dimarts, 24 de novembre del 2009

Dolor i consol

L'acabo de rebre, moltes gràcies

"L'únic que sé de mi és que pateixo ...!", diu l'ànima desconsolada. Duns Scot evocava la desolació humana en aquell "la persona és l'última soledat" que vol ser escoltada, que demana resposta. Com deia Joan Baptista Torelló (Psicologia i vida espiritual), necessita consoladors, no simple consol. És a dir, no només requereix "solatio" (solaç, alleujament, pensar coses boniques) sinó "Consolatio" (alleujament-comunió, algú que l'abraci), com diu el Salm 63: "el dolor em trenca el cor, estic desesperat. Busco un consolador i no el trobo ". Per això qui pateix sumit en la tristesa no cerca sermons ni paraules, sinó que necessita la companyia i abnegació de l'amic, la dimensió femenina de plorar junts: "benaurats els que ploren, perquè ells seran consolats "(Mt 5,5). I qui no té qui estigui al seu costat, dirà allò de "he plorat molt per la nit, perquè el meu consolador està lluny de mi "(Jr 1,16).
No tots els amics saben consolar bé, com passava amb els de Job: "sou tots uns consoladors pesats"(Job 16,2). Recordo un sacerdot molt bo agonitzant, content d'estar acompanyat, i jo veia a uns parents que li parlaven desitjosos de preguntar: "¿estàs bé?, com et trobes?, ¿vols alguna cosa? "I al final el moribund va dir:" sí, voldria que calléssiu!" Volia companyia, morir tranquil,... però que no l'aclaparessin. Ell tenia el consol de Déu: "Jo, jo mateix us consolaré. Transformaré la vostra tristesa en alegria...” El Senyor diu també: “Us portaré en braços i jugareu sobre els meus genolls. Com una mare consola els seus fills, jo també us consolaré" (Is 65,11-13). És difícil aquesta simpatia, que no consisteix a donar a l'altre el que li agrada sinó el que li convé, no és sensibleria sinó contacte i distància a la vegada, com-patir té aquesta comunió evangèlica de "si un membre sofreix, tots pateixen, si un membre s'alegra, tots s'alegren amb ell" (1 Cor 12,26). I aprofundint en això segueix dient sant Pau: "Crist és qui ens consola en tota tribulació... sabedors que, així com participeu en els nostres patiments, així també participareu en els consols" (2 Cor 1,3-7). Comenta Torelló: "Crist conforta doncs, no només perquè per ser veritable Déu coneix el jo individual que pateix en la seva solitud, ni perquè Ell hagi donat resposta a la pregunta sobre el sentit del dolor, sinó perquè Ell mateix és la resposta a tots els interrogants de l'home. Crist no ha resolt el misteri, sinó que l’ha fet precisament més i més profund: Mysterium Crucis”. És la gran paradoxa que deia Joan Pau II, més enllà de tota raó segons sant Pau, que resplendeix en la nit pasqual, ja que Crist va vèncer a la mort, però segueix d'alguna manera patint a cada sofrent. Jesús està volent consolar a cada persona que pateix, patir amb ella. I això no es queda en paraules, com va descobrir aquella persona: "Avui comprenc el que és estimar la creu: acabo de veure a Crist clavat en la meva creu, ara quan pateixo, pateixo abraçada a Ell!" I nosaltres hem de portar el consol que necessita qui passa per moments de dolor. No hi ha tècniques generals, ja que res pitjor que "despatxar" a aquestes persones amb estereotips, frases fetes, com si fossin nens o idiotes... ". Es necessita decisió i presència d'ànim, no per a 'exigir' sinó per despertar possibilitats adormides, forces ensopides, llibertats i esperances inhibides..."
La manera millor de sortir de l'espiral del dolor, quan no es pot curar, és transcendint. Quan es pateix per una persona, quan es passa d'aguantar a acceptar, quan es passa a l'oferiment a la vida com a donació i sacrifici. Llavors el dolor ja no és una cosa imposada sinó lliure, com Jesús que dóna la vida (la penitència per exemple, és expiació estimada, a diferència del càstig que és expiació imposada). L'essència del sacrifici no és el dolor, sinó l'amor, doncs no som masoquistes... Així "Crist ens consola en totes les nostres tribulacions, perquè puguem consolar els altres en qualsevol aflicció, amb el consol amb què nosaltres mateixos som consolats per Déu" (2 Cor 1,4).
Llucià Pou Sabaté