Devoció a la Mare de Déu

A Catalunya i concretament a la Cerdanya, es pot dir que gairebé no hi ha poble que no es veneri una o més Mare de Déu, amb gran nombre de Santuaris, i pel que fa França no hi ha altre regió en què la profusió de Verges romàniques o d’estil romànic, assoleixi la densitat que té a la Cerdanya, al Conflent i al Rosselló, tret de la regió de l’Auvèrnia, on el nombre i la qualitat de les Mare de Déu romàniques són remarcables.
En el segle XVII el pare Camós va tenir la idea d’escriure un llibre titulat “El jardí de Maria”, consagrat al culte de la Mare de Déu a Catalunya.
Es va fer pelegrí de la Verge Maria, anant a visitar-la en tots els diferents santuaris, esglésies i capelles de les diòcesis catalanes. Va escriure les estàtues i els santuaris amb prou precisió perquè el seu llibre sigui a hores d’ara encara ben preciós, particularment quan la descripció dels llocs i de coses que ha estat modificada amb el pas del temps.
Amenitza la seva obra amb històries meravelloses i relats de prodigis recollits piadosament vora els santuaris.
En això rau tot l’encís del llibre. Més a costat a nosaltres, l’any 1926, el doctor Martí Sanjaume va escriure un llibret titulat “ Las Vírgenes de la Cerdaña”. L’autor, arxiver de la vila de Puigcerdà, va tenir doncs la possibilitat d’escorcollar els rics arxius dels notaris de la capital de la Cerdanya. Va establir un inventari si fa o fa complet de les Mares de Déu pobletanes de diversos santuaris o oratoris, dels títols sota els quals la Verge ha estat invocada en les dues 'Cerdanyes', francesa i espanyola.
Descobreix en quasi tots els pobles de la Cerdanya una imatge de vegades molt antiga de la Mare de Déu, entorn de la qual sovint ha estat forjada una llegenda que explica el seu origen, i que no deixa de sorprendre el fet en què es va produir.
Les més visitades en aquests indrets són la de Font-Romeu i la de Núria.
Els relats entorn a la troballa de les Mare de Déu, sovint són tan semblants que hom diria que han estat calcats els uns dels altres.
A Font-Romeu, s’explica que una vacada passava pel bosc de la Calma quan un toro, separant-se del gros del ramat es va posar escarbotar vora una font i va descolgar una imatge.
En el retaule de l’altar major de la capella de Font-Romeu, valent-se del cisell, Sunyer va immortalitzar l’escena de la troballa de la Mare de Déu per un toro.
Una llegenda semblant, que ens parla d’una Mare de Déu per un animal corresponent un bou, ha estat conservada per la de Talló, vora Bellver, per Nostra Senyora de Vilanova, vora Formiguera, per la de Bell-lloc, per la de Bastanist, per la de Núria, per la d’Er etc.
Segons l’opinió de l’erudit cerdà Francesc Marés, a mitjans del segle XVII, aquestes Mares de Déu, segurament havien estat amagades en una època aràbiga o més endavant quan es va estendre per aquestes comarques l’heretgia dels albigesos durant els anys 1198 - 1199, i més tard retrobades i embolcallades de fets meravellosos.
Cal destacar que el culte cristià a la Mare de Déu tot i l’explicació de ‘invencions’ ‘llegendes’ etc, ha estat el lloc elegit per Déu que esdevindrà un lloc sagrat de pelegrinatge i d’oració i per part de la Mare de Déu, d’acolliment maternal i d’abundants gràcies.