Aprendre a conversar

Conversar és un art. Parafrasejaré San Alberto Hurtado que deia: el més difícil no és parlar, sinó callar. El que s’interessa per sí mateix, vol sentir la seva veu. En la conversa, es busca freqüentment un alleujament, encara sota el pretext d’una consulta. Un polític, en un moment dificilíssim del seu govern, va pregar a un amic que es prengués la molèstia de fer un viatge, ja que desitjava consultar-ho. En l’entrevista només va parlar el polític, i ho va fer durant hores: li va exposar el seu problema, els pros i contres de la seva actitud, les resistències que trobava. L’amic escoltava i a la fi, el polític sense haver-li demanat la seva opinió ni una sola vegada, li va agrair la seva visita dient que li havia estat tan immensament profitosa. El va consultar? No. Més que consells el que necessitava era ser escoltat.
Una senyora va a veure el metge, li exposa la seva malaltia, li diu el que necessita, el remei que prendrà. El metge escolta i per tota resposta li diu: "Molt bé col·lega". Per a què el necessitava a ell? Perquè la sentís! Quantes vegades anem al director espiritual, o al conseller, no tant per sentir com per parlar. El que sap escoltar té un gran camí assegurat i a la llarga és el que domina. De vegades un se’n meravella de trobar amistats, en les que la influència real pertany a aquell que aparentment té menys brillantor, però si més paciència per escoltar.
Des de petits hem d’aprendre a no interrompre, a escoltar amb respecte no solament exterior, sinó interior, procurant comprendre i assimilar. Interrompre equival a dir: la seva opinió no m’interessa: ja ha parlat vostè massa, escolti’m: jo tinc una cosa més interessant per dir. Interrompre denota una intoxicació de l’egoisme. El que parla només de sí, pensa només per sí mateix. I el que pensa només per sí mateix és un mal educat per més instruït que sigui.
No es tracta de convèncer "al contrari", sinó d’intercanviar amb modèstia les opinions. Naturalment, amb tacte, amb delicadesa. Es pot dir: "Potser m’equivoqui, però no penses que podríem enfocar aquest problema des d’aquest punt de vista? "... L’ideal és dir-ho de tal manera que l’altre pensi que se li ha ocorregut a ell allò que li anàvem a suggerir. Així ho farà molt més propi que si ho intentem inculcar des de fora. Ajudar a pensar (la maièutica de Sòcrates). A la gent que no demana ajut no li agrada ser ensenyat, i l’amistat es ressenteix amb l’agressivitat en discussions.
Però és important ser sincers sempre; mai acceptar el que no pot ser acceptat: expressar-ho amb modèstia, amb respecte a altres punts de vista; inclús en les veritats de la fe cal ser respectuosos i humils en exposar-les. Com allunya els que no creuen, el veure tractat el seu pensament com a una cosa horrorosa, plena de mentides, d’absurds. Perquè la caritat i la humilitat formen part de la veritat, i sense aquelles aquesta desapareix. El consell de l'Evangeli és il·luminador: "fer la veritat amb l’amor".
Llucià Pou Sabaté