Valorar a cada persona

Conta una història de dos amics mariners que viatjaven en un vaixell de càrrega per tot el món, i un dia arriben a una illa perduda en el Pacífic, desembarquen i es creuen amb una dona que està agenollada en un petit riu rentant roba. Un dels dos s’enamora al veure-la i comença a parlar-li i preguntar-li sobre la seva vida i els seus costums. Com té intenció de casar-se amb ella, va a parlar amb el seu pare, que és el cap de la tribu. L’amic li diu que si s’ha tornat boig, però l’acompanya… El cap de la tribu escolta la seva proposta i li diu que en aquest llogaret el costum era pagar un dot per la dona amb que un es vol casar. Li explica que té diverses filles, i que el valor del dot varia segons les bondats de cadascuna d’elles, per les més belles i més joves s’havia de pagar 9 vaques, les que no eren no tan maques i joves, però que eren excel•lents cuidant els nens, costaven 8 vaques, i així disminuïa el valor del dot al tenir menys virtuts. El pretendent li explica que havia triat la que va veure rentant roba en un rierol, i el cap li diu que aquesta dona, per no ser tan agraciada, li podria costar 3 vaques. “Està bé” va respondre l’home, “em quedo amb la dona que he triat i pagaré per ella nou vaques”.
El pare de la noia li diu: “Vostè no entén. La dona que ha triat costa tres vaques, les meves altres filles, més joves, costen més”. “Entenc molt bé”, va respondre novament l’home: “em quedo amb la dona que escullo i pagaré per ella nou vaques”. El pare, pensant que sempre apareix un boig, va acceptar i immediatament van començar els preparatius per a les noces. L’amic va ser testimoni de les noces i al matí següent va partir en el vaixell, deixant en aquesta illa al seu amic de tota la vida.
Temps després, l’itinerari d’un viatge el va dur al mateix port on anys enrere s’havia acomiadat del seu amic. Estava ansiós per saber d’ell, per veure’l, abraçar-lo, conversar i saber de la seva vida. Així és que, quan el vaixell va amarrar, va saltar al moll i va començar a caminar apurat cap al poble. “On estaria el seu amic? Seguiria a l’illa? S’hauria acostumat a aquesta vida o tal vegada s’hauria anat en un altre vaixell?” De camí al poble, es va creuar amb un grup de gent que venia caminant per la platja, en un espectacle magnífic. Entre tots, duien enlaire i asseguda en una cadira a una dona bellíssima. Tots cantaven belles cançons i obsequiaven flors a la dona i aquesta els retribuïa amb pètals i guirnaldes. El mariner es va quedar quiet, parat en el camí fins que el seguici es va perdre de la seva vista. Després, va reprendre la seva senda a la recerca del seu amic. Al poc temps, el va trobar. Es van saludar i abraçar com ho fan dos bons amics que no es veuen durant molt temps. El mariner no parava de preguntar: -“I com et va anar? Et vas acostumar a viure aquí? T’agrada aquesta vida? No vols tornar?” Finalment s’anima a preguntar-li: -“I com està la teva esposa?” A l’escoltar aquesta pregunta, el seu amic li va respondre: -“Molt bé, esplèndida. És més, crec que l’has vista amb un grup de gent a la platja, que festejava el seu aniversari”. El mariner, a l'escoltar això i recordant a la dona insulsa que anys enrere van trobar rentant roba, va preguntar: -“Llavors, et vas separar? No és la mateixa dona que jo vaig conèixer, no és cert?”. -“Sí” va dir el seu amic, “és la mateixa dona que vaig conèixer rentant roba fa anys”. “-Però si és molt més bella, femenina i encantadora! Com pot ser?”, va preguntar el mariner. “-Molt senzill” va respondre: “em van demanar de dot 3 vaques per ella, i ella creia que valia 3 vaques. Però jo vaig pagar per ella 9 vaques, la vaig tractar i l’he considerat sempre com una dona de 9 vaques. L’he estimat com una dona de 9 vaques. I ella s’ha transformat en una dona de 9 vaques”.
Quan algú ens valora i ens estimula, amb sinceritat i amor, obrem canvis insospitats... Aquella persona que semblava podia donar 5, ara dóna 20 perquè ha crescut en la seva confiança. Donar confiança a la gent és el millor per a tots, doncs responem millor a la confiança que a les imposicions i al control. Si ens encarreguen coses quan encara no sabem bé com fer-les, aprenem. El lema “la confiança està basada en el control” és molt pobre: si tractes a un com un delinqüent, pot ser que es converteixi en delinqüent, si el tractes com un sant es tornarà sant més fàcilment. Una persona dóna més quan se la valora com el que és, obra mestra de Déu; es precisa una transformació del cor, i per a això el millor camí és la contemplació: veure com Crist pensa en ella, com l’estima. Aquesta és la millor autoestima, saber que Déu fa les coses molt bé, ens ha fet en vistes al seu fill, i “les obres de Déu són perfectes”. Estimar a cadascun com és significa també això: estimar als altres com aquest projecte que és obra de l’amor diví.
Llucià Pou i Sabaté