“Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida”, diu la frase publicitària davant la qual alguns dubten de si pujar o no a un autobús que la duu. La falta d'evidència sobre l'existència de Déu es presta a aquestes “probabilitats”, doncs mentre que per a alguns les meravelles de la naturalesa canten la grandesa del Creador, uns altres es limiten a dir “potser no”... Pascal va dir que, a l'apostar pel “si”, sortim guanyant una vida “plena” aquí i en el més enllà; en canvi, si s'aposta contra Déu i Ell existeix, la ruïna podria ser total. A més, sense la idea religiosa és difícil la convivència i el respecte als altres: “si Déu no existeix, tot està permès”, deia Dostoievski. A més, el “gaudeix de la vida...” és molt pobre quan arriba el sofriment o es pensa en el “i després, què?”Aquests dies he llegit coses curioses com “que la ciència ja ha donat el cop de gràcia al Déu personal... i a la creació divina dels éssers vius”. No sé si, en realitat, la ciència d'aquests senyors és la astrologia doncs, que jo sàpiga, la veritat científica i la religiosa van per canals diferents, i expressen realitats de plànols que no es toquen... Les ciències naturals parlen de coses com l'origen de la vida, i les ciències religioses d'unes altres, com el seu disseny intel·ligent i que Déu acompanya l'esdevenir de la creació amb la seva providència. Són com dos rails d'un tren, que no interfereixen, i per a una persona de fe, si alguna cosa es contradiu, és que ens han parlat malament de Déu o de la ciència. Qui busca la veritat no sent por ni de la ciència ni de la religió.
També hi ha qui diu que la religió fomenta la violència, que ha estat i és motiu de sofriment i mort, i que aquests aspectes negatius superen els positius. Que jo sàpiga, les grans catàstrofes del segle XX amb prop de 100 milions d'exterminats s'han donat en sistemes ateus; sense llevar importància als morts en nom de Déu, igualment crims, però estadísticament hi ha diferències. De totes maneres són tots criminals, els uns i els altres, els que prescindeixen de la religió per a matar i els que usen el nom de Déu per a tals fins (que és un pecat contra el segon manament).
Amb motiu d'aquestes polèmiques es parla d'un “Estat laic”, que reclama el laïcisme, de relegar el fet religiós a l’esfera privada. És una llàstima que s'exclogui de la democràcia la lliure participació de les idees, perquè sense elles -amb respecte a la llibertat dels altres- la democràcia és insulsa... a més, es converteix en una secta. Com deia E. González, “si no creus en Déu, què li farem, tu t'ho perds!” Si Déu no existeix, pots gaudir de la vida? Els països cristians tenen -a més del vi- una alegria especial en el caràcter. Encara que alguns van entendre que la vida és una vall de llàgrimes i que en aquest món només hi ha moments aïllats de felicitat, la veritat és que la veiem amb freqüència en les coses senzilles, en el cant d'un ocell o el somriure d'un nen, però, sobretot, quan arriba l'amor es palpa una cosa divina, i quan el dolor i la mort truquen a la porta es busca un agafador d'esperança, “un no voler morir del tot. En aquests moments, en aquests difícils moments, es furga en les interioritats a la recerca d'aquesta ‘cosa divina’... Si no creus en Déu, tu t'ho perds. Déu no està per a fastiguejar la vida. Déu vol que en el variat paisatge de la vida gaudeixis dels seus meravellosos cims i a més et regala un magnífic bastó perquè puguis travessar els seus difícils barrancs, que de tot hi ha en la vida”.
Llucià Pou Sabaté
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada