dissabte, 3 de gener del 2009

El Nadal dels altres

Nadal ens parla d’il·lusió, de esperar que els somnis de la nostra vida es facin realitat. Aquests dies remouen dins nostre tantes coses… es ressuscita l'alegria si s'havia perdut, es fan més vius la generositat i l'amor, la joia de retrobar-nos nens, el llevar-nos màscares que la vida va enganxar als nostres rostres, oblidar la lluita i les travetes i l'art d'avançar a cops de colze i els riures hipòcrites, guarir ferides, esborrar amb el somriure els solcs que van deixar les amargors. Nadal és la festa religiosa més popular de l'any, descobreix un sentiment de nostàlgia que ens fa anhelar paradisos perduts, ens parla que el millor sempre està per arribar... Aquestes emocions, d'on surten, quan afloren?: no només de la publicitat i pel·lícules que aquests dies posen a la televisió; sorgeixen del nostre interior, on es remouen certes fibres en el més profund..., aquestes nits plenes d’estels ens parlen de pau en l'ànima, de viure més intensament l'afecte amb la família i amics, veïns... amb tot el món. Però quan el dolor apreta: es pot “obligar a ser feliç” a qui se li ha mort l'ésser estimat que era el motiu de la seva vida, al que està sumit en la malaltia o greus problemes familiars, econòmics i de treball, o sent un buit interior profund? És el dolor “dels altres”, els que no tenen una vida fàcil. ¿Què els porta el Nadal, a part dels records d'altres moments que eren feliços, en altres circumstàncies, amb les persones que ja no hi son? No és fàcil mostrar-los com són les llàgrimes de Jesús Nen, les que corren també per les galtes de les víctimes de l'opressió i la misèria… és en veritat la mirada de Jesús la que il·lumina tantes solituds, doncs Ell és un de nosaltres i amb la seva solidaritat dóna sentit a tots els nostres sentiments. Moltes vegades no podem fer altra cosa que acompanyar a aquestes persones, donar-los la mà perquè sentin la escalfor humana, resar amb elles o estar al seu costat en silenci…
Quan el temps no està ple de sentit l'espera és insuportable, i quan hi ha un amor l'espera és una mica màgic, omple d'alegria. Recordo una jove que anava amb el cap cobert per les conseqüències de la quimioterapia, i encara que tenia el cos demacrat reflectia una bellesa i senyoriu interior, una pau que es transmetia als del seu voltant. Jesús és sobretot l'Amor encarnat, la prova que no estem sols i que hi ha un motiu per a esperar, per a tenir paciència quan res es veu clar: és moment de quedar-se quiet i esperar, deixar-se dur per aquests plans misteriosos que Déu té, amb la confiança que el temps posarà les coses al seu lloc, que de tot sorgirà un bé per camins inescrutables. I cal dur un diari interior de coses bones, dedicar-se a les persones que tenim sense deixar de recordar les que ens van deixar, però saber que la vida continua; confiar en el Emmanuel que és Déu present que fa servir allò dolent per expurgar-nos com les plantes, i preparar-nos un cel molt gran, i per a deixar-se fer cal aprendre de les abelles que saben estar en cada flor el temps necessari per a treure el néctar que donarà mel al seu temps.
Nadal és llum més forta que la foscor que regna en el món, és alliberament de les tenebres de l'egoisme, i ens ajuda a veure les coses amb un sentit de missió: dur aquest amor encarnat als altres, ser els braços de Déu per a l'alliberament de tanta esclavitud, guerres, deportacions forçades, prostitució infantil i altres esclavituds, violència de gènere… aberracions, milions de morts i tortures, violacions i mil vexacions. A Betlem, en un clima de pobresa -deia Benedicte XVI- “la contemplació del Nen Déu en el pessebre ens fa pensar en els nens pobres, en els que, concebuts, són rebutjats o, tot just nascuts, no tenen mitjans per a sobreviure. Descobrim els autèntics valors del Nadal, deixant de costat tot el que aombra el seu genuí significat. En aquests dies sants, els cristians no commemorem el sorgir d'un gran personatge, i menys encara el començament d'una nova estació. El Nadal recorda un fet fonamental: en la foscor de la nit de Betlem es va fer una gran llum”.
Llucià Pou Sabaté