiva que mai havia conegut l'home. Però, sobretot, va contra la raó, contradiu l'evidència; i com a conseqüència inevitable, liquida les llibertats i obre la porta a tot despotisme.
Quatre segles abans de Crist, ‘Hipòcrates’ ja sabia, que l'avortament és qualsevol cosa menys una pràctica mèdica, i no té res a veure amb la salut, sinó amb l'homicidi. L'avortament provocat ha estat durant mil•lennis un signe de salvatgisme, i cap societat tinguda per civilitzada, mai havia consentit aquest sacrifici de sang innocent.
Naturalment, igual que l'assassinat o l'estafa, l'avortament s'ha estat cometent arreu i durant tots els temps, però ningú se li va ocórrer dictar lleis permissives d'aquestes conductes sota l'estúpid argument que la gent seguia actuant així malgrat estar prohibides.
Mai, fins que en ple segle XX, i en alguns països tinguts per els més civilitzats del planeta, una estranya barreja d'odi a la religió cristiana, d'irrupció de les dones en la vida pública i de residus filosòfics de la Revolució Francesa, va retornar aquesta pràctica salvatge a l'àmbit del permès per la llei, encara que amb la disfressa hipòcrita d’unes aparences mèdiques legals.
La veu de l'Església Catòlica, va ésser de les primeres d’alçar-se contra aquesta bogeria, qualificada en el Concili Vaticà II, l'avortament, com un “crim abominable”.
Però a EEUU, una malaurada sentència del TS va establir l’any 1973 el dret de tota dona a avortar el seu fill en qualsevol moment de l'embaràs.
Des de llavors, l'avanç de les legislacions avortistes ha estat imparable, protegit a més, per la política de l'ONU i les seves agències, per tal d’afavorir el control de la població mundial.
Mori la raó! Cap els anys 80 s'establiren els primers fonaments teòrics de l’anomenada “ideologia de gènere”, que arrenca de la separació radical del sexe i la procreació i construeix una antropologia segons la qual, cada individu té el dret de ser, legalment, el que li vingui de gust, i donar satisfacció a les seves inclinacions sexuals, amb independència del seu sexe, reduït ja a un mer instrument del propi plaer, al marge de tota funció social.
Així doncs, l'avortament, en aquest estat de putrefacció intel•lectual i social, forma ja part, de la rutina dirigida a salvaguardar d'una banda els nous dogmes de planificació planetària de la població i, per una altra, la satisfacció dels embats sexuals, sense els deures que impliquin les seves conseqüències.
És clar, tot això topa frontalment contra la religió cristiana, contra la tradició cultural i jurídica d'Occident, contra els principis i valors que ha construït la civilització més oberta, més dinàmica i més progressiva que mai havia conegut l'home. Però, sobretot, va contra la raó, contradiu l'evidència; i com a conseqüència inevitable, liquida les llibertats i obre la porta a tot despotisme.
Salta la tanca
Salta la tanca és un vídeo que defensa la vida; en efecte, s’ha posat difícil sobreviure en el sí matern. Així doncs, cal carregar-se de valor, i fer el que calgui, per tal de no consentir en absolut el crim de l'avortament.
Dura 3’
Dura 3’
L'avortament m'ha destrossat la vida
Testimoni d’una dona que demanava l’escoltés la comissió formada per experts en el tema de l’avortament;
El vaig llegir a ‘vozvictimas.org’ i va sortir publicat a ‘Novedades Fluvium’
Em dic B., tinc 31 anys i el dia 18 d'agost va fer un any de la defunció del meu fill, el meu avortament provocat a la ‘Clínica El Bosque’ de Madrid. No sé per on començar perquè la meva història és llarga i dolorosa, i he trigat temps a ser capaç de poder-la explicar. Tot va passar a l'agost de 2007, quan feia poc temps que coneixia a la meva parella, i me’n vaig anar a viure amb ell. La meva parella tenia dues nenes, les cuidava ell perquè tenia la seva custòdia i jo el veia com el millor pare del món. Ell em va dir, que s’havia fet una vasectomia i jo encara que prenia la píndola, aquest mes vaig tenir algun oblit i em vaig quedar embarassada. Jo era puntual com un rellotge, i quan estava de tres setmanes vaig començar a sentir nàusees, tenia molta son i notava que em passava alguna cosa rara, però no ho vaig atribuir a un embaràs. Jo venia d'una situació familiar catastròfica i no tenia gairebé mitjans econòmics ni tampoc estava molt estable psicològicament… Doncs bé, quan ja tenia dotze dies de retard, vaig decidir fer-me el test, i al cap de pocs segons, van sortir les dues ratlles que indicaven el positiu, jo en aquell moment em vaig omplir d'alegria i felicitat. Estava sola a casa perquè la meva mare encara no havia plegat de la feina i la meva parella estava amb les seves filles de vacances. Això va ser un dia 12 d'agost. La meva mare va arribar al cap d’una estona i jo, amb tota la meva alegria vaig anar a contar-li que estava embarassada i li vaig ensenyar el test pensant que la seva reacció seria ben diferent. Déu meu… a quina mal hora vaig fer això, i no m’ho vaig callar, vaig demanar ajuda a alguna associació… Arran d'això va començar el meu pitjor malson, el meu calvari i la meva condemna per a tota la vida per l'assassinat del meu propi fill. Només ensenyar-li el test a la meva mare, em va dir que no el podia tenir, que com anava a tenir un fill sense parella estable? com el mantindria? que no seria una bona mare, què pensarien els veïns? com s’ho prendria el meu germà etc. etc. La meva alegria va passar a una tristor profunda, el nerviosisme i la desesperació em va envair per moments. Quan va arribar el meu germà, també l'hi ho va dir la meva mare, i la seva reacció va ser agressiva cap a mi, per l'irresponsable que havia estat i em volien donar entendre -amb coaccions- perquè avortés. De fet, em van deixar de parlar i em van amenaçar treure’m de casa si tenia el bebè, altrament, jo pensava en el pare com l’única solució. Pensava que ell estaria amb mi i que no em deixaria.
El vaig trucar al mòbil, però el tenia apagat, després de diversos intents, vaig aconseguir parlar-hi. Quina va ser la meva sorpresa! em va dir; TENS D'AVORTAR. SÓC A BENIDORM, PERÒ TORNARÉ AVUI MATEIX, HO PAGO TOT, I JA ESTÀ. ARA MATEIX DEMANARÉ CITA A LA CLÍNICA I PARLARÉ AMB LA TEVA FAMÍLIA PERQUÈ NO ET DEIXIN SORTIR DE CASA TEVA FINS QUE ANEM A LA CLÍNICA. Jo vaig començar a plorar desesperada, volia al meu fill, el sentia ja dintre de meu, per una vegada a la meva vida no em sentia sola i no volia avortar de cap manera. Em van obligar, coaccionada, no em van donar temps d'escapar, de reaccionar. Estava com atònita davant la situació que per a ells era un conjunt de cèl•lules sense vida i l'operació seria com arrencar un queixal. Doncs bé, feta un manat de nervis, sense força per plorar, ni ser capaç de dir paraula, va arribar el dia d'anar a la clínica, i em van dur obligada. Era un dissabte, a les vuit del matí. Ell va aparcar el cotxe sota la meva casa i va trucar el contestador, jo li vaig demanar per favor a la meva mare que no ho volia, que no m'obliguessin, que podria tirar endavant ni que fos sola. La meva mare em va agafar la bossa i em va “dir Vesteix-te que tenim pressa!” Així va anar, a les nou estava en aquest horrible xalet que l’utilitzen com clínica privada de nom “El Bosque”, on a la recepció hi havia una senyora sud-americana que em va prendre les dades personals, i em va preguntar “Tens por, no?”. Jo només volia sortir corrent d’allà però no podia, estava paralitzada, coaccionada, els meus botxins els tenia al meu al voltant… Volia protegir al meu fill, però ningú no em podia ajudar. Vaig pujar unes escales cap a unes sales on primer fan l'ecografia i després el test psicològic. Per uns moments "vaig pensar que m'anaven a ajudar" Recordo aquells sofàs vermells i també la cara de totes les noies que allí estaven assegudes, esperant; estàvem espantades i avergonyides i semblava com si entre nosaltres volguéssim fugir però no podíem. Vaig vomitar tres vegades abans d'entrar a l'eco. Els metges passejaven prenent cafè i parlant de les seves coses, sense parar-se a pensar com ens sentíem les noies que estàvem esperant. Al cap de poca estona, un metge alt i prim, em va cridar perquè entrés a la sala de l'eco, i em va dir: “Tranquil•la que estàs de molt poc, això encara no té vida”. I em va fer l'eco, que jo no vaig poder veure perquè el monitor estava girat. Jo dins meu, encara sentia al meu fill, sentia com li bategava el cor i només estava de sis setmanes. El pobre crec que pensava i deia: “Mamà, mamà, què passa? Estan veient si estic bé? Jo l’estava enganyant dient-li: “Fill, jo et trauré d'aquí”. Això que no senten i que no és un ésser viu és tot mentida. El metge em va enganyar. Després de l'eco em va fer signar el consentiment i aquí em vaig desmaiar. Ell em va copejar la cara lleugerament i em va dir: “Apa dona, després te’n vas de vacances”. I vaig signar, però no era jo. Tot seguit vaig tornar a la sala dels sofàs vermells i vaig tornar a veure aquelles pobres noies demanant ajuda a crits. Una senyora rossa alta amb bata i embarassada, era la psicòloga que em va fer passar poc després. Aquesta senyora em vaig assabentar després, que és sòcia de la clínica, i per això, fa el que fa. Doncs bé, aquesta dona era la meva última oportunitat d'ajuda. Jo la hi estava demanant a crits i ella ho sabia, però no em va fer ni cas. Es va limitar a emplenar el test i em va dir que no em preocupés, que era un simple tràmit, ella els emplenava sempre i va tenir el cinisme de dir-me: “TU SÍ QUE EL VOLS TENIR, VERITAT?” Llavors, vaig pensar que m'anava a ajudar, i al dir-li que si, que jo el volia tenir, ni es va immutar. Es va limitar a dir-me que un cop feta la feina, em trobaria millor i que si un dia em sentia malament l’avisés. Va anotar el seu mòbil en una recepta perquè així em passés consulta després de cobrar l'avortament. Pagar en metàl•lic, aquesta era la condició. Quan vaig sortir de l’entrevista, em trobava encara més enfonsada, seguidament, em van cridar per a ingressar, però abans varem haver de passar pel pagament, 470 euros. Això és el que val matar a un bebè. Calia pagar-lo en bitllets només en efectiu i sense factura. Després, ja sola una infermera estrangera em va fer passar a una sala on hi havia dos llits. Notava la humitat i feia fred, era un lloc lúgubre, s'olorava a mort a cada racó de la clínica. Va venir un altre noia estrangera, em va fer despullar i posar-me una bata verda i un capell, em va posar sèrum i com que no em trobava la vena em va tenir de punxar unes vint vegades, em va deixar el braç baldat. Jo li vaig dir que me’n volia anar i em va dir que ja estava pagat i que no aniria a cap lloc. Al cap de poca estona em van dir que passés al quiròfan. No m'havien fet ni un anàlisi, ni una radiografia, ni un electrocardiograma, no obstant això, em van posar anestèsia general i tinc un paper signat per ells dient que m'havien fet totes aquestes proves. En el quiròfan em van preguntar el meu grup sanguini i jo els vaig dir que era 0 negatiu, llavors es van fiar de mi i em van dir que havien de posar-me una injecció, però abans tenien de pagar-la els meus familiars. Jo vaig entrar a la sala, i de nou em tremolaven les cames, em vaig desmaiar, però de seguida em van agafar, em van pujar al poltre i em van lligar amb corretges les cames i les mans. "Et sentiràs millor" L'anestesista, que venia sense bata, em va dir que pensés en alguna cosa bonica i em va punxar per a dormir-me, només recordo la cara d'una infermera jove que estava gairebé pitjor que jo. Deuria ser la primera vegada, només recordo el metge acariciant-me la cuixa i dient-me: “Amb lo maca que ets, ja veuràs què bé et sentiràs després”. Després de reüll, vaig veure l'aspiradora, però no recordo més, em vaig adormir. Quan vaig despertar, plorant, em sentia buida. No sentia al meu fill. Ja no el sentia, l’havien mort, a pesar de les meves súpliques i peticions. Em van dur a una habitació compartida amb altra noia que també l'acabaven de portar caminant pel seu propi peu. Al cap de poca estona, em van treure un drap enorme de la vagina xopat de sang, jo no sentia, ni patia. Només volia sortir d'allà, anar-me’n, allunyar-me… Em sentia bruta i una mala persona. Vaig sortir al cap de dues hores, amb un paper a les mans amb les instruccions del què no s'ha de fer després d'avortar. La meva parella em va abandonar i la meva família va començar a tractar-me bé just després de l'avortament. Gairebé tot el temps me’l passava estirada al llit tancada a la meva habitació, com absent, sense voler saber res de ningú només pensant en el meu fill ja mort. Vaig perdre quinze quilos, vaig començar beure, no hi ha dia que no plori la mort del meu fill… Tinc relacions per tenir, no puc veure embarassades, crec que tothom sap el que vaig fer, i veu en mi una assassina. Prenc antidepressius, i segueixo atenció psicològica a 'AVA', si no fos per això..., em van entrar ganes de suïcidar-me, perquè la meva la vida va acabar el dia que vaig matar el meu fill. L'avortament em va destrossar la vida.
El vaig llegir a ‘vozvictimas.org’ i va sortir publicat a ‘Novedades Fluvium’
Em dic B., tinc 31 anys i el dia 18 d'agost va fer un any de la defunció del meu fill, el meu avortament provocat a la ‘Clínica El Bosque’ de Madrid. No sé per on començar perquè la meva història és llarga i dolorosa, i he trigat temps a ser capaç de poder-la explicar. Tot va passar a l'agost de 2007, quan feia poc temps que coneixia a la meva parella, i me’n vaig anar a viure amb ell. La meva parella tenia dues nenes, les cuidava ell perquè tenia la seva custòdia i jo el veia com el millor pare del món. Ell em va dir, que s’havia fet una vasectomia i jo encara que prenia la píndola, aquest mes vaig tenir algun oblit i em vaig quedar embarassada. Jo era puntual com un rellotge, i quan estava de tres setmanes vaig començar a sentir nàusees, tenia molta son i notava que em passava alguna cosa rara, però no ho vaig atribuir a un embaràs. Jo venia d'una situació familiar catastròfica i no tenia gairebé mitjans econòmics ni tampoc estava molt estable psicològicament… Doncs bé, quan ja tenia dotze dies de retard, vaig decidir fer-me el test, i al cap de pocs segons, van sortir les dues ratlles que indicaven el positiu, jo en aquell moment em vaig omplir d'alegria i felicitat. Estava sola a casa perquè la meva mare encara no havia plegat de la feina i la meva parella estava amb les seves filles de vacances. Això va ser un dia 12 d'agost. La meva mare va arribar al cap d’una estona i jo, amb tota la meva alegria vaig anar a contar-li que estava embarassada i li vaig ensenyar el test pensant que la seva reacció seria ben diferent. Déu meu… a quina mal hora vaig fer això, i no m’ho vaig callar, vaig demanar ajuda a alguna associació… Arran d'això va començar el meu pitjor malson, el meu calvari i la meva condemna per a tota la vida per l'assassinat del meu propi fill. Només ensenyar-li el test a la meva mare, em va dir que no el podia tenir, que com anava a tenir un fill sense parella estable? com el mantindria? que no seria una bona mare, què pensarien els veïns? com s’ho prendria el meu germà etc. etc. La meva alegria va passar a una tristor profunda, el nerviosisme i la desesperació em va envair per moments. Quan va arribar el meu germà, també l'hi ho va dir la meva mare, i la seva reacció va ser agressiva cap a mi, per l'irresponsable que havia estat i em volien donar entendre -amb coaccions- perquè avortés. De fet, em van deixar de parlar i em van amenaçar treure’m de casa si tenia el bebè, altrament, jo pensava en el pare com l’única solució. Pensava que ell estaria amb mi i que no em deixaria.
El vaig trucar al mòbil, però el tenia apagat, després de diversos intents, vaig aconseguir parlar-hi. Quina va ser la meva sorpresa! em va dir; TENS D'AVORTAR. SÓC A BENIDORM, PERÒ TORNARÉ AVUI MATEIX, HO PAGO TOT, I JA ESTÀ. ARA MATEIX DEMANARÉ CITA A LA CLÍNICA I PARLARÉ AMB LA TEVA FAMÍLIA PERQUÈ NO ET DEIXIN SORTIR DE CASA TEVA FINS QUE ANEM A LA CLÍNICA. Jo vaig començar a plorar desesperada, volia al meu fill, el sentia ja dintre de meu, per una vegada a la meva vida no em sentia sola i no volia avortar de cap manera. Em van obligar, coaccionada, no em van donar temps d'escapar, de reaccionar. Estava com atònita davant la situació que per a ells era un conjunt de cèl•lules sense vida i l'operació seria com arrencar un queixal. Doncs bé, feta un manat de nervis, sense força per plorar, ni ser capaç de dir paraula, va arribar el dia d'anar a la clínica, i em van dur obligada. Era un dissabte, a les vuit del matí. Ell va aparcar el cotxe sota la meva casa i va trucar el contestador, jo li vaig demanar per favor a la meva mare que no ho volia, que no m'obliguessin, que podria tirar endavant ni que fos sola. La meva mare em va agafar la bossa i em va “dir Vesteix-te que tenim pressa!” Així va anar, a les nou estava en aquest horrible xalet que l’utilitzen com clínica privada de nom “El Bosque”, on a la recepció hi havia una senyora sud-americana que em va prendre les dades personals, i em va preguntar “Tens por, no?”. Jo només volia sortir corrent d’allà però no podia, estava paralitzada, coaccionada, els meus botxins els tenia al meu al voltant… Volia protegir al meu fill, però ningú no em podia ajudar. Vaig pujar unes escales cap a unes sales on primer fan l'ecografia i després el test psicològic. Per uns moments "vaig pensar que m'anaven a ajudar" Recordo aquells sofàs vermells i també la cara de totes les noies que allí estaven assegudes, esperant; estàvem espantades i avergonyides i semblava com si entre nosaltres volguéssim fugir però no podíem. Vaig vomitar tres vegades abans d'entrar a l'eco. Els metges passejaven prenent cafè i parlant de les seves coses, sense parar-se a pensar com ens sentíem les noies que estàvem esperant. Al cap de poca estona, un metge alt i prim, em va cridar perquè entrés a la sala de l'eco, i em va dir: “Tranquil•la que estàs de molt poc, això encara no té vida”. I em va fer l'eco, que jo no vaig poder veure perquè el monitor estava girat. Jo dins meu, encara sentia al meu fill, sentia com li bategava el cor i només estava de sis setmanes. El pobre crec que pensava i deia: “Mamà, mamà, què passa? Estan veient si estic bé? Jo l’estava enganyant dient-li: “Fill, jo et trauré d'aquí”. Això que no senten i que no és un ésser viu és tot mentida. El metge em va enganyar. Després de l'eco em va fer signar el consentiment i aquí em vaig desmaiar. Ell em va copejar la cara lleugerament i em va dir: “Apa dona, després te’n vas de vacances”. I vaig signar, però no era jo. Tot seguit vaig tornar a la sala dels sofàs vermells i vaig tornar a veure aquelles pobres noies demanant ajuda a crits. Una senyora rossa alta amb bata i embarassada, era la psicòloga que em va fer passar poc després. Aquesta senyora em vaig assabentar després, que és sòcia de la clínica, i per això, fa el que fa. Doncs bé, aquesta dona era la meva última oportunitat d'ajuda. Jo la hi estava demanant a crits i ella ho sabia, però no em va fer ni cas. Es va limitar a emplenar el test i em va dir que no em preocupés, que era un simple tràmit, ella els emplenava sempre i va tenir el cinisme de dir-me: “TU SÍ QUE EL VOLS TENIR, VERITAT?” Llavors, vaig pensar que m'anava a ajudar, i al dir-li que si, que jo el volia tenir, ni es va immutar. Es va limitar a dir-me que un cop feta la feina, em trobaria millor i que si un dia em sentia malament l’avisés. Va anotar el seu mòbil en una recepta perquè així em passés consulta després de cobrar l'avortament. Pagar en metàl•lic, aquesta era la condició. Quan vaig sortir de l’entrevista, em trobava encara més enfonsada, seguidament, em van cridar per a ingressar, però abans varem haver de passar pel pagament, 470 euros. Això és el que val matar a un bebè. Calia pagar-lo en bitllets només en efectiu i sense factura. Després, ja sola una infermera estrangera em va fer passar a una sala on hi havia dos llits. Notava la humitat i feia fred, era un lloc lúgubre, s'olorava a mort a cada racó de la clínica. Va venir un altre noia estrangera, em va fer despullar i posar-me una bata verda i un capell, em va posar sèrum i com que no em trobava la vena em va tenir de punxar unes vint vegades, em va deixar el braç baldat. Jo li vaig dir que me’n volia anar i em va dir que ja estava pagat i que no aniria a cap lloc. Al cap de poca estona em van dir que passés al quiròfan. No m'havien fet ni un anàlisi, ni una radiografia, ni un electrocardiograma, no obstant això, em van posar anestèsia general i tinc un paper signat per ells dient que m'havien fet totes aquestes proves. En el quiròfan em van preguntar el meu grup sanguini i jo els vaig dir que era 0 negatiu, llavors es van fiar de mi i em van dir que havien de posar-me una injecció, però abans tenien de pagar-la els meus familiars. Jo vaig entrar a la sala, i de nou em tremolaven les cames, em vaig desmaiar, però de seguida em van agafar, em van pujar al poltre i em van lligar amb corretges les cames i les mans. "Et sentiràs millor" L'anestesista, que venia sense bata, em va dir que pensés en alguna cosa bonica i em va punxar per a dormir-me, només recordo la cara d'una infermera jove que estava gairebé pitjor que jo. Deuria ser la primera vegada, només recordo el metge acariciant-me la cuixa i dient-me: “Amb lo maca que ets, ja veuràs què bé et sentiràs després”. Després de reüll, vaig veure l'aspiradora, però no recordo més, em vaig adormir. Quan vaig despertar, plorant, em sentia buida. No sentia al meu fill. Ja no el sentia, l’havien mort, a pesar de les meves súpliques i peticions. Em van dur a una habitació compartida amb altra noia que també l'acabaven de portar caminant pel seu propi peu. Al cap de poca estona, em van treure un drap enorme de la vagina xopat de sang, jo no sentia, ni patia. Només volia sortir d'allà, anar-me’n, allunyar-me… Em sentia bruta i una mala persona. Vaig sortir al cap de dues hores, amb un paper a les mans amb les instruccions del què no s'ha de fer després d'avortar. La meva parella em va abandonar i la meva família va començar a tractar-me bé just després de l'avortament. Gairebé tot el temps me’l passava estirada al llit tancada a la meva habitació, com absent, sense voler saber res de ningú només pensant en el meu fill ja mort. Vaig perdre quinze quilos, vaig començar beure, no hi ha dia que no plori la mort del meu fill… Tinc relacions per tenir, no puc veure embarassades, crec que tothom sap el que vaig fer, i veu en mi una assassina. Prenc antidepressius, i segueixo atenció psicològica a 'AVA', si no fos per això..., em van entrar ganes de suïcidar-me, perquè la meva la vida va acabar el dia que vaig matar el meu fill. L'avortament em va destrossar la vida.
divendres, 3 d’octubre del 2008
Llibertat i destí
Irvin D. Yalom ens parla d'una crisi de Breuer, metge que es reconeix buit en la seva vida. Coneix que se li’n va la vida i vol sentir-se per fi ell mateix, en "llibertat". Decideix tallar amb tot el que constituïa la seva vida familiar i professional de relatiu èxit: s'acomiada de la seva dona Mathilde, a qui se li estripa el cor i li diu que si passa aquella porta i els deixa a ella i als seus fills, que si no respecta el matrimoni mai més tornarà a acceptar-lo: “Què és una elecció, si et negues a respectar-la?”; ell es defensa: “jo hauria d'haver estat ‘jo’ abans que hagués un ‘nosaltres’. Vaig fer una elecció abans d'estar format per a poder prendre decisions i triar”. Ella insisteix: “això és un engany, un parany que et tendeixes a tu mateix, una manera de lliurar-te de tota responsabilitat per les teves pròpies eleccions. En les nostres noces, quan vam dir sí… vam dir no a altres opcions… no comprens que no pots contreure un compromís amb mi i després, de sobte, dir: ‘no, em retracto; després de tot, no estic segur’? Això és immoral. Pervers… Vols tenir la possibilitat de triar i, al mateix temps, mantenir totes les eleccions possibles. Em vas demanar et lliurés la meva llibertat, la poca que tenia, almenys la meva llibertat per a triar marit, però tu vols tenir la teva llibertat a la teva disposició”. Ella li diu que sense respecte a la paraula donada tot és mentida, ja que a l'any següent pot renegar de les decisions que prengui ara, pel mateix motiu. Ell està cec i se’n va, li diu que després de tants anys duent una existència buida, vol beure un glop de vida: “prendré una petita fracció de la meva vida per a mi… només tinc una vida… aquesta és la meva oportunitat de construir-me de nou sobre les cendres de la meva vella vida!”
Després del comiat traumàtic, deixa Viena i els seus amics, que queden apesarats per la seva decisió, deixa el seu treball i pacients… El primer que fa és tornar a visitar a una antiga secretària amb qui estava molt unit, Eva, però davant la seva sorpresa s'havia ja casat. Després visita a Bertha, antiga pacient, que també havia dit que ell seria el seu únic home; va a la clínica i la veu parlant amb el metge que li va rellevar en el tractament, i assisteix com espectador a la dependència afectiva que ella té amb el seu metge, amb la mateixa familiaritat i intimitat que Breuer pensava que només tenia amb ell.
Desenganyat de les persones que havia mitificat, viatja ara rumb a Itàlia, enfonsat… pensant en Eva… “havia confiat per complet en ella. Sempre havia tingut la certesa que Eva estaria al seu costat quan ell la necessités”… sonen buides les teories que li deia Nietzsche: “per a enfortir-se, primer ha d'enfonsar-se en el no-res absolut i aprendre a enfrontar-se a la seva solitud total… aprengui a ser malvat”. Veu que la llibertat absoluta és de per si mateixa una utopia, ja que sempre ens trobarem encadenats a alguna cosa, siguin els altres, siguem nosaltres mateixos, les nostres metes, els nostres sentiments. Passeja pel nord d'Itàlia i tampoc això l’omple, veu molta gent jove i alegre i ell se sent com un vell, quan en realitat només està en la dècada dels 40. Tot això el fa comprendre, finalment, que no és aquesta classe de vida la que desitja. “Hem de viure com si fóssim lliures. Encara que no podem escapar al destí, hem de donar-nos de cap contra ell: hem de posar en joc la nostra voluntat. Estimar el nostra destí”… però ja és massa tard...
Desesperat, Breuer desperta embolicat en suor freda: de fet, només havia sofert una experiència hipnòtica: abans de deixar tot en la vida real va voler hipnotitzar-se, per a analitzar les conseqüències. Va a veure a la seva dona, Mathilde, i li diu: “he estat absent molt temps. I ara he tornat… he decidit casar-me amb tu…” Ella li diu que el veu estrany, tan jovial, que a més ja eren casats des de feia molts anys, però ell insisteix: “decideixo fer-ho avui, Mathilde. I tots els dies.” L'aprecia ara perquè ha tingut l'experiència del que seria perdre-la. Abans se sentia lligat, però amb la separació virtual s'ha espantat, ara estima el seu destí… El pensament no és mai objectiu, està influït per les emocions, la memòria queda transformada pels sentiments, mitificant unes coses i tornant altres esgarrifoses. Per això: cal saber soportar les tempestes sense precipitar-se, perquè després torna a sortir el sol, cal tenir paciència perquè de vegades no es pensa ni es veuen les coses bé, com el pal dintre de l'aigua es veu tort. És millor trobar el camí per a experimentar una decisió irreversible sense fer-la irreversible, ja que al treure el pal de l'aigua és recte. S'accepta la vida que es va triar, se n’adona que la Tria és la correcta, com el nostre personatge: “sí, he triat la meva vida. I he triat bé’… durant aquests dos últims anys m'ha donat molta por envellir… em defensava, però a cegues. Atacava a la meva dona, en lloc d'atacar el veritable enemic i, finalment, desesperat, vaig buscar refugi en braços d'algú que no podia ajudar-me… el secret per a viure bé consisteix, en primer lloc, desitjar el que és necessari i, després, a estimar el que es desitja…” però “quina diferència, quina diferència meravellosa, poder triar-lo".
Llucià Pou Sabaté
Després del comiat traumàtic, deixa Viena i els seus amics, que queden apesarats per la seva decisió, deixa el seu treball i pacients… El primer que fa és tornar a visitar a una antiga secretària amb qui estava molt unit, Eva, però davant la seva sorpresa s'havia ja casat. Després visita a Bertha, antiga pacient, que també havia dit que ell seria el seu únic home; va a la clínica i la veu parlant amb el metge que li va rellevar en el tractament, i assisteix com espectador a la dependència afectiva que ella té amb el seu metge, amb la mateixa familiaritat i intimitat que Breuer pensava que només tenia amb ell.
Desenganyat de les persones que havia mitificat, viatja ara rumb a Itàlia, enfonsat… pensant en Eva… “havia confiat per complet en ella. Sempre havia tingut la certesa que Eva estaria al seu costat quan ell la necessités”… sonen buides les teories que li deia Nietzsche: “per a enfortir-se, primer ha d'enfonsar-se en el no-res absolut i aprendre a enfrontar-se a la seva solitud total… aprengui a ser malvat”. Veu que la llibertat absoluta és de per si mateixa una utopia, ja que sempre ens trobarem encadenats a alguna cosa, siguin els altres, siguem nosaltres mateixos, les nostres metes, els nostres sentiments. Passeja pel nord d'Itàlia i tampoc això l’omple, veu molta gent jove i alegre i ell se sent com un vell, quan en realitat només està en la dècada dels 40. Tot això el fa comprendre, finalment, que no és aquesta classe de vida la que desitja. “Hem de viure com si fóssim lliures. Encara que no podem escapar al destí, hem de donar-nos de cap contra ell: hem de posar en joc la nostra voluntat. Estimar el nostra destí”… però ja és massa tard...
Desesperat, Breuer desperta embolicat en suor freda: de fet, només havia sofert una experiència hipnòtica: abans de deixar tot en la vida real va voler hipnotitzar-se, per a analitzar les conseqüències. Va a veure a la seva dona, Mathilde, i li diu: “he estat absent molt temps. I ara he tornat… he decidit casar-me amb tu…” Ella li diu que el veu estrany, tan jovial, que a més ja eren casats des de feia molts anys, però ell insisteix: “decideixo fer-ho avui, Mathilde. I tots els dies.” L'aprecia ara perquè ha tingut l'experiència del que seria perdre-la. Abans se sentia lligat, però amb la separació virtual s'ha espantat, ara estima el seu destí… El pensament no és mai objectiu, està influït per les emocions, la memòria queda transformada pels sentiments, mitificant unes coses i tornant altres esgarrifoses. Per això: cal saber soportar les tempestes sense precipitar-se, perquè després torna a sortir el sol, cal tenir paciència perquè de vegades no es pensa ni es veuen les coses bé, com el pal dintre de l'aigua es veu tort. És millor trobar el camí per a experimentar una decisió irreversible sense fer-la irreversible, ja que al treure el pal de l'aigua és recte. S'accepta la vida que es va triar, se n’adona que la Tria és la correcta, com el nostre personatge: “sí, he triat la meva vida. I he triat bé’… durant aquests dos últims anys m'ha donat molta por envellir… em defensava, però a cegues. Atacava a la meva dona, en lloc d'atacar el veritable enemic i, finalment, desesperat, vaig buscar refugi en braços d'algú que no podia ajudar-me… el secret per a viure bé consisteix, en primer lloc, desitjar el que és necessari i, després, a estimar el que es desitja…” però “quina diferència, quina diferència meravellosa, poder triar-lo".
Llucià Pou Sabaté
dimecres, 1 d’octubre del 2008
80è aniversari de la fundació de l'Opus Dei
Amb motiu de la celebració aquest 2 d’octubre del 80è aniversari de la fundació de l’’Opus Dei’, publico un seguit de documentals sobre la vida i alguns ensenyaments de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer.
L’Opus Dei és una Prelatura Personal dins l’Església Catòlica i tracta de difondre que tots podem ser sants mitjançant el treball, perquè el treball i les circumstancies ordinaries de cada dia, són ocasió d’una trobada amb Déu, de servei als altres i de millora de la societat.
Tertúlia amb un nombrós grup de persones, com podreu veure, una pregunta va ésser; com es pot estimar més al Senyor? El sacerdot explica en aquest vídeo, amb senzillesa, com era el seu tracta amb Déu.
‘Cal visitar-lo, conversar, intimar, veure’l amb els ull de l’anima’...
Missatge que sant Josepmaria va deixar als homes i les dones del segle XXI
Tots podem arribar a ser Sants!
(el vídeo dura 10' 29'')
Aprèn a tractar Déu com un Pare i a la Verge com una Mare.
(el vídeo dura 10' 15'')
Podem ser sants enmig del món.
(el vídeo dura 8' 58'')
El 6 d’octubre de 2002 va ser declarat Sant!
(el vídeo dura 9' 11'')
Si esteu interessats en rebre periòdicament vídeos o més informació podeu fer un clic a; http://www.opusdei.es/
L’Opus Dei és una Prelatura Personal dins l’Església Catòlica i tracta de difondre que tots podem ser sants mitjançant el treball, perquè el treball i les circumstancies ordinaries de cada dia, són ocasió d’una trobada amb Déu, de servei als altres i de millora de la societat.
Tertúlia amb un nombrós grup de persones, com podreu veure, una pregunta va ésser; com es pot estimar més al Senyor? El sacerdot explica en aquest vídeo, amb senzillesa, com era el seu tracta amb Déu.
‘Cal visitar-lo, conversar, intimar, veure’l amb els ull de l’anima’...
Missatge que sant Josepmaria va deixar als homes i les dones del segle XXI
Tots podem arribar a ser Sants!
(el vídeo dura 10' 29'')
Aprèn a tractar Déu com un Pare i a la Verge com una Mare.
(el vídeo dura 10' 15'')
Podem ser sants enmig del món.
(el vídeo dura 8' 58'')
El 6 d’octubre de 2002 va ser declarat Sant!
(el vídeo dura 9' 11'')
Si esteu interessats en rebre periòdicament vídeos o més informació podeu fer un clic a; http://www.opusdei.es/
Valorar a cada persona
Conta una història de dos amics mariners que viatjaven en un vaixell de càrrega per tot el món, i un dia arriben a una illa perduda en el Pacífic, desembarquen i es creuen amb una dona que està agenollada en un petit riu rentant roba. Un dels dos s’enamora al veure-la i comença a parlar-li i preguntar-li sobre la seva vida i els seus costums. Com té intenció de casar-se amb ella, va a parlar amb el seu pare, que és el cap de la tribu. L’amic li diu que si s’ha tornat boig, però l’acompanya… El cap de la tribu escolta la seva proposta i li diu que en aquest llogaret el costum era pagar un dot per la dona amb que un es vol casar. Li explica que té diverses filles, i que el valor del dot varia segons les bondats de cadascuna d’elles, per les més belles i més joves s’havia de pagar 9 vaques, les que no eren no tan maques i joves, però que eren excel•lents cuidant els nens, costaven 8 vaques, i així disminuïa el valor del dot al tenir menys virtuts. El pretendent li explica que havia triat la que va veure rentant roba en un rierol, i el cap li diu que aquesta dona, per no ser tan agraciada, li podria costar 3 vaques. “Està bé” va respondre l’home, “em quedo amb la dona que he triat i pagaré per ella nou vaques”.
El pare de la noia li diu: “Vostè no entén. La dona que ha triat costa tres vaques, les meves altres filles, més joves, costen més”. “Entenc molt bé”, va respondre novament l’home: “em quedo amb la dona que escullo i pagaré per ella nou vaques”. El pare, pensant que sempre apareix un boig, va acceptar i immediatament van començar els preparatius per a les noces. L’amic va ser testimoni de les noces i al matí següent va partir en el vaixell, deixant en aquesta illa al seu amic de tota la vida.
Temps després, l’itinerari d’un viatge el va dur al mateix port on anys enrere s’havia acomiadat del seu amic. Estava ansiós per saber d’ell, per veure’l, abraçar-lo, conversar i saber de la seva vida. Així és que, quan el vaixell va amarrar, va saltar al moll i va començar a caminar apurat cap al poble. “On estaria el seu amic? Seguiria a l’illa? S’hauria acostumat a aquesta vida o tal vegada s’hauria anat en un altre vaixell?” De camí al poble, es va creuar amb un grup de gent que venia caminant per la platja, en un espectacle magnífic. Entre tots, duien enlaire i asseguda en una cadira a una dona bellíssima. Tots cantaven belles cançons i obsequiaven flors a la dona i aquesta els retribuïa amb pètals i guirnaldes. El mariner es va quedar quiet, parat en el camí fins que el seguici es va perdre de la seva vista. Després, va reprendre la seva senda a la recerca del seu amic. Al poc temps, el va trobar. Es van saludar i abraçar com ho fan dos bons amics que no es veuen durant molt temps. El mariner no parava de preguntar: -“I com et va anar? Et vas acostumar a viure aquí? T’agrada aquesta vida? No vols tornar?” Finalment s’anima a preguntar-li: -“I com està la teva esposa?” A l’escoltar aquesta pregunta, el seu amic li va respondre: -“Molt bé, esplèndida. És més, crec que l’has vista amb un grup de gent a la platja, que festejava el seu aniversari”. El mariner, a l'escoltar això i recordant a la dona insulsa que anys enrere van trobar rentant roba, va preguntar: -“Llavors, et vas separar? No és la mateixa dona que jo vaig conèixer, no és cert?”. -“Sí” va dir el seu amic, “és la mateixa dona que vaig conèixer rentant roba fa anys”. “-Però si és molt més bella, femenina i encantadora! Com pot ser?”, va preguntar el mariner. “-Molt senzill” va respondre: “em van demanar de dot 3 vaques per ella, i ella creia que valia 3 vaques. Però jo vaig pagar per ella 9 vaques, la vaig tractar i l’he considerat sempre com una dona de 9 vaques. L’he estimat com una dona de 9 vaques. I ella s’ha transformat en una dona de 9 vaques”.
Quan algú ens valora i ens estimula, amb sinceritat i amor, obrem canvis insospitats... Aquella persona que semblava podia donar 5, ara dóna 20 perquè ha crescut en la seva confiança. Donar confiança a la gent és el millor per a tots, doncs responem millor a la confiança que a les imposicions i al control. Si ens encarreguen coses quan encara no sabem bé com fer-les, aprenem. El lema “la confiança està basada en el control” és molt pobre: si tractes a un com un delinqüent, pot ser que es converteixi en delinqüent, si el tractes com un sant es tornarà sant més fàcilment. Una persona dóna més quan se la valora com el que és, obra mestra de Déu; es precisa una transformació del cor, i per a això el millor camí és la contemplació: veure com Crist pensa en ella, com l’estima. Aquesta és la millor autoestima, saber que Déu fa les coses molt bé, ens ha fet en vistes al seu fill, i “les obres de Déu són perfectes”. Estimar a cadascun com és significa també això: estimar als altres com aquest projecte que és obra de l’amor diví.
Llucià Pou i Sabaté
El pare de la noia li diu: “Vostè no entén. La dona que ha triat costa tres vaques, les meves altres filles, més joves, costen més”. “Entenc molt bé”, va respondre novament l’home: “em quedo amb la dona que escullo i pagaré per ella nou vaques”. El pare, pensant que sempre apareix un boig, va acceptar i immediatament van començar els preparatius per a les noces. L’amic va ser testimoni de les noces i al matí següent va partir en el vaixell, deixant en aquesta illa al seu amic de tota la vida.
Temps després, l’itinerari d’un viatge el va dur al mateix port on anys enrere s’havia acomiadat del seu amic. Estava ansiós per saber d’ell, per veure’l, abraçar-lo, conversar i saber de la seva vida. Així és que, quan el vaixell va amarrar, va saltar al moll i va començar a caminar apurat cap al poble. “On estaria el seu amic? Seguiria a l’illa? S’hauria acostumat a aquesta vida o tal vegada s’hauria anat en un altre vaixell?” De camí al poble, es va creuar amb un grup de gent que venia caminant per la platja, en un espectacle magnífic. Entre tots, duien enlaire i asseguda en una cadira a una dona bellíssima. Tots cantaven belles cançons i obsequiaven flors a la dona i aquesta els retribuïa amb pètals i guirnaldes. El mariner es va quedar quiet, parat en el camí fins que el seguici es va perdre de la seva vista. Després, va reprendre la seva senda a la recerca del seu amic. Al poc temps, el va trobar. Es van saludar i abraçar com ho fan dos bons amics que no es veuen durant molt temps. El mariner no parava de preguntar: -“I com et va anar? Et vas acostumar a viure aquí? T’agrada aquesta vida? No vols tornar?” Finalment s’anima a preguntar-li: -“I com està la teva esposa?” A l’escoltar aquesta pregunta, el seu amic li va respondre: -“Molt bé, esplèndida. És més, crec que l’has vista amb un grup de gent a la platja, que festejava el seu aniversari”. El mariner, a l'escoltar això i recordant a la dona insulsa que anys enrere van trobar rentant roba, va preguntar: -“Llavors, et vas separar? No és la mateixa dona que jo vaig conèixer, no és cert?”. -“Sí” va dir el seu amic, “és la mateixa dona que vaig conèixer rentant roba fa anys”. “-Però si és molt més bella, femenina i encantadora! Com pot ser?”, va preguntar el mariner. “-Molt senzill” va respondre: “em van demanar de dot 3 vaques per ella, i ella creia que valia 3 vaques. Però jo vaig pagar per ella 9 vaques, la vaig tractar i l’he considerat sempre com una dona de 9 vaques. L’he estimat com una dona de 9 vaques. I ella s’ha transformat en una dona de 9 vaques”.
Quan algú ens valora i ens estimula, amb sinceritat i amor, obrem canvis insospitats... Aquella persona que semblava podia donar 5, ara dóna 20 perquè ha crescut en la seva confiança. Donar confiança a la gent és el millor per a tots, doncs responem millor a la confiança que a les imposicions i al control. Si ens encarreguen coses quan encara no sabem bé com fer-les, aprenem. El lema “la confiança està basada en el control” és molt pobre: si tractes a un com un delinqüent, pot ser que es converteixi en delinqüent, si el tractes com un sant es tornarà sant més fàcilment. Una persona dóna més quan se la valora com el que és, obra mestra de Déu; es precisa una transformació del cor, i per a això el millor camí és la contemplació: veure com Crist pensa en ella, com l’estima. Aquesta és la millor autoestima, saber que Déu fa les coses molt bé, ens ha fet en vistes al seu fill, i “les obres de Déu són perfectes”. Estimar a cadascun com és significa també això: estimar als altres com aquest projecte que és obra de l’amor diví.
Llucià Pou i Sabaté
dimecres, 17 de setembre del 2008
El Sant Pare Benet XVIè visita Lourdes
Lourdes revela l'amor de Déu, diu el Papa
Al repassar els moments més importants de la seva visita a França, del 12 al 15 de setembre, Benet XVIè va reconèixer el missatge que va deixar la Mare de Déu, que revela l'amor de Déu per a cada persona.
El Papa va destacar davant el peregrins presents a l'Aula Pau VI, amb motiu de l'audiència general; vaig veure la transcendència que ha representat per a tota l'Església les aparicions de Maria, esdevingudes fa 150 anys, i va agrair la "feliç coincidència" que la visita coincidís amb la festa litúrgica de l'Exaltació de la Santa Cruz.
"Lourdes és veritablement un lloc de llum, d'oració, d'esperança i de conversió, fundades sobre la roca de l'amor de Déu, que ha tingut la seva revelació culminant en la Creu gloriosa de Crist", va explicar el Papa.
Contava santa ‘Bernadette Soubirous’, testimoni de les aparicions de la Verge, "el primer gest de Maria, va ésser precisament el Signe de la Creu, en silenci i sense paraules".
Amb aquest gest, "la Verge va donar entendre l'essència del cristianisme: el Signe de la Creu, que és la suma de la nostra fe, i si ho fem amb el cor atent, entrem de ple en el misteri de la nostra salvació", va explicar el Papa.
"Amb aquell gest, la Verge, havia inclòs tot el missatge de Lourdes!", va afegir.
Enllaçant amb la seva comunicació als joves congregats al voltant de la Verge, divendres passat a la nit, el Papa va insistir en el missatge de la Creu, "va recordar que no existeix veritable amor sense sofriment, no trobareu el do de la vida sense dolor. Molts aprenem aquesta veritat a Lourdes".
"Maria, apareixent-se a santa ‘Bernadette’, va obrir en el món, un espai privilegiat per a trobar l'amor diví que guareix. A Lourdes, la Verge Maria convida tots a considerar la terra com lloc de peregrinació cap a la pàtria definitiva, que és el Cel", va afegir el Papa.
Dels moments més intensos de la visita de Benet XVIè, cal destacar la processó Eucarística: "Era impressionant el silenci de milers de persones davant el Senyor; un silenci no pas buit, sinó ple d'oració i de consciència de la presència del Senyor, que ens ha estimat fins pujar a la creu per nosaltres".
Altres moments van ser la Missa, celebrada amb els malalts a la basílica del Rosari, dilluns passat, i la trobada amb els bisbes francesos, que va definir com "un moment d'intensa comunió espiritual".
Reportatge sobre la visita del Sant Pare a França
En el recent viatge de Benet XVI è a França, va presentar en el seu primer discurs ‘la laïcitat positiva’
Resum de l’últim discurs de Benet XVI è a Lourdes en què va parlar de la col•laboració entre l’Església i l’Estat.
Al finalitzar la processó de les torxes a Lourdes, el Sant Pare -en un escenari suggestiu-, va trencar el silenci de la nit amb la llum de l’esperança i de la fe.
Abans de resar l’’Angelus’, el Papa Benet XVI è, va animar a la munió de persones que compareixen als peus de la Mare de Déu per a confiar preguntes i dubtes, formular esperances i desitjos, a dir si com ho va fer la Verge Maria.
Finalitza el viatge del Sant Pare a França.
Primeres impressions del Sr. Bisbe de Lourdes, un cop acabada la visita papal.
Al repassar els moments més importants de la seva visita a França, del 12 al 15 de setembre, Benet XVIè va reconèixer el missatge que va deixar la Mare de Déu, que revela l'amor de Déu per a cada persona.
El Papa va destacar davant el peregrins presents a l'Aula Pau VI, amb motiu de l'audiència general; vaig veure la transcendència que ha representat per a tota l'Església les aparicions de Maria, esdevingudes fa 150 anys, i va agrair la "feliç coincidència" que la visita coincidís amb la festa litúrgica de l'Exaltació de la Santa Cruz.
"Lourdes és veritablement un lloc de llum, d'oració, d'esperança i de conversió, fundades sobre la roca de l'amor de Déu, que ha tingut la seva revelació culminant en la Creu gloriosa de Crist", va explicar el Papa.
Contava santa ‘Bernadette Soubirous’, testimoni de les aparicions de la Verge, "el primer gest de Maria, va ésser precisament el Signe de la Creu, en silenci i sense paraules".
Amb aquest gest, "la Verge va donar entendre l'essència del cristianisme: el Signe de la Creu, que és la suma de la nostra fe, i si ho fem amb el cor atent, entrem de ple en el misteri de la nostra salvació", va explicar el Papa.
"Amb aquell gest, la Verge, havia inclòs tot el missatge de Lourdes!", va afegir.
Enllaçant amb la seva comunicació als joves congregats al voltant de la Verge, divendres passat a la nit, el Papa va insistir en el missatge de la Creu, "va recordar que no existeix veritable amor sense sofriment, no trobareu el do de la vida sense dolor. Molts aprenem aquesta veritat a Lourdes".
"Maria, apareixent-se a santa ‘Bernadette’, va obrir en el món, un espai privilegiat per a trobar l'amor diví que guareix. A Lourdes, la Verge Maria convida tots a considerar la terra com lloc de peregrinació cap a la pàtria definitiva, que és el Cel", va afegir el Papa.
Dels moments més intensos de la visita de Benet XVIè, cal destacar la processó Eucarística: "Era impressionant el silenci de milers de persones davant el Senyor; un silenci no pas buit, sinó ple d'oració i de consciència de la presència del Senyor, que ens ha estimat fins pujar a la creu per nosaltres".
Altres moments van ser la Missa, celebrada amb els malalts a la basílica del Rosari, dilluns passat, i la trobada amb els bisbes francesos, que va definir com "un moment d'intensa comunió espiritual".
Reportatge sobre la visita del Sant Pare a França
En el recent viatge de Benet XVI è a França, va presentar en el seu primer discurs ‘la laïcitat positiva’
Resum de l’últim discurs de Benet XVI è a Lourdes en què va parlar de la col•laboració entre l’Església i l’Estat.
Al finalitzar la processó de les torxes a Lourdes, el Sant Pare -en un escenari suggestiu-, va trencar el silenci de la nit amb la llum de l’esperança i de la fe.
Abans de resar l’’Angelus’, el Papa Benet XVI è, va animar a la munió de persones que compareixen als peus de la Mare de Déu per a confiar preguntes i dubtes, formular esperances i desitjos, a dir si com ho va fer la Verge Maria.
Finalitza el viatge del Sant Pare a França.
Primeres impressions del Sr. Bisbe de Lourdes, un cop acabada la visita papal.
Estimar el món
Escrit sobre 'Maragall i estimar el món' que m'ha enviat el meu amic Llucià.
Al llarg de la història hem vist concepcions de la vida contraposades: gaudir només de les coses del món, o menysprearles i cercar només les del cel. Joan Maragall al seu cant espiritual es referia a aquest món al que estimava, i li costava imaginar una cosa més gran: “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, / què més ens podeu dar en una altra vida?” I després d’anomenar tants dons rebuts: “els ulls, i el rostre, i el cos... i el cor... aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla?” resava: “Deu-me en aquests sentits l'eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau... jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria / aturar a tants moments de cada dia / per fe'ls eterns a dintre del meu cor!... // Aquest món... amb tot lo que s’hi cria, / és ma pàtria, Senyor: i no podria / ésser també una pàtria celestial? // Home só i és humana ma mesura / per tot quant puga creure i esperar: / si ma fe i ma esperança aquí s'atura, / me’n fareu una culpa més enllà?” Humil segueix: “si heu fet les coses a mos ulls tan belles, / si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, / per què acluca’ls cercant un altre com? / Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!” La seva fe li duia no només a pensar en un més enllà, sinó veure a Déu en la nostra realitat, per això acabava la seva pregària dient: “Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? / Tot lo que veig se vos assembla en mi... / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.” Després, potser dut per un escrúpol de que allò fos excés de “vitalisme”, va afegir l’estrofa final sobre la meravella del cel.
Hi ha qui pensa que el goig del món no és bo, hi ha una por a quedar-se amb l’humà: “pot començar a assaborir-se la felicitat eterna en aquesta vida temporal fins al punt de tornar-se innecessària la mateixa felicitat eterna?”, però si bé fa anys havia aquest tipus de dificultats culturals, ara podem entendre el que va voler dir el poeta: sense por a la vida, doncs aquest amor per la vida no està renyit amb el desig del més enllà. “És bé sentir-se feliç ja aquí, sense perdre la fe en el més enllà?” I responem clarament: si! El plaer no és pecat, i la vida no és només una “vall de llàgrimes” on és obligatori plorar; deia una dona: “és una vall de llàgrimes la vida, però, què bé es plora!”. La vida no és només mirar al més enllà, oblidant gaudir del regal que Déu ens ha fet. Si el món és un regal diví (tornant a la poesia citada), i Déu ens ha fet un jardí deliciós com regal, no seria una blasfèmia tancar els ulls i menysprear aquest regal? Com s’agreixen els regals? Obrint l’embolcall, i gaudint-los. Doncs per aquí va la poesia. Escoltem parlar molt que la vida moral és fer la voluntat de Déu en el compliment d’obligacions, quan el que Déu vol en aquest complir per amor és que siguem feliços: “la felicitat del cel és pels que saben ser feliços a la terra”, deia Sant Josepmaria Escrivà que parlava “d’estimar el món apassionadament”. He pogut visitar una exposició al Museu del Prado sobre el retrat en el Renaixement, quan l’expressió dels rostres es torna art, bellesa en si mateixa, sense necessitat de ser “un pretext” per a un motiu religiós. Aquí, el Renaixement és humanisme que connecta amb aspectes de l’antiga Roma, que reben una nova vitalitat en la cultura cristiana. Però en la història ha estat difícil trobar un equilibri, el maniqueisme ha fet que de vegades no s’accepti la bellesa i el goig en si mateixos. El cel serà també bellesa i encant, i no s’arriba a ell només a través d’obligacions i coses desagradables, paraules mortes que no mouen: “Quan arribarà el moment que menyspreareu qualsevol altre ritme i no parlareu sinó amb paraules vives? Llavors sereu escoltats amb entusiasme i les vostres paraules misterioses donaran fruits de vida veritable i desvetllareu entusiasme” (deia també Joan Maragall). Sant Ireneu ens donarà una aportació important per a captar el que és la glòria de Déu, la voluntat de Déu: "Gloria Dei vivens homo", la glòria de Déu és la vida de l’home, i la vida de l’home és la visió de Déu. Això està bé lluny de considerar a Déu com un ésser llunyà dels homes, com un rei que rep el tribut dels homes amb una espècie d’autocomplaença. La glòria de Déu és la nostra vida plena, humana i divina: cap al més enllà, vivint la nostra existència actual amb una “alegria de viure” que lluny de ser un vitalisme buit, hedonista, és una veritable passió per la vida en la qual ja tenim “el més enllà”, doncs “Déu està aquí”, “en present”: obrir els ulls a la vida és alegria, sentir-se a casa, lliures, sense lligar-se a res més que a l’amor que procedeix d’aquest Déu que ens estima… Això és la vida. Jesús estimava la vida amb sorpresa i entusiasme, sabia gaudir de tot l’humà, dintre del camí pasqual.
Llucià Pou Sabaté
Al llarg de la història hem vist concepcions de la vida contraposades: gaudir només de les coses del món, o menysprearles i cercar només les del cel. Joan Maragall al seu cant espiritual es referia a aquest món al que estimava, i li costava imaginar una cosa més gran: “Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l'ull nostre, / què més ens podeu dar en una altra vida?” I després d’anomenar tants dons rebuts: “els ulls, i el rostre, i el cos... i el cor... aquest cel blau damunt de les muntanyes, i el mar immens, i el sol que pertot brilla?” resava: “Deu-me en aquests sentits l'eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau... jo no l'entenc, Senyor, jo, que voldria / aturar a tants moments de cada dia / per fe'ls eterns a dintre del meu cor!... // Aquest món... amb tot lo que s’hi cria, / és ma pàtria, Senyor: i no podria / ésser també una pàtria celestial? // Home só i és humana ma mesura / per tot quant puga creure i esperar: / si ma fe i ma esperança aquí s'atura, / me’n fareu una culpa més enllà?” Humil segueix: “si heu fet les coses a mos ulls tan belles, / si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, / per què acluca’ls cercant un altre com? / Si per mi com aquest no n'hi haurà cap!” La seva fe li duia no només a pensar en un més enllà, sinó veure a Déu en la nostra realitat, per això acabava la seva pregària dient: “Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? / Tot lo que veig se vos assembla en mi... / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.” Després, potser dut per un escrúpol de que allò fos excés de “vitalisme”, va afegir l’estrofa final sobre la meravella del cel.
Hi ha qui pensa que el goig del món no és bo, hi ha una por a quedar-se amb l’humà: “pot començar a assaborir-se la felicitat eterna en aquesta vida temporal fins al punt de tornar-se innecessària la mateixa felicitat eterna?”, però si bé fa anys havia aquest tipus de dificultats culturals, ara podem entendre el que va voler dir el poeta: sense por a la vida, doncs aquest amor per la vida no està renyit amb el desig del més enllà. “És bé sentir-se feliç ja aquí, sense perdre la fe en el més enllà?” I responem clarament: si! El plaer no és pecat, i la vida no és només una “vall de llàgrimes” on és obligatori plorar; deia una dona: “és una vall de llàgrimes la vida, però, què bé es plora!”. La vida no és només mirar al més enllà, oblidant gaudir del regal que Déu ens ha fet. Si el món és un regal diví (tornant a la poesia citada), i Déu ens ha fet un jardí deliciós com regal, no seria una blasfèmia tancar els ulls i menysprear aquest regal? Com s’agreixen els regals? Obrint l’embolcall, i gaudint-los. Doncs per aquí va la poesia. Escoltem parlar molt que la vida moral és fer la voluntat de Déu en el compliment d’obligacions, quan el que Déu vol en aquest complir per amor és que siguem feliços: “la felicitat del cel és pels que saben ser feliços a la terra”, deia Sant Josepmaria Escrivà que parlava “d’estimar el món apassionadament”. He pogut visitar una exposició al Museu del Prado sobre el retrat en el Renaixement, quan l’expressió dels rostres es torna art, bellesa en si mateixa, sense necessitat de ser “un pretext” per a un motiu religiós. Aquí, el Renaixement és humanisme que connecta amb aspectes de l’antiga Roma, que reben una nova vitalitat en la cultura cristiana. Però en la història ha estat difícil trobar un equilibri, el maniqueisme ha fet que de vegades no s’accepti la bellesa i el goig en si mateixos. El cel serà també bellesa i encant, i no s’arriba a ell només a través d’obligacions i coses desagradables, paraules mortes que no mouen: “Quan arribarà el moment que menyspreareu qualsevol altre ritme i no parlareu sinó amb paraules vives? Llavors sereu escoltats amb entusiasme i les vostres paraules misterioses donaran fruits de vida veritable i desvetllareu entusiasme” (deia també Joan Maragall). Sant Ireneu ens donarà una aportació important per a captar el que és la glòria de Déu, la voluntat de Déu: "Gloria Dei vivens homo", la glòria de Déu és la vida de l’home, i la vida de l’home és la visió de Déu. Això està bé lluny de considerar a Déu com un ésser llunyà dels homes, com un rei que rep el tribut dels homes amb una espècie d’autocomplaença. La glòria de Déu és la nostra vida plena, humana i divina: cap al més enllà, vivint la nostra existència actual amb una “alegria de viure” que lluny de ser un vitalisme buit, hedonista, és una veritable passió per la vida en la qual ja tenim “el més enllà”, doncs “Déu està aquí”, “en present”: obrir els ulls a la vida és alegria, sentir-se a casa, lliures, sense lligar-se a res més que a l’amor que procedeix d’aquest Déu que ens estima… Això és la vida. Jesús estimava la vida amb sorpresa i entusiasme, sabia gaudir de tot l’humà, dintre del camí pasqual.
Llucià Pou Sabaté
dimecres, 10 de setembre del 2008
Història de la Mare de Déu de Bonaria
Història de la Mare de Déu de Bonaria
Explicada per Emm. i Rvdm. Sr. Cardenal
Lluís Martínez Sistach
(Diumenge, 7 de Setembre de 2008)
El passat mes de juliol, l’arquebisbe de Càller, Mons. Giuseppe Mani, amb motiu de la celebració del centenari de la proclamació de la que ells anomenen la Madonna di Bonaria, va tenir l’amabilitat d’invitar-me a assistir als actes celebrats a l’arxidiòcesi de Càller. També vaig tenir ocasió de visitar l’Alguer –on encara es parla català- i d’establir contacte amb les persones i les institucions que treballen per la conservació de la memòria històrica de la presència catalana en aquella illa.
Fou el 13 de setembre de 1907 quan el papa sant Pius X proclamà la Madonna di Bonaria com a patrona principal de Sardenya. Avui, 7 de setembre, Benet XVI visita Càller, en el seu tercer viatge apostòlic a Itàlia durant aquest any, i clourà les celebracions de l’esmentat centenari amb una missa a la plaça Pau VI, davant del santuari de Bonaria. Aquest santuari va rebre la visita del Papa Montini el 24 d’abril de 1970 i també fou visitat per Joan Pau II el 20 d’octubre de 1985.
Del santuari de Bonaria, situat al cim del turó del mateix nom, que domina sobre la ciutat de Càller, encara avui en tenen cura els religiosos de l’Orde de la Mercè, que fou fundat a Barcelona per sant Pere Nolasc l’any 1218. La seva història està molt vinculada a la història religiosa de Catalunya, i més concretament de Barcelona. El temple és el primer i principal exemple de l’arquitectura gòtico-catalana a Sardenya
Aquesta illa, dominada en aquella època per pisans i genovesos, passà sota el domini de la Corona catalanoaragonesa per decisió del papa Bonifaci VIII. El 1323 les tropes de Jaume II van desembarcar en un punt aleshores proper a Càller, conegut com el Turó del Bon Aire i van conquerir l’illa. Com a signe d’agraïment a Déu, van construir en aquell indret una església, que el rei donà a l’Orde de la Mercè. El beat frai Carlo Catalano, un noble de Càller que havia vingut a Barcelona per fer diverses gestions i que aquí ingressà a l’Orde Mercedari, fou el fundador del convent de la Mercè, tocant al temple. Ell va profetitzar que un fet prodigiós es produiria a la costa de la gran illa després de la seva mort.
Segons la tradició, aquesta profecia es va complir el 25 de març de 1370, quan una nau que venia d’Espanya fou sorpresa per una gran tempesta. Els mariners, en aquella circumstància, varen decidir tirar al mar tota la càrrega, entre la qual hi havia una caixa pesada. Tan bon punt la caixa fou llençada al mar, la tempesta es va aplacar. La caixa arribà al cap d’un temps a Càller, precisament sota el turó de Bonaria. Els frares mercedaris del convent, quan l’obriren, hi trobaren una bella imatge de la Mare de Déu, feta amb fusta de garrofer, que té en un braç l’infant Jesús i a l’altra mà un ciri encès. La devoció a la miraculosa imatge es va difondre ràpidament per tot Sardenya, especialment entre els mariners, que la van convertir en la seva advocada i protectora.
De Sardenya aquesta devoció passà a Sevilla, on es venera una imatge amb aquest títol al Palau de Sant Telm i també hi ha una altra imatge a l’església parroquial de Sant Bernat. I, arribada a Amèrica, es diu que aquesta advocació va donar nom a la capital d’Argentina, Buenos Aires.
Recordant l’afectuosa hospitalitat dels sards, faig meva la pregària que va escriure i va resar Joan Pau II durant la seva visita al santuari de Bonaria: “Protegiu, oh Maria, la gent d’aquesta illa, que recorre a vós plena de confiança en aquest santuari de Bonaria, demanant-vos que l’ajudeu en la lluita entre el bé i el mal que agita el nostre món actual”.
+ Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona
Acompanyo uns vídeos de la visita del Sant Pare al Santuari de la Mare de Déu de Bonaria.
Visita del Papa Benet XVI a Càller
Visita al Santuari de la Mare de Déu de Bonaria
Explicada per Emm. i Rvdm. Sr. Cardenal
Lluís Martínez Sistach
(Diumenge, 7 de Setembre de 2008)
El passat mes de juliol, l’arquebisbe de Càller, Mons. Giuseppe Mani, amb motiu de la celebració del centenari de la proclamació de la que ells anomenen la Madonna di Bonaria, va tenir l’amabilitat d’invitar-me a assistir als actes celebrats a l’arxidiòcesi de Càller. També vaig tenir ocasió de visitar l’Alguer –on encara es parla català- i d’establir contacte amb les persones i les institucions que treballen per la conservació de la memòria històrica de la presència catalana en aquella illa.
Fou el 13 de setembre de 1907 quan el papa sant Pius X proclamà la Madonna di Bonaria com a patrona principal de Sardenya. Avui, 7 de setembre, Benet XVI visita Càller, en el seu tercer viatge apostòlic a Itàlia durant aquest any, i clourà les celebracions de l’esmentat centenari amb una missa a la plaça Pau VI, davant del santuari de Bonaria. Aquest santuari va rebre la visita del Papa Montini el 24 d’abril de 1970 i també fou visitat per Joan Pau II el 20 d’octubre de 1985.
Del santuari de Bonaria, situat al cim del turó del mateix nom, que domina sobre la ciutat de Càller, encara avui en tenen cura els religiosos de l’Orde de la Mercè, que fou fundat a Barcelona per sant Pere Nolasc l’any 1218. La seva història està molt vinculada a la història religiosa de Catalunya, i més concretament de Barcelona. El temple és el primer i principal exemple de l’arquitectura gòtico-catalana a Sardenya
Aquesta illa, dominada en aquella època per pisans i genovesos, passà sota el domini de la Corona catalanoaragonesa per decisió del papa Bonifaci VIII. El 1323 les tropes de Jaume II van desembarcar en un punt aleshores proper a Càller, conegut com el Turó del Bon Aire i van conquerir l’illa. Com a signe d’agraïment a Déu, van construir en aquell indret una església, que el rei donà a l’Orde de la Mercè. El beat frai Carlo Catalano, un noble de Càller que havia vingut a Barcelona per fer diverses gestions i que aquí ingressà a l’Orde Mercedari, fou el fundador del convent de la Mercè, tocant al temple. Ell va profetitzar que un fet prodigiós es produiria a la costa de la gran illa després de la seva mort.
Segons la tradició, aquesta profecia es va complir el 25 de març de 1370, quan una nau que venia d’Espanya fou sorpresa per una gran tempesta. Els mariners, en aquella circumstància, varen decidir tirar al mar tota la càrrega, entre la qual hi havia una caixa pesada. Tan bon punt la caixa fou llençada al mar, la tempesta es va aplacar. La caixa arribà al cap d’un temps a Càller, precisament sota el turó de Bonaria. Els frares mercedaris del convent, quan l’obriren, hi trobaren una bella imatge de la Mare de Déu, feta amb fusta de garrofer, que té en un braç l’infant Jesús i a l’altra mà un ciri encès. La devoció a la miraculosa imatge es va difondre ràpidament per tot Sardenya, especialment entre els mariners, que la van convertir en la seva advocada i protectora.
De Sardenya aquesta devoció passà a Sevilla, on es venera una imatge amb aquest títol al Palau de Sant Telm i també hi ha una altra imatge a l’església parroquial de Sant Bernat. I, arribada a Amèrica, es diu que aquesta advocació va donar nom a la capital d’Argentina, Buenos Aires.
Recordant l’afectuosa hospitalitat dels sards, faig meva la pregària que va escriure i va resar Joan Pau II durant la seva visita al santuari de Bonaria: “Protegiu, oh Maria, la gent d’aquesta illa, que recorre a vós plena de confiança en aquest santuari de Bonaria, demanant-vos que l’ajudeu en la lluita entre el bé i el mal que agita el nostre món actual”.
+ Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona
Acompanyo uns vídeos de la visita del Sant Pare al Santuari de la Mare de Déu de Bonaria.
Visita del Papa Benet XVI a Càller
Visita al Santuari de la Mare de Déu de Bonaria
dimarts, 9 de setembre del 2008
Audiència del Sant Pare Benet XVI a Ingrid Betancourt
Una sèrie de notícies sobre Ingrid Betancourt, ex candidata a la presidència de Colòmbia, el seu segrest, la seva trobada amb ‘Maria’, la Verge, el desig i l’emoció per visitar el Sant Pare Benet XVI entre d’altres, ha estat per mi una agradable sorpresa i una gran satisfacció i, és per això que he inclòs uns quants vídeos d’aquest esdeveniment.
Ingrid Betancourt va explicar a Benet XVI la seva experiència espiritual durant el captiveri.
Després de ser rebuda per el Sant Pare, va concedir una entrevista, ‘Déu fa les coses bé...’
‘La Guadalupana’ en la vida d’Ingrid. La fe en Crist i la pietat mariana són les dues pilastres on recolza la seva vida després de gairebé 7 anys de segrest a Colòmbia.
Va descobrir la Verge Maria a la selva...
Ingrid Betancourt va explicar a Benet XVI la seva experiència espiritual durant el captiveri.
Després de ser rebuda per el Sant Pare, va concedir una entrevista, ‘Déu fa les coses bé...’
‘La Guadalupana’ en la vida d’Ingrid. La fe en Crist i la pietat mariana són les dues pilastres on recolza la seva vida després de gairebé 7 anys de segrest a Colòmbia.
Va descobrir la Verge Maria a la selva...
dijous, 31 de juliol del 2008
Resum de 'La Jornada Mundial de la Joventut'
He estat uns dies fora coincidint justament amb la celebració a Sydney de ‘La Jornada Mundial de la Joventut’.
Durant aquells dies, vaig comprar alguns diaris per assabentar-me i seguir aquest esdeveniment, ja que la informació que sortia a la televisió, era molt minsa.
Jo no sé si va ésser a posta, o no, però segons el meu parer, no hi van enviar periodistes com cal, o aquests es van dedicar a fer turisme – perquè per la informació que transmetien semblava la portaven escrita anticipadament abans de sortir de casa o cosa per l’estil-; per cert, les notícies que em va arribar –suposo a vosaltres també-, van ésser una minúcia, i molt centrada en uns fets passats, desgraciats, importants això sí - que també val a dir-, però representava que si no se’n parlava, ja no tenia objecte el viatge, i tot feia pensar volien reblar el clau només en el mateix.
Semblava que es volia canviar el motiu del viatge, ignorant doncs, l’objectiu previst, ‘La Jornada Mundial de la Joventut’.
Tanmateix, semblava que de vegades volem canviar el Parenostre i en comptes de demanar ‘que es faci la Vostra voluntat’, canviem la 'Vostra' per la ‘meva/nostra’ voluntat.
Uns dies abans, encara pensava que podria seguir el viatge del sant Pare, els seus discursos i els actes que acompanyarien aquest gran esdeveniment, i com que no va ésser així, em vaig tenir d’espavilar cercant altres mitjans per seguir la visita i estar mínimament informat.
Ens estem acostumant escoltar contínuament successos malgustosos, repulsius, de violència, desgràcies i novel·la rosa. Certament, estan passant molts contratemps, patim una infinitat de contrarietats, i les bones notícies cada cop escassegen més; és per això que esperava un altre comportament periodístic, i al mateix temps aprofitant aquest acte, transmetessin i deixessin impregnar l’ambient d’un alè més pur, com per exemple; l’oració del joves, la seva alegria i tantes i tantes coses més..., hi han moltes coses bones, gràcies a Déu, i paga la pena divulgar-les.
Finalment, i un cop acomplert la finalitat del viatge del sant Pare, ‘La Jornada Mundial de la Joventut’, ell mateix va voler reunir-se expressament amb les víctimes dels abusos comesos. Suposo que el seguit de periodistes que tenien d’informar, ja havien fet les maletes i ni se’n van assabentar o el que és pitjor, van fer els ulls grossos.
Si voleu fer un clic a les adreces següents, podreu seguir els últims esdeveniments de ‘La jornada Mundial de la Joventut’
No pretenc rivalitzar amb ningú, però sí aportar un granet de sorra.
Les millors imatges;
El desig de Benet XVI abans d’acomiadar-se.
Espanya acollirà la propera Jornada Mundial de la Joventut
Durant aquells dies, vaig comprar alguns diaris per assabentar-me i seguir aquest esdeveniment, ja que la informació que sortia a la televisió, era molt minsa.
Jo no sé si va ésser a posta, o no, però segons el meu parer, no hi van enviar periodistes com cal, o aquests es van dedicar a fer turisme – perquè per la informació que transmetien semblava la portaven escrita anticipadament abans de sortir de casa o cosa per l’estil-; per cert, les notícies que em va arribar –suposo a vosaltres també-, van ésser una minúcia, i molt centrada en uns fets passats, desgraciats, importants això sí - que també val a dir-, però representava que si no se’n parlava, ja no tenia objecte el viatge, i tot feia pensar volien reblar el clau només en el mateix.
Semblava que es volia canviar el motiu del viatge, ignorant doncs, l’objectiu previst, ‘La Jornada Mundial de la Joventut’.
Tanmateix, semblava que de vegades volem canviar el Parenostre i en comptes de demanar ‘que es faci la Vostra voluntat’, canviem la 'Vostra' per la ‘meva/nostra’ voluntat.
Uns dies abans, encara pensava que podria seguir el viatge del sant Pare, els seus discursos i els actes que acompanyarien aquest gran esdeveniment, i com que no va ésser així, em vaig tenir d’espavilar cercant altres mitjans per seguir la visita i estar mínimament informat.
Ens estem acostumant escoltar contínuament successos malgustosos, repulsius, de violència, desgràcies i novel·la rosa. Certament, estan passant molts contratemps, patim una infinitat de contrarietats, i les bones notícies cada cop escassegen més; és per això que esperava un altre comportament periodístic, i al mateix temps aprofitant aquest acte, transmetessin i deixessin impregnar l’ambient d’un alè més pur, com per exemple; l’oració del joves, la seva alegria i tantes i tantes coses més..., hi han moltes coses bones, gràcies a Déu, i paga la pena divulgar-les.
Finalment, i un cop acomplert la finalitat del viatge del sant Pare, ‘La Jornada Mundial de la Joventut’, ell mateix va voler reunir-se expressament amb les víctimes dels abusos comesos. Suposo que el seguit de periodistes que tenien d’informar, ja havien fet les maletes i ni se’n van assabentar o el que és pitjor, van fer els ulls grossos.
Si voleu fer un clic a les adreces següents, podreu seguir els últims esdeveniments de ‘La jornada Mundial de la Joventut’
No pretenc rivalitzar amb ningú, però sí aportar un granet de sorra.
Les millors imatges;
El desig de Benet XVI abans d’acomiadar-se.
Espanya acollirà la propera Jornada Mundial de la Joventut
dimarts, 15 de juliol del 2008
Avançada de la Jornada Mundial de la Joventut 2008
El Sant Pare ja és a Austràlia
Construcció d’una tenda gegant al bell mig de l’esplanada
La Jornada Mundial de la Joventut i el diàleg entre religions.
Els sacraments en la J.M.J.
L’ambient pels carrers
Construcció d’una tenda gegant al bell mig de l’esplanada
La Jornada Mundial de la Joventut i el diàleg entre religions.
Els sacraments en la J.M.J.
L’ambient pels carrers
diumenge, 13 de juliol del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)