Acabo de rebre aquest escrit que publico a continuació
Arran de la polèmica sorgida aquests dies en alguns ambients, voldria comentar aquestes tres idees. Una, que el sacerdot ja està casat. La segona, parlar de la conveniència d'aquest “matrimoni”. I la tercera, sobre l’actitud davant altres enamoraments.
1) Quan es coneix que un bisbe o sacerdot té relacions de tipus conjugals, dimiteix dels seus encàrrecs. Això ve d'antic, però quan hi ha crisi de fe costa perseverar: on és feble la fe, també ho és la continència.... Opinions de moda mantenen que una persona no pot ser madura ni realitzar-se si no és sexualment activa: això resulta poc tolerant, i basta veure la proliferació de desamor que hi ha entre parelles i fills. La realització personal és un tema complex, unit a la felicitat. No depèn de la recerca del plaer, sinó de tenir un cor enamorat, saber el que es vol (tenir un ideal) i fermesa per a perseverar malgrat les dificultats.
2) Tota persona pot decidir ser cèlibe. D’entre els qui ho decideixen, l'Església llatina escull els seus sacerdots. Com Jesús espòs de l'Església, el sacerdot es deu a tots, no a l'atenció diària d'una única dona, d'uns fills en exclusivitat. Crist institueix en la seva persona un sacerdoci nou i alguns el segueixen per a estar amb Ell i assimilar la seva vida, però això no tots ho poden entendre. Així com la unió conjugal obliga a cadascun dels cònjuges a estimar a l'altre en forma exclusiva i excloent, com Crist a l'Església, així es compromet també el sacerdot. El sacerdoci no és una professió sinó un estat de vida. Un sacerdot ja està casat i no pot lliurar-se a una dona, doncs té un sol cor i un sol cos. Necessita el cor lliure per a estimar a tots com Jesús estima a l'Església, amb disponibilitat, generositat en l'amor, amplitud i transcendència. Em deia una persona que Jesús no hauria pogut sacrificar-se en la creu per amor a nosaltres si deixava esposa i un parell de fills. Ens imaginem a Jesús casat? El sacerdot ha d'estar per a tots, de manera que, igual que Ell, també podrà dir: “la meva família són ells”.
3) Això té molts moments de joia però efectivament comporta una certa solitud. Ser ocell solitari pot resultar difícil, però aquí està la llibertat. Sempre es pot tornar a reconstruir el niu. No hem de jutjar a ningú. Tothom pot refer la seva vida: és volar d'una altra manera. En resum, tots en l'Església, sacerdots i laics, han de buscar la santedat en el seu estat, però sense ser sentimentalismes. Cal reposar els afectes per a trobar el fons del cor: l'home caut medita els seus passos en l'oració. Casat o sacerdot, sempre haurà de cuidar el seu cor.
Llucià Pou Sabaté
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada