La Mare de Déu del Carme

Era l'estiu de 1845 quan el vaixell anglès «Rei de l'Oceà» es trobava enmig d'un ferotge huracà. Les onades l'assotaven sense pietat i la fi semblava propera. Un ministre protestant anomenat Fisher, en companyia de la seva dona,  fills i altres passatgers, van anar a coberta per suplicar misericòrdia i perdó.

Entre la tripulació es trobava l'irlandès John McAuliffe. En constatar la gravetat de la situació, el jove va descordar la camisa, es va treure el Escapulari i, fent amb ell la Senyal de la Creu sobre les furioses ones, el va llançar a l'oceà. En aquest precís moment, el vent va parar. Solament una última onada va arribar a la coberta, arrossegant amb ella l’Escapulari, que va quedar dipositat als peus del noi.

El ministre havia estat observant acuradament les accions de McAuliffe i va ser testimoni del miracle. No podia creure. Va anar parlar amb ell, i així va conèixer la devoció a la Santíssima Verge i el seu Escapulari. El Sr Fisher i la seva família van resoldre ingressar a l'Església catòlica el més aviat possible, i acollir-se a la gran protecció de l'Escapulari de Nostra Senyora.

El mar, gran, temorós, terrible. Esglaia pensar que els antics es llancessin a la mar a l’aventura, sense més aparells i seguretat que aquelles antigues closques de nous. Homes forts i potser poc religiosos trobaven en la Mare de Déu del Carme una protectora inigualable en les fosques nits en aquest immens desert d'aigua i sal.

És moment de reconèixer-nos humils i, amb cor de fills, acudir a Maria. Seu aquí, al meu costat, mare amorosa, que avui vull més que mai resar amb tu, sentir la teva protecció, experimentar la teva tendresa. El camí és llarg, les temptacions dures, la meva necessitat gran: vine, mare meva, ensenyem a comportar-me amb puresa i generositat.

La muntanya del Carmel és un lloc meravellós vora  la Mediterrània, a Terra Santa. En ell, des de temps immemorial, s'ha donat culte a diversos déus.

Allà, -conte l'Escriptura- es va reunir Elies amb els profetes de Baal, i va tenir lloc aquella peculiar disputa sobre quin era el veritable Déu. El foc que va caure del Cel demostrà que el Senyor, el Déu d'Israel, és l'únic Déu, viu i veritable.

En els segles III i IV d. C. es van donar cita en aquesta muntanya homes austers que, portats pel seu esperit d'oració i penitència, es van retirar a aquest lloc. Més tard, al segle XII, un grup de devots procedents d'Occident, que havien visitat la terra on va néixer Jesús, va decidir prendre estatge permanent al Mont Carmel. Van construir la primera església dedicada a la Mare de Déu i voler viure en oració i pobresa, estimant molt especialment  la Mare de Déu. Aquest primer grup va ser l'origen d'una ordre avui molt coneguda: els carmelites.

La devoció a Santa Maria del Mont Carmel aviat es va estendre per tota la cristiandat, potser com una resposta natural que tenim els homes de reconèixer la nostra feblesa i la necessitat d’especial protecció. En Maria hi trobem moltes vegades la fortalesa que ens falta, i, al mateix temps, la tendresa de la vida cristiana.

T'has fixat? Els nois poden arribar a ser molt fins quan volen tractar amb delicadesa a la noia que els agrada. Els que eren desmanegats i més aviat «una mica bèstia» es tornen vulnerables a la trobada amb la delicadesa femenina: es desfan en detalls, buscant que res malmeti la noia que estimen, que se senti com mai, que se sàpiga volguda, que conegui que no hi ha res, absolutament res més que ella, en l'íntimitat del seu cor.

És meravellosa l'experiència per una noia  sentir-se especial ... i és bonic per a les noies sentir-se així, ¿no és veritat?

Posem més amor i tendresa en la nostra pietat, intentant fer que Maria se senti única perquè la cuidem fins  l'extrem: amb jaculatòries senzilles, amb petits actes d'oferiment, amb detalls fervorosos de servei i de sacrifici. Veuràs després com Ella et mostrarà de mil maneres el molt que els teus esforços per agradar alegren el cor.

És fantàstic el desig de tractar Maria com  la noia més delicada. Que bonica és la pietat mariana!

El 1251, la benaurada Verge Maria, acompanyada d'una multitud d'àngels, es va aparèixer a sant Simó Stock, General dels Carmelites. Portava a les mans  l'escapulari de l'Ordre, i li va dir: «Tu i tots els Carmelites tindreu el privilegi de  qui mori portant l’escapulari no patirà el foc etern», és a dir, qui mori amb ell se salvarà.

Originalment, l'escapulari era un hàbit religiós, que cobria el cos sencer. A poc a poc es va reduir, de manera que avui és senzillament un trosset de tela, o una medalla que porta al coll amb la imatge de la Verge del Carme i el Sagrat Cor. La tradició és clara: els que  portin i el tinguin imposat pel sacerdot seran portats al Cel per la Verge el dissabte posterior a la seva mort, en recompensa de la seva pietat mariana.

Aquesta preciosa devoció ens ajuda a confiar la nostra vida completament a la Mare de Déu: és com una consagració al seu amor i a la seva persona. A més, portar aquesta cadena al coll és signe de pertinença a Maria. Que bonic és, durant la jornada, besar la medalla moltes vegades, dir-li una floreta a la nostra Mare.

Quan tinguis temptacions i la sensualitat et flagel·li amb la seva fúria: un petó a la Mare de Déu del Carme. Quan tinguis aclaparament i estiguis estressat per mil coses, agafa amb fermesa la teva cadena al coll i recorda quina gran protectora t'acompanya. Ella serena les ones en el teu navegar quotidià. Parla-li a cau d'orella, i ella t'escoltarà.

Amb Maria tot és fàcil. Tinguem-ho sempre present.

 

Fulgencio Espá,

Text publicat per Juan Ramón Domínguez Palacios a ‘Anécdotas i Poesias’