Terra sagrada

Reprodueixo un article que acabo de rebre i que parla del següent; en un món ple d'incomunicació, l'amistat trenca la solitud i transforma l'espai on vivim en terra sagrada...

En la terra tot està marcat amb la seva data de caducitat, tot té un fi. I el nostre desig instintiu de viure per a sempre reclama quelcom més allà del visible. "L’home no pot viure sense agenollar-se, diu Dostoievski... si rebutja a Déu, s’agenolla davant un ídol de fusta, d’or o simplement imaginari... tots aquests són idòlatres, no ateus; idòlatres és el nom que els hi quadra més". Per això, de vegades, ens trobem amb l'infern de Dante: "enmig del camí de la meva vida, em trobo en un bosc de foscor". És l’experiència alhora terrible i gojosa de trobar-se sol, sol davant el món, sol davant Déu. Són com Tres etapes en la vida espiritual. Un procés de recerca on H. Nowen parla d’aquest camí interior, i diu: "Enmig de la vida turbulenta, sovint caòtica, se’ns exigeix, en una primera etapa, calar, amb honradesa i labor, en aquest nostre ésser íntim. Al mateix temps, amb enorme cura, en el nostre proïsme i, amb una oració cada vegada més profunda, en Déu". La societat contemporània en la qual ens trobem sent agudament en les seves carns la solitud amarga. La gent parla, però no de les seves coses íntimes, està incomunicada. Cau en les formes d’evasió de la realitat, en la intimitat exposada i a la venda en els llocs dels xarlatans.

Avui necessitem obertura, poder dir a l’altra persona: "M’agradaria veure’t", usar el llenguatge senzill de demanar ajuda, de parlar, desvetllar el desig d’estar prop d’un amic i de ser receptius, i guarir les ferides de la solitud. Necessitem solitud, però solitud creativa i fecunda, diàleg interior, la pau amb nosaltres mateixos. De vegades ens trobem que una persona excepcional ens diu: "No corris. Queda’t tranquil i en silenci. Escolta atentament la teva pròpia lluita. La resposta a la teva pregunta està amagada en el teu propi cor". Recordo quan vivia jo a Roma que un captaire al veure’m córrer pels carrers em va dir: "per què vas tan de pressa? No fa falta córrer... Pren-te la vida amb més calma!" De vegades costa entrar en la nostra veritat interior, i ens dol enfrontar-nos a nosaltres mateixos. Truquem per telèfon, per parlar d’aquella experiència o d’aquella correcció que ens han fet, i que no acceptem; d’un consell que ens han donat, que ens exigeix, i ens surt el banalitzar allò, al parlar-lo amb altra persona, posar-li un to de veu que li tregui ferro a allò, alleugerir-ho amb la comprensió de l’amic... no cal córrer –aquestes ànsies de dir-ho per telèfon, immediatament!...-, és créixer pensar allò en soledat. A més, com Thomas Merton escrivia en el seu diari: "en la profunda solitud és on he trobat el sentit profund de l’amor que els dec als meus germans. Quan més solitari estic, més els estimo. Es tracta de l’afecte pur i del respecte per la solitud dels altres". Podem dir: gràcies, Senyor, perquè sóc un home més entre els homes, participo en la gloriosa destinació de la raça humana, de les seves grandeses i les seves grans burrades.

La solitud del cor i la intimitat de l’amistat donen solidesa al caràcter, maduresa. Sense dependències ni sentimentalisme, es viu millor el misteri de l’amor que crea un espai lliure on convertir la solitud angoixant en vides compartides. Es viu el respecte mutu. Contava Nowen d’un amic que el va visitar dient: "en aquest moment no tinc problemes, cap pregunta que fer. No necessito consell ni cap orientació. Senzillament vull passar una estona de xerrada distesa amb tu". El va atendre amb franquesa: "vam seure, vam quedar callats, mentre escoltàvem sorolls exteriors del carrer enmig d’un silenci càlid i ple de vibracions, amb mirades i somriures que allunyaven restes de pors i sospites, després ell va dir: 'dóna gust estar aquí'. I jo li vaig comentar: 'sí, és meravellós trobar-nos i estar junts de nou'. I després, vam seguir en silenci durant una bona estona. I a mesura que els vincles de la pau s’anaven fent més forts entre els dos, ell va dir amb un to insegur: 'Quan et miro, és com si estigués en presència de Crist'. No em sentia estranyat, sorprès, obligat a protestar. Em vaig limitar a respondre-li: 'i és el Crist que hi ha en tu que reconeix al Crist que hi ha en mi'. ‘Sí -va continuar-. Ell està enmig de nosaltres’, -i després va dir unes paraules, que van penetrar en la meva ànima, i que han estat les més importants que a mi se m’han dit mai i que han contribuït a sanar les meves ferides durant anys-: 'D’ara endavant, vagis on vagis, i vagi on vagi, tota la terra que ens separi serà terra sagrada'. Quan em va acomiadar, vaig sentir que m’havia revelat el que realment significa la paraula comunitat". En moltes ocasions sentim que la presència dels altres ens porta més alt.

Ja no importa tenir la presència de les persones, perquè la duem amb nosaltres, en una imatge que ens duu més enllà de les mateixes persones a les que estimem: "quan t’allunyis del teu amic, no ho lamentis. Perquè el que estimes més en ell pot fer-se molt més evident, brillant en la seva absència, el mateix que la muntanya per a l’escalador és més visible des de la plana" (The Prophet). Hi ha una unió misteriosa entre les persones que crea un espai per a la presència del Senyor: "on estigueu dos o tres de vosaltres reunits en el meu nom, allà estic Jo", en un espai espiritual de comunió, terra sagrada.

Llucià Pou Sabaté