Veient l'exposició de Sorolla a
l'Alhambra, sobre la llum, amb aquells quadres preciosos de xiprers i
jardins, en unes sales em vaig fixar en els esbossos que el pintor fa per al
seu jardí a casa de Madrid: dos projectes successius, prenent elements de
Granada i d'escultures clàssiques, etc. Aquí apareixen aquests versos de Juan
Ramón Jiménez: "Mariposa de luz, la
belleza se va cuando yo llego a su rosa. / Corro, ciego, tras ella... La medio cojo aquí y allá... ¡Solo queda en
mi mano la forma de su huida!" Poc va gaudir Sorolla dels jardins
d'aquesta casa preciosa, pocs anys, ja que al cap de tres anys d'aquests
esbossos, el 1920, va tenir una hemiplegia i va morir al cap de altres tres
anys. Aquests projectes em van fer pensar en els desitjos que ens mouen cap a
alguna cosa més enllà del tangible, ens transporten sempre més enllà.
En els dies lluminosos de
Granada, amb tants colors i matisos sobre els arbres i muntanyes, cel i
façanes, deia un pintor que voldria capturar tanta bellesa en un llenç. Però
com diuen els versos, quan gairebé sembla que ho tenim, se'ns escapa. I així
també molts projectes en la vida, quan els veiem fets realitat, ens surt cert
desencant pensant: "només era això?". Tenim il·lusions i desitjos que
quan es fan realitat ens satisfan per haver-ho aconseguit, però després se'ns
passa l'entusiasme. Ens cansen les coses ... no era això el que buscàvem.
Antonio Machado diu: "Érase de un
marinero / que hizo un jardín junto al mar / y se metió a jardinero. // Estaba el
jardín en flor / y el marinero se fue / por esos mares de Dios".
Podem passar una
part de la nostra vida com el ruc darrere de la pastanaga, amb metes i
propòsits, amb enganys de publicitat que ens diuen: "aconsegueix això i
tindràs la felicitat"... però no la atrapem. On trobar-la? Explica una
història d'un samurai que va tenir una visió. Va veure l'infern amb dimonis
famolencs i magres que semblaven esquelets. Estaven asseguts davant d'un enorme
plat amb un saborós arròs. A les seves mans tenien uns llargs palets d'uns dos
metres de longitud. Cada dimoni intentava agafar la major quantitat possible
d'arròs. No obstant això cadascun obstaculitzava l'altre amb els seus llargs palillos,
que a més no podien arribar a posar-se'l a la boca, i cap arribava a menjar
res. El samurai espantat va apartar la seva mirada d'aquella visió ... Més tard
va arribar al cel. Allà va veure la gent feliç, en una estada preciosa i tots
en una taula amb menjar molt rica, amb el mateix gran plat amb l'arròs saborós
i els mateixos llargs palillos. Però els elegits respiraven literalment salut.
Els enormes palets no els causaven cap dificultat. És veritat que cap podia
alimentar-se amb el seu instrument. Però cada un prenia del plat i l'hi posava
a la boca a qui tenia davant al costat ...
No tenim uns
"palets" per donar-nos la felicitat a nosaltres mateixos, però quan
fem el bé als altres ens transformem en bons, i llavors, "de rebot"
fem "cistella" com al basket: ens ve la felicitat. Per ser feliços
hem de donar-nos als altres, estimar. Aquest és el secret d'una vida plena,
alegre, plena d'esperança.
Llucià Pou i Sabaté
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada