Preparant l’equipatge

D’aquí poc surto de viatge, me’n vaig a fer un curs de recés.
És un costum que vinc repetint any rere any, i consisteix en poder xerrar més a fons amb Déu Nostre Senyor, tranquil·lament i amb major intimitat.
És una cita de la qual ja no puc ni vull prescindir. Ell i jo, cara a cara. Ens mirem. Noto que em somriu. Suau i dolçament em recondueix, em torna situar, i m'embolica amb la seva tendresa.
Em murmura en el cor paraules d'amor, i carrega el meu pobre dipòsit del seu combustible, que és vital perquè aquest motor continuï rodant.
Retorno enfortit, curat, optimista, amb noves idees, amb desitjos, amb més ganes, amb més fe.

Tinc la mateixa vida, les mateixes circumstàncies, els mateixos problemes, però els miro d'una altra manera.
Diguem que Ell, em presta la seva mirada.

En aquest ventall de possibilitats que ens ofereix la civilització actual, el que us ofereixo és el que jo mateix m'aplico.
I ho faig per dues coses: 1º.-Perquè a mi em va molt bé. 2º- Perquè no tinc dret a callar-lo.

Fer un curs de recés és reconstituent, estimulant, esperançador i gratificant, ja que “el nostre cor està inquiet fins que descansa en Ell”
Pensa-t’ho. No et neguis aquesta oportunitat.
Per a més informació, ja sabeu que el meu correu està a la vostra disposició.