L'Orfeó Català i els cors del Palau van oferir el tradicional concert de Sant Esteve
Una de les grans tradicions nadalenques musicals és el Concert de Sant Esteve que se celebra al Palau de la Música Catalana.
Aquest concert se celebra any rere any, només va estar prohibit des de l'any 39 al 45. Recordo que de petit els meus pares m’hi portaven i, de ben segur, aquí va començar la meva gran afició per el cant coral.
Aquest any, com cada any, tots els cors del Palau, dels més petits al més gran, van oferir, el tradicional concert de nadales catalanes, algunes interpretades a ‘cappella’ i d'altres en format simfònic.
La primera part de la vetllada va comptar amb el Cor de Petits, dirigit per Glòria Fernández, el Cor Infantil, amb Glòria Coma al capdavant, el Cor de Noies, dirigit per Buia Reixach, i finalment el Cor Jove, sota la batuta d'Esteve Narbona.
La segona part del concert va estar protagonitzada per l'Orfeó Català, dirigit pel seu titular, Josep Vila i Casañas, que, juntament amb l'Orquestra Barroca Catalana, interpretà una de les obres magnes de Bach, el ‘Magnificat.’
A la segona part van cantar 3 Nadales tradicionals. Abans de cantar l’última, van rodejar el parc de butaques de la platea tots els components dels cors de Petits i Infantil i van animar el públic que omplia de gom a gom el Palau a cantar plegats ‘Santa Nit’.
Aquest any, havien passat masses coses, i tothom tenia ganes d’eixamplar el cor i desfogar-se, cantar va ser l’excusa, val a dir que va ésser un acte molt emotiu.
Ja per acabar –és una tradició-, l’Orfeó Català va interpretar el seu himne, ‘el Cant de la Senyera’, a més del cant, es podia ‘escoltar’ el silenci del espectadors, però a la segona estrofa en Josep Vila es va girar de cara el públic, el qual immediatament es va posar en peu i tothom s’hi va afegir acompanyant l'Orfeó fins l’apoteosi final.
Durant uns moments el Palau vibrava d’emoció i es podia palpar el calfred dels espectadors que omplien a vessar el Palau
Un llarg aplaudiment va seguir i, cosa inusual – ja que sempre s’acaba amb aquest l’himne tradicional-, el director, va voler dedicar-nos un afegitó, el tan senzill, però al mateix temps tan difícil quan es canta bé, ‘el noi de la mare’.
Jo crec ho va fer expressament -moments abans s’havia colat per una escletxa un ventet fi i lleuger, i per tal ens poguéssim assecar la rosada que s’havia dipositat en els ulls-, i acabar de gaudir del plaer d’escoltar un cop més el tant estimat i reconegut Orfeó Català.
No he trobat el vídeo, però a continuació podeu veure un trosset molt curt del ‘Magnificat’, aquest però dirigit per Ton Koopman, en un concert a Amsterdam, acompanyat de la ‘Baroque Orchestra’, però clar, no és l'Orfeó Català.
Una de les grans tradicions nadalenques musicals és el Concert de Sant Esteve que se celebra al Palau de la Música Catalana.
Aquest concert se celebra any rere any, només va estar prohibit des de l'any 39 al 45. Recordo que de petit els meus pares m’hi portaven i, de ben segur, aquí va començar la meva gran afició per el cant coral.
Aquest any, com cada any, tots els cors del Palau, dels més petits al més gran, van oferir, el tradicional concert de nadales catalanes, algunes interpretades a ‘cappella’ i d'altres en format simfònic.
La primera part de la vetllada va comptar amb el Cor de Petits, dirigit per Glòria Fernández, el Cor Infantil, amb Glòria Coma al capdavant, el Cor de Noies, dirigit per Buia Reixach, i finalment el Cor Jove, sota la batuta d'Esteve Narbona.
La segona part del concert va estar protagonitzada per l'Orfeó Català, dirigit pel seu titular, Josep Vila i Casañas, que, juntament amb l'Orquestra Barroca Catalana, interpretà una de les obres magnes de Bach, el ‘Magnificat.’
A la segona part van cantar 3 Nadales tradicionals. Abans de cantar l’última, van rodejar el parc de butaques de la platea tots els components dels cors de Petits i Infantil i van animar el públic que omplia de gom a gom el Palau a cantar plegats ‘Santa Nit’.
Aquest any, havien passat masses coses, i tothom tenia ganes d’eixamplar el cor i desfogar-se, cantar va ser l’excusa, val a dir que va ésser un acte molt emotiu.
Ja per acabar –és una tradició-, l’Orfeó Català va interpretar el seu himne, ‘el Cant de la Senyera’, a més del cant, es podia ‘escoltar’ el silenci del espectadors, però a la segona estrofa en Josep Vila es va girar de cara el públic, el qual immediatament es va posar en peu i tothom s’hi va afegir acompanyant l'Orfeó fins l’apoteosi final.
Durant uns moments el Palau vibrava d’emoció i es podia palpar el calfred dels espectadors que omplien a vessar el Palau
Un llarg aplaudiment va seguir i, cosa inusual – ja que sempre s’acaba amb aquest l’himne tradicional-, el director, va voler dedicar-nos un afegitó, el tan senzill, però al mateix temps tan difícil quan es canta bé, ‘el noi de la mare’.
Jo crec ho va fer expressament -moments abans s’havia colat per una escletxa un ventet fi i lleuger, i per tal ens poguéssim assecar la rosada que s’havia dipositat en els ulls-, i acabar de gaudir del plaer d’escoltar un cop més el tant estimat i reconegut Orfeó Català.
No he trobat el vídeo, però a continuació podeu veure un trosset molt curt del ‘Magnificat’, aquest però dirigit per Ton Koopman, en un concert a Amsterdam, acompanyat de la ‘Baroque Orchestra’, però clar, no és l'Orfeó Català.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada