Avui he llegit una història, és real, i va aparèixer publicada en un diari fa anys. Es tractava d'una mestra que va demanar als nens de la seva classe -de primer grau-, que fessin un dibuix d'una cosa per la qual estiguessin agraïts.Pensava en el poc que, realment, havien d'agrair aquells nens, provinents de barris pobres. Va suposar que la majoria dibuixarien imatges de galls dindis rostits o de taules farcides de menjar. Per això es va quedar atònita quan en Pau li va lliurar el dibuix, simple i infantil, d'una mà.
Però, de qui era aquesta mà? De primer, es va sentir fascinada pel caràcter abstracte de la imatge. Per això, i mentre els altres nens treballaven, es va inclinar sobre el pupitre d’en Pau per preguntar-li de qui era la mà.
-És la mà de vostè, senyoreta - va dir somrient.
Llavors va recordar que, amb freqüència, durant l'esbarjo, havia agafat de la mà aquest nen descurat i solitari, una cosa que ella feia habitualment, però que per en Pau significava molt.
Sí, aquell nen sabia agrair... i, això ens ensenya que tots tenim l'oportunitat de donar alguna cosa als altres, per petit que sigui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada