dimecres, 15 de desembre del 2010

Camins de desert

.
El Dr. Llucià Pou m’envia aquest escrit, que pot anar bé per el temps d’advent... Gràcies!

Recordo una novel•la de Marlo Morlan, "Les veus del desert", que narra un viatge per l'interior d'Austràlia, al costat d'una tribu d'aborígens. A l'inici del viatge, la protagonista és convidada a posar-se roba adequada, i veu amb horror com totes les seves pertinences són tirades al foc. No porten un "camió magatzem" amb provisions, no necessiten res: "Només quan s'hagi talat l'últim arbre, només quan s'hagi enverinat l'últim riu, només quan s'hagi pescat l'últim peix, només llavors descobriràs que els diners no són comestibles". D'alguna manera, al desert, l'absència de tot el superflu purifica, i la protagonista va aprenent a menjar de tot, a resistir el cansament i el dolor al caminar descalça per la sorra cremada... Al contrari d'una societat de la previsió i de voler controlar-ho tot, ells viuen al dia, prenen de la naturalesa el que necessiten, tenint cura de l'ecosistema. Formen part d'un "Tot" en què tots som de Déu, i Ell proveirà. El caminant aprèn a confiar en la Providència, fugint d'aquestes seguretats i controls que no ens deixen viure. Jesús viu en contacte amb la natura. L'ecologia és un dels molts aspectes bells de l'Evangeli, que ens recorda aquest temps d'Advent. Ser feliç no és anar al costat d'un camió-magatzem i anar-lo omplint.

Al desert australià, els núvols de mosques semblen assaltar al viatger, però el netegen com si ho fes l'aigua. Moltes coses dolentes, com el verí de les serps, tenen una utilitat bona, medicinal. Tot té un sentit, si sabem posar cada cosa al seu lloc. Fins el dolent adquireix un valor bo, encara que només sigui per l'experiència que ens ajuda a millorar. No cal deixar de fer les coses per por: "l'única manera de superar una prova és realitzar-la. És inevitable", diu un altre dels personatges que viuen en aquest retir ("Walkabout") enmig del desert australià ("outback"). Allà es viu l'alliberament de certs objectes, fins i tot de certes formes de creença que no ajuden a la nostra vida autèntica. Així, sense aquestes formes d'egoisme i amb la ment oberta, brollen la transparència i la sinceritat i amb elles l'obertura als altres, l'empatia, i segons alguns, certa forma de telepatia, de comunicació sense ni tan sols paraules. Per això cal viure el desert interior, perdonar les ofenses, saber-nos perdonar a nosaltres mateixos, quedar a l'espera. Avui hem oblidat aquesta interioritat, aquest "fer desert". La manca de reflexió porta a dependre de les circumstàncies, i no posseir-se un mateix genera por i amenaces per poder controlar els altres. La seguretat dels Estats funciona així, a força d'amenaces sobre altres països, tornant així al regne animal on aquesta amenaça exerceix un paper important per a la supervivència. Però si coneixem la providència divina no podem tenir por. La fe autèntica i la por són incompatibles. En canvi, el tenir coses genera cada vegada més por de perdre i al final només es viu per tenir coses. Al desert, l'oració sorgeix simple des del cor: "Senyor, concedeix-me serenitat per acceptar les coses que no puc canviar, valor per canviar les coses que sí que puc, i saviesa per apreciar la diferència". Tot esdevé una oportunitat per a l'enriquiment espiritual.
.

1 comentari:

Llucià Pou ha dit...

merci per publicar-lo, Salvador, i bon Nadal!