dijous, 20 de novembre del 2008

La paciència, ciència de la pau

Hi ha moments en la vida que sembla que a un se li acaba la paciència, ja no és capaç de seguir aguantant, i explota. I amb la gota que fa vessar el got i s’acaben les forces per a seguir amb un matrimoni, o qualsevol altre compromís, o els pares perden ja la confiança en els seus fills, i es fan servir expressions com “això és irreparable”, “s’ha trencat alguna cosa per a sempre”, “ja res serà com abans”. I ve la solitud, sensació d’abandó, incertesa, desànim: davant situacions en els camps de la política, de la societat, del món laboral…, un pot sentir que s’esfondra allò pel que ha lluitat molt de temps, que es trenca tot de cop, s’ensorra en un moment. És la fragilitat humana, la impaciència que vol seguir els criteris del món. Com en són de diferents de les benaurances que promulga Jesús, l’eficiència i el plaer passatger a costa de la mentida, l’anhel desmesurat d’èxit... Confiar en Déu en totes les circumstàncies, fins i tot en l’adversitat, costa, però val la pena... La paciència és un arbre d’arrel molt amarga però de fruits molt dolços (Fénelon). Així, la paciència és el fruit madur de la fortalesa, la pau-ciència, ciència de la pau. Com per als militars on els altres vegin dificultats sabrem intuir oportunitats, fins i tot créixer-nos davant elles.
Davant els defectes d’una persona, no cal perdre la calma dient “ja està bé, no puc més!” doncs què anem a fer amb aquesta persona, matar-la? No, cal estimar-la tal com és, superant aquell defecte com un escull i sabent que cada persona té qualitats ocultes, que només amb el temps apareixen. Conten d’una óssa que va donar a llum un petit cadell horriblement lleig. “Ganes em vénen d’escanyar-lo!”, va dir l’óssa a una òliba: -“Guarda’t de fer-lo!” -va contestar aquesta. “Jo he vist a altres ósses passar pel mateix: ves i llepa dolçament al teu fill i el veuràs bell i t’honorarà”. Així ho va fer l’óssa: en va tenir cura; i el cadell, a poc a poc, va tornar-se molt maco, per això li va agrair el consell a la òliba: “-Si no haguessis moderat la meva impaciència hagués rebutjat el fill que ara constitueix el plaer de la meva vida”. De vegades sembla que algú no dóna per a més, que “no está el horno para bollos”, i la paciència dóna sensibilitat per a veure més enllà del present, i afrontar les contrarietats conservant la calma i l'equilibri interior, assolint comprendre millor la naturalesa de les circumstàncies. És “la ciència de la pau”, que genera harmonia al seu voltant.
Em van contar a l’Alcàsser de Segòvia que a una institutriu li va caure l’Infant reial que cuidava, un nen petit, per la balconada, a molts metres per sobre dels jardins. Ella, desesperada, es va llençar pel precipici i es va matar. L’Infant havia quedat penjat d’uns sortints, i el van rescatar de seguida. La institutriu s’havia “precipitat” en els dos sentits de la paraula (impaciència i llançar-se al precipici). En el cervell el pensament no és mai objectiu sinó lligat a les emocions, sempre influenciat per sentiments i passions. De vegades ens fixem en alguna cosa sense visió de conjunt, absolutitzem un aspecte, oblidant-ne d’altres. Per exemple: quan un professional de la mentida, ens ve amb una història i ens la creiem, al sentir empatia amb els problemes que ens conten. Però quan ha acabat i potser hem donat diners a aquest “necessitat”, i se’n va, apareix la distància davant el problema, de manera menys emotiva, més cerebral, i ens sembla que hi ha alguna cosa que no quadra i tenim la sensació d’haver estat enganyats. Esperar, tenir distància davant els problemes, ajuda a pensar millor. "El món és redimit per la paciència de Déu i destruït per la impaciència dels homes", deia Benet XVI a l’homilia del començament de Pontificat: davant un poble rebel, "els deixebles, haguessin desitjat immediatament manar caure foc del cel per a consumir-los. Jesús els atura i reprèn. La impaciència dels homes no sol comprendre la paciència de Déu”.
Llucià Pou Sabaté