dimecres, 17 de juny del 2009

Cridats a la pau



Acabo de rebre aquest article, moltes gràcies.

Vivim en un món d’exigències i presses, entre pors i estrès, amb falta de interioritat i temps per a gaudir aquest moment present, i contemplar amb pau el do del “aquí i ara”. De vegades ens quedem com apesarats per una ocasió perduda, tenim la temptació de mirar enrere amb la pena de no haver-lo sabut fer millor. Acabo de llegir Cridats a la vida, de ‘Jacques Philippe’, on parla que el major do que tenim és precisament la vida. La crida a viure és justament la primera que rebem de Déu, si bé aquesta crida és contínua. Podríem dir que la nostra vida no té un únic pla que, perdut, fa que res valgui la pena, sinó que sempre hi ha un "pla B": la vida no és un tren que es pot perdre, sempre passa un tren als 5 minuts, encara que de vegades segueixi un pla de viatge distint, però serveix igualment. És una llàstima veure com algun se sent enganyat, amb un sentiment d’impotència, com si hagués hagut de donar certa “talla” per a una competició, i ja no hagués res que fer. Doncs la idea és equivocada per partida doble: ni la santedat depèn de marcar un rècord amb els nostres esforços, ni la falta d’èxit ens converteix en derrotats, el que ens duria al descoratjament i a la tristesa, que són font de tots els vicis: "sense crida, l’home quedaria tancat en el seu pecat... Per orgull, l’home es nega a rebre la vida i la felicitat de mans del Pare enmig d’una dependència confiada i amorosa. Pretén ser la seva pròpia font de vida i, de vegades, la seva pròpia satisfacció. Com a conseqüència sorgeixen nombroses sospites, temors i inquietuds, així com una exacerbació de la concupiscència. Al no esperar ja de Déu la felicitat a la que aspira, i volent obtenir-la per si mateix, l’home pecador tendeix a apropiar-se àvidament de tot un conjunt de béns que considera capaços de satisfer-lo: la riquesa, el plaer, el reconeixement, etc."
Ho va dir bé clar Jesús: “No he vingut a cridar als justs, sinó als pecadors.” Aquesta frase manifesta la infinita misericòrdia de Déu, que crida a l’home no en virtut dels seus mèrits, sinó per pura bondat, i que no desitja que es quedi presoner del seu passat; sempre vol proposar-li un futur, siguin quines siguin les seves equivocacions. Però “aquest text té també per objecte fer comprendre que el mitjà més eficaç per a sortir del pecat i de la misèria, no és el de culpabilitzar-nos o afligir-nos: és el d’obrir-nos a les crides que Déu no deixa de dirigir-nos avui, qualsevol que sigui la nostra situació... Sense aquestes crides, l’home romandria tancat en els límits del seu psiquisme, de les seves imaginacions, dels seus impulsos i dels seus fantasmes... Entre la representació psíquica que fem de la realitat, i el que aquesta realitat és en la seva veritat i en la seva bellesa profunda, pot haver una important distorsió. No és el real el que ens empresona, són les nostres representacions. Així mateix, la interpretació i el pes de les nostres emocions no sempre estan en proporció amb la realitat de les coses. Unes realitats d’importància cabdal poden deixar-nos emocionalment indiferents, mentre que coses d’escassa importància tenen en ocasions una desmesurada ressonància afectiva en nosaltres”, i així la imatge que tenim de la felicitat, “la representació psíquica del que creiem capaç de fer-nos feliços, no sol tenir més que una llunyana relació amb la felicitat efectiva, i realment no pot satisfer-nos”. Les coses que pensem “tenen una part de veritat, i això cal tenir-ho en compte, però són limitades i de vegades enganyoses. Han de convertir-se permanentment, per a obrir-se a la riquesa del real que Déu ens proposa, que és més vast i més fecund que qualsevol elaboració psíquica”. Tendim a suggestionar-nos per l’última cosa que ens ha influenciat però que no és la més important. Necessitem un temps per a situar-la en el context del real, i “aquesta obertura a l’autèntica realitat no es produeix sense dolors ni renúncies, sense lluites ni agonies. És un treball que s’ha de reprendre sempre, mai acaba aquí baix, i permet accedir a una vida cada vegada més rica i abundant". És un treball, a més, que ens obre a una perspectiva esperançada: el millor sempre està per arribar.
Llucià Pou Sabaté