Agraeixo l’article que m’ha enviat el Dr. Llucià , moltes gràcies
Des del Fedó, diàleg de Plató, s'ha parlat molt sobre la immortalitat de l'ànima. Diu el cantant José Luis Perales: "hi ha moments en aquesta vida, tan feliços, que penso que el cel el tinc aquí -I són freqüents aquests moments? -Són intensos, meravellosos, però no massa freqüents. Per això penso que hi ha una vida després d'aquesta. No és lògic que vinguem a aquest món a passar un minut de felicitat per mil de infelicitat. En el més profund del meu ésser hi ha el convenciment que hi ha un altre món que no és així. No ens conformem amb que un dia surti el sol i estigui tot preciós, sinó que volem que sigui sempre". Recordo haver llegit d'un famós general que en el seu epitafi va manar posar, entre altres coses, els dies que va ser feliç, que eren ben pocs, i afegia: "i no tots seguits"... una dona a qui se li va morir el marit d'accident, a qui estimava molt, va posar en un llibre que li va dedicar: "amb ell vaig ser feliç els 30 anys que vaig passar al seu costat... tots seguits". Però, tot i així, sabent que la felicitat depèn de l'amor, en aquesta vida no ho tenim tot. Podem estar contents, però no satisfets del tot, sinó en l'esperança d'un món millor. Perquè portem dins una set de eternitats, de infinitud...
Hi ha una certa intuïció en l'home, en la qual s'entreveu tot això i alguns autors pagans parlen d'homes que tenen desig de ser déus o fills de déus. I el sentiment de "deïficar" porta a la gosadia de les coses grans. Constitueix una plenitud: "Si hem estat fets fills de Déu, hem estat fets déus" (S. Agustí). Aquesta intuïció genera esperança, que no és oblidar la nostra vida i el món. El marxisme clàssic va considerar la religió com l'opi del poble, ja que la religió, mentre orienta l'esperança de l'home cap a una vida futura il•lusòria, l’estaria apartant de la construcció de la ciutat terrestre. Però hem vist durant els desastres del segle XX que en realitat són els sistemes sense Déu els que aniquilen l'home, o els egoismes individualistes que tenim encara avui: mengem i bevem, que demà morirem és una cosa nefasta, ja que l'home només es realitza amb la obertura cap als altres. Però tampoc està bé oblidar-nos del món i pensar només en el cel. És clar que molts cristians han abandonat el món d'aquí, pensant molt en el món futur, abandonant les obligacions socials... La noció d'alliberament "integral" proposada per el magisteri de l'Església conserva, al mateix temps, l'equilibri i les riqueses dels diversos elements del missatge evangèlic. Amor al món.
Al llarg de la història hem vist concepcions de la vida molt enganxades a gaudir de la terra, i altres que menyspreen aquesta realitat i busquen el cel. Joan Maragall en el seu càntic espiritual es referia a un món al que estimava, i li costava imaginar una cosa més gran: “Si el món és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre l'ull nostre, / què més ens podeu dà en una altra vida?... jo que voldria aturar tants moments de cada dia / per fer-los eterns a dintre del meu cor!...", en el centenari d'aquest gran poeta, recordem com la seva fe el duia a veure Déu en la nostra realitat, per això acabava la seva pregària dient: " Deixeu-me creure, doncs que sou aquí."
Llucià Pou Sabaté
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada