XXè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín

Amb grans festejos aquests dies se celebren a Berlín el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, un fet que va canviar de la nit al dia un sistema mundial que havia durat des de la fi de la Segona Guerra Mundial. Es deia adéu a la guerra freda i el futur era incert.

En realitat parlar de "caiguda" és incorrecte. No es va enfonsar sol, el van tirar a terra.

Els factors que hi van contribuir van ser molts. I encara que ara "tots saben que anava a caure" i tots al·leguen que "estava previst " el col·lapse del règim pels seus errors interns. Però el cert és que els factors interns portaven dècades produint-se.

Avui tots els mandataris més rellevants, s’apunten a l’esdeveniment, com si l’èxit hagués estat seu. Jo trobo a faltar un personatge clau que molt pocs s’atreveixen a parlar-ne, i aquest no és altre que Joan Pau II.

I els règims comunistes es van col·lapsar quan van tenir davant la gran figura carismàtica del Papa Joan Pau II

Poso un enllaç d’un article que va publicar ‘Joaquin Navarro-Valls’ el passat dia 5 en el diari italià ‘La Repubblica’ i que al final té altres connexions.

Tampoc no és cert que la caiguda del Mur de Berlín fos el final del comunisme. Perquè com a forma estatal encara tiranitza una quarta part de la humanitat (Xina, Vietnam, Cuba, etc..)

Però, el més greu, és que a més, les idees revolucionàries del comunisme en la seva forma ‘gramsciana’ i en la seva concepció antropològica, han estat assumides per la "cultura" actual, i pels partits "progres" (d'esquerra i de dreta) que els implanten i imposen a la seva acció legislativa i administrativa, i són presents a tot el món.