Lluny de Déu, malament rai !

Encara no havia patit l'atemptat. A l'Aula Pau VI hi havia més de 7.000 persones. El Papa avançava pel passadís central on al final una immensa escultura de la Resurrecció de ‘Pier Luigi Nervi’, l'esperava amb els braços oberts. La gent s’empenyia contra les tanques com a jugadors de rugbi en apassionada ‘melé’ per tocar Joan Pau II.

Ell s'acostava a banda i banda, lent, somrient, divertit com encantat amb la cridòria, donant la mà fugissera. Una dona gairebé asfixiada per les empentes de la gent cridava tant com podia:

«Sant Pare, Santedat!»

De sobte, les mirades es van trobar. El Papa Joan Pau II se li acostà. Li va agafar la mà:

Sí? Digues-me »

Aquella dona li començà a bategar el cor amb tanta força que només sentia el seu cor i el del Papa:

«Sant Pare, resi ...-balbuceja, i ja no va saber dir res més! - Resi per Espanya»

«Ho faig, ho faig»

«Però ... però sobretot -afegí amb la boca seca i la mà tremolosa entre les del Sant Pare -però, sobretot, resi pel meu marit - mentre agafava el seu marit pel braç que tenia al costat -perquè ... s’ha apartat de Déu »


En aquest mateix moment el marit va empal•lidir i tot seguit es va tornar de tots colors. Joan Pau II se’l mirà amb tendresa, i li va agafar les mans. Amb la mirada profunda i plena de dolcesa es va acostar i mussità a cau d'orella d’aquell home completament atordit.

«Fill. Torna. Hom s’ho passa tan malament lluny de Crist... »

I en aquell moment, el Papa, l’home i la seva dona, van tornar sentir altre cop la cridòria: Visca el Papa! ¡Joan Pau II t’estima tot el món! Fins aleshores a la Sala Nervi semblava que només hi eren ells tres. A la sortida, l'home va tornar en si i, rabent, passà de l'Aula al confessionari del Vaticà per demanar perdó a Déu per la vida viscuda allunyat d'Ell

INTERROGANTES.NET
ALMUDÍ