Camí de la Calç

Divendres passat vaig fer una excursió tot buscant catxés pel Parc Natural del Montgrí. En aquesta zona s’apleguen un gran nombre de punts d’interès: barraques de pedra seca, forns de calç, aixarts,... i una gran diversitat natural que ofereix el propi parc.

.

Es una ruta circular de 9 km i 100m de desnivell que es pot realitzar en 4 hores. La sèrie consta de un seguit de catxés de varies tipologies i un multicatxé.

A més de les troballes, vaig aprendre moltes coses com ara: els forns de clinker i de calç, els cisternons, les barraques, el procés d’elaboració de la calç, del ciment etc.

Ubicats al mig del P.N. del Montgrí, Illes Medes i Baix Ter, al mig de la coneguda ‘Ruta del Vent’, ens assabentem de la història dels germans Hereus que treballaven en aquesta zona de la muntanya i es dedicaven a explotar el recurs natural més abundant de la contrada, les roques calcàries. El seu treball consistia a produir calç a partir d'aquesta roca i per això disposaven d'un forn.

La calç és un dels materials conglomerants més utilitzats al llarg de la història tant en el camp de la construcció com en el de la creació artística (sobretot per la seva ocupació en la pintura mural). El seu ús es remunta al Neolític i s'estén, de manera generalitzada, fins a l'aparició del ciment a nivell comercial al segle XIX

La calç s'ha usat, des de la més remota antiguitat, de conglomerant en la construcció. Era usada barrejada amb sorra com morter, un i una, per unir carreus de roca, per lluir parets, per blanquejar façanes i fins i tot com a desinfectant També per pintar (emblanquinar) murs i façanes dels edificis construïts amb toves o tàpia, habitual en les antigues vivendes mediterrànies. La calç viva es pot tornar a hidratar donant lloc a la calç apagada.

.

Unes coordenades assenyalaven l'entrada a una cova, la mina d'on s'extreia la pedra calcària per anar al forn que es trobava ben a prop. Calia entrar dins la cova i descobrir l’amagatall en el seu interior (catxé).

Barraca dels Hereus

És una de les barraques de pedra seca més ben conservades del massís. La barraca era un habitatge temporal destinat a l'aixopluc.
La barraca té una forma esglaonada. Vam poder observar els elements característics, la llinda amb un arc de descàrrega, la falsa volta a l'interior, la pedra corredissa del sostre que permetia tapar l'edifici o obrir-lo en cas de fer foc.

Els cisternons

Els cisternons són una sèrie de cavitats geològiques que formen galeries. Són originades per l'acció de aigua sobre les calcàries, que poc a poc va foradant la roca.

Els cisternons permeten disposar d'aigua al llarg de l'any, talment com una cisterna, i d'aquí el nom.

.

Forn de Clinker

Els dos germans van haver de modernitzar-se, poca gent utilitzava ja la calç com a material lligant i el seu ús havia caigut. És per aquest motiu que es van anar reciclant i van aprendre a fabricar ciment, segurament un del productes estrella del darrer segle.

El component principal del ciment és el clinker, substància que s’obté com a resultat de la calcinació en un forn de dos materials.

.

S’anomena aluminosis a una patologia del formigó, on el formigó utilitzat perd les seves propietats fent-se menys resistent i més porós, posant així en perill l’estabilitat del edifici. Aquesta patologia es causada pel ciment aluminós i el desencadenant de la patologia es la humitat.

Tossal Gran

Els humans van arribar a l’Empordà fa més d’un milió d’anys, al mateix temps que es començava a poblar Catalunya i Europa meridional. Durant centenars de milers d’anys sabem molt poca cosa dels primers habitants del que esdevindria l’Empordà. Nòmades, van aconseguir sobreviure amb els recursos que oferia la naturalesa, i només ens han deixat alguna eina de pedra d’una tecnologia molt primitiva. Des de fa 300.000 o 400.000 anys ja tenim més informació gràcies a les evidències conservades al cau del Duc de Torroella de Montgrí i al cau del Duc d’Ullà.

El cau del Tossal Gros, malgrat indicis del pas d’humans des del paleolític fins avui, mai fou un habitatge, ja que pel seu accés no reuneix les condicions apropiades. En canvi va ésser usat intensament durant el neolític com a sepulcre, quan es va condicionar i protegir l’entrada amb una estructura megalítica. El lloc ha conservat nombrosíssimes restes òssies i algunes peces de l’aixovar que, malgrat ésser poques, són molt significatives. En resum, un tros de la història del Montgrí i dels homes que hi van viure.

El cau presenta una particularitat important. És una cavitat natural, però a l’entrada s’hi va construir una estructura de lloses megalítica. Per això rep el nom de ‘paradolmen’, una mena de dolmen que aprofita la cavitat natural com a sepulcre.

.

Es tracta d’un avenc avui dia obstruït en gran part. S’hi accedeix per una estreta obertura que apareix arran de terra. Després de superar un fort pendent s’arriba a un àmbit més planer, una gran sala d’uns 16 metres de llarg per uns 3 o 5 d’ample segons l’ indret, a partir de la qual es van obrint galeries i altres cavitats avui dia inaccessibles perquè estan gairebé totalment omplertes per sediment i blocs caiguts de les parets, remoguts i acumulats durant les intervencions de recerca que s’hi han fet.

 

Una bonica excursió per paratges que no coneixia seguint el ‘Camí de la Calç’, i tot gràcies a ‘Taniuf’ que amb la seva informació vam poder seguir aquesta sèrie de catxés.