Un xicot, que feia ostentació de ser un ateu convençut, assegurava que després de pensar-ho molt, havia arribat a la conclusió que Déu no existeix. Naturalment, vaig intentar convèncer-lo del seu error argumentant que si bé havia decidit que Déu no existeix, el seu no és autèntic coneixement. Perquè l'objecte propi del coneixement és l'ésser, l'ens, l'existent, el que existeix; només podem conèixer el que existeix. El que no existeix no podem conèixer-lo. En canvi Déu sí coneix el que no existeix, per això pot crear; nosaltres no podem crear, perquè no podem conèixer el que no existeix.
És patètic quan un ateu manifesta un autèntic odi a Déu, a qui diu que no coneix; perquè si no es pot estimar a qui no es coneix; llavors com pot odiar a qui no coneix? Penso que té algun coneixement, encara que no ho vulgui reconèixer.
És patètic quan un ateu manifesta un autèntic odi a Déu, a qui diu que no coneix; perquè si no es pot estimar a qui no es coneix; llavors com pot odiar a qui no coneix? Penso que té algun coneixement, encara que no ho vulgui reconèixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada