.
Fa pocs dies vaig rebre aquest article que van enviar-me simultàniament el pare i el germà de la Mariona.
‘Reme Falguera’ el va publicar en el seu bloc que reprodueixo íntegre sense afegir més comentaris.
"Admira la fermesa de Santa Maria: al peu de la Creu, amb el dolor humà més gran —no hi ha dolor com el seu dolor—, plena de fortalesa.—I demana-n’hi, d’aquesta fermesa, perquè tu també sàpigues estar al costat de la Creu". (Sant Josepmaria Escrivà de Balaguer, Camí, 508)
No hi ha patiment més gran en aquest món que el dels pares davant la mort d'un fill. Qui hagi intentat consolar els seus cors esquinçats pel dolor sap que sobren les paraules. I més, quan als pocs dies de la seva mort, escriu als seus familiars i amics aquesta extraordinària carta que, amb el seu permís, tinc el privilegi de compartir amb tots vostès.
Una veritable lliçó d'amor, de sentit sobrenatural, i d'acceptació de la voluntat de Déu. Gràcies Mariona!
Hola família.
Sí. Hem tingut un miracle. El nostre ‘peque’, des del moment que ens pensàvem que l’havíem perdut (al principi de l'embaràs) ha estat un miracle.
Em costa molt escriure perquè el dolor humà em trenca per dins. Però us haig de dir que Déu existeix. Si, Déu ens estima i ens dóna molt. A nosaltres ens ha donat al RAMON. Tot per amor. Exagerada? No, en qüestions d'amor és impossible exagerar. Radical? Si, perquè l'amor ho és tot o no és res.
RAMON va néixer el dissabte 15 de gener, prematur i molt ràpid. El van posar a la incubadora durant una setmana.
El dissabte 22 varem arribar amb ell a casa. Érem molt feliços de ser 7 a casa. La casa es veia plena.
El diumenge vam gaudir molt, tot girava al voltant del RAMON: l'horari; les corredisses de les nenes cap al seu llitet per veure si dormia o, per sort, es despertava per poder-lo agafar; ara obre els ullets, ara sembla que riu, etc...
La nit del diumenge al dilluns només es va despertar un cop per menjar.
El dilluns 24 al matí el Pep i jo varem veure que passava alguna cosa estranya, i vam córrer a l'hospital.
A l'entrar, me'l van prendre dels braços per reanimar-lo. Allà el Pep i jo vam començar a resar desesperats reclamant a Déu la salut del nostre ‘peque’. Un bacteri li havia provocat una sèpsia.
Al veure que la situació era crítica, vam avisar al rector de la nostra parròquia i va venir de seguida a batejar-lo.
Just en el moment del bateig, el RAMON va obrir els ulls, semblava que ens estigués dient 'gràcies papis!', ja mai més va tornar a obrir els ulls.
Quan els metges van aconseguir mantenir les seves constants, una ambulància se'l va endur cap a Sant Joan de Déu.
Allà va estar a la UCI en estat molt greu però estable. Nosaltres continuàvem resant desesperats perquè tornés amb nosaltres. Però al mateix temps demanava a la Mare de Déu que m'ajudés a ser forta i serena com Ella, a saber suportar el dolor i entendre que la vida és un regal de Déu, és la seva voluntat (sempre bona).
El dijous 27, quan semblava que ja anava cap a millor, una petita vena del seu cap es va trencar, fent una hemorràgia cerebral que ja no tenia cap remei. Continuàvem resant perquè passes un miracle, però ja no ho fèiem amb aquella desesperació humana, perquè notàvem que la Mare de Déu estava molt a prop nostre. Era com una lluita: la Mare de Déu tibava d'una maneta del RAMON i nosaltres tibàvem de l'altre.
El diumenge 30 cap a quarts de nou del vespre a l'entrar a la UCI ens van deixar agafar al RAMON. Les seves constants es mantenien fins aquell moment. Semblava que ens estigués esperant. Quan el vam agafar en braços, les constants van començar a variar, el cor cada vegada anava més lent. Semblava un Àngel. La Mare de Déu estava allà amb nosaltres 3.
Varem estar parlant amb el RAMON una bona estona, li vam demanar moltes coses, l’acariciàvem sense parar. Hi havia molta pau en aquell racó de la UCI.
Li vam posar una creu beneïda per Joan Pau II al seu pit (feia dies que voltava pel seu llit) i varem resar el rosari. Tenim el costum de resar un misteri per cada fill, així que el cinquè misteri és el del RAMON. Quan vam acabar el rosari, el Pep va dir l'oració de l'Àngel de la Guarda com fa cada dia amb els nens. Jo, vaig dir: 'Pep, la Mare de Déu està agafant al nostre peque, se l'emporta amb Ella'. I just en aquell moment, 31 de gener a les 00:45h, el seu cor va deixar de bategar.
No us explico tot això per fer-vos plorar. Us ho explico perquè vull compartir amb vosaltres aquesta alegria de ser cristians. L'alegria que ens ha donat el nostre peque des del moment de la seva concepció. Un nen ple d'amor. La llum de la nostra vida. Un regal de Déu. T'estimem molt RAMON!
Que la fe que ens han transmet els nostres pares i l'àvia, passi de generació en generació. Cultiveu-la, que mai es faci malbé.
RAMON ha complert la seva missió en 15 dies, nosaltres hem de lluitar cada dia per aconseguir completar aquesta missió, el Cel és per a tots nosaltres! Allà ens hem de trobar.
Hola família.
Sí. Hem tingut un miracle. El nostre ‘peque’, des del moment que ens pensàvem que l’havíem perdut (al principi de l'embaràs) ha estat un miracle.
Em costa molt escriure perquè el dolor humà em trenca per dins. Però us haig de dir que Déu existeix. Si, Déu ens estima i ens dóna molt. A nosaltres ens ha donat al RAMON. Tot per amor. Exagerada? No, en qüestions d'amor és impossible exagerar. Radical? Si, perquè l'amor ho és tot o no és res.
RAMON va néixer el dissabte 15 de gener, prematur i molt ràpid. El van posar a la incubadora durant una setmana.
El dissabte 22 varem arribar amb ell a casa. Érem molt feliços de ser 7 a casa. La casa es veia plena.
El diumenge vam gaudir molt, tot girava al voltant del RAMON: l'horari; les corredisses de les nenes cap al seu llitet per veure si dormia o, per sort, es despertava per poder-lo agafar; ara obre els ullets, ara sembla que riu, etc...
La nit del diumenge al dilluns només es va despertar un cop per menjar.
El dilluns 24 al matí el Pep i jo varem veure que passava alguna cosa estranya, i vam córrer a l'hospital.
A l'entrar, me'l van prendre dels braços per reanimar-lo. Allà el Pep i jo vam començar a resar desesperats reclamant a Déu la salut del nostre ‘peque’. Un bacteri li havia provocat una sèpsia.
Al veure que la situació era crítica, vam avisar al rector de la nostra parròquia i va venir de seguida a batejar-lo.
Just en el moment del bateig, el RAMON va obrir els ulls, semblava que ens estigués dient 'gràcies papis!', ja mai més va tornar a obrir els ulls.
Quan els metges van aconseguir mantenir les seves constants, una ambulància se'l va endur cap a Sant Joan de Déu.
Allà va estar a la UCI en estat molt greu però estable. Nosaltres continuàvem resant desesperats perquè tornés amb nosaltres. Però al mateix temps demanava a la Mare de Déu que m'ajudés a ser forta i serena com Ella, a saber suportar el dolor i entendre que la vida és un regal de Déu, és la seva voluntat (sempre bona).
El dijous 27, quan semblava que ja anava cap a millor, una petita vena del seu cap es va trencar, fent una hemorràgia cerebral que ja no tenia cap remei. Continuàvem resant perquè passes un miracle, però ja no ho fèiem amb aquella desesperació humana, perquè notàvem que la Mare de Déu estava molt a prop nostre. Era com una lluita: la Mare de Déu tibava d'una maneta del RAMON i nosaltres tibàvem de l'altre.
El diumenge 30 cap a quarts de nou del vespre a l'entrar a la UCI ens van deixar agafar al RAMON. Les seves constants es mantenien fins aquell moment. Semblava que ens estigués esperant. Quan el vam agafar en braços, les constants van començar a variar, el cor cada vegada anava més lent. Semblava un Àngel. La Mare de Déu estava allà amb nosaltres 3.
Varem estar parlant amb el RAMON una bona estona, li vam demanar moltes coses, l’acariciàvem sense parar. Hi havia molta pau en aquell racó de la UCI.
Li vam posar una creu beneïda per Joan Pau II al seu pit (feia dies que voltava pel seu llit) i varem resar el rosari. Tenim el costum de resar un misteri per cada fill, així que el cinquè misteri és el del RAMON. Quan vam acabar el rosari, el Pep va dir l'oració de l'Àngel de la Guarda com fa cada dia amb els nens. Jo, vaig dir: 'Pep, la Mare de Déu està agafant al nostre peque, se l'emporta amb Ella'. I just en aquell moment, 31 de gener a les 00:45h, el seu cor va deixar de bategar.
No us explico tot això per fer-vos plorar. Us ho explico perquè vull compartir amb vosaltres aquesta alegria de ser cristians. L'alegria que ens ha donat el nostre peque des del moment de la seva concepció. Un nen ple d'amor. La llum de la nostra vida. Un regal de Déu. T'estimem molt RAMON!
Que la fe que ens han transmet els nostres pares i l'àvia, passi de generació en generació. Cultiveu-la, que mai es faci malbé.
RAMON ha complert la seva missió en 15 dies, nosaltres hem de lluitar cada dia per aconseguir completar aquesta missió, el Cel és per a tots nosaltres! Allà ens hem de trobar.
GRÀCIES RAMON!
.
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada