L'avortament m'ha destrossat la vida

Testimoni d’una dona que demanava l’escoltés la comissió formada per experts en el tema de l’avortament;
El vaig llegir a ‘vozvictimas.org’ i va sortir publicat a ‘Novedades Fluvium’

Em dic B., tinc 31 anys i el dia 18 d'agost va fer un any de la defunció del meu fill, el meu avortament provocat a la ‘Clínica El Bosque’ de Madrid. No sé per on començar perquè la meva història és llarga i dolorosa, i he trigat temps a ser capaç de poder-la explicar. Tot va passar a l'agost de 2007, quan feia poc temps que coneixia a la meva parella, i me’n vaig anar a viure amb ell. La meva parella tenia dues nenes, les cuidava ell perquè tenia la seva custòdia i jo el veia com el millor pare del món. Ell em va dir, que s’havia fet una vasectomia i jo encara que prenia la píndola, aquest mes vaig tenir algun oblit i em vaig quedar embarassada. Jo era puntual com un rellotge, i quan estava de tres setmanes vaig començar a sentir nàusees, tenia molta son i notava que em passava alguna cosa rara, però no ho vaig atribuir a un embaràs. Jo venia d'una situació familiar catastròfica i no tenia gairebé mitjans econòmics ni tampoc estava molt estable psicològicament… Doncs bé, quan ja tenia dotze dies de retard, vaig decidir fer-me el test, i al cap de pocs segons, van sortir les dues ratlles que indicaven el positiu, jo en aquell moment em vaig omplir d'alegria i felicitat. Estava sola a casa perquè la meva mare encara no havia plegat de la feina i la meva parella estava amb les seves filles de vacances. Això va ser un dia 12 d'agost. La meva mare va arribar al cap d’una estona i jo, amb tota la meva alegria vaig anar a contar-li que estava embarassada i li vaig ensenyar el test pensant que la seva reacció seria ben diferent. Déu meu… a quina mal hora vaig fer això, i no m’ho vaig callar, vaig demanar ajuda a alguna associació… Arran d'això va començar el meu pitjor malson, el meu calvari i la meva condemna per a tota la vida per l'assassinat del meu propi fill. Només ensenyar-li el test a la meva mare, em va dir que no el podia tenir, que com anava a tenir un fill sense parella estable? com el mantindria? que no seria una bona mare, què pensarien els veïns? com s’ho prendria el meu germà etc. etc. La meva alegria va passar a una tristor profunda, el nerviosisme i la desesperació em va envair per moments. Quan va arribar el meu germà, també l'hi ho va dir la meva mare, i la seva reacció va ser agressiva cap a mi, per l'irresponsable que havia estat i em volien donar entendre -amb coaccions- perquè avortés. De fet, em van deixar de parlar i em van amenaçar treure’m de casa si tenia el bebè, altrament, jo pensava en el pare com l’única solució. Pensava que ell estaria amb mi i que no em deixaria.
El vaig trucar al mòbil, però el tenia apagat, després de diversos intents, vaig aconseguir parlar-hi. Quina va ser la meva sorpresa! em va dir; TENS D'AVORTAR. SÓC A BENIDORM, PERÒ TORNARÉ AVUI MATEIX, HO PAGO TOT, I JA ESTÀ. ARA MATEIX DEMANARÉ CITA A LA CLÍNICA I PARLARÉ AMB LA TEVA FAMÍLIA PERQUÈ NO ET DEIXIN SORTIR DE CASA TEVA FINS QUE ANEM A LA CLÍNICA. Jo vaig començar a plorar desesperada, volia al meu fill, el sentia ja dintre de meu, per una vegada a la meva vida no em sentia sola i no volia avortar de cap manera. Em van obligar, coaccionada, no em van donar temps d'escapar, de reaccionar. Estava com atònita davant la situació que per a ells era un conjunt de cèl•lules sense vida i l'operació seria com arrencar un queixal. Doncs bé, feta un manat de nervis, sense força per plorar, ni ser capaç de dir paraula, va arribar el dia d'anar a la clínica, i em van dur obligada. Era un dissabte, a les vuit del matí. Ell va aparcar el cotxe sota la meva casa i va trucar el contestador, jo li vaig demanar per favor a la meva mare que no ho volia, que no m'obliguessin, que podria tirar endavant ni que fos sola. La meva mare em va agafar la bossa i em va “dir Vesteix-te que tenim pressa!” Així va anar, a les nou estava en aquest horrible xalet que l’utilitzen com clínica privada de nom “El Bosque”, on a la recepció hi havia una senyora sud-americana que em va prendre les dades personals, i em va preguntar “Tens por, no?”. Jo només volia sortir corrent d’allà però no podia, estava paralitzada, coaccionada, els meus botxins els tenia al meu al voltant… Volia protegir al meu fill, però ningú no em podia ajudar. Vaig pujar unes escales cap a unes sales on primer fan l'ecografia i després el test psicològic. Per uns moments "vaig pensar que m'anaven a ajudar" Recordo aquells sofàs vermells i també la cara de totes les noies que allí estaven assegudes, esperant; estàvem espantades i avergonyides i semblava com si entre nosaltres volguéssim fugir però no podíem. Vaig vomitar tres vegades abans d'entrar a l'eco. Els metges passejaven prenent cafè i parlant de les seves coses, sense parar-se a pensar com ens sentíem les noies que estàvem esperant. Al cap de poca estona, un metge alt i prim, em va cridar perquè entrés a la sala de l'eco, i em va dir: “Tranquil•la que estàs de molt poc, això encara no té vida”. I em va fer l'eco, que jo no vaig poder veure perquè el monitor estava girat. Jo dins meu, encara sentia al meu fill, sentia com li bategava el cor i només estava de sis setmanes. El pobre crec que pensava i deia: “Mamà, mamà, què passa? Estan veient si estic bé? Jo l’estava enganyant dient-li: “Fill, jo et trauré d'aquí”. Això que no senten i que no és un ésser viu és tot mentida. El metge em va enganyar. Després de l'eco em va fer signar el consentiment i aquí em vaig desmaiar. Ell em va copejar la cara lleugerament i em va dir: “Apa dona, després te’n vas de vacances”. I vaig signar, però no era jo. Tot seguit vaig tornar a la sala dels sofàs vermells i vaig tornar a veure aquelles pobres noies demanant ajuda a crits. Una senyora rossa alta amb bata i embarassada, era la psicòloga que em va fer passar poc després. Aquesta senyora em vaig assabentar després, que és sòcia de la clínica, i per això, fa el que fa. Doncs bé, aquesta dona era la meva última oportunitat d'ajuda. Jo la hi estava demanant a crits i ella ho sabia, però no em va fer ni cas. Es va limitar a emplenar el test i em va dir que no em preocupés, que era un simple tràmit, ella els emplenava sempre i va tenir el cinisme de dir-me: “TU SÍ QUE EL VOLS TENIR, VERITAT?” Llavors, vaig pensar que m'anava a ajudar, i al dir-li que si, que jo el volia tenir, ni es va immutar. Es va limitar a dir-me que un cop feta la feina, em trobaria millor i que si un dia em sentia malament l’avisés. Va anotar el seu mòbil en una recepta perquè així em passés consulta després de cobrar l'avortament. Pagar en metàl•lic, aquesta era la condició. Quan vaig sortir de l’entrevista, em trobava encara més enfonsada, seguidament, em van cridar per a ingressar, però abans varem haver de passar pel pagament, 470 euros. Això és el que val matar a un bebè. Calia pagar-lo en bitllets només en efectiu i sense factura. Després, ja sola una infermera estrangera em va fer passar a una sala on hi havia dos llits. Notava la humitat i feia fred, era un lloc lúgubre, s'olorava a mort a cada racó de la clínica. Va venir un altre noia estrangera, em va fer despullar i posar-me una bata verda i un capell, em va posar sèrum i com que no em trobava la vena em va tenir de punxar unes vint vegades, em va deixar el braç baldat. Jo li vaig dir que me’n volia anar i em va dir que ja estava pagat i que no aniria a cap lloc. Al cap de poca estona em van dir que passés al quiròfan. No m'havien fet ni un anàlisi, ni una radiografia, ni un electrocardiograma, no obstant això, em van posar anestèsia general i tinc un paper signat per ells dient que m'havien fet totes aquestes proves. En el quiròfan em van preguntar el meu grup sanguini i jo els vaig dir que era 0 negatiu, llavors es van fiar de mi i em van dir que havien de posar-me una injecció, però abans tenien de pagar-la els meus familiars. Jo vaig entrar a la sala, i de nou em tremolaven les cames, em vaig desmaiar, però de seguida em van agafar, em van pujar al poltre i em van lligar amb corretges les cames i les mans. "Et sentiràs millor" L'anestesista, que venia sense bata, em va dir que pensés en alguna cosa bonica i em va punxar per a dormir-me, només recordo la cara d'una infermera jove que estava gairebé pitjor que jo. Deuria ser la primera vegada, només recordo el metge acariciant-me la cuixa i dient-me: “Amb lo maca que ets, ja veuràs què bé et sentiràs després”. Després de reüll, vaig veure l'aspiradora, però no recordo més, em vaig adormir. Quan vaig despertar, plorant, em sentia buida. No sentia al meu fill. Ja no el sentia, l’havien mort, a pesar de les meves súpliques i peticions. Em van dur a una habitació compartida amb altra noia que també l'acabaven de portar caminant pel seu propi peu. Al cap de poca estona, em van treure un drap enorme de la vagina xopat de sang, jo no sentia, ni patia. Només volia sortir d'allà, anar-me’n, allunyar-me… Em sentia bruta i una mala persona. Vaig sortir al cap de dues hores, amb un paper a les mans amb les instruccions del què no s'ha de fer després d'avortar. La meva parella em va abandonar i la meva família va començar a tractar-me bé just després de l'avortament. Gairebé tot el temps me’l passava estirada al llit tancada a la meva habitació, com absent, sense voler saber res de ningú només pensant en el meu fill ja mort. Vaig perdre quinze quilos, vaig començar beure, no hi ha dia que no plori la mort del meu fill… Tinc relacions per tenir, no puc veure embarassades, crec que tothom sap el que vaig fer, i veu en mi una assassina. Prenc antidepressius, i segueixo atenció psicològica a 'AVA', si no fos per això..., em van entrar ganes de suïcidar-me, perquè la meva la vida va acabar el dia que vaig matar el meu fill. L'avortament em va destrossar la vida.