divendres, 3 d’octubre del 2008

Llibertat i destí

Irvin D. Yalom ens parla d'una crisi de Breuer, metge que es reconeix buit en la seva vida. Coneix que se li’n va la vida i vol sentir-se per fi ell mateix, en "llibertat". Decideix tallar amb tot el que constituïa la seva vida familiar i professional de relatiu èxit: s'acomiada de la seva dona Mathilde, a qui se li estripa el cor i li diu que si passa aquella porta i els deixa a ella i als seus fills, que si no respecta el matrimoni mai més tornarà a acceptar-lo: “Què és una elecció, si et negues a respectar-la?”; ell es defensa: “jo hauria d'haver estat ‘jo’ abans que hagués un ‘nosaltres’. Vaig fer una elecció abans d'estar format per a poder prendre decisions i triar”. Ella insisteix: “això és un engany, un parany que et tendeixes a tu mateix, una manera de lliurar-te de tota responsabilitat per les teves pròpies eleccions. En les nostres noces, quan vam dir sí… vam dir no a altres opcions… no comprens que no pots contreure un compromís amb mi i després, de sobte, dir: ‘no, em retracto; després de tot, no estic segur’? Això és immoral. Pervers… Vols tenir la possibilitat de triar i, al mateix temps, mantenir totes les eleccions possibles. Em vas demanar et lliurés la meva llibertat, la poca que tenia, almenys la meva llibertat per a triar marit, però tu vols tenir la teva llibertat a la teva disposició”. Ella li diu que sense respecte a la paraula donada tot és mentida, ja que a l'any següent pot renegar de les decisions que prengui ara, pel mateix motiu. Ell està cec i se’n va, li diu que després de tants anys duent una existència buida, vol beure un glop de vida: “prendré una petita fracció de la meva vida per a mi… només tinc una vida… aquesta és la meva oportunitat de construir-me de nou sobre les cendres de la meva vella vida!”
Després del comiat traumàtic, deixa Viena i els seus amics, que queden apesarats per la seva decisió, deixa el seu treball i pacients… El primer que fa és tornar a visitar a una antiga secretària amb qui estava molt unit, Eva, però davant la seva sorpresa s'havia ja casat. Després visita a Bertha, antiga pacient, que també havia dit que ell seria el seu únic home; va a la clínica i la veu parlant amb el metge que li va rellevar en el tractament, i assisteix com espectador a la dependència afectiva que ella té amb el seu metge, amb la mateixa familiaritat i intimitat que Breuer pensava que només tenia amb ell.
Desenganyat de les persones que havia mitificat, viatja ara rumb a Itàlia, enfonsat… pensant en Eva… “havia confiat per complet en ella. Sempre havia tingut la certesa que Eva estaria al seu costat quan ell la necessités”… sonen buides les teories que li deia Nietzsche: “per a enfortir-se, primer ha d'enfonsar-se en el no-res absolut i aprendre a enfrontar-se a la seva solitud total… aprengui a ser malvat”. Veu que la llibertat absoluta és de per si mateixa una utopia, ja que sempre ens trobarem encadenats a alguna cosa, siguin els altres, siguem nosaltres mateixos, les nostres metes, els nostres sentiments. Passeja pel nord d'Itàlia i tampoc això l’omple, veu molta gent jove i alegre i ell se sent com un vell, quan en realitat només està en la dècada dels 40. Tot això el fa comprendre, finalment, que no és aquesta classe de vida la que desitja. “Hem de viure com si fóssim lliures. Encara que no podem escapar al destí, hem de donar-nos de cap contra ell: hem de posar en joc la nostra voluntat. Estimar el nostra destí”… però ja és massa tard...
Desesperat, Breuer desperta embolicat en suor freda: de fet, només havia sofert una experiència hipnòtica: abans de deixar tot en la vida real va voler hipnotitzar-se, per a analitzar les conseqüències. Va a veure a la seva dona, Mathilde, i li diu: “he estat absent molt temps. I ara he tornat… he decidit casar-me amb tu…” Ella li diu que el veu estrany, tan jovial, que a més ja eren casats des de feia molts anys, però ell insisteix: “decideixo fer-ho avui, Mathilde. I tots els dies.” L'aprecia ara perquè ha tingut l'experiència del que seria perdre-la. Abans se sentia lligat, però amb la separació virtual s'ha espantat, ara estima el seu destí… El pensament no és mai objectiu, està influït per les emocions, la memòria queda transformada pels sentiments, mitificant unes coses i tornant altres esgarrifoses. Per això: cal saber soportar les tempestes sense precipitar-se, perquè després torna a sortir el sol, cal tenir paciència perquè de vegades no es pensa ni es veuen les coses bé, com el pal dintre de l'aigua es veu tort. És millor trobar el camí per a experimentar una decisió irreversible sense fer-la irreversible, ja que al treure el pal de l'aigua és recte. S'accepta la vida que es va triar, se n’adona que la Tria és la correcta, com el nostre personatge: “sí, he triat la meva vida. I he triat bé’… durant aquests dos últims anys m'ha donat molta por envellir… em defensava, però a cegues. Atacava a la meva dona, en lloc d'atacar el veritable enemic i, finalment, desesperat, vaig buscar refugi en braços d'algú que no podia ajudar-me… el secret per a viure bé consisteix, en primer lloc, desitjar el que és necessari i, després, a estimar el que es desitja…” però “quina diferència, quina diferència meravellosa, poder triar-lo".
Llucià Pou Sabaté