"El tercer hombre" ha estat un dels films més famosos de la història del cinema. Jo, que no sóc precisament un cinèfil, tinc gravades a la memòria cada una de les seqüències d'aquesta pel•lícula, però, sobretot, els diàlegs.
És ja un tòpic afirmar que estem en la civilització de la imatge, que una imatge val més que mil paraules; però, a l'hora de la veritat, el que recordarem sempre de les millors pel•lícules de la nostra vida, no és el colorit dels paisatges o els efectes especials de la ‘Guerra de les galàxies’, sinó les frases lapidàries ‘d'Humprey Bogard’ a ‘Casablanca’ o els diàlegs genials de les comèdies de ‘Lubitsch’, en blanc i negre. En definitiva, les paraules.
En aquest vídeo, ‘Orson Welles’ manifesta una terrible veritat: els éssers humans, vistos de lluny, som només puntets negres que es mouen.
Què senzill seria esborrar-ne uns quants com si es tractés d'un videojoc!
És un tema recurrent de la literatura: si ens donessin uns milers de dòlars per cada puntet negre que eliminéssim i, n'hi hagués prou amb prémer un botó sense que ningú se n’assabentés, sense sang, sense els crits de les víctimes, sense gaires retrets...
‘Rousseau’ ja en va parlar d'això i també ‘Alejandro Casona’ a "La barca sin pescador". El pitjor de tot és que no es tracta només d'un joc literari: els fetus avortats voluntàriament - "els nens invisibles" com els vaig anomenar fa uns anys -, són només això, punts negres sense rostre, que algú esborra d'aquest món entremig de bates verdes i música de Mozart.
Article publicat al bloc ‘Pensar por libre’ el passat 8 de maig
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada