Excursió fent ‘geocaching’

Aquesta setmana vaig sortir d’excursió amb l’excusa de buscar catxés.

Com que aquests acostumen estar situats en  llocs d’interès especial (cultural, artístic, històric, paisatgístic), a més de fer l’excursió aprens moltes coses interessants. De vegades els trobes i d’altres no, però el que  m’importa és conèixer nous paratges tot fent esport.

Em vaig desplaçar en cotxe per fer l’aproximació i un cop feta la feina em vaig traslladar al següent. Així doncs, en el decurs del matí vaig seguir 3 llocs diferents: Castellar del Vallés, Les Arenes (els voltants de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes, i finalment l’entrada de la Vall d’Horta a prop de sant Llorenç Savall.

A continuació faig un relat de cada indret i acompanyo algunes fotos. 

Castellar del Vallès (antigament, Sant Esteve de Castellar) és una ciutat situada al nord de la comarca del Vallès Occidental. Emplaçada a 7 km de Sabadell,  11 km de Terrassa i 10 Km de Matadepera. Limita amb els municipis de Sant Llorenç Savall, Matadepera, Terrassa, Sabadell i Sentmenat.

El terme de Castellar del Vallès té una extensió de 44,9 km². L'àrea forestal i agrícola ocupa un 83% del total de la superfície municipal, mentre que el 30% de l'extensió del municipi forma part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El riu Ripoll travessa el terme de nord a sud. La ubicació originària del nucli urbà és al peu de la muntanya del Puig de la Creu, i s'ha anat estenent sobre la plana agrícola del Pla de la Bruguera. Tot i que l'alçada oficial és de 331 metres sobre el nivell del mar, el nucli es situa entre els 300 m i els 372 m.

A nivell econòmic, el desenvolupament econòmic i industrial de Castellar del Vallès ha estat molt relacionat al sector del tèxtil, i en especial a empreses de la família Tolrà, que han deixat gran patrimoni al poble. En l'actualitat, però, la principal activitat econòmica prové del sector serveis, el comerç i de la funció pública.

L’Església Sant Esteve que molts anomenem: la Catedral del Vallés( aquí hi havia amagat un catxé)

Els orígens de l'actual seu parroquial els hem de remuntar a les acaballes del segle XVIII, quan els castellarencs van demanar que la seu parroquial del municipi fos traslladada de la riba dreta a la riba esquerra del riu Ripoll, ja que aquí era on es trobava el nucli urbà. La primera edificació era d'estil barroc i datava del 1771-1773. I es va construir sobre d'un altre edifici religiós, la capella de Sant Iscle i Santa Victòria. D'aquesta capella se'n té poc coneixement, però està documentada ja al 1636.

El patró de la ciutat és Sant Esteve, tot i que Sant Josep té una presència força important a la vila: anualment se celebra una fira en el seu honor durant la diada de Sant Josep.

El segon catxé estava situat al castell de Castellar, conegut també amb el nom de castell de Clasquerí o dels Clasquerí, aquest està situat a la riba dreta del Ripoll en un turó envoltat arreu per barrancades que el fan de difícil accés.

El primer document que es coneix que parla del castell data de l’any 1010, tot i que hi ha alguna referència anterior (912) al ‘castrum kastellare’, que no se sap ben bé si és el castell o la unitat territorial que ha donat lloc a Castellar.

El castell ha passat pel domini de la família dels Montcada, fins que fou primer cedit a Pere de Clasquerí (1310), i finalment comprat per Guerau de Clasquerí. L’actual propietari és descendent de la família Clasquerí, i els Meca i els Sentmenat, que s’hi emparentaren als segles XVI-XVII i XVII-XIX.

El castell té planta trapezoïdal, dues torres i un pati central, amb un pou i les escales per accedir al primer pis. Dues ales afegides i una torre a l’angle el tanquen. L’edifici té planta baixa i dos pisos. L’aspecte actual del castell és el resultat de les reformes fetes per Guerau de Clasquerí el 1335. I també per les que es van fer a finals del segle XIX i inicis del XX.

Han quedat poques restes del seu origen alt medieval, entre les que es troben l’arc d’entrada de mig punt. Dins el conjunt es troba la capella de Santa Bàrbara, d’una sola nau i estil gòtic, amb absis de planta de mig decàgon i elevat a l’exterior amb merlets petits i esglaonats. Té pintures del barceloní Pere Serafí (1548).

Les Arenes, una volta circular; Cova de l’aigua, barraques de vinya i fonts

La Cova de l’Aigua

Aquesta cova està formada per una galeria de dotze metres que avança seguint una rasa artificial que talla el sediment que reomplia una balma, o sigui, està excavada per l'home.

Està situada uns 500 metres a l'E del conegut Revolt Fondo de la carretera de Castellar a Sant Llorenç Savall.

Per fer aquest itinerari vaig deixar el cotxe a l'aparcament de l'Ermita de Mare de Déu de les Arenes.

Seguidament baixar a la llera de la Riera Seca i la remuntem uns 250 metres (aigües amunt). Després, es deixa la llera de la Riera Seca per a sortir per un corriol que puja cap a la dreta.
Creuem la carretera. Després de creuar la carretera, agafem el senderó que puja carena amunt. Un cop a la carena, passarem al costat de dos cables que provenen de Les Arenes, una instal·lació feta un nyap que qualsevol dia en sentirem a parlar . A partir d'aquí hem de seguir el fil de la carena en direcció NE fins a trobar la barraca de la Carme Vinaixa. Dins la barraca hi havia el plànol per anar a la Cova de l'Aigua. El plànol ha estat posat aquí pel llorençà Jordi Guillemot, espeleòleg de capçalera del Parc Natural i autor de la web www.caudelguille.net

L’itinerari que proposa és circular i a més de les barraques de vinya Carme Vinaixa i Jaume Guillamot, restaurades pel ‘Grup de Recerca de la Pedra Seca del Centre Excursionista de Castellar’,  també passa per diverses  fonts: la Falguera, Avellaners, del Carner, del Barceló i les Basses i Horts de Can Barceló. A partir d’aquí, s’agafa una pista que et porta just a peu de carretera i al costat del camí que hem fet de pujada.

La traça que envio podreu veure les anades i vingudes per investigar el terreny i aconseguir finalment trobar la Cova de l’Aigua objectiu on hi havia amagat el catxé.

De tornada i just al costat de l’ermita de la Mare de Déu de les Arenes hi havia un altre catxé.

Després de saludar la Mare de Déu, des de fora, naturalment, l’ermita acostuma estar tancada, vaig agafar el cotxe per dirigir-me a l’últim objectiu a l’entrada de la Vall d’Horta:

La Torrota de la Roca (o Torre del Moro)

Aquest és un dels catxés d’una sèrie i pel què conten s’anirà ampliant a mesura que es vagin restaurant diferents cabanes de vinya de pedra seca que han estat reconstruïdes per la “colla barraquil” de Sant Llorenç Savall.

Aquesta cabana on hi ha amagat el catxé  es troba al costat de la Torrota de la Roca, una antiga fortificació de l’edat mitjana de la que actualment només en queda una paret. Molt a prop d’aquestes ruïnes s’hi trobem també els vestigis d’una torre de senyals.

De la cabana estant es poden contemplar unes bones vistes de la Vall d’Horta amb el rerefons de les muntanyes del Montcau i la Mola des d’una altre perspectiva, nova per a mi. Hom pot fer un esforç i imaginar aquestes valls quan al segle XVIII eren cultivades de vinya fins als racons més costeruts de la muntanya. Avui en dia encara es poden observar arreu les feixes i les cabanes construïdes amb la pedra seca.