Anecdotari del Raval

Al seu dia, vaig visitar –diguem-li ‘Adelita’-, el seu domicili es trobava en un rònec edifici prop del Paral•lel.

Havia pertangut a una nissaga molt coneguda dins la societat benestant barcelonina.

Té alguns familiars que encara segueixen la tradició dels seus avantpassats, i comercialitzen una marca molt coneguda que anuncia els seus productes per televisió.

Durant la visita em va explicar que de jove es va enamorar d’un empresari del món de l’espectacle, i es van casar contravenint el parer de tota família.

Aquest fet provocà un gran daltabaix, seguit d’un disgust considerable.

Primerament, i a fi de bé, van intentar convèncer-la, però no hi va res a fer.

Finalment, a mal so, van optar per desheretar-la, i la van foragitar de casa.

Recordo el quadre que em va ensenyar, el contemplava amb enyorança. Era una invitació personal de S.M. el Rei Alfons XIII a la seva boda, l’havia emmarcat i el tenia penjat en un lloc ben visible.

Era vídua, feia uns quants anys havia perdut el seu marit. Tenia una filla que feia temps que no veia, i el pis en el que vivia era antic, molt petit i bastant tronat.

Passava moltes penúries econòmiques i xacres pròpies de la vellesa, motiu pel qual ens havia sol•licitat ajut a l’Acció Social de Montalegre.

Aquell dia, no tenia gran cosa per dur-se a la boca, em va ensenyar la cuina i després va obrir la nevera, dues pomes i unes fulles d’espinacs que li havia donat una verdulaire veïna, era tot el que tenia per passar el dia.

I per demà? Déu proveirà, contestà...

Per suposat el nom me l’he inventat, per evitar sospites.