Aquesta
setmana vaig sortir d’excursió amb l’excusa de buscar catxés.
Com
que aquests acostumen estar situats en llocs
d’interès especial (cultural, artístic, històric, paisatgístic), a més de fer
l’excursió aprens moltes coses interessants. De vegades els trobes i d’altres
no, però el que m’importa és conèixer nous paratges tot fent esport.
Em
vaig desplaçar en cotxe per fer l’aproximació i un cop feta la feina em vaig
traslladar al següent. Així doncs, en el decurs del matí vaig seguir 3
llocs diferents: Castellar del Vallés, Les Arenes (els voltants de l’ermita de
la Mare de Déu de les Arenes, i finalment l’entrada de la Vall d’Horta a prop
de sant Llorenç Savall.
A
continuació faig un relat de cada indret i acompanyo algunes fotos.
Castellar
del Vallès (antigament, Sant Esteve de Castellar) és una ciutat situada al nord de la comarca del Vallès Occidental. Emplaçada a 7
km de Sabadell, 11 km de Terrassa i 10
Km de Matadepera. Limita amb els municipis de Sant Llorenç Savall, Matadepera,
Terrassa, Sabadell i Sentmenat.
El
terme de Castellar del Vallès té una extensió de 44,9 km². L'àrea forestal i
agrícola ocupa un 83% del total de la superfície municipal, mentre que el 30%
de l'extensió del municipi forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt
i l'Obac. El riu Ripoll travessa el terme de nord a sud. La ubicació originària
del nucli urbà és al peu de la muntanya del Puig de la Creu, i s'ha anat
estenent sobre la plana agrícola del Pla de la Bruguera. Tot i que l'alçada
oficial és de 331 metres sobre el nivell del mar, el nucli es situa entre els
300 m i els 372 m.
A
nivell econòmic, el desenvolupament econòmic i industrial de Castellar del
Vallès ha estat molt relacionat al sector del tèxtil, i en especial a empreses
de la família Tolrà, que han deixat gran patrimoni al poble. En l'actualitat,
però, la principal activitat econòmica prové del sector serveis, el comerç i de
la funció pública.
L’Església
Sant Esteve que molts anomenem: la Catedral del Vallés( aquí hi havia amagat un
catxé)
Els
orígens de l'actual seu parroquial els hem de remuntar a les acaballes del
segle XVIII, quan els castellarencs van demanar que la seu parroquial del
municipi fos traslladada de la riba dreta a la riba esquerra del riu Ripoll, ja
que aquí era on es trobava el nucli urbà. La primera edificació era d'estil
barroc i datava del 1771-1773. I es va construir sobre d'un altre edifici
religiós, la capella de Sant Iscle i Santa Victòria. D'aquesta capella se'n té
poc coneixement, però està documentada ja al 1636.
El
patró de la ciutat és Sant Esteve, tot i que Sant Josep té una presència força
important a la vila: anualment se celebra una fira en el seu honor durant la diada
de Sant Josep.
El segon catxé estava situat al castell de Castellar, conegut també amb el nom
de castell de Clasquerí o dels Clasquerí, aquest està situat a la riba dreta
del Ripoll en un turó envoltat arreu per barrancades que el fan de difícil
accés.
El primer document que es coneix que parla del castell data de l’any 1010,
tot i que hi ha alguna referència anterior (912) al ‘castrum kastellare’, que
no se sap ben bé si és el castell o la unitat territorial que ha donat lloc a
Castellar.
El castell ha passat pel domini de la família dels Montcada, fins que fou
primer cedit a Pere de Clasquerí (1310), i finalment comprat per Guerau de
Clasquerí. L’actual propietari és descendent de la família Clasquerí, i els
Meca i els Sentmenat, que s’hi emparentaren als segles XVI-XVII i XVII-XIX.
El castell té planta trapezoïdal, dues torres i un pati central, amb un pou i
les escales per accedir al primer pis. Dues ales afegides i una torre a l’angle
el tanquen. L’edifici té planta baixa i dos pisos. L’aspecte actual del castell
és el resultat de les reformes fetes per Guerau de Clasquerí el 1335. I també
per les que es van fer a finals del segle XIX i inicis del XX.
Han quedat poques restes del seu origen alt medieval, entre les que es troben
l’arc d’entrada de mig punt. Dins el conjunt es troba la capella de Santa
Bàrbara, d’una sola nau i estil gòtic, amb absis de planta de mig decàgon i
elevat a l’exterior amb merlets petits i esglaonats. Té pintures del barceloní
Pere Serafí (1548).
Les
Arenes, una volta circular; Cova de l’aigua, barraques de vinya i fonts
La Cova
de l’Aigua
Aquesta
cova està formada per una galeria de dotze metres que avança seguint una rasa
artificial que talla el sediment que reomplia una balma, o sigui, està excavada
per l'home.
Està situada uns 500 metres a l'E del conegut Revolt Fondo de la carretera de
Castellar a Sant Llorenç Savall.
Per
fer aquest itinerari vaig deixar el cotxe a l'aparcament de l'Ermita de Mare de
Déu de les Arenes.
Seguidament baixar a la llera de la Riera Seca i la remuntem uns 250 metres
(aigües amunt). Després, es deixa la llera de la Riera Seca per a sortir per un
corriol que puja cap a la dreta.
Creuem la carretera. Després de creuar la carretera, agafem el senderó que puja
carena amunt. Un cop a la carena, passarem al costat de dos cables que provenen
de Les Arenes, una
instal·lació feta un nyap que qualsevol dia en sentirem a parlar . A partir
d'aquí hem de seguir el fil de la carena en direcció NE fins a trobar la
barraca de la Carme Vinaixa. Dins la barraca hi havia el plànol per anar a la
Cova de l'Aigua. El plànol ha estat posat aquí pel llorençà Jordi Guillemot,
espeleòleg de capçalera del Parc Natural i autor de la web www.caudelguille.net
L’itinerari
que proposa és circular i a més de les barraques de vinya Carme Vinaixa i Jaume
Guillamot, restaurades pel ‘Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre
Excursionista de Castellar’, també passa
per diverses fonts: la Falguera,
Avellaners, del Carner, del Barceló i les Basses i Horts de Can Barceló. A
partir d’aquí, s’agafa una pista que et porta just a peu de carretera i al
costat del camí que hem fet de pujada.
La
traça que envio podreu veure les anades i vingudes per investigar el terreny i
aconseguir finalment trobar la Cova de l’Aigua objectiu on hi havia amagat el
catxé.
De
tornada i just al costat de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes hi havia
un altre catxé.
Després
de saludar la Mare de Déu, des de fora, naturalment, l’ermita acostuma estar
tancada, vaig agafar el cotxe per dirigir-me a l’últim objectiu a l’entrada de
la Vall d’Horta:
La Torrota
de la Roca (o Torre del Moro)
Aquest és un dels catxés d’una sèrie i pel què conten s’anirà ampliant a mesura
que es vagin restaurant diferents cabanes de vinya de pedra seca que han estat
reconstruïdes per la “colla barraquil” de Sant Llorenç Savall.
Aquesta
cabana on hi ha amagat el catxé es troba
al costat de la Torrota de la Roca, una antiga fortificació de l’edat mitjana
de la que actualment només en queda una paret. Molt a prop d’aquestes ruïnes s’hi
trobem també els vestigis d’una torre de senyals.
De la cabana estant es poden contemplar unes bones vistes de la Vall d’Horta
amb el rerefons de les muntanyes del Montcau i la Mola des d’una altre
perspectiva, nova per a mi. Hom pot fer un esforç i imaginar aquestes valls
quan al segle XVIII eren cultivades de vinya fins als racons més costeruts de
la muntanya. Avui en dia encara es poden observar arreu les feixes i les
cabanes construïdes amb la pedra seca.