dimecres, 8 d’octubre de 2008

Carlota Ruiz de Dulanto

Avui mentre navegava per un dels ‘blogs’ interessants que acostumo visitar, “Pensar por libre”, per les notícies que publica i la qualitat que aporta –us el recomano-, he quedat bocabadat amb aquest impressionant testimoni.
No us el perdeu! No és veritat que aquest món està ple d’herois i de sants?
És una mica llarg, però val la pena.

Calor de llar

Gràcies a Déu cada dia vaig tenint més col•laboradors en el blog. Avui Llucià Pont, m’envia aquest escrit.

La persona necessita viure en família, tenir una llar, un niu al que tornar quan surt al carrer, on hi hagi calor i protecció… Conta una història d’una parella de cigonyes que va fer un niu a la part alta d’un campanar, els agradava anar lluny a caçar ratolins i serps i gripaus, passejar i volar sense parar. Van tenir pollets, i van organitzar les coses amb draps i fulles perquè estiguessin a gust, però quan tornaven els notaven freds, faltava calor. Al final, van haver d’optar per fer un sacrifici: es van arrencar algunes plomes de les ales, i amb això van fer un lloc acollidor en el qual els pollets estaven a gust. Ja no podien anar tan lluny en els seus vols, se sentien menys lliures i condicionats perquè amb menys plomes no aguantaven tant temps fora. Però sentien gratificació al tornar i trobar-se en el niu els seus pollets contents, havien creat calor de llar. Així la família condiciona moltes llibertats que abans podien permetre’s, però l’amor que neix és el millor, donar la vida, encara que hi hagi una limitació de les activitats res és millor que aquesta esclavitud de l’amor, és la màxima realització personal. Calor de llar, fet a costa de temps i de renúncies, de retallar altres coses que eren més urgents, però menys importants. El primer és aquest amor, que si no es troba on s’hauria de trobar es busca, inevitablement, en altre lloc. I aquí comencen els problemes: si un fill no troba a casa, el que hauria de trobar, ho buscarà en un altre lloc, potser serà gregari d’un grup en el qual trobarà la seva identitat per a sortir de l’aïllament.
El calor de llar, com tota escalfor, necessita una font que l’alimenti, i sempre és una cosa personal, regalar temps i afecte, i no comoditats. El calor de llar s’aconsegueix quan els pares s’adonen que més que a donar coses és donar-se a si mateix, i que participin els fills amb encàrrecs i responsabilitats encara que només sigui baixant les escombraries per les nits (deia José Manuel Tarrio).
Calor de llar, que cal mantenir amb art, per a estar “a gust”. Amb totes les lletres. “A gusto” s’escriu amb l'A d’alegria, G de generositat, U d’utilitat, S de satisfacció, T de tolerància i O d’ordre. Així s’amida la “temperatura” i la calor no se’ns escapa per les escletxes de crits i discussions. En primer lloc, d’aquest clima de lliurament als altres, sorgeix el goig, l’alegria que esquitxa als altres, que s’expressa en la mirada, porta del món interior. És un jardí on creix la planta de la generositat, quan el marit arriba cansat no es refugia en el telediari sinó que va a rebre les novetats de la dona i cadascun dels fills. On tots col•laboren i se senten útils, i per això satisfets. I hi ha tolerància, perquè se sap que hi ha coses importants i altres que no ho són, i se saben distingir unes d’unes altres, i cedir en allò que és opinable i intranscendent i allí ningú pretén tenir sempre l’última paraula en qualsevol assumpte. I ordre, també material encara que sense que sigui una mania per a ocultar el desordre interior. Aquesta és la vocació de niu, que no és hotel on descansar, però tampoc presó on desenvolupar un sentiment possessiu i xantatges emotius: és el lloc on s’està el just per a néixer, per a créixer, i per a aprendre a volar: per a perdre-li por a l’altura, i llançar-se finalment al cel. Per aquest motiu la mare és també niu. La dona nia als fills, al marit, i a tots a quants ella acull amb el seu amor, que no és ablanir-los amb manyagues i comoditats. El niu és aquesta rara forma de tendresa que cria fortalesa, de suavitat que produeix caràcter, de protecció que incita al valor: al valor de volar! I saber que sempre es pot tornar…
Llucià Pou Sabaté

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Una reforma innecesària

El passat 21 de setembre ‘La Vanguardia’ va publicar un article de Josep-Ignasi Sarayana que deia així;

La innecessària reforma de la llei de l'avortament, que ara es vol impulsar, per protegir, segons diuen, les gestants i els metges, enlloc parla dels drets del *narciturus, el qual, *podria néixer* i potser no neixi, no ha merescut cap proclama, i està totalment indefens.
El dia 11 d'abril de 1985, el Tribunal Constitucional declarava que els drets de la dona no podien tenir "primacia absoluta sobre la vida del *nasciturus, atès que aquesta prevalença suposa la desaparició, en tot cas, d'un bé no solament constitucionalment protegit, sinó que encarna un valor central de l'ordenament constitucional"
La gestació, en efecte, ha generat un tercer, que és existencialment distint de la mare, si bé allotjat en el seu si. La societat està, per això, obligada a protegir-lo.
A més, entre els drets de la dona ( que són molts) no es pot comptar, en cap cas, el dret a avortar. I això és així, perquè l'avortament, o sigui l‘aniquilació directa del *nasciturus, segueix sent un delicte, encara que en determinats casos estigui despenalitzat.
Hi ha temes, com aquesta anunciada i pretesa reforma legal, que no responen a les veritables preocupacions ciutadanes, sinó a interessos de 'minories qualificades', obstinades en croades que són d'admirar, per la constància i els esforços desplegats.
Mentrestant, la *majoria va a la seva, sense advertir que també li afecten tals campanyes i que l’incumbeixen molt. Doncs hi ha assumptes que esquitxen a tots, encara que creguem, per error, que són coses dels altres. Un d'ells, vital per a la supervivència d'un poble, és la protecció del que va a néixer.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Declaració sobre l’embrió

Manifest que va presentar el Dr. ‘Carlos Fernández del Castillo Sánchez’, director del Centre Mexicà de Ginecologia i Obstetrícia SC, davant els legisladors del seu país, Mèxic, el passat 13 de juny, a la ‘Quinta Audiencia Publica’. Declaracions que són un vertader exemple de sentit comú, aplicades a la vida.
El vídeo dura 10’ 50”



Si no el podeu veure bé, perquè s’encalla –acostuma a passar en vídeos de You Tube, podeu clicar o importar l’adreça de sota

http://informa-scjn.webcom.com.mx/12_d.html

La bogeria irracional de l'avortament

Fa uns quants dies, vaig llegir a ‘La Gaceta’ un article, que amb el títol ‘La bogeria irracional de l’avortament’, denunciava que aquest no és altre cosa que un atac frontal a la religió cristiana però sobre tot, va contra la raó.

Quatre segles abans de Crist, ‘Hipòcrates’ ja sabia, que l'avortament és qualsevol cosa menys una pràctica mèdica, i no té res a veure amb la salut, sinó amb l'homicidi. L'avortament provocat ha estat durant mil•lennis un signe de salvatgisme, i cap societat tinguda per civilitzada, mai havia consentit aquest sacrifici de sang innocent.

Naturalment, igual que l'assassinat o l'estafa, l'avortament s'ha estat cometent arreu i durant tots els temps, però ningú se li va ocórrer dictar lleis permissives d'aquestes conductes sota l'estúpid argument que la gent seguia actuant així malgrat estar prohibides.

Mai, fins que en ple segle XX, i en alguns països tinguts per els més civilitzats del planeta, una estranya barreja d'odi a la religió cristiana, d'irrupció de les dones en la vida pública i de residus filosòfics de la Revolució Francesa, va retornar aquesta pràctica salvatge a l'àmbit del permès per la llei, encara que amb la disfressa hipòcrita d’unes aparences mèdiques legals.

La veu de l'Església Catòlica, va ésser de les primeres d’alçar-se contra aquesta bogeria, qualificada en el Concili Vaticà II, l'avortament, com un “crim abominable”.

Però a EEUU, una malaurada sentència del TS va establir l’any 1973 el dret de tota dona a avortar el seu fill en qualsevol moment de l'embaràs.

Des de llavors, l'avanç de les legislacions avortistes ha estat imparable, protegit a més, per la política de l'ONU i les seves agències, per tal d’afavorir el control de la població mundial.

Mori la raó! Cap els anys 80 s'establiren els primers fonaments teòrics de l’anomenada “ideologia de gènere”, que arrenca de la separació radical del sexe i la procreació i construeix una antropologia segons la qual, cada individu té el dret de ser, legalment, el que li vingui de gust, i donar satisfacció a les seves inclinacions sexuals, amb independència del seu sexe, reduït ja a un mer instrument del propi plaer, al marge de tota funció social.

Així doncs, l'avortament, en aquest estat de putrefacció intel•lectual i social, forma ja part, de la rutina dirigida a salvaguardar d'una banda els nous dogmes de planificació planetària de la població i, per una altra, la satisfacció dels embats sexuals, sense els deures que impliquin les seves conseqüències.

És clar, tot això topa frontalment contra la religió cristiana, contra la tradició cultural i jurídica d'Occident, contra els principis i valors que ha construït la civilització més oberta, més dinàmica i més progressiva que mai havia conegut l'home. Però, sobretot, va contra la raó, contradiu l'evidència; i com a conseqüència inevitable, liquida les llibertats i obre la porta a tot despotisme.

Salta la tanca

Salta la tanca és un vídeo que defensa la vida; en efecte, s’ha posat difícil sobreviure en el sí matern. Així doncs, cal carregar-se de valor, i fer el que calgui, per tal de no consentir en absolut el crim de l'avortament.
Dura 3’

L'avortament m'ha destrossat la vida

Testimoni d’una dona que demanava l’escoltés la comissió formada per experts en el tema de l’avortament;
El vaig llegir a ‘vozvictimas.org’ i va sortir publicat a ‘Novedades Fluvium’

Em dic B., tinc 31 anys i el dia 18 d'agost va fer un any de la defunció del meu fill, el meu avortament provocat a la ‘Clínica El Bosque’ de Madrid. No sé per on començar perquè la meva història és llarga i dolorosa, i he trigat temps a ser capaç de poder-la explicar. Tot va passar a l'agost de 2007, quan feia poc temps que coneixia a la meva parella, i me’n vaig anar a viure amb ell. La meva parella tenia dues nenes, les cuidava ell perquè tenia la seva custòdia i jo el veia com el millor pare del món. Ell em va dir, que s’havia fet una vasectomia i jo encara que prenia la píndola, aquest mes vaig tenir algun oblit i em vaig quedar embarassada. Jo era puntual com un rellotge, i quan estava de tres setmanes vaig començar a sentir nàusees, tenia molta son i notava que em passava alguna cosa rara, però no ho vaig atribuir a un embaràs. Jo venia d'una situació familiar catastròfica i no tenia gairebé mitjans econòmics ni tampoc estava molt estable psicològicament… Doncs bé, quan ja tenia dotze dies de retard, vaig decidir fer-me el test, i al cap de pocs segons, van sortir les dues ratlles que indicaven el positiu, jo en aquell moment em vaig omplir d'alegria i felicitat. Estava sola a casa perquè la meva mare encara no havia plegat de la feina i la meva parella estava amb les seves filles de vacances. Això va ser un dia 12 d'agost. La meva mare va arribar al cap d’una estona i jo, amb tota la meva alegria vaig anar a contar-li que estava embarassada i li vaig ensenyar el test pensant que la seva reacció seria ben diferent. Déu meu… a quina mal hora vaig fer això, i no m’ho vaig callar, vaig demanar ajuda a alguna associació… Arran d'això va començar el meu pitjor malson, el meu calvari i la meva condemna per a tota la vida per l'assassinat del meu propi fill. Només ensenyar-li el test a la meva mare, em va dir que no el podia tenir, que com anava a tenir un fill sense parella estable? com el mantindria? que no seria una bona mare, què pensarien els veïns? com s’ho prendria el meu germà etc. etc. La meva alegria va passar a una tristor profunda, el nerviosisme i la desesperació em va envair per moments. Quan va arribar el meu germà, també l'hi ho va dir la meva mare, i la seva reacció va ser agressiva cap a mi, per l'irresponsable que havia estat i em volien donar entendre -amb coaccions- perquè avortés. De fet, em van deixar de parlar i em van amenaçar treure’m de casa si tenia el bebè, altrament, jo pensava en el pare com l’única solució. Pensava que ell estaria amb mi i que no em deixaria.
El vaig trucar al mòbil, però el tenia apagat, després de diversos intents, vaig aconseguir parlar-hi. Quina va ser la meva sorpresa! em va dir; TENS D'AVORTAR. SÓC A BENIDORM, PERÒ TORNARÉ AVUI MATEIX, HO PAGO TOT, I JA ESTÀ. ARA MATEIX DEMANARÉ CITA A LA CLÍNICA I PARLARÉ AMB LA TEVA FAMÍLIA PERQUÈ NO ET DEIXIN SORTIR DE CASA TEVA FINS QUE ANEM A LA CLÍNICA. Jo vaig començar a plorar desesperada, volia al meu fill, el sentia ja dintre de meu, per una vegada a la meva vida no em sentia sola i no volia avortar de cap manera. Em van obligar, coaccionada, no em van donar temps d'escapar, de reaccionar. Estava com atònita davant la situació que per a ells era un conjunt de cèl•lules sense vida i l'operació seria com arrencar un queixal. Doncs bé, feta un manat de nervis, sense força per plorar, ni ser capaç de dir paraula, va arribar el dia d'anar a la clínica, i em van dur obligada. Era un dissabte, a les vuit del matí. Ell va aparcar el cotxe sota la meva casa i va trucar el contestador, jo li vaig demanar per favor a la meva mare que no ho volia, que no m'obliguessin, que podria tirar endavant ni que fos sola. La meva mare em va agafar la bossa i em va “dir Vesteix-te que tenim pressa!” Així va anar, a les nou estava en aquest horrible xalet que l’utilitzen com clínica privada de nom “El Bosque”, on a la recepció hi havia una senyora sud-americana que em va prendre les dades personals, i em va preguntar “Tens por, no?”. Jo només volia sortir corrent d’allà però no podia, estava paralitzada, coaccionada, els meus botxins els tenia al meu al voltant… Volia protegir al meu fill, però ningú no em podia ajudar. Vaig pujar unes escales cap a unes sales on primer fan l'ecografia i després el test psicològic. Per uns moments "vaig pensar que m'anaven a ajudar" Recordo aquells sofàs vermells i també la cara de totes les noies que allí estaven assegudes, esperant; estàvem espantades i avergonyides i semblava com si entre nosaltres volguéssim fugir però no podíem. Vaig vomitar tres vegades abans d'entrar a l'eco. Els metges passejaven prenent cafè i parlant de les seves coses, sense parar-se a pensar com ens sentíem les noies que estàvem esperant. Al cap de poca estona, un metge alt i prim, em va cridar perquè entrés a la sala de l'eco, i em va dir: “Tranquil•la que estàs de molt poc, això encara no té vida”. I em va fer l'eco, que jo no vaig poder veure perquè el monitor estava girat. Jo dins meu, encara sentia al meu fill, sentia com li bategava el cor i només estava de sis setmanes. El pobre crec que pensava i deia: “Mamà, mamà, què passa? Estan veient si estic bé? Jo l’estava enganyant dient-li: “Fill, jo et trauré d'aquí”. Això que no senten i que no és un ésser viu és tot mentida. El metge em va enganyar. Després de l'eco em va fer signar el consentiment i aquí em vaig desmaiar. Ell em va copejar la cara lleugerament i em va dir: “Apa dona, després te’n vas de vacances”. I vaig signar, però no era jo. Tot seguit vaig tornar a la sala dels sofàs vermells i vaig tornar a veure aquelles pobres noies demanant ajuda a crits. Una senyora rossa alta amb bata i embarassada, era la psicòloga que em va fer passar poc després. Aquesta senyora em vaig assabentar després, que és sòcia de la clínica, i per això, fa el que fa. Doncs bé, aquesta dona era la meva última oportunitat d'ajuda. Jo la hi estava demanant a crits i ella ho sabia, però no em va fer ni cas. Es va limitar a emplenar el test i em va dir que no em preocupés, que era un simple tràmit, ella els emplenava sempre i va tenir el cinisme de dir-me: “TU SÍ QUE EL VOLS TENIR, VERITAT?” Llavors, vaig pensar que m'anava a ajudar, i al dir-li que si, que jo el volia tenir, ni es va immutar. Es va limitar a dir-me que un cop feta la feina, em trobaria millor i que si un dia em sentia malament l’avisés. Va anotar el seu mòbil en una recepta perquè així em passés consulta després de cobrar l'avortament. Pagar en metàl•lic, aquesta era la condició. Quan vaig sortir de l’entrevista, em trobava encara més enfonsada, seguidament, em van cridar per a ingressar, però abans varem haver de passar pel pagament, 470 euros. Això és el que val matar a un bebè. Calia pagar-lo en bitllets només en efectiu i sense factura. Després, ja sola una infermera estrangera em va fer passar a una sala on hi havia dos llits. Notava la humitat i feia fred, era un lloc lúgubre, s'olorava a mort a cada racó de la clínica. Va venir un altre noia estrangera, em va fer despullar i posar-me una bata verda i un capell, em va posar sèrum i com que no em trobava la vena em va tenir de punxar unes vint vegades, em va deixar el braç baldat. Jo li vaig dir que me’n volia anar i em va dir que ja estava pagat i que no aniria a cap lloc. Al cap de poca estona em van dir que passés al quiròfan. No m'havien fet ni un anàlisi, ni una radiografia, ni un electrocardiograma, no obstant això, em van posar anestèsia general i tinc un paper signat per ells dient que m'havien fet totes aquestes proves. En el quiròfan em van preguntar el meu grup sanguini i jo els vaig dir que era 0 negatiu, llavors es van fiar de mi i em van dir que havien de posar-me una injecció, però abans tenien de pagar-la els meus familiars. Jo vaig entrar a la sala, i de nou em tremolaven les cames, em vaig desmaiar, però de seguida em van agafar, em van pujar al poltre i em van lligar amb corretges les cames i les mans. "Et sentiràs millor" L'anestesista, que venia sense bata, em va dir que pensés en alguna cosa bonica i em va punxar per a dormir-me, només recordo la cara d'una infermera jove que estava gairebé pitjor que jo. Deuria ser la primera vegada, només recordo el metge acariciant-me la cuixa i dient-me: “Amb lo maca que ets, ja veuràs què bé et sentiràs després”. Després de reüll, vaig veure l'aspiradora, però no recordo més, em vaig adormir. Quan vaig despertar, plorant, em sentia buida. No sentia al meu fill. Ja no el sentia, l’havien mort, a pesar de les meves súpliques i peticions. Em van dur a una habitació compartida amb altra noia que també l'acabaven de portar caminant pel seu propi peu. Al cap de poca estona, em van treure un drap enorme de la vagina xopat de sang, jo no sentia, ni patia. Només volia sortir d'allà, anar-me’n, allunyar-me… Em sentia bruta i una mala persona. Vaig sortir al cap de dues hores, amb un paper a les mans amb les instruccions del què no s'ha de fer després d'avortar. La meva parella em va abandonar i la meva família va començar a tractar-me bé just després de l'avortament. Gairebé tot el temps me’l passava estirada al llit tancada a la meva habitació, com absent, sense voler saber res de ningú només pensant en el meu fill ja mort. Vaig perdre quinze quilos, vaig començar beure, no hi ha dia que no plori la mort del meu fill… Tinc relacions per tenir, no puc veure embarassades, crec que tothom sap el que vaig fer, i veu en mi una assassina. Prenc antidepressius, i segueixo atenció psicològica a 'AVA', si no fos per això..., em van entrar ganes de suïcidar-me, perquè la meva la vida va acabar el dia que vaig matar el meu fill. L'avortament em va destrossar la vida.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Llibertat i destí

Irvin D. Yalom ens parla d'una crisi de Breuer, metge que es reconeix buit en la seva vida. Coneix que se li’n va la vida i vol sentir-se per fi ell mateix, en "llibertat". Decideix tallar amb tot el que constituïa la seva vida familiar i professional de relatiu èxit: s'acomiada de la seva dona Mathilde, a qui se li estripa el cor i li diu que si passa aquella porta i els deixa a ella i als seus fills, que si no respecta el matrimoni mai més tornarà a acceptar-lo: “Què és una elecció, si et negues a respectar-la?”; ell es defensa: “jo hauria d'haver estat ‘jo’ abans que hagués un ‘nosaltres’. Vaig fer una elecció abans d'estar format per a poder prendre decisions i triar”. Ella insisteix: “això és un engany, un parany que et tendeixes a tu mateix, una manera de lliurar-te de tota responsabilitat per les teves pròpies eleccions. En les nostres noces, quan vam dir sí… vam dir no a altres opcions… no comprens que no pots contreure un compromís amb mi i després, de sobte, dir: ‘no, em retracto; després de tot, no estic segur’? Això és immoral. Pervers… Vols tenir la possibilitat de triar i, al mateix temps, mantenir totes les eleccions possibles. Em vas demanar et lliurés la meva llibertat, la poca que tenia, almenys la meva llibertat per a triar marit, però tu vols tenir la teva llibertat a la teva disposició”. Ella li diu que sense respecte a la paraula donada tot és mentida, ja que a l'any següent pot renegar de les decisions que prengui ara, pel mateix motiu. Ell està cec i se’n va, li diu que després de tants anys duent una existència buida, vol beure un glop de vida: “prendré una petita fracció de la meva vida per a mi… només tinc una vida… aquesta és la meva oportunitat de construir-me de nou sobre les cendres de la meva vella vida!”
Després del comiat traumàtic, deixa Viena i els seus amics, que queden apesarats per la seva decisió, deixa el seu treball i pacients… El primer que fa és tornar a visitar a una antiga secretària amb qui estava molt unit, Eva, però davant la seva sorpresa s'havia ja casat. Després visita a Bertha, antiga pacient, que també havia dit que ell seria el seu únic home; va a la clínica i la veu parlant amb el metge que li va rellevar en el tractament, i assisteix com espectador a la dependència afectiva que ella té amb el seu metge, amb la mateixa familiaritat i intimitat que Breuer pensava que només tenia amb ell.
Desenganyat de les persones que havia mitificat, viatja ara rumb a Itàlia, enfonsat… pensant en Eva… “havia confiat per complet en ella. Sempre havia tingut la certesa que Eva estaria al seu costat quan ell la necessités”… sonen buides les teories que li deia Nietzsche: “per a enfortir-se, primer ha d'enfonsar-se en el no-res absolut i aprendre a enfrontar-se a la seva solitud total… aprengui a ser malvat”. Veu que la llibertat absoluta és de per si mateixa una utopia, ja que sempre ens trobarem encadenats a alguna cosa, siguin els altres, siguem nosaltres mateixos, les nostres metes, els nostres sentiments. Passeja pel nord d'Itàlia i tampoc això l’omple, veu molta gent jove i alegre i ell se sent com un vell, quan en realitat només està en la dècada dels 40. Tot això el fa comprendre, finalment, que no és aquesta classe de vida la que desitja. “Hem de viure com si fóssim lliures. Encara que no podem escapar al destí, hem de donar-nos de cap contra ell: hem de posar en joc la nostra voluntat. Estimar el nostra destí”… però ja és massa tard...
Desesperat, Breuer desperta embolicat en suor freda: de fet, només havia sofert una experiència hipnòtica: abans de deixar tot en la vida real va voler hipnotitzar-se, per a analitzar les conseqüències. Va a veure a la seva dona, Mathilde, i li diu: “he estat absent molt temps. I ara he tornat… he decidit casar-me amb tu…” Ella li diu que el veu estrany, tan jovial, que a més ja eren casats des de feia molts anys, però ell insisteix: “decideixo fer-ho avui, Mathilde. I tots els dies.” L'aprecia ara perquè ha tingut l'experiència del que seria perdre-la. Abans se sentia lligat, però amb la separació virtual s'ha espantat, ara estima el seu destí… El pensament no és mai objectiu, està influït per les emocions, la memòria queda transformada pels sentiments, mitificant unes coses i tornant altres esgarrifoses. Per això: cal saber soportar les tempestes sense precipitar-se, perquè després torna a sortir el sol, cal tenir paciència perquè de vegades no es pensa ni es veuen les coses bé, com el pal dintre de l'aigua es veu tort. És millor trobar el camí per a experimentar una decisió irreversible sense fer-la irreversible, ja que al treure el pal de l'aigua és recte. S'accepta la vida que es va triar, se n’adona que la Tria és la correcta, com el nostre personatge: “sí, he triat la meva vida. I he triat bé’… durant aquests dos últims anys m'ha donat molta por envellir… em defensava, però a cegues. Atacava a la meva dona, en lloc d'atacar el veritable enemic i, finalment, desesperat, vaig buscar refugi en braços d'algú que no podia ajudar-me… el secret per a viure bé consisteix, en primer lloc, desitjar el que és necessari i, després, a estimar el que es desitja…” però “quina diferència, quina diferència meravellosa, poder triar-lo".
Llucià Pou Sabaté

dimecres, 1 d’octubre de 2008

80è aniversari de la fundació de l'Opus Dei

Amb motiu de la celebració aquest 2 d’octubre del 80è aniversari de la fundació de l’’Opus Dei’, publico un seguit de documentals sobre la vida i alguns ensenyaments de sant Josepmaria Escrivà de Balaguer.

L’Opus Dei és una Prelatura Personal dins l’Església Catòlica i tracta de difondre que tots podem ser sants mitjançant el treball, perquè el treball i les circumstancies ordinaries de cada dia, són ocasió d’una trobada amb Déu, de servei als altres i de millora de la societat.




Tertúlia amb un nombrós grup de persones, com podreu veure, una pregunta va ésser; com es pot estimar més al Senyor? El sacerdot explica en aquest vídeo, amb senzillesa, com era el seu tracta amb Déu.
‘Cal visitar-lo, conversar, intimar, veure’l amb els ull de l’anima’...



Missatge que sant Josepmaria va deixar als homes i les dones del segle XXI
Tots podem arribar a ser Sants!
(el vídeo dura 10' 29'')



Aprèn a tractar Déu com un Pare i a la Verge com una Mare.
(el vídeo dura 10' 15'')



Podem ser sants enmig del món.
(el vídeo dura 8' 58'')



El 6 d’octubre de 2002 va ser declarat Sant!
(el vídeo dura 9' 11'')



Si esteu interessats en rebre periòdicament vídeos o més informació podeu fer un clic a; http://www.opusdei.es/

Valorar a cada persona

Conta una història de dos amics mariners que viatjaven en un vaixell de càrrega per tot el món, i un dia arriben a una illa perduda en el Pacífic, desembarquen i es creuen amb una dona que està agenollada en un petit riu rentant roba. Un dels dos s’enamora al veure-la i comença a parlar-li i preguntar-li sobre la seva vida i els seus costums. Com té intenció de casar-se amb ella, va a parlar amb el seu pare, que és el cap de la tribu. L’amic li diu que si s’ha tornat boig, però l’acompanya… El cap de la tribu escolta la seva proposta i li diu que en aquest llogaret el costum era pagar un dot per la dona amb que un es vol casar. Li explica que té diverses filles, i que el valor del dot varia segons les bondats de cadascuna d’elles, per les més belles i més joves s’havia de pagar 9 vaques, les que no eren no tan maques i joves, però que eren excel•lents cuidant els nens, costaven 8 vaques, i així disminuïa el valor del dot al tenir menys virtuts. El pretendent li explica que havia triat la que va veure rentant roba en un rierol, i el cap li diu que aquesta dona, per no ser tan agraciada, li podria costar 3 vaques. “Està bé” va respondre l’home, “em quedo amb la dona que he triat i pagaré per ella nou vaques”.
El pare de la noia li diu: “Vostè no entén. La dona que ha triat costa tres vaques, les meves altres filles, més joves, costen més”. “Entenc molt bé”, va respondre novament l’home: “em quedo amb la dona que escullo i pagaré per ella nou vaques”. El pare, pensant que sempre apareix un boig, va acceptar i immediatament van començar els preparatius per a les noces. L’amic va ser testimoni de les noces i al matí següent va partir en el vaixell, deixant en aquesta illa al seu amic de tota la vida.
Temps després, l’itinerari d’un viatge el va dur al mateix port on anys enrere s’havia acomiadat del seu amic. Estava ansiós per saber d’ell, per veure’l, abraçar-lo, conversar i saber de la seva vida. Així és que, quan el vaixell va amarrar, va saltar al moll i va començar a caminar apurat cap al poble. “On estaria el seu amic? Seguiria a l’illa? S’hauria acostumat a aquesta vida o tal vegada s’hauria anat en un altre vaixell?” De camí al poble, es va creuar amb un grup de gent que venia caminant per la platja, en un espectacle magnífic. Entre tots, duien enlaire i asseguda en una cadira a una dona bellíssima. Tots cantaven belles cançons i obsequiaven flors a la dona i aquesta els retribuïa amb pètals i guirnaldes. El mariner es va quedar quiet, parat en el camí fins que el seguici es va perdre de la seva vista. Després, va reprendre la seva senda a la recerca del seu amic. Al poc temps, el va trobar. Es van saludar i abraçar com ho fan dos bons amics que no es veuen durant molt temps. El mariner no parava de preguntar: -“I com et va anar? Et vas acostumar a viure aquí? T’agrada aquesta vida? No vols tornar?” Finalment s’anima a preguntar-li: -“I com està la teva esposa?” A l’escoltar aquesta pregunta, el seu amic li va respondre: -“Molt bé, esplèndida. És més, crec que l’has vista amb un grup de gent a la platja, que festejava el seu aniversari”. El mariner, a l'escoltar això i recordant a la dona insulsa que anys enrere van trobar rentant roba, va preguntar: -“Llavors, et vas separar? No és la mateixa dona que jo vaig conèixer, no és cert?”. -“Sí” va dir el seu amic, “és la mateixa dona que vaig conèixer rentant roba fa anys”. “-Però si és molt més bella, femenina i encantadora! Com pot ser?”, va preguntar el mariner. “-Molt senzill” va respondre: “em van demanar de dot 3 vaques per ella, i ella creia que valia 3 vaques. Però jo vaig pagar per ella 9 vaques, la vaig tractar i l’he considerat sempre com una dona de 9 vaques. L’he estimat com una dona de 9 vaques. I ella s’ha transformat en una dona de 9 vaques”.
Quan algú ens valora i ens estimula, amb sinceritat i amor, obrem canvis insospitats... Aquella persona que semblava podia donar 5, ara dóna 20 perquè ha crescut en la seva confiança. Donar confiança a la gent és el millor per a tots, doncs responem millor a la confiança que a les imposicions i al control. Si ens encarreguen coses quan encara no sabem bé com fer-les, aprenem. El lema “la confiança està basada en el control” és molt pobre: si tractes a un com un delinqüent, pot ser que es converteixi en delinqüent, si el tractes com un sant es tornarà sant més fàcilment. Una persona dóna més quan se la valora com el que és, obra mestra de Déu; es precisa una transformació del cor, i per a això el millor camí és la contemplació: veure com Crist pensa en ella, com l’estima. Aquesta és la millor autoestima, saber que Déu fa les coses molt bé, ens ha fet en vistes al seu fill, i “les obres de Déu són perfectes”. Estimar a cadascun com és significa també això: estimar als altres com aquest projecte que és obra de l’amor diví.
Llucià Pou i Sabaté