Perdonar i no oblidar

Acabo de rebre aquest article que publico tot seguit.

Cal oblidar les ofenses que ens fan, o no? Sí, en el sentit de no guardar rancor. Primer perquè és perjudicial per a un mateix, i segon perquè el perdó és transformar l'ofensa en compassió. No obstant això, no podem oblidar fent desaparèixer allò de la memòria. A més, no oblidar és creatiu: la memòria constitueix la nostra identitat i cada record és un graó més cap a la maduresa. Perdonar és superar l'ofensa i poder recordar sense rancor. El perdó no requereix oblit. A més, no es pot controlar la memòria amb la intel·ligència, és una facultat espiritual distinta que obra independentment de la nostra voluntat i intel·ligència. La prova és que, de fet, de vegades un vol recordar alguna cosa i no pot; i altres vegades desitjaria oblidar certes coses i no ho assoleix. Es tracta, com hem dit, de recordar un succés sense faltar a l'amor: al recordar el que ens va doldre, recordem al mateix temps com Jesús reacciona davant les ofenses, i orem amb ell com en la creu.
A més, cal procurar establir ponts mentre hi ha vida -que no la tindrem sempre: el tràgic és que, en el tràngol final abans de la mort, hi hagi enemistats pendents. És millor que aquí i ara fem les paus, doncs no sabem si després hi haurà ocasió de perdonar… En qualsevol cas, cal estimar ara que hi ha temps. La mort ens podria llevar aquesta oportunitat. Recordar l'ofensa pot convertir-se en creixement interior per a l'ofès: és humilitat que guareix la supèrbia, caritat que elimina tota enveja... i es deixa de sentir dolor. Si perdono visc feliç i, si recordo, el record no em dol, no m'afecta perquè vaig poder perdonar i els records vénen a la meva memòria sense dolor, sense pertorbació, sense sofrir el desgast interior propi de qui guarda un dolorós rancor. “Perdonar no només té com benefici el creixement interior, sinó que també dóna una gran pau en qui el practica. Perdonar és un exercici de les virtuts, perquè per a perdonar es necessita de caritat, humilitat, paciència, prudència, fortalesa, amor… Perdonar és la manifestació d'un cor pur com a conseqüència d'una vida virtuosa. El perdó és una decisió, no un sentiment, perquè al perdonar no sentim més l'ofensa, no sentim més rancor. Perdona, que perdonant tindràs en pau la teva ànima i la tindrà el qual et va ofendre” (Mare Teresa de Calcuta). Quan perdonem, reconeixem el valor intrínsec de l'altra persona (elperdoncatolico.com). Al perdonar t'alliberes a tu mateix i, si després de perdonar a una persona vols seguir tractant-la, doncs endavant! Si, per contra, prefereixes que sigui un tracte més allunyat, doncs també! La gràcia està en no estar amargat, ni desitjar el mal a aquesta persona. Es tracta d'estimar-la… (Dr. Bernie Siegel).
Oblidar és un mètode erroni d'aconseguir pau d'esperit. Quan es fa bé, és com l'amnèsia. El que passa és que, el que oblidem, no necessàriament desapareix. Si enterres una cosa en el pati del darrere, l'únic que aconsegueixes és que no es vegi. Les coses que vam oblidar queden enterrades sota el conscient, però viuen sota la superfície i es manifesten en els nostres sentiments i activitats. Apareixen en els somnis i en els projectes que fem i segueixen formant part de les nostres vides.
El perdó comporta donar amor. És una manera de dir: «Vaig a prescindir de les teves dolentes accions, no vaig a amargar-me i vaig a seguir volent-te de totes maneres». Em va dir un amic, quan li vaig demanar perdó per una cosa de feia molt temps, per una injustícia en la qual veia que jo també vaig fallar: “t’adones que acabes de canviar la història?” Em va fer pensar, és com un tornar a escriure allò d'una forma millor. Recordem que el perdó no només ha de donar-se en la relació amb els altres sinó també en la relació amb un mateix. A més, “a perdonar només se n’aprèn en la vida quan al mateix temps també nosaltres hem necessitat que ens perdonin molt” (Jacinto Benavente). Encara sort que “Déu em perdonarà, és el seu ofici” (Heinrich Heine).
Llucià Pou Sabaté