Avui he estat fent visites pel barri del Raval. Per tot arreu es veien senyeres i joves -i no tan joves- vestits amb camisetes del Barça. Era un colorit extraordinari. Marroquins, algerins, sud-americans, asiàtics... Abans el Barça només tenia els colors, blau i grana. Avui les camisetes eren multicolors, verdes, grogues, taronges i, també blau i grana. Era d’allò més heterogeni.
Quan he arribat a la Plaça de Catalunya per anar a Montalegre i començar les visites pel barri, m'he desviat una mica donat que ahir va haver-hi la primera celebració del títol de Lliga d’aquest any, he volgut passar per davant de Canaletes per fer una mica el xafarder.
Val a dir, que tot i ser bastant d’hora, ja estava tot normalitzat, gairebé no es notava res d’aquell cop de gent que s’hi reuní anit després que el Barça es proclamés Campió de Lliga.
Sens dubte la de Canaletes és la font més popular de les moltes que hi ha a Barcelona.
És una de les fonts de ferro colat construïdes per l’arquitecte Pere Falqués i que van proporcionar aigua a una ciutat assedegada. La font s’ha fet tant popular fins al punt que hi ha la creença de que tot aquell que beu aigua de Canaletes esdevé un enamorat de la ciutat i per molt lluny que estigui sempre hi tornarà.
La font actual és de 1892 i substituïa una d’antiga que es trobava dins dels Estudis Generals, l’edifici universitari construït al segle XVI i que tancava la Rambla pel la seva part superior. Segons diverses versions, al pati o a l'exterior del recinte hi arribava, canalitzada, des del Portal de l’Àngel un ramal de l’aigua que procedent de Collserola abastia la ciutat. En el Llibre de les fonts, escrit el 1650, s’explica que aquella aigua era suficient per sortir també per les fonts de Portaferrissa, de la del col•legi de Cordelles, de la de l’Hospital General i de la del Convent dels Caputxins.
En aquell temps la ciutat estava emmurallada i adossat a la part exterior de la muralla es veia el canal que conduïa l’aigua i que penetrava dins la muralla, aquest canal va donar nom a la font. Quan a mitjans del segle XIX va enderrocar-se la muralla i amb ella l’edifici, l’aigua va ser conduïda fins a una font que es va situar a un costat de la Rambla. Aquella primera font, aïllada de l’edifici dels Estudis, seria finalment substituïda per l’actual model de Pere Falqués.
L’aigua d’aquella font era excel•lent i s’explica que els tramvies que baixaven per la Rambla feien una aturada especial quan passaven per aquell sector per tal que el conductor i el cobrador poguessin refrescar-se durant els xafogosos dies d’estiu. Durant l’Exposició Universal de 1888 fins i tot la Reina va voler tastar l’aigua de la font que li fou servida en un elegant porró.
La gent blaugrana té a la font de Canaletes el punt de celebració de les victòries de l’equip. La raó d’aquest costum no és del tot clar però si que correspon a una època bastant antiga. Quan encara no existien els mitjans de comunicació actual que ens permeten saber el que passa quasi a l’acte, hi havia llocs on la gent acudia per saber el que passava, i és a Canaletes on es reunien els simpatitzants culés.
Sobre la raó segons la qual es va iniciar aquest costum hi ha dues teories que molt possiblement es poden unir per entendre el moment inicial de la celebració.
La primera versió fa referència a un quiosc de begudes que es va instal•lar a la part superior de la Rambla l’any 1901, on es servia aigua de la font, amb orxata, anís i sucre fins que no es va posar de moda prendre uns xarops procedents dels Estats Units que es servien amb sifó; el quiosc era propietat de l’Esteve Sala qui acabaria per convertir-se en el principal hostaler de la Rambla. El quiosc va coincidir amb l’apogeu del futbol que començava a atreure els ciutadans. En aquells moments el Barça tenia el seu camp al carrer Indústria i el bar del camp també era propietat de l’Esteve Sala. Cada dia de partit enviava un cambrer al final del partit per donar informació en una gran pissarra del resultat del partit al passejants de la Rambla, es clar, quan hi havia victòria local el negoci anava millor. Així la gent prenia algun refresc al quiosc i menjava un entrepà després de cada victòria del Barça.
Una altra versió explica que els anys 20 es va fundar La Rambla, primer un setmanari i més tard diari propietat de Josep Sunyol i Garriga. La rotativa del diari estava a la part superior de la Rambla, al número 13 de la Rambla de Canaletes, on ara hi ha el bar Núria i allà hi anaven els ciutadans per poder veure les notícies que apareixien publicades als diaris que es penjaven de l’aparador del local. Els dies de futbol una pissarra anunciava els resultats. Sunyol tenia gran interès per l’esport i acabaria sent president del Barça.
Al marge de que sigui una o les dues l’origen del costum dels barcelonistes de reunir-nos a Canaletes, l’única cosa que desitjo es celebrar-hi allà moltes victòries, això sí, amb calma i tranquil•litat.
Barcelona es poderosa/ Histories i llegendes
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada