Perdonar i oblidar

M’han enviat aquest article que publico a continuació

Amb freqüència escoltem dir: “Perdono, però no oblido”. Qui això diu, en realitat no perdona, perquè guarda rancor. Per aquest motiu es diu que no es perdona de debò quan, en el fons, no s'està disposat a oblidar. Perdonar és oblidar? Produeixen ambdós el mateix efecte? Es tracta d'una qüestió de gran importància, doncs el perdó és essencial per a una vida feliç i equilibrada: “El que és incapaç de perdonar és incapaç d'estimar” (Martin Luther King). Em sembla que cal distingir “oblidar”, quan vol dir “ressentiment”, i “oblidar” com “desaparèixer de la memòria”. Em referiré al primer sentit: cal oblidar; “no escatimis el perdó: és impossible caminar amb tantes feridetes obertes... perdona totes les velles ferides i cicatritza-les amb resines d'amor” (Zenaida Bacardí de Argamasilla). És no voler mal a ningú, no hi ha altre camí. “Perdó és una paraula que no és gaire res, però que duu dintre llavors de miracles” (Alejandro Casona), llavors sembrades en els nostres cors pel mateix Jesús, que s'alimenten fins i tot de les ofenses. Sí, cada ofensa rebuda és una oportunitat de millorar la nostra capacitat de perdonar, perquè, en lloc de generar ressentiments, és abonament per a aquesta cosa divina que anomenem perdó. El paradís està darrere de la porta, es diu, però molts han perdut la clau, una clau que es diu misericòrdia... Tots estem necessitats d'amor, d'atenció, així com de poder donar el nostre amor als altres. Per això sempre cal demanar perdó: per les ocasions perdudes, per la plenitud no viscuda de cada relació, per les paraules no pronunciades.
Conta una llegenda àrab que dos amics viatjaven pel desert. En un determinat punt del viatge van discutir, i un li va donar una bufetada a l'altre. Aquest, profundament ofès, sense dir res, va escriure en la sorra: “Avui, el meu millor amic m'ha donat una bufetada a la cara. Van seguir endavant i van albirar un oasi. Torturats per la sed, ambdós van tirar a córrer i el primer que va arribar es va llençar a l'aigua de cara sense pensar-s’ho i, de sobte, va començar a ofegar-se. L'altre amic es va llençar a l'aigua de seguida per a salvar-lo. Al recuperar-se, va prendre un ganivet i va escriure en una pedra: “Avui, el meu millor amic m'ha salvat la vida”. Intrigat, l'amic li va preguntar: “Per què després d'haver-te fet mal , vas escriure en la sorra i ara escrius en una pedra” Somrient, l'altre li va respondre: “Quan un gran amic ens ofèn, hem d'escriure en la sorra, perquè el vent de l'oblit s’ho emporti; en canvi, quan ens passa una cosa grandiosa, hem de gravar-lo en la pedra de la memòria del cor, on cap vent en tot el món podrà esborrar-ho.
L'error de molts és pensar que el perdó ha de sorgir dels seus cors, que és una cosa que hem de sentir, que ha de “néixer”, en certa manera . Però “el perdó és una decisió, no un sentiment, perquè quan perdonem no sentim més l'ofensa, no sentim més rancor. Perdona, que perdonant tindràs en pau la teva ànima i la tindrà el que et va ofendre” (Mare Teresa de Calcuta). El perdó és el millor, no només individualment sinó també per la nostra societat i per al món en general: “L'espiral de la violència només la frena el miracle del perdó” (Joan Pau II). En certa manera, tots som co-responsables de les accions i omissions de cadascun, i és la goteta de cada dia la que crea la revolució de l'amor: “El millor que pots donar al teu enemic és el perdó; a un oponent, tolerància; a un fill, un bon exemple; al teu pare, deferència; a la teva mare, una conducta de la que s'enorgulleixi; a tu mateix, respecte; a tots els homes, caritat” (John Balfour). Quan algú és perdonat es converteix en una persona diferent, encara que tardi a reaccionar: “res embraveix tant al pecador com el perdó” (William Shakespeare). El motiu és que se sent volgut, i valorat en molt, perquè les persones sempre estan per sobre dels seus errors (Jutta Burggraf). I al créixer la consciència de la seva vàlua es comporta en conseqüència, es comporta millor. Per altra banda, creix també el que perdona, doncs “res ens assembla tant a Déu com estar sempre disposats a perdonar” (San Joan Crisòstom). Llucià Pou Sabaté