Anecdotari del Raval

.

Al seu dia em va tocar visitar una família al carrer tal, per recollir les dades i fer l’informe de la situació familiar. La porta del carrer estava oberta i no pas perquè algú l’hagués deixada així, sinó conseqüència d’haver estat forçada. Els timbres tampoc sonaven, per tant, vaig decidir començar pujar escales amunt. El pis era un quart, però en realitat pujaves a un sisè, contant l’entresòl, principal etc.

De bon començament, entre l’enlluernament de fora el carrer i la foscor del sota escala no en veia tres a dalt d’un burro, sort de l’àngel de la guarda, que treballa molt, i com que tenia la paret al costat amb la mà vaig anar seguint a les palpentes.

A mesura que anava pujant s’anava fent clar, gràcies a la claraboia que hi havia en l’ull de l’escala.

Encara em faltaven dos pisos per arribar, i ja vaig sentir bordar un gos que de ben segur havia detectat la meva presència.

Efectivament, els lladrucs venien del pis i se sentien l’altre banda de la porta, que tampoc tenia timbre, o al menys no funcionava, i a base de picar amb la mà closa i amb bona veu em vaig donar conèixer perquè m’obrissin.

De primer antuvi, el gosset, era petit, al menys era d’aquells de raça escanyolida, però tenia dos ullals que sortien fora al cloure la boca. No em va rebre gens bé, però segurament per respecte als amos, es va limitar a bordar i prou.

El pis era molt petit i molt tronat. Em varen fer seure just a l’entrar. Com que el comportament del gos era amenaçador i gairebé no ens enteníem, ja que el tenia a dos pams, vaig demanar el tanquessin en alguna habitació, però em van ensenyar que no en traurien res doncs cap habitació tenia portes, sols una cortina mal penjada, clavada amb quatre claus que no privaria de res.

Aquella pobre gent intentava fer-lo callar com podien, i per tranquil•litzar-me afegien: “No pateixi, si és mansuet, si no fa res”, però el gos tenia la dèria i no parava de bordar fins que la mestressa se’l va posar a la falda, llavors varem aconseguir poder seguir endavant amb l’entrevista.

Un cop acabat, vaig agrair l’atenció prestada, i al saludar per acomiadar-me, la mestressa va deixar anar el gos que tenia a la falda i per uns moments va restar movent-se entre cames.

Però, ah, renoi! Tan bon punt vaig donar la volta per obrir la porta, ‘nyac’ el gos em va clavar les dents més amunt del turmell. Era un gos petit, però mal parit, tenia dos ullals i me’ls va ben clavar, fins i tot em va foradar els pantalons i el mitjó.

El matrimoni es desfeia amb excuses, mai ens hi havíem trobat, si no fa mai res, a més, el renyaven com si entengués alguna cosa ¿?

Està vacunat? Però no sabien ni de què els parlava, al menys van fer com aquell qui no hi sent, perquè no vaig tenir resposta…

Quan vaig ser al carrer, amb més claror, vaig veure que sortia una mica de sang de la ferida i, sense pensar-m’ho gaire vaig anar directament al servei del Centre d’atenció primària més proper, i encara que era un CAP especial per a malalts del tòrax, van estar molt atents, m’ho van desinfectar, curar i finalment em van posar la vacuna.

Al cap d’un mes em vaig tornar trobar amb un cas semblant aquest. En el ‘CAP’ encara em recordàvem, i no va caldre la vacuna doncs els efectes duraven 6 mesos.

Des de llavors, quan faig alguna visita i tenen gos, cosa bastant frequent en aquest barri, abans d’entrar demano que el tanquin, i encara que tots diuen el mateix, és mansoi, no fa res, com que no me’n fio, els dic: o el tanquen, o no entro.

D’aquesta feta ençà, a la fitxa hi ha un apartat que fa esment si hi ha gos o no. Per si de cas...