Ja amb el nou Papa Francisco, i en
aquest nou aniversari de l'elecció de Benet XVI, ens ve al cap la seva recent
renúncia, declarada en el consistori del dia de la Mare de Déu de Lourdes, que
havia estat ja anunciada per ell en alguns escrits , i al portar-lo a la
pràctica, ho ha fet tant pel bé de l'Església com per ajudar els seus
successors. Ja estava previst en el dret, però ara també és un fet, que ha
posat de manifest la seva humilitat. Així com els bisbes tenen una missió i
després una dimissió, així també el bisbe de Roma pot renunciar a la missió per
falta del vigor necessari.
.
Cal vigor per donar aquest pas. Ho
tenia meditat. Joan Pau II seria l'últim a aguantar fins al final. També és
heroica la decisió de renunciar quan en consciència veu que és millor per a
l'Església. Així ho ha fet. És el primer a fer-ho, en aquest sentit. Els altres
bisbes, també vicaris de Crist, ho feien. El bisbe de Roma, amb la missió de
succeir a Pedro, també pot fer-ho. Han canviat els temps, ara es viu més, i el
món requereix una participació més activa en la manera de viure el papat, d'aquí
que requereixi vigor el seu exercici. De fet, veiem que sembla que està pitjor
de salut aquests dies.
La fina intel·ligència de Benet XVI,
la seva elegància sense artifici en l'estil, la humilitat basada en l'estudi,
han commocionat el món en aquest acte d'obediència a la seva consciència, allà
dins del cor on l'ànima toca a Déu, sense dependre de ningú. Déu l’hi ho ha fet
veure. Tota la resta, per molt que es parli, intrigues i polítiques
eclesiàstiques ... és secundari davant d'això: no se sent "amb el vigor
físic i d'esperit necessaris" per continuar amb la seva tasca. Ell vol ser
amb la seva vida "col·laborador de la veritat", de la Veritat que és
Crist. El "humil treballador de la vinya del Senyor" que va acollir
el ministeri petrí, es retira amb la mateixa senzillesa amb què va acceptar.
Assenyala a Jesús, té la saviesa de saber-se com el que està de pas.
No es pot analitzar tot el que ha
fet aquest Papa en poques línies, però m'agrada destacar que és una persona que
sap escoltar. Que en una Europa en crisi, ha deixat de banda la sospita de
l'Església sobre els quals no creuen, per establir un diàleg fecund.
La renúncia al que és vida personal
és també resposta a aquella invitació de "segueix-me" que Jesús va
fer als apòstols i segueix fent-nos a nosaltres. Així ho va dir l'altre dia:
«En els moments decisius de la vida, però, ben mirat, en tot moment, estem
davant d'una cruïlla: volem seguir al jo, o a Déu? ¿L'interès individual, o el
veritable bé, el que és realment bé?» És difícil no trobar ressons de la seva
decisió, presa «pel bé de l'Església», en aquestes paraules.
Llucià Pou Sabaté
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada