dilluns, 15 de març del 2010

Anecdotari del Raval



Un exemple d’hospitalitat

Un dia d’aquests, em van donar una fitxa per visitar una família marroquina composta per Khadija la dona, el seu marit Mohammad i 4 fills.

El pis era en un lloc cèntric, que sembla de fora el que no és per dins. Havien arranjat la façana i l’entrada fins el primer replà, just el que es podia veure al obrir la porta, la resta era tot molt tronat.

Khadija i el seu marit Mohammad vivien al 4t pis, que afegint l’entresol i el principal corresponia a la sisena planta, i clar, sense ascensor hom acaba esbufegant.

Només començar pujar escales, vaig sentir un inusual aldarull, eren tot just quarts d’una del migdia i aquella hora acostuma haver-hi tranquil•litat, procuro no posar-hi els peus en el barri passades les sis de la tarda, doncs la situació acostuma ser bastant diferent.

A mesura que anava pujant, la gresca es feia més perceptible, i em preguntava; vindrà la cridòria del pis on vaig a fer la visita?

Arribat a la planta vaig poder constatar que no havia triat el millor dia. La porta era oberta i les criatures jugaven pel replà de l’escala.

Vaig treure el cap per preguntar, i efectivament era allà. Immediatament vaig disculpar-me per la intromissió i els vaig anunciar en mig de la cridòria que passaria un altre dia.

Tan sí com no, em van fer entrar, em van explicar que feien una celebració. El pis era petit, però estava ple a vessar. A la cuina que en prou feines feia 2 m hi havia 4 dones, i totes parlaven alhora...

Al menjador assegut en una mena de tron improvisat hi havia un avi d’uns 90 anys, que pobret semblava més de l’altre món que d’aquest.

Portava una americana -vés a saber d’on l’havien tret- que n’hi sobrava per tot arreu, l’havien guarnit amb una garlanda molt vistosa de coloraines al voltant del coll, i al cap portava una mena de barret, penso, deuria ser típic de la seva terra.

Al seu entorn, parents i amics, els d’aquí i arribats de França, i d’Itàlia.

Em van explicar que celebraven el retorn de l’avi a casa. Havia patit un greu accident en cotxe mentre conduïa un fill seu. Havia estat ingressat més d’un any molt greu en un hospital, i aquell dia celebraven la seva tornada a casa.

M’hi vaig acostar per donar-li l’enhorabona pel seu restabliment.

Tinc de fer un incís, Montalegre és conegut i molt apreciat per la tasca que porta a terme en el barri de Raval, i jo clar, aquell dia era ‘el senyor de Montalegre’.

Em volien fer seure al costat de l’avi, jo m’esforçava per explicar-los que la meva visita no tenia res a veure amb la celebració.

Khadija i el seu marit es van entossudir que al menys em quedés una estona, cosa que vaig acceptar, però amb la condició de triar el lloc per seure. Un raconet més o menys camuflat per no cridar gaire l’atenció i poder fer l’entrevista, motiu de la meva visita.

Mentrestant, començaven a sortir de la cuina platerades de be rostit. Tot seguit, em van posar un plat de plàstic sobre les cames. Jo prou que deia; no, no, no acostumo prendre res fora de casa.

Algú va treure una plata de dàtils, poques vegades n’havia vist de tan grossos.

Aquesta és la meva, vaig pensar interiorment, en vaig agafar un, i el vaig retenir entre els dits fins acabar l’entrevista.

Finalment, abans d’acomiadar-me, me’l vaig posar a la boca tot assaborint-lo, mentre els agraïa haver pogut compartir una estona el goig de la festa.

No sé fins a quin punt vaig dur a terme l’objectiu de la visita, però me’n vaig emportar un exemple de solidaritat i hospitalitat d’una gent senzilla, de cultura i mitjans tan diferents, agraint-los haver pogut compartir una estona de la seva alegria.