Excursió Ordesa 2015

Diumenge 2 d’agost vam fer una excursió molt interessant amb un dels meus fills. De primer, l’objectiu era el Parc d’Ordesa i pujar per les ‘Clavijas de Cotatuero’ passant després per la ‘Faja de las Flores’...però deixant sempre la porta oberta per altres opcions que aniríem analitzant sobre el terreny.  Aquesta zona gairebé no la coneixia gens i em feia molta il·lusió. Me’n vaig endur dues caixetes per posar-hi catxés, una mica com a record ja que possiblement no hi tornaria mai més.

Ens vam llevar ben d’hora, amb una il·lusió tremenda i moltes ganes. El trasllat de ‘Torla’ a la ‘Pradera’ la vam fer en bus, el primer que sortia a les 6 del matí. La pujada va ésser per les ‘Clavijas de Cotatuero’, un dels llocs llegendaris del Pirineu, 33 grapes que ‘Edward Buxton’ un caçador anglès va encarregar a finals del segle XIX a un ferrer de ‘Torla’ (Bartolomé Lafuente)  aquest, junt amb un pescador de truites (Miguel Bringola) les van posar l’any 1881 per un interès cinegètic, i d’aquesta manera tenir un pas per a poder caçar els últims cérvols que quedaven en aquest recondit indret, a més, servien també per accedir a França per la Bretxa de Roland. El recorregut són uns 30 m, primer de pujada vertical i la resta horitzontal que salven una ‘timba’ impressionant del cercle de Cotatuero. Un cop posades, immediatament va començar la discussió i controvèrsia, un dels més crítics va ser en ‘Henry Rusell’ (comte Rusell), potser per això no es van inaugurar fins el14 de juliol de 1892. Em va agradar moltíssim passar-hi, ara bé, no pots pas badar, l’estimball que tens sota els teus peus és impressionant i l’exposició al vuit és total.

Un cop resolt aquest pas, ens vam animar, i vam fixar la següent meta a la Cova o Gruta de Casteret, allà vam deixar el segon catxé. Aquesta cavitat de gel està situada a 2650 m, te diverses boques de ventilació cosa que afavoreix la conservació de la gruixa de gel. La va descobrir el 1926 ‘Norbert Casteret’ i al cap de 30 anys hi va tornar i encara localitzà noves cavitats gelades a la zona del ‘Casco’ i al Coll dels ‘Sarrios’.

Teníem a una hora de camí en forta pujada la Bretxa de Roland feia un dia esplèndid, el cel ras, ben blau i net de núvols, així doncs, en aquestes condicions, qui s’hi podia resistir?

Vam pujar pel Pas dels ‘Sarrios’ equipat amb cadenes i en un tres i no res ens vam plantar a la Bretxa. Allò semblava la Plaça de Catalunya de la gentada que hi havia -els francesos ho tenen a només 2 hores pujant per Gavarnie i el Coll de Tentes-. Un cop arribats l’espectacle és d’una gran bellesa que fins i tot se’m fa difícil descriure’l, vam treure el nas per fer unes fotos del Cercle de Gavarnie amb el salt d’aigua al fons, preciós!

Aquí vam poder recordar l’epopeia de Roland

Roland era fill de la princesa Berta, germana de Carlemany i del duc d'Angers.

Va viure la seva infància en paratges d'Itàlia i França, en contacte amb la natura. Passats els anys, es va convertir en un dels més famosos cavallers de l'època, per la seva destresa, el seu posat arrogant i la seva extraordinària bravura.

Amb la seu oncle Carlemany, un dia marxà a l'històric combat que havia de donar lloc a la derrota de ‘Roncesvalles’, en la qual l'emperador, veient pròxima la derrota i el seu exèrcit mig desfet i desmoralitzat, va fugir a les muntanyes. Roland, com un cadàver més, va quedar abandonat i malferit, sepultat pel cos inert del seu cavall.

Quan va tornar a sí, i va comprendre la seva precària situació, es va aixecar amb un sobrehumà esforç apartant la seva muntura amb ajuda de la seva poderosa espasa ‘Durandarte’ recolzant-se en una roca. Diuen que encara es poden veure les petges dels seus dits sobre la pedra, com a testimoni de la seva descomunal fortalesa.

Roland va contemplar per uns moments el terrible panorama i va tractar d'orientar-se per buscar el camí cap a França; però va haver de fer-ho amb cautela, perquè l'enemic estava a l'aguait.

Després de dos dies i dues nits, de grans penúries, grimpant i amagant-se entre els cingles, Roland va aconseguir arribar fins a la vall d'Ordesa.

Un cop allà, només tenia que enfilar-se per les empinades muntanyes que tancaven la vall. Però l'enemic era a prop; gairebé podia escoltar la remor de les tropes que el perseguien, i notar  de ben a prop l'alè dels gossos que seguien el seu rastre. No obstant això, en veure que la nit s'apropava, va fer un cor esforç i va aconseguir arribar davant l'últim repetjó de la muntanya.

Quan ja estava a punt d'aconseguir-ho va aparèixer la jauria de gossos que  l’havien estat rastrejant. Amb la seva espasa ‘Durandarte’ va aconseguir matar-los sense problemes, però les seves forces es van afeblir encara més. Va mirar cap avall i va veure les tropes que amb pas lleuger –dins el que cap, doncs la pujada és forta-, ja l’havien localitzat i es dirigien vers ell. Va comprendre que no podria fer front a la tropa que el perseguia y realitzant una última ostentació, va llançar    l’espasa ‘Durandarte’ a l'altre costat de la muntanya, per fer arribar una darrera salutació de comiat a la seva pàtria; però no ho va aconseguir i l'espasa va relliscar pel vessant de nou a les seves mans.

Fins a tres vegades ho va intentar, però amb el mateix resultat. Sabent que rondava la mort, amb un esforç sobrehumà, Roland va llançar la seva espasa per última vegada, amb tal violència que l'espasa va colpejar la muntanya i la va partir, deixant una escletxa oberta. Així Roland va poder veure per última vegada el seu país.

Els seus perseguidors el van trobar mort en aquest històric lloc avui dins del Parc Nacional d'Ordesa, conegut des de llavors com la Bretxa de Roland.

Desprès de recordar aquests fets, i trobant-nos en el mateix indret, no es d’estranyar que portats per l’eufòria del moment el meu fill titulés el vídeo com ‘la Conquesta de la Bretxa de Roland’.

Vam continuar l’excursió fins el ‘Dedo’, però el temps se’ns tirava a sobre i vam decidir començar a baixar, encara ens quedava fer la bonica i espectacular ‘Faja de las Flores’ i finalment la baixada per les ‘Clavijas de Salarons’ per retornar a la ‘Pradera’ i agafar el bus que ens portés altre cop a Torla.