L'error de precipitar-se

L'acabo de rebre, gràcies per la tramesa

Genghis Khan, rei de Mongòlia, quan descansava de les seves guerres, va sortir a cavalcar pels boscos amb falcons per a caçar. Era un dia calorós, tenia set quan va veure aigua degotant d’una roca. Va prendre un bol de fang per a omplir-lo i ja es disposava a beure quan va escoltar una xiulada i va sentir que li arrabassaven el bol de les mans. L’aigua es va vessar. Era el seu falcó preferit, que ara estava dalt, en la roca d'on baixava aigua. Va intentar tornar a omplir el bol i es va repetir l’escena. El rei va desembeinar l’espasa mentre posava el bol en el fil d’aigua: “Amic falcó, aquesta és l’última vegada”. Quan el falcó va baixar i li va arrabassar el bol de la mà, amb una ràpida estocada va ferir l’au, que va caure sagnant als seus peus. “Ara tens el que et mereixes!”, va dir-li. I al veure que el seu bol al caure s’havia trencat, va decidir grimpar per la roca d'on degotava l’aigua, per a beure directament d’allà. A dalt hi havia una bona bassa d’aigua, però què hi havia dins? Una enorme serp morta, de l’espècie més verinosa. El rei es va quedar parat. Va oblidar la set. Va pensar només en el pobre falcó: “M’ha salvat la vida! I com li he pagat? Ha estat el meu millor amic i l’he ferit!”. Va baixar de la pedra, va prendre suaument l’ocell i el va dur a palau per a cuidar-lo, dient-se: “Avui he après una lliçó, i és que mai s’ha d’actuar impulsat per la fúria”.

'Al final de l’escapada' (1959) és un film de Jean-Luc Godard, una de les obres més emblemàtiques de la Nouvelle Vague i del propi Godard; J. M. Caparrós assenyala: “conta la història d’un marginat de la societat moderna, amant del cinema negre americà, que encarna la constant principal d’aquest autor: l’alliberament com meta, en una existència sense ordre, regles ni sentit aparent. El protagonista és un jove parisenc a la deriva, Michel (Jean-Paul Belmondo), que seria traït per la seva amant, Patrícia (Jean Seberg), per a demostrar-se a si mateixa que no l’estimava”. Truca a la policia potser també per complir les lleis, per fer el que creia just, o per deixar-se influir per les paraules del policia... Supèrbia l’escena quan ella, ja tard, veu que en realitat sí que l’estimava.

Enmig d’un "egocèntric conformisme" que duu als protagonistes a la deriva, com molts desmotivats d’avui, i d’aquí la seva actualitat, es veu -és la provocació del film- un atroç pessimisme, nàusea davant la vida i les relacions humanes, la traïció, la insensatesa de qualsevol alternativa, la inutilitat de tot esforç, un repudi del món en forma de nàusea i desesperació, comenta Román Gubern. Com li diu Michel a Patrícia en el film, entre la pena i el no-res, tria el no-res. Llavors com també ara, es veu la “solitud d’uns éssers temorosos de comunicar-se els seus vertaders sentiments, assolint reproduir cert ritme angoixant, propi del nostre temps, amb una fidelitat que la va elevar a la categoria de testimoni” (José Luis Guarner). Penso que en l’era moderna la percepció de la realitat ha estat elevada a la categoria de veritat, i és fals: la veritat no pot ser abastada per una percepció única, té molts matisos i mai es abastable completament, està oberta a successives aproximacions i el nostre coneixement es tenyeix d’emocions, influït per l’últim que ens passa i veiem segons el color de cada moment. Però això no significa que no hagi veritat, sinó que no la posseïm mai completament. D’aquí el pecat d’impaciència, de deixar-se dur per una percepció momentània i trencar una amistat, discutir fins a la violència, entossudiments diversos que es deuen a una percepció parcial que queda fossilitzada com una foto i que es vol fer passar per la realitat de l’altre. Els fonamentalismes van per aquí, i també s’aplica a les enemistats amb les persones. Com ocorre en el cas contrari: com que la consciència té fallades, un se sotmet a altra persona o a regles religioses o socials i formes de puritanisme, substitució de la consciència personal per una col·lectiva. Quan hi ha harmonia en l’acte d’obrir-se a l’amor incondicionat de Déu i buscar també un “nord” en l’amor als altres, és quan es pot viure en pau, fruit de la lluita en aquest amor que busca la veritat i aquesta veritat que és fruit de l’amor.
Llucià Pou Sabaté