Anècdotes del Raval

Com he comentat en altres ocasions, cada setmana faig visites pel barri del Raval, i la setmana passada em vaig trobar amb el cas que explico a continuació.
Havia concertat la visita prèviament per telèfon, però tan bon punt em van obrir, una veu procedent del pis on anava, cridava donant-me ànsia perquè pugés de pressa.
Els pisos antics del barri, acostumen a tenir els esglaons bastant normals fins el pis principal, a partir d’aquest, la majoria, s’estreny l’escala i els graons tenen diferents factures i alçades, cosa que es nota sobretot al pujar.
No havia passat del segon pis quan la dona cridava més fort ‘dése prisa, suba más aprisa, por favor’. Jo estranyat d’aquest ‘Déu vos guard’ em vaig afanyar tant com vaig poder i vaig arribar al quart esbufegant.
Al entrar vaig adonar-me del què passava. Dues dones grans lluitaven aferrissadament agafant com podien un home que havia perdut el senderi, agafat als barrots del balcó embogit es volia tirar daltabaix.
No cal dir que vaig corre per agafar l’home i ajudar entrar-lo dins, no sense rebre batzegades i tot un seguit d’improperis ‘mecagüen ... tal i qual’... ja us podeu imaginar ...
L’home està molt malalt, una cirrosi hepàtica l’havia retingut internat a l’hospital fins el dia abans, l’hi havien posat un aparell experimental per controlar la micció, però pel rastre que havia deixat, era evident no funcionava gens bé.
L’home presentava una notable excitació i la seva dona junt amb la mare, ja molt gran i malalta, no el podien controlar.
Vaig intentar calmar-lo parlant-li a poc a poc ja que estava fora raons, i procurant cercar un ambient més seré, però tot d’un plegat quan semblava ja el tenia encarrilat, va allargar la mà i va agafar un ganivet de la cuina amb la intenció de tallar-se les venes de les mans. Havia embogit. Val a dir que el pis es molt petit i fent dues passes pel menjador, podies anar del balcó a la cuina.
No cal explicar detalls del seu aspecte, tenia molt mala pinta i quan l’agafava notava només la pell i l’ós. Tanmateix, el xivarri, l’enrenou i la confusió, perquè tothom parlava alhora, i el malalt que en deixava anar cada una que val més no descriure, semblava que la situació anava pel pedregar.
Així doncs, vaig optar sense cap mena de vacil•lació, aixecar la veu i fer un cop d’efecte amb un gran crit fins a perdre el bel: Ja n’hi ha prou! Muts i a la gàbia! Tot seguit es produí un silenci sepulcral. Van quedar tots parats, crec no s’ho esperaven, va ser oli en el llum i va donar resultat. A continuació va sonar el timbre del carrer, va ésser providencial, quina sort! era la infermera que el venia a curar. Vaig sentir un alleujament profund, era l’hora de fer-me fonedís, i traspassar la iniciativa a qui en sabia més i tenia coneixements i experiència, de fet, com que el lloc era petit com un puny, i no hi cabíem, vaig optar per acomiadar-me i deixar pas a la infermera, que pujava fatigosament les escales fins el quart pis.
Al obrir la porta amb energia, tres veïns que tenien l’orella enganxada a la porta, fent el tafaner, van fer com aquell qui entra, per allò de la inèrcia. Altres veïns que no hi cabien, o segurament tenien l’orella més fina, com el pare Manefla, esperaven al replà de l’escala per veure què passava. Amb aplom i parsimònia vaig sortir del pis, fent-me passadís sense piular.
Al creuar-me amb la infermera li vaig assabentar de la situació. Un cop a peu d’escala em vaig esperar una bona estona per si hi havia qualsevol necessitat. Gràcies a Déu no va fer falta, tot continuava en calma.
Al vespre i l’endemà no m’ho treia del cap i vaig encomanar aquesta família, especialment el malalt.
Aquests dies recordava la situació viscuda i pensava: hi ha molta gent que s’ho passa prou malament, hem de resar per ells, i nosaltres, quantes gràcies hem de donar a Déu!