El passat 30
de març el Dr. Llucià Pou em va enviar un interessant article que li havien publicat
a ‘Catalunya Cristiana’ i que avui reprodueixo perquè val la pena fer-ne ressò.
Punt de
vista
Les pasteres
plenes d’africans que intenten arribar a les costes d’Europa per trobar una
vida nova són el signe d’una decadència en humanitat, de la nostra manca de
capacitat per trobar solucions solidàries. Penso que és un altre aspecte
d’aquesta crisi d’Occident, on l’egoisme ofega la solidaritat. Vivim molts
moments d’ajuda als altres amb el Dia de les Missions, la tasca de Càritas, el
Banc d’Aliments i altres institucions similars... però, Europa sembla tancada
als veïns del sud.
La
hipocresia d’Europa quan fa els ulls grossos davant dels que moren ofegats en
el seu intent d’arribar a les nostres costes, plenes de radars que capten
perfectament aquestes embarcacions, és patètica. L’Àfrica ha estat un camp de
saqueig durant segles, en una colonització horrible, de vegades infernal, que
ha quedat immortalitzada en l’obra de Joseph Conrad ‘El cor de les tenebres’
(que va ser guió de la pel·lícula ‘Apocalypse now’). La pel·lícula de Spielberg
sobre el comerç d’esclavitud, ‘Amistat’, també reflecteix aquest horror de
segles, amb milions de persones desposseïdes de la seva cultura, països
desposseïts dels seus recursos materials i humans, governs instrumentalitzats,
pobles corromputs amb la nostra febre perniciosa de consum. Aquesta Europa ara
es vol tancar al seu castell on tothom és feliç mentre a fora hi ha gana i
desesperació.
Al conte
d’Edgar Allan Poe La màscara de la mort roja se simbolitza la futilitat de
l’intent del príncep de tancar-se a palau i fer festes fins que passi la pesta.
En una festa de disfresses, tothom s’adona de la presència d’un convidat
sinistre que porta una capa tètrica, i que al final descobreixen que porta la
màscara de la mort. És la pesta que ha entrat a palau. Aleshores tots queden
contaminats i, els que pensaven que vivien aïllats, agafen la malaltia mortal.
Se’ls fica a casa. La mort hi acaba entrant igualment. L’egoisme i l’aïllament
no és la solució. El que salva és la solidaritat. I hi ha un deure històric:
Europa és rica gràcies, en bona mesura, a tot el que se’n va endur d’Àfrica.
És una
vergonya deixar morir de gana als seus països o ofegades a la mar les persones
que tenim al costat. L’única solució per viure dignament és convidar els pobres
a la nostra taula. Ens molesta veure’ls demanar almoina i vendre a les places.
Europa està tancada. Mentrestant, l’Àfrica i l’Amèrica Llatina, i moltes
persones d’Àsia, esperen aquesta ajuda, que també ens ajuda a nosaltres a
créixer en humanitat. Allargar la mà als necessitats ens fa bé. A més, nosaltres
podríem ser ells, i els hem de tractar com ens agradaria que ens tractessin a
nosaltres si estiguéssim a la seva pell.
Llucià Pou Sabaté
Sacerdot i professor de Teologia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada