Defensar la veritat

La veritat està avui atacada per les mitges veritats, i la llibertat per un afany d´ igualtat que amaga l'enveja i una agressivitat latent sota formes educades, i per això els nens estan tan violents. Així per exemple, es culpa a les religions de promoure aquesta violència, quan han estat els règims ateus els causants dels majors holocausts. (També s'ha fet violència en nom de Déu, però no és religió aquesta sinó un pecat contra ella, prendre el nom de Déu en va). Les ments poden ser enverinades per la cultura dominant, que imposa amb por les seves idees, i a molts els costa desentonar de "el que és moda" per la por a cremar-se. Aquesta tendència a la demagògia ja va ser tractada en la "Apologia" de Sòcrates, composta per Plató entre 393 i 389 a. C., que ens transmet la defensa del savi després de ser acusat de corrompre als joves i menysprear als déus, enfront del jurat de la ciutat d'Atenes que l'acusa de investigar on no ha de fer-ho. I diu així: "No sé, atenesos, la sensació que heu experimentat per les paraules dels meus acusadors. Certament, sota el seu efecte, fins i tot jo mateix he estat a punt de no reconèixer-me; tan persuasivament parlaven. No obstant això, per així dir-lo, no han dit gens veritable". Als seus setanta anys, per què tenia tants acusadors el savi, fins i tot algun comediògraf? Ell així ho exposa al jurat: "Els quals, servint-se de l'enveja i la tergiversació, tractaven de persuadir-vos i els quals, convençuts ells mateixos, intentaven convèncer a uns altres" i és difícil defensar-se perquè és una mica anònim, "és necessari que jo em defensi sense mitjans, com si combatés ombres". Apareix aquí la necessitat de defensar la veritat, com cosa divina: "que vagi això per on al déu li sigui grat, he d'obeir a la llei i fer la meva defensa".
Quan s'ataca la llibertat, molts s'acomoden, però no tots: ell escomet la defensa de l'acusació més greu que se li imputa, el corrompre als joves ensenyant-los a pensar en contra del sistema, i amb la seva lògica demostra l'absurd que gent mal educada i que busca els seus interessos intenti castigar a qui procura educar en la veritat, ajudant a pensar. Sòcrates afirma en la seva humilitat, que és estar en la veritat, que no hi ha hagut major bé per a Atenes que la seva preocupació pels seus companys ciutadans; que si ell hagués fet mal a tants joves que han estat al seu costat, aquests o les seves famílies s'haurien queixat, i no només una minoria. Es defineix per a una societat conformista com un tàvec que pica al gran cavall mandrós, que necessita ser despertat: "diuen que un tal Sòcrates és malvat i corromp als joves? (es dirigeix a l'acusador): Melet, has mostrat suficientment que mai t'has interessat pels joves i has descobert de manera clar la teva despreocupació, això és, que no t'has cuidat de res d'això pel que tu em portes aquí?". Com avui, que certs polítics poc educats volen ensenyar educació, la ideologia duu a la mentida i a la sospita sobre el just? "I és això el que em va a condemnar, si em condemna, no Melet ni Ánit sinó la calúmnia i l'enveja de molts. És el que ja ha condemnat a molts altres homes bons i els seguirà condemnant. No cal esperar que s´aturi en mi". No vol agradar i que li deixin en pau a costa de renunciar al seu afany de debò, i per això no es doblega: si "em deixèssiu lliure amb aquesta condició, jo us diria: «Jo, atenesos, us aprecio i us vull, però vaig a obeir al déu més que a vosaltres i, mentre encoratgi i sigui capaç, és segur que no deixaré de filosofar, d'exhortar-vos". Doncs, això ho mana el déu, sapigueu-lo bé, i jo creo que encara no us ha sorgit un bé més gran en la ciutat que el meu servei al déu" (en realitat, el "dimoni bo" o "eudaimon" que tots duem dintre és la pròpia consciència). La història es fa així, amb aquests apòstols de la veritat: “No surt de les riqueses la virtut per als homes, sinó de la virtut, les riqueses i tots els altres béns, tant els privats com els públics. Sapigueu bé que si em condemneu a mort, sent jo com dic que sóc, no em perjudicareu a mi més que a vosaltres mateixos? Crec que és un mal molt més gran fer el que aquest fa ara: intentar condemnar a mort a un home injustament? Doncs bé, he estat condemnat per falta no certament de paraules, sinó de gosadia i desvergonya, i per no voler dir-vos el que us hauria estat més agradable d´escoltar: lamentar-me, plorar o fer i dir moltes altres coses- indignes de mi, com dic, i que vosaltres teniu costum d'escoltar a uns altres", encara que intueix que hi haurà una raó de bé: "Potser era necessari que això fora així i creo que està adequadament". De fet, les mentides acaben caient, i aquests valents indiquen el camí del respecte perquè hagi una societat justa: "Doncs, si penseu que matant a la gent aneu a impedir que s'us retregui que no viviu rectament, no penseu bé. Aquest mitjà d'evitar-lo ni és molt eficaç, ni és honrat. El més honrat i el més senzill no és reprimir els altres, sinó preparar-se per a ser tan bo com sigui possible". Aquest "adéu" del gran geni roman com una icona de dignitat i defensa de la veritat encara a costa de patir la injustícia.
Llucià Pou i Sabaté