La Balma de la Mel
La balma es troba a 525 m d’altura, al costat esquerra del Sot del Matxo,
al nord del torrent del Sot de l’Infern i sota una cinglera. Les abelles
salvatges hi emmagatzemen la mel; en algunes bones temporades, fins i tot es
pot veure com regalima per les roques, encara ahir quan la vam visitar hi havia
un bon eixam d’abelles que entraven i sortien d’un rusc sobre l’entrada de la
balma.
Deu el seu nom a la mel que la gent de Mura recollia d'un eixam
que sol haver-hi. Segons Miquel Ballbé les abelles salvatges hi emmagatzemen la
mel, i diu que en algunes bones temporades fins i tot es pot veure com regalima
per les roques.
Es tracta d'un abalmament de 5 metres de profunditat, enclavat de
ple en el característic estrat de sorrenques vermelles que geològicament
caracteritza el progressiu ambient continental de l'antic delta a la zona, i
que té una de les seves millors representacions en el Sot de l'Infern, nom que
deriva del to rogenc dels conglomerats i també dels nombrosos corrents d'aire
calent, resultat del reflux tèrmic que genera l'enclotament.
S’hi pot arribar fins ben a prop per bon camí, però els últims 60-70 m
s’han de fer seguint la intuïció de cadascun pel dret, no hi ha cap corriol que
hi porti, nosaltres vam tenir de pujar per on vam creure més convenient, uns
per aquí, altres per allà, agafats al romaní i altres plantes per superar la
curta però forta pendent.
Tot i que hi han molts llocs per apropar-s’hi, nosaltres vam sortir del
Puig de la Balma direcció al Collet Roig, baixada al torrent del Sot de
l’Infern i seguint la pista fins la cruïlla. Per la tornada vam continuar la
pista i abans d’arribar al Còdol Llarg, vam trencar a la dreta per pujar per la
pista que segueix en paral·lel el Torrent del Còdol Llarg fins el Coll de la
Creueta, el Castellot i la Font del Puig
Acompanyo un bonic conte que l’Anna Valldaura explica en el seu llibre
Tradicions Religioses de Catalunya, publicat per l’Editorial Millà l’any 1.948.
És Aquest:
Conten que un dia les abelles pujaren al cel per parlar amb nostre Senyor.
Un cop davant d’Ell li digueren:
Pare i Criador nostre: els homes són molt dolents per a nosaltres, car ens fan malbé els bucs i ens prenen el fruit del nostre treball.
...Què voleu per a remei del mal que us fan els homes?
Més força en el fibló per a poder-nos venjar¡
Mala cosa això de la venjança¡ Déu no la vol pas¡ Mireu que això d’ésser venjatives no us escaurà gaire.
Res, volem venjar-nos de la cobdícia humana. I si ens ho concediu, Senyor, farem cera en tanta abundància que de dia i nit podran resplendir com una glòria tots els altars de les vostres esglésies.
El Senyor respongué a les queixoses abelles: Aneu-vos-en altra vegada a la terra, que ja us he fet mercè de la gràcia que demanàveu.... Només que jo també castigaré vostre esperit de venjança, sentiu?.
Joioses les abelles pel seu triomf i ben lluny d’imaginar quin fóra el càstig, volaren cap als seus camps, reprenent la seva feina amb més alè que mai per tal de recollir força cera.
No transcorregué gaire temps sense que es presentés ocasió de provar la força de la seva picada, i restaren ben contentes del mal que feien en l’home; però no havien paït l’alegria, quan veieren que anaven morint totes les abelles que havien fet ús del fibló. I era que el Senyor les havia condemnat a deixar el fibló a la ferida que feien, i en perdre el fibló també perdien la vida. Havien fet un mal guany, que mai més no es trauran de damunt.
Pare i Criador nostre: els homes són molt dolents per a nosaltres, car ens fan malbé els bucs i ens prenen el fruit del nostre treball.
...Què voleu per a remei del mal que us fan els homes?
Més força en el fibló per a poder-nos venjar¡
Mala cosa això de la venjança¡ Déu no la vol pas¡ Mireu que això d’ésser venjatives no us escaurà gaire.
Res, volem venjar-nos de la cobdícia humana. I si ens ho concediu, Senyor, farem cera en tanta abundància que de dia i nit podran resplendir com una glòria tots els altars de les vostres esglésies.
El Senyor respongué a les queixoses abelles: Aneu-vos-en altra vegada a la terra, que ja us he fet mercè de la gràcia que demanàveu.... Només que jo també castigaré vostre esperit de venjança, sentiu?.
Joioses les abelles pel seu triomf i ben lluny d’imaginar quin fóra el càstig, volaren cap als seus camps, reprenent la seva feina amb més alè que mai per tal de recollir força cera.
No transcorregué gaire temps sense que es presentés ocasió de provar la força de la seva picada, i restaren ben contentes del mal que feien en l’home; però no havien paït l’alegria, quan veieren que anaven morint totes les abelles que havien fet ús del fibló. I era que el Senyor les havia condemnat a deixar el fibló a la ferida que feien, i en perdre el fibló també perdien la vida. Havien fet un mal guany, que mai més no es trauran de damunt.
Ja antigament i també encara ara, alguns pagesos d’aquesta contrada s’han
dedicat a l’apicultura. Les plantes aromàtiques que neixen en aquest indret i
l’existència de grans extensions de bosc han fet possible que en la majoria de
les cases de pagès hi hagués escampats un bon nombre de ruscs o arnes, en els
quals els corresponents eixams tenien cura d’emmagatzemar la seva mel. De totes
maneres, la feina no es fa sola; els eixams necessiten les corresponents
atencions, cosa que porta el seu treball a l’apicultor, i per aquesta raó no
podem pas dir que “tot són flors i violes”.
Publicat el
24 Desembre de 2008 per Joan Escoda i Prats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada